divendres, 31 de maig del 2019

FIRST MAN


El jove realitzador de "Whiplash" i "La La Land" continua demostrant la seva habilitat en la segona associació amb Ryan Gosling, "First Man" (2018), crònica de l'arribada a la Lluna de l'Apollo XI o un biopic de Neil Armstrong. Una versió íntima dels fets entre 1961 i 1969, que se centra més en les circumstàncies familiars del nostre heroi que en la cursa espacial; de manera que Damien Chazelle alterna escenes quotidianes que semblen extretes d'un reportatge de la revista Life i que transcorren en les cases immenses dels homes de la NASA i primeríssims plans dels astronautes tancats en les càpsules minúscules, indefensos davant dels perills d'una missió contrarellotge.

El resultat és molt realista. Però una mica de fantasia potser no li hauria fet cap mal a una història tan coneguda: el suspens és escàs i la durada -més de dues hores- llarga com un viatge a l'espai.

dimecres, 29 de maig del 2019

AMANTE POR UN DÍA


A "Amante por un día" (2017), Philippe Garrel reincideix en el seu estil Nouvelle Vague (al blanc i negre cal afegir la veu en off) i en els seus estudis sobre les sempre complicades relacions de parella.

El protagonista és un professor d'universitat ajuntat amb una alumna que té l'edat de la seva filla (Esther Garrel; ara ja coneixem els dos germans). Les noies es fan amigues i comparteixen secrets inconfessables, però si la informació és poder, la temptació d'utilitzar-la és molt forta. D'altra banda, és fàcil parlar de fidelitat i mostrar-se comprensiu quan s'ignoren les evidències.

dissabte, 25 de maig del 2019

VIRIDIANA


Mentre escric aquestes línies, encara no sabem si Almodóvar guanyarà la Palma d'Or a Cannes. Fins al present, l'únic espanyol que ha merescut aquest honor és Luis Buñuel, amb "Viridiana".

Això va passar l'any 1961. El gran cineasta aragonès feia temps que vivia i treballava al seu exili mexicà. Espanya volia donar bona imatge i no ajudava el fet que un artista tan distingit romangués tan lluny del seu lloc de naixença. D'altra banda, el director havia dit que no tornaria mentre Franco continués al poder; però els seus amics Francisco Rabal, Fernando Rey, Juan Antonio Bardem i Carlos Saura el van convèncer (la qual cosa va indignar els republicans exiliats). La censura va fer els ulls grossos i Buñuel va adaptar novament Galdós després de fer-ho en la mexicana "Nazarín" (1959)- primer títol en què va treballar amb Francisco Rabal-, perllongant el seu discurs al voltant d'una caritat cristiana que esdevé ineficaç. El protagonista de "Nazarín" sembla emular Jesús. Però la seva devoció té un punt de masoquisme, representat al film a través d'una imatge de Crist somrient a pesar de la corona d'espines i l'esquena lacerada per les fuetades. També Viridiana tragina entre el seu equipatge una corona d'espines i dorm sobre un matalàs de fusta.

Presentat a Cannes, el film va ser molt aplaudit i, com hem dit, va guanyar el premi gros. El director general de cinematografia va recollir la Palma d'Or però va durar poc l'alegria a casa del pobre (és un dir, el senyor era vescomte) i va ser destituït fulminantment quan un article de l'Osservatore Romano va qualificar la cinta de blasfema. A Espanya, la pel·lícula va ser prohibida, es va ometre tota referència al premi i l'èxit internacional i se'n van cremar totes les còpies menys una que el coproductor mexicà Gustavo Alatriste va poder endur-se a França.

El cert és que "Viridiana" és un catàleg de perversions gens subtil i tan fascinant com provocadora. L'estada de la novícia Viridiana (la bellíssima actriu mexicana Silvia Pinal) amb el seu oncle (Fernando Rey, magnífic), conté al·lusions a la pederàstia (el terratinent observa embadalit la nena que salta a la corda -que després ell farà servir per penjar-se-), el fetitxisme i la necrofília, passant per l'escena en què la jove no gosa munyir una vaca després d'acaronar-li tímidament uns mugrons que semblen penis.

Després del suïcidi del tiet i tement que l'hagués violada mentre dormia vestida de núvia, Viridiana es refugia en la caritat i acull uns pobres bastant inquietants. Mentrestant, el fill natural de Don Jaime (Francisco Rabal) ha heretat la propietat, que vol modernitzar; és més treballador que el seu pare -cosa gens difícil- però té temps per a l'amant amb qui conviu i per a la criada.

