divendres, 30 de setembre de 2022

BLONDE

A "Blonde", Andrew Dominik adapta la novel·la de Joyce Carol Oates sobre la vida de Marilyn Monroe (Norma Jean, si es vol), i això pot ser una manera d'homenatjar l'actriu en el seixantè aniversari de la seva mort prematura. 

La nostra confessada devoció per Ana de Armas afegia un atractiu especial a la proposta. I ella exhibeix nuesa i sentiments amb notable convicció, mentre el director mostra la tràgica peripècia vital, ja sigui en color o en blanc i negre i combinant formats, amb elegància i certa inventiva visual, una mica condicionada per la nombrosa iconografia al voltant de qui va ser una de les estrelles de Hollywood més fotografiades. El problema de "Blonde" és que se centra tant en les desgràcies de la pobra protagonista que acaba resultant depriment. Tanmateix, no descobreix res que el bon cinèfil desconegui i, quan no es mou en el terreny del tòpic i del drama, deriva cap al patetisme, com en l'escena en què l'actriu viatja a Nova York només per brindar-li una fel·lació a John F. Kennedy (que no dic que no fos ben bé com se'ns mostra un fet que no va tenir tanta publicitat com un cas similar protagonitzat per Bill Clinton). 

"Blonde" s'esforça a mostrar la persona rere el mite. Però Ana de Armas, tot i que ens l'estimem molt, no és Marilyn; Norma Jean, potser, però no és Marilyn. Marilyn és irrepetible i és inaprehensible, la celebració de la vida i del sexe, un cartell gegant a la paret d'un gratacel, una icona del segle XX. Que la realitat fos molt més trista és una llàstima però també resulta irrellevant si parlem d'il·lusions i de cinema. Potser era per això que ella -segons el film- no es reconeixia en la pantalla gran.

dimarts, 27 de setembre de 2022

NO VA MÁS

Encara una mica de cinema francès. 

Després de dos títols tan tràgics com "El infierno" i "La ceremonia", Claude Chabrol adopta un to més alegre a "No va más" (1997), tot i que la parella d'estafadors que encarnen Isabelle Huppert i Michel Serrault tindran algun ensurt quan gosen jugar amb diners d'origen dubtós -que guarda en una maleta un financer que es creu molt espavilat (François Cluzet novament a les ordres del director)-. 

Un títol menor però solvent i simpàtic que ens condueix dels Alps suïssos al Carib (on segur que el director va trobar bons restaurants; recordem que era un gormand, tot i que no sabem si li agradava el caviar tant com al protagonista).

dissabte, 24 de setembre de 2022

EL OFICIO MÁS VIEJO DEL MUNDO

Godard abordava el món de la prostitució per primera vegada en la seva magistral "Vivre sa vie" (1962). Amb una posada en escena icònica que resumeix l'esperit aparentment contradictori de la Nouvelle Vague (admiració pels clàssics i esperit innovador; senzillesa i sofisticació reunides a través d'imatges bellíssimes) i en dotze "quadres", narra la història de la Nana (Anna Karina, radiant), una noia que necessita diners i cau en la prostitució sense saber si es tracta d'un exercici de llibertat o d'una forma de submissió que acabarà com el rosari de l'aurora. 

La innocència i la traïció, la llibertat i la fatalitat conformen una història no gaire diferent de la que obria la filmografia del director francès ara desaparegut, "À bout de souffle"; els mateixos cafès, els juke-box, els carrers de París (en un cinema es projecta "Jules et Jim, d'en Truffaut), mirades a càmera, cotxes americans, delinqüència i trets. 

Anna Karina plorant mentre mira "La pasión de Juana de arco" de Dreyer, fumant al carrer, mesurant la seva alçada amb el palmell de la mà, ballant per a un jove que juga al billar... Sense la seva presència en aquest i altres films del director, la carrera de Godard no hauria estat la mateixa.
El darrer títol en què van treballar junts també abordava el tema de la prostitució, en aquest cas en clau de comèdia. "El oficio más viejo del mundo" és el títol prou explícit d'un film d'episodis dirigit el 1967 per una colla de directors en què cada un dels fragments ens situa en un moment de la Història: 

- La Prehistòria: Pop i irrellevant, dirigit per Franco Indovina. 