Manen el surrealisme, l'humor negre i la provocació: un crucifix es converteix en una navalla, el muntatge relaciona de manera obsessiva el prec de l'Àngelus amb els estris dels paletes; els pobres sopen a la taula dels amos i la imatge copia el Darrer Sopar de Leonardo Da Vinci, amb el cec ocupant el lloc de Jesús. Finalment, la corona d'espines crema a la foguera i Viridiana es deixa anar els cabells rossos i es lliura al seu cosí. En la primera versió, entrava a la seva cambra, però els censors ho van trobar massa fort i Buñuel ho va canviar per un hipotètic homenatge a "El apartamento": mentre sona música moderna per primera vegada en la llòbrega mansió, l'antiga novícia s'asseu amb l'hereu i la criada i ara amant que la conviden a jugar a cartes. Ja no és cosa només de dos. I ell diu: "No te lo vas a creer, pero la primera vez que te vi, me dije: esta Viridiana acabará jugando al tute conmigo".

Enmig de tot això, un retrat despietat d'una Espanya vetusta i miserable, un escenari que l'autor ja havia denunciat a "Las Hurdes, tierra sin pan" (1933), aquí resumit en la imatge del gos lligat sota el carro (el cosí mostra sense fer-ne ostentació la caritat que Viridiana dilapida i allibera l'animal; però hi ha altres carros i altres gossos).

Una obra mestra provocadora i fascinant:





divendres, 24 de maig del 2019

JUEGO DE TRONOS (ENDGAME)


Brillant final de la sèrie més cara de la història de la televisió. En posts anteriors ja havíem cantat les seves virtuts i les seves febleses, una evolució que bescanviava la imaginació per l'espectacularitat i el sexe per la violència, desfermada en el penúltim episodi. Com sigui, el final sota les cendres de Desembarco del Rey demostra que la posada en escena està a l'altura dels diàlegs, mentre que la part estrictament literària brilla en l'epíleg gràcies a la dissertació de Tyrion Lannister sobre el sentit de la història, rubricada per la bella escena en què Brienne De Tarth la reescriu en el volum que revisa els llinatges dels Set Regnes.

L'episodi certifica una vegada més la inspiració en la història d'Anglaterra i, per extensió, de l'Europa Medieval; i el final de la nissaga exemplificaria el final d'aquest període de foscor, quan després d'un acord que no legitima la democràcia però que l'avança i d'una independència que podria remetre al cas d'Escòcia, un dels supervivents s'aventura a descobrir què hi ha més enllà de les aigües que banyen ponent, clara referència al descobriment d'Amèrica i l'inici de l'Era Moderna.

M'ha agradat molt i m'ha enganxat, però potser jo estigui equivocat sobre un títol que l'inefable Albert Serra, qui presenta a Cannes el seu darrer treball que parla de cruising als boscos de França al segle XVIII, preguntat per "Juego de tronos", després de no trobar el mot adequat en català la va qualificar de deleznable. No, no n'ha vist cap episodi. Ell no veu cinema fet per altres. Però si surten "unes bèsties que escupen foc, com pot agradar això a homes adults en els seus cabals?".

diumenge, 19 de maig del 2019

LA SOMBRA DE LA LEY


"La sombra de la ley" (Dani de la Torre, 2018) situa la seva acció a Barcelona, l'any 1921, quan la ciutat s'assemblava més al Chicago de la Llei Seca que al parc temàtic en què s'ha convertit un segle més tard.

Lluites sindicals, policies corruptes, gàngsters, espectacles de cabaret i una trama que connecta aquest univers convuls amb un moment històric molt crític, sota l'amenaça d'una guerra civil i el rerefons de la desastrosa campanya del Rif. Els elements ofereixen, des d'un punt de vista cinematogràfic, moltes possibilitats. I Dani de la Torre, per no dispersar-se en excés, ho vehicula tot a través d'un heroi enigmàtic i ambigu, el personatge interpretat per Luis Tosar, relacionat amb una sindicalista tan valenta com eixerida (Michelle Jenner).

L'esforç de producció és notable i les imatges, amb l'ajuda de la tecnologia digital, ens transporten a aquella ciutat violenta i alhora puixant, retratada en negre amb el cinema nord-americà com a referent. Moviments de grua, plans-seqüència espectaculars, com en la primera escena al cabaret Edén, pretenen resultar impactants; i ho són en bona mesura, però el mimetisme acaba essent contraproduent. De la Torre, director hàbil com va demostrar a "El desconocido" (2015) imita descaradament el Coppola de "Cotton Club" o "El padrino" (un muntatge en paral·lel amb un fons musical evocador relaciona les morts del policia corrupte i l'assassinat del líder sindical -l'escena, inexplicablement, elimina la possible sorpresa final quan mostra la cara del pistoler-); però també trobem plans robats de Scorsese; l'atracament al banc està tret d'"Enemigos públicos" (Michael Mann, 2009) i les escenes amb Tosar repartint llenya evoquen l'estil de Guy Ritchie. El més sorprenent és que aquest afany, tal vegada lloable, i una composició dels plans ocasionalment inspirada, no impedeix que el conjunt aparegui encotillat, ja sigui a causa de la voluntat didàctica com per la tendència a subratllar els aspectes melodramàtics amb una música que s'imposa sobre diàlegs inaudibles. Situacions i personatges acaben resultant arquetípics i "La saga de los Rius" s'imposa com a referent a pesar de Coppola, quan, de fet, és a Sergio Leone a qui trobem a faltar.

Les escenes amb la policia atonyinant manifestants a Barcelona recorden algunes imatges vistes a televisió (per alguns) l'octubre del 2017. Però això ja són figues d'un altre paner.

diumenge, 12 de maig del 2019

EL REINO


A "El reino" (2018), Rodrigo Sorogoyen reitera l'estil nerviós i wellesià assajat a "Que Dios nos perdone" i Antonio de la Torre fa honor a la seva categoria com a intèrpret en un títol en què fins a l'actor més secundari tindrà el seu moment de glòria.

Té el seu mèrit construir un thriller trepidant a partir d'un argument inspirat en els casos de corrupció del Partit Popular i els "papers de Bárcenas", retrat d'una classe política formada per una colla de vividors sense gaires escrúpols. Potser resulti excessiu el tram final, una concessió a l'espectador; però l'interrogant amb què Sorogoyen tanca el film fa bona la dita que alguns silencis són més eloqüents que les paraules.

dimecres, 8 de maig del 2019

CLINT EASTWOOD # 3: WESTERN


El 1973, Clint Eastwood dirigeix "Infierno de cobardes". L'excés de Leone i l'eficàcia de Siegel es conjuguen en aquest western insòlit, gairebé extravagant.

Els habitants de Lago, un poblet al costat d'un llac, contracten un foraster (Eastwood, naturalment) perquè els protegeixi d'uns pistolers que els tenen amenaçats. L'home accepta però vol fer les coses a la seva manera, i els seus mètodes inclouen la humiliació dels vilatans en represàlia (com descobrirem més endavant) per llur covardia quan van permetre sense moure un dit la tortura i assassinat de l'anterior sheriff, que seria el germà del protagonista en la versió espanyola però el mateix protagonista en la versió original definitiva, és a dir un fantasma; de manera que "Infierno de cobardes" esdevé un inusual western gòtic, i no solament per aquest gir argumental sinó des del moment que el foraster obliga la gent de Lago a pintar el poble de vermell; després els fa canviar-li el nom pel d'Infern i, finalment, hi cala foc.


"El fuera de la ley" (1976) és més clàssica en la seva concepció i s'apropa més a l'estil dels westerns que Eastwood realitzarà d'ara endavant, caracteritzats per una fotografia ombrívola amb interiors molt foscos i exteriors amb predomini del verd de les muntanyes i l'ocre de la tardor. El que no sabem és si això ve causat per la determinació de l'actor-director de distanciar-se de la influència de Leone o senzillament perquè el film ja l'havia començat a dirigir qui en va ser guionista, el senyor Philip Kaufman, responsable d'alguns títols d'interès en la mateixa dècada.

Narra la història de Josey Wales, un soldat confederat que, un cop acabada la contesa, viu retirat en una granja amb la seva esposa i un fill, fins que un mal dia arriben els botes vermelles (al servei de la Unió) i li cremen la casa i maten la família. A diferència d'altres companys d'armes, ara rebels, Wales no signa la pau amb els guanyadors i esdevé un fugitiu a qui perseguiran per tot el país i al llarg de més de dues hores de pel·lícula. És un home solitari i taciturn, la qual cosa no impedeix que se li afegeixin diversos companys de viatge, primer un jove rebel que se li mor pel camí, després un vell indi, una noia índia a qui el protagonista salva d'una violació, finalment dues dones, mare i filla, sobrevivents d'una altra matança a càrrec d'uns traficants d'armes i a qui també allibera salvant la més jove (Sondra Locke) de ser violada; i un gos petaner que no es mou del seu costat a pesar del costum que té el protagonista d'escopir-li al cap el tabac que mastega constantment i constantment escup, sobretot abans de carregar-se algun dels malfactors que van darrere d'ell i de la recompensa.