- Roma ("Nits romanes"): Episodi dirigit per Mauro Bolognini amb una estètica que prefigura el treball de Fellini al seu "Satyricon". Elsa Martinelli és la bella protagonista, emperadriu de dia i prostituta de nit. 

- La Revolució Francesa ("Mademoiselle Mimi"): Dirigit per Philippe de Broca és tan insubstancial com la resta, però el fan agradable la presència de Jeanne Moreau i de Jean-Claude Brialy. 

- Belle époque: Dirigit per Michael Pfleghar, contempla irònicament el període històric que va precedir la Primera Guerra Mundial. Raquel Welch aporta a l'episodi la seva bellesa escultural. 

- Claude Autant-Lara signa el fragment situat en l'actualitat, novament una conya simpàtica. 

- Jean-Luc Godard dirigeix el darrer capítol que, com els seus films "Lemmy contra Alphaville" i "El nou món" (episodi de "RoGoPaG"), ens condueix a un futur (l'any 2000!) en què els aeroports uneixen mons llunyans. 

Un nord-americà visita un país que sembla soviètic i contracta els serveis d'unes prostitutes: la segona és l'Anna Karina, que ofereix l'erotisme de les seves paraules i, finalment, la seva boca en un petó que genera certa distorsió, tant en la veu en off que prevé del nivell de radioactivitat com en un color que irromp sobtadament en l'únic episodi rodat en blanc i negre (i que ofereix nus femenins). Al final, Anna Karina (que havia refusat els intents de besar-la del seu primer client a "Vivre sa vie") mira a càmera i conclou un capítol inoblidable de la història del cinema.

dimarts, 20 de setembre de 2022

TODO HA IDO BIEN

A "Todo ha ido bien" (2021), el molt prolífic François Ozon aborda el tema de l'eutanàsia -o, més exactament, el suïcidi assistit-. 

Interpretacions impecables de Sophie Marceau, André Dussollier i (una vegada més) Charlotte Rampling no impedeixen que el film topi amb la dificultat de combinar un tema greu amb un to que confon el realisme amb l'apatia. No hi ha excessos melodramàtics i els moments més durs es combinen amb situacions lleugeres irrellevants que, en la part final, flirtegen amb la comèdia; però ja és massa tard per convocar emocions i la sensació que ens deixa el film és la d'una conferència tan didàctica (i útil arribat el cas) com mancada de passió. 

Per cert: Godard també ha mort a Suïssa gràcies al suïcidi assistit. Caldrà que li dediquem un post, potser el proper.

dissabte, 17 de setembre de 2022

CÓDIGO DESCONOCIDO

"Código desconocido", dirigida per Michael Haneke, està estructurada en plans-seqüència relativament breus separats per un fos a negre i que presenten episodis més o menys intensos dramàticament, la gran majoria escenes de la vida quotidiana d'una colla de personatges que podrien guardar escassa relació entre ells (una actriu pija, un fotògraf de guerra, un granger, una família d'africans que viuen a París, una dona romanesa que malviu als carrers de París fins que la deporten), si no fos per breus episodis que els interrelacionen i demostrarien un parell de coses, tan vàlides en l'any de realització del film (2000) com ara vint anys després: vivim en una aldea global i alhora aïllats, traïts per la malfiança i la indiferència; un món en què els burgesos se senten amenaçats (un tema present a molts films del director) sense prendre consciència dels seus propis abusos. 

El film pot semblar hermètic, i la primera escena amb els infants sord-muts o el mateix títol semblen corroborar-ho; en realitat, però, el director ens està oferint la clau per veure-hi una mica més que els protagonistes. I, si amb això no n'hi ha prou, recomano el monogràfic sobre el director -esplèndid com sempre- que li està dedicant el nostre company i amic Cinefília.

Necessitem ulleres els burgesos?

dilluns, 12 de setembre de 2022

EL ENIGMA SE LLAMA JUGGERNAUT

En ple auge del cinema de catàstrofes, el més aviat eclèctic Richard Lester feia la seva aportació al gènere amb "El enigma se llama Juggernaut" (1974). 