El grup, doncs, està constituït per una colla de desheretats que cerquen el seu lloc en un món inhòspit. Wales es debat entre la fugida i l'ànsia de venjança; l'indi (interpretat pel nadiu Chief Dan George), després del seu pacte amb la civilització, viu literalment en terra de ningú; ha perdut les seves habilitats de guerrer però es manté savi i la seva actitud resignada i filosòfica serveix de contrapunt entre entranyable i humorístic.

Tota la colla, més alguns residents d'un poble arruïnat, tindran l'oportunitat de refer les seves vides en un lloc idíl·lic. El vell indi té l'amor i la consideració de la jove índia, que el pren per un gran cap. I Josey Wales té l'oportunitat d'una nova vida al costat de la noia. Fins i tot arriben a un pacte de no agressió amb els pell-roges de la zona, en un magnífic gir de guió que apel·la a la possibilitat d'una vida en pau malgrat les diferències. No obstant això, com en el fons ja sap l'espectador, no es pot passar pàgina sense que la venjança contra els dolents es compleixi i així serà en una seqüència final memorable (com, de fet, són tots els finals dels westerns dirigits per Eastwood).

No gaire ben rebut en la seva estrena, "El fuera de la ley" és un western de notable alt que avança enèrgicament sense que pesi la seva durada i combina amb saviesa ingredients diversos: violència i moments de reflexió, tragèdia i sentit de l'humor. Els diàlegs no són gaire extensos, com pertoca en un títol d'aventures i acció, però sempre oportuns, enginyosos i adequats al dibuix molt precís d'uns personatges creïbles i conseqüents en les seves reaccions malgrat la seva peculiaritat i que remetin a determinats tòpics del gènere.


"Bronco Billy" (1980) no és un western en sentit estricte, tot i que els personatges deambulen pels pobles oferint un espectacle del Far West força tronat. S'apropa més aviat a la comèdia sentimental, centrant-se en la relació entre el protagonista i una noia traïda pel seu espòs. Una vegada més, l'empatia entre Eastwood i Sondra Locke, llavors parella a la vida real, esdevé el principal atractiu d'un títol del director que també parla de decadència i desarrelament, com la majoria de les seves trames.


"El jinete pálido" (1985) és un remake de "Raíces profundas" (George Stevens, 1953), amb un final semblant al d'"Infierno de cobardes" que li atorga un component fantàstic, que no desentona en un conjunt que alterna sense problemes drama i violència, humor i algunes notes de romanticisme, tot i que l'heroi es fa el dur amb les fèmines que l'envolten (però és que ell duu l'alçacoll de clergue -fins que el canvia per les pistoles- i les noies són casades o bé massa joves per a ell). La foscor imperant en les escenes en interiors i el to ombrívol de la fotografia en exteriors determinen l'estil visual d'un títol excel·lent i que té prou força com per poder obviar les comparacions amb l'original. Una vegada més, tots els personatges, bons i dolents, estan perfectament caracteritzats.


I arribem finalment a "Sin perdón" (1992), el millor títol de la filmografia d'Eastwood i probablement de la dècada en què es va estrenar, el western que acaba amb tots els westerns i que, a la manera d'altres denominats crepusculars (d'"El hombre que mató a Liberty Valance" a "Grupo salvaje"), es permet qüestionar-ne les constants i posar de manifest com l'èpica del Far West es fonamenta en la tergiversació de la realitat, sense que això impliqui manca de respecte ni voluntat paròdica i erigint-se paradoxalment com una mostra plusquamperfecte del mateix gènere.

L'aparent contradicció d'aquest plantejament, a partir d'un guió impecable de David Webb Peoples ("Blade Runner"), s'estén als personatges.

Trobem a William Munny (Eastwood) bregant amb uns porcs en companyia dels seus fills en una granja força modesta. Encara no sabem que, quan encara era jove, va ser un pistoler implacable i despietat que, segons pròpia afirmació, disparava contra tot allò que es movia; sembla ser que la seva esposa, ara morta, el va redimir.