Tot i que no va tenir el ressò d'"El coloso en llamas", es tracta d'un títol magnífic que inclou les constants del gènere però amb notable habilitat i subtilesa. La cosa va d'un misteriós personatge que es fa anomenar Juggernaut i que avisa que ha col·locat uns quants bidons amb explosius en un transatlàntic que no és el Titanic però quasi (es diu Britannic i viatja cap a Nova York des del Regne Unit). No falten les subtrames que afecten els passatgers, però Lester les resol amb economia i sentit de l'humor, particularment la que afecta al capità (Omar Shariff) i una dona atractiva amb una vida sentimental complicada (Shirley Knight); quan s'acosta el perill d'haver-se de remullar en les aigües de l'Atlàntic Nord, el simpàtic oficial amb qui ella ha fet amistat li comenta que "almenys no hi ha icebergs", i ella replica "sí, n'hi ha un", mentre la càmera mostra el comandant del vaixell, massa ocupat amb l'assumpte de les bombes per a fer-li cas a la noia (o és una excusa?). 

La cursa contra rellotge per localitzar el dolent ve acompanyada de l'esforç d'una colla d'especialistes de l'Armada (amb Richard Harris i David Hemmings al capdavant) que intentaran desactivar els artefactes. Lester combina un estil quasi documental quan retrata la vida al vaixell, les perquisicions policials o les discussions entre els propietaris de la naviliera i membres del govern, amb un registre de thriller de suspens en les escenes de la desactivació de les bombes que funciona amb absoluta precisió.

diumenge, 11 de setembre de 2022

SUSPENSE

El 1961, Jack Clayton adaptava la novel·la de Henry James "Un altre pas de rosca". "Suspense" és un relat gòtic excel·lent que ha inspirat molts títols del gènere fantàstic ("Los otros", d'Amenábar, és un dels casos més evidents). 

Deborah Kerr és la institutriu que, substituint la seva predecessora, morta en estranyes circumstàncies, s'instal·la en una mansió misteriosa amb l'encàrrec de tenir cura de dos germans orfes que semblen simpàtics però tenen algunes rareses. La realització del britànic és tan elegant com magnífica la fotografia de Freddie Francis en blanc i negre; ambdós aconsegueixen dotar la pel·lícula de la subtilesa requerida per un argument en què la protagonista no haurà de lluitar només contra els fantasmes sinó contra una influència obscena que, a través d'uns nens que exerceixen de mèdiums, xocarà amb la seva sexualitat reprimida, amb conseqüències més aviat catastròfiques. 

El títol original "The Innocents" és igualment ambigu i relaciona aquest treball amb un film posterior de Clayton no menys notable, també protagonitzat per uns nens orfes que poden ser perversos: "A las nueve cada noche", del 1967, amb Dirk Bogarde.

dijous, 8 de setembre de 2022

PACIFICTION

A força de creure's un geni, potser Albert Serra acabi sent-ho. La qual cosa no impedirà que sigui una mica infantil. De la mateixa manera que la seva immodèstia, que el fa afirmar en els mitjans que el seu darrer film romandrà en la memòria cinèfila més que "El padrino", que considera una pel·lícula molt dolenta (literal), conviu amb una franquesa insòlita i certa timidesa, com vam poder observar en el col·loqui posterior a la presentació de "Pacifiction" (2022) a la Sala 1 dels Verdi. 

Va parlar de la desconstrucció a què sotmet els seus treballs, reduint a "només" dues hores i quaranta-cinc minuts les més de 500 hores d'imatges gravades a la Polinèsia francesa; deixant que l'actor protagonista, Benoît Magimel (ja ha perdut la por a treballar amb professionals) prescindís del guió i repetís les frases que li xiuxiuejaven a través d'una orellera (pinganillo). 