No queda clar si per diners, o per un afany de justícia, o només perquè li demana un vell amic (Morgan Freeman), accepta l'encàrrec de tornar a cavalcar i dur revòlver -i rifle- per buscar i matar uns cowboys que van desfigurar una prostituta. Les companyes de la víctima posen els diners per pagar els pistolers, tot i la ferma oposició del sheriff del poble (Gene Hackman), un home de mètodes brutals però que conserva certa innocència, obstinat a fer-se una casa que mai no veurà acabada (un homenatge al John Wayne d'"El hombre que mató a Liberty Valance"?) i encantat de descobrir-li a un escriptor de l'Est totes les exageracions de les històries sobre personatges presumptament temibles que, en realitat, eren vulgars buscabregues, borratxos que es disparaven al peu.

La colla que acompanya Munny tampoc no són res de l'altre món. El negre no és gaire hàbil i el noi que va amb ells, resulta ser curt de vista. A més, s'adonaran que matar no és gens fàcil. Munny els ho explica: "Matar un home és quelcom molt dur; li prens tot allò que té i tot allò que podria tenir".

Després es refreda i cau malalt. Les prostitutes els protegeixen i ofereixen als seus companys serveis sexuals a compte de la recompensa; quan ell es refà, la noia que té el rostre marcat li diu que ell també pot tenir un avançament; en veure-li la cara de circumstàncies, aclareix que no amb ella sinó amb una de les altres noies. I Munny/Eastwood replica que no és per ella, que és prou maca, sinó que no vol faltar al record de la seva esposa morta. Sorprenentment, l'escena és tan creïble com entendridora.

La pluja i la malenconia acompanyen el periple dels protagonistes, un viatge que més aviat sembla una fugida. Maten sense que això els procuri cap plaer; fins i tot mostren compassió ("Doneu-li aigua -al vaquer ferit de mort-, ja no dispararem"). Uns maten i altres moren sense que la justícia resulti evident; són actes inevitables que Munny/Eastwood executa amb perícia però sense el més mínim rastre del cinisme que acompanyava els seus personatges dels setanta.

No falten la venjança i el tiroteig final, un desenllaç en certa manera també injust; sens dubte, inevitable.

A "El fuera de la ley", Wales mata quatre homes de cop i l'indi li pregunta com s'ho ha fet i com ha triat l'ordre en què havia de disparar-los; ell respon descrivint una seqüència lògica.

A "Sin perdón", se'n carrega el doble sense que els altres arribin a ferir-lo; l'escriptor de l'Est, qui per fi ha conegut un pistoler de debò, també li pregunta com ha sabut en quin ordre disparar i Munny respon: "No ho sé; sempre he estat de sort amb l'ordre".

No hi ha respostes ni esperança en aquest western d'homes cansats, un film demolidor i alhora bellíssim. Una obra mestra.

dissabte, 4 de maig del 2019

CLINT EASTWOOD # 2: THRILLER

Els westerns dirigits per Clint Eastwood són excel·lents sense excepció, però, de fet, escassos en la seva llarga carrera. El gènere que més ha freqüentat és el thriller, en quasi totes les variants i amb resultats diversos.


El primer film que va dirigir, "Escalofrío en la noche" (1971), és un thriller de suspens sobre l'assetjament d'una dona pertorbada a un disc-jockey i locutor radiofònic (Eastwood). No és Hitchcock però és un treball prou hàbil i eficaç que va ser ben rebut pel públic i la crítica.


L'any 1975, dirigeix i novament interpreta "Licencia para matar". No confondre amb un títol de la nissaga Bond, tot i que el protagonista és quasi tan improbable com l'agent secret britànic: un antic assassí a sou ara dedicat a donar classes d'Història i col·leccionar art (la presentació del personatge va ser copiada/homenatjada per Spielberg a "En busca del arca perdida"), forçat per una organització secreta a eliminar un agent traïdor la identitat del qual els és desconeguda i a qui caldrà desemmascarar en el curs d'una escalada a l'Eiger, als Alps Suïssos (el títol original és "The Eiger Sanction").

El film deriva cap al gènere d'aventures en la modalitat d'alpinisme i cal dir que excel·leix en aquest vessant. Eastwood treu molt profit d'un escenari natural tan bell com vertiginós i, sense presses i sense efectes especials, transmet molt eficaçment la sensació de risc i d'incertesa. Faria un magnífic programa doble amb "Máximo riesgo" (un títol brillant i entretingut que va protagonitzar Sylvester Stallone el 1993 a les ordres de Renny Harlin).


El 1977, a "Ruta suicida", fa de policia que rep l'encàrrec de conduir una prostituta (Sondra Locke) des de Las Vegas fins a Phoenix perquè