Diu (repeteix) que no és un professor ni un predicador i no pretén explicar res amb les seves pel·lícules. Això no obstant, "Pacifiction" manté una tènue línia narrativa (la investigació duta a terme pel comissionat a causa d'uns militars que potser volen reprendre els assajos nuclears al Pacífic) i està molt dialogada; uns diàlegs que expressen preocupacions del cineasta ja presents en títols anteriors: el xoc entre la passió i la reflexió ("Història de la meva mort") o la incapacitat del poder per afrontar allò que és inexorable ("La mort de Louis XIV"). Però, com que el film és tan contradictori com el seu creador, el millor no són pas les paraules sinó els silencis entre elles, i unes imatges fantàstiques i una banda sonora molt elaborada. No sé si tot el mèrit és del director. Trobar unes onades gegants és un cop de sort i de la sort en surten grans pel·lícules. I, per ser més precisos, direm que el millor fragment del film, el més hipnòtic, és tota la part final al camp de futbol i a la discoteca, i quan els militars marxen amb la llanxa com han arribat a Tahití al començament de la pel·lícula; seria excel·lent si no fos pel discurs pueril de l'almirall als seus mariners. Serra també l'hauria d'haver desconstruït.

dilluns, 5 de setembre de 2022

BAJO LA ARENA

Continuem a França amb un altre títol en què la trama incorpora certa incertesa, tot i que "Bajo la arena", del 2000, primera col·laboració entre François Ozon i Charlotte Rampling, no és tant un títol de misteri com un drama sobre el dol difícil d'assumir per una dona que ha perdut el seu marit en una platja. 

Pot desorientar una mica l'espectador però mai enganyar-lo perquè és un film sobri i honest, esplèndidament interpretat.

dissabte, 3 de setembre de 2022

EL INFIERNO

Henri-Georges Clouzot va abordar l'any 1964 un dels seus projectes més ambiciosos, "L'enfer", un film sobre un marit que embogeix de gelosia. Els protagonistes eren Serge Reggiani i Romy Schneider. Però la malaltia de l'actor i l'infart patit pel realitzador van portar a l'abandonament d'un treball que, veient els fragments que se'n conserven, podria haver estat fascinant; Clouzot combinava el blanc i negre amb un ús experimental del color per mostrar el rostre de la presumpta dona infidel a través de la mirada pertorbada de l'espòs. 

Després de la mort del realitzador, la vídua va vendre els drets de la història a Claude Chabrol, qui semblava el director idoni per reprendre el projecte. 

En el primer post que vam dedicar al realitzador de la Nouvelle Vague, amb motiu de la seva mort el 2010, vam dir que parlava en les seves pel·lícules de "les passions humanes quan esdevenen malaltisses i de les seves tràgiques conseqüències". I l'assumpte de la infidelitat no li era pas aliè ("La mujer infiel"). 

La peculiaritat de la història radica en que la promiscuïtat de l'esposa pot existir només en la ment del seu marit, trasbalsat pels problemes de tirar endavant el negoci familiar (un hotel a la vora d'un llac), insomne i progressivament obsessionat per la idea que la dona li fot el salt. Chabrol juga amb aquesta incertesa, tot i que sembla evident que l'home no hi és tot. L'ambigüitat es manté fins a un final que temem tràgic, tot i el rètol "sans fin" (sense fi) que tanca el viatge a l'infern amb les imatges idíl·liques del camí que voreja el llac, després d'una nit de malson. 

"El infierno" (1994) resulta un film més sobri d'allò que anunciava el treball inacabat d'Henri-Georges Clouzot, però es tracta en qualsevol cas d'un títol pertorbador i angoixant, i François Cluzet i Emmanuelle Béart defensen molt bé els seus papers, tot i que l'ambigüitat inherent a la gran Romy Schneider la convertien en una aposta idònia; llàstima. 

Compareu els fragments:

 



divendres, 2 de setembre de 2022

HARRY PALMER

A l'ombra de l'èxit de les pel·lícules de James Bond van sorgir molts altres títols d'espies amb la Guerra Freda com a teló de fons. Un cas paradigmàtic és la sèrie sobre Harry Palmer, també un agent secret al servei de Sa Majestat, creació de Len Deighton que, al cinema, va adquirir els trets del molt british Michael Caine. 

Va protagonitzar fins a cinc títols fent de Harry Palmer, però ens centrarem en els tres primers, els de la dècada dels seixanta:
- "Ipcress" (Sidney J. Furie, 1965). 

Molt valorada pels crítics i amb èxit de públic, va ser premiada als BAFTA i nominada a la Palma d'Or de Cannes, i li va valer al seu director un bitllet d'avió als Estats Units, on va dirigir "Sierra prohibida" -que vam comentar al bloc- i va continuar la seva carrera, progressivament mediocre. 

Aquí em permetré portar una mica la contrària, ja que m'ha semblat la més fluixa de les tres pel·lícules. És curiosa, això sí: posa l'accent en la burocràcia dels serveis secrets britànics (cada acció ha d'anar acompanyada d'un informe amb una numeració específica), i el protagonista es caracteritza -segons ens diuen- per ser indisciplinat; però, més enllà del to burleta que manté davant els seus superiors, és un senyor bastant avorrit, amant de la música de Mozart, cuiner expert i, tot i que li agraden força les dones, és molt més auster que James Bond i es conforma amb una nòvia per pel·lícula. 

El contrapicat és la figura d'estil omnipresent i la trama no té gaire misteri, i tampoc no hi ha gaire acció (res a veure amb 007, tot i que a l'agent Palmer també li tocarà patir una sessió de tortura abans d'acabar amb els traïdors al servei dels enemics d'Occident).
- "Funeral en Berlín" (Guy Hamilton, 1966). 

Si la primera de la sèrie, malgrat el seu to paròdic, semblava voler marcar distàncies amb els films de James Bond, l'elecció de Guy Hamilton ("Goldfinger") per fer-se càrrec del segon film de Harry Palmer és tota una declaració d'intencions. 

Hi ha una mica més d'acció -no molta-; si més no, sortim del Regne Unit per viatjar al Berlín dividit pel Mur, ja que la trama s'inicia quan Palmer rep l'encàrrec d'ajudar a un coronel de la Unió Soviètica a fugir a Occident creuant el mur que ell mateix hauria de vigilar. L'escena dels crèdits, que contraposa el brogit i l'animació de la meitat occidental de la ciutat alemanya al silenci i la foscor de la meitat comunista, no pot ser més explícita, tot i que, al final, el coronel soviètic resultarà un paio simpàtic -que es fa molt amic del britànic- i el veritable malvat resultarà ser un ex-nazi, a qui també persegueixen uns jueus (la noia jueva també es farà amiga d'en Palmer). 

Caine es mostra còmode en el paper del circumspecte agent britànic i aconsegueix humanitzar el personatge malgrat la cara de pòquer que acostuma a exhibir.
- "Un cerebro de un billón de dólares" (Ken Russell, 1967). 

També aquí divergeixo de la crítica, sempre molt severa amb un director tan discutible com divertit. Uns crèdits obertament bondians i una trama que ens condueix de Finlàndia a Texas i que inclou un il·luminat que no vol dominar el món però sí acabar amb els comunistes ell solet amb l'ajuda d'un virus i del potentíssim l'ordinador a què el títol fa referència (descobrireu que les supercomputadores dels seixanta funcionaven amb uns cartronets foradats i necessitaven molts metres quadrats per fer la feina d'una calculadora de butxaca actual), remeten a les trames de 007, sovint més properes al cinema d'aventures i fantàstic que al thriller. A més, ja no es fa èmfasi en el caràcter ordenat i elitista de Palmer; ans al contrari: ha deixat el servei secret per fer de detectiu privat en un tuguri on s'alimenta a base de cereals. Encara més diferències amb els títols anteriors: els comunistes ja no són l'amenaça sinó tot el contrari, les víctimes de la conxorxa d'una colla de texans ultradretans. Tindran, però, el seu càstig quan vulguin envair Rússia a través del Bàltic glaçat: com els cavallers teutons en la batalla del Llac Peipus, recreada al cinema per Eisenstein al seu "Alexander Nevsky", un error de càlcul els portarà a morir ofegats. 

Una aclucada d'ull cinèfila que arrodoneix un títol d'argument forassenyat però molt entretingut, dotat d'una posada en escena sofisticada i elegant que ofereix moments brillants, com la trobada entre Palmer i Leo (Karl Malden) en una casa convertida en sauna finlandesa. Russell, en el seu primer llargmetratge, ja demostra que sap com filmar paisatges nevats (recordem "Women in Love") i també treu molt partit de la bellesa de Françoise Dorléac, en la que esdevindria la seva última pel·lícula (germana de Catherine Deneuve, va tenir una carrera fulgurant als anys seixanta interrompuda per la seva tràgica mort en accident automobilístic, el mateix any de l'estrena d'aquest film i quan només tenia vint-i-cinc anys). 

Bella i perillosa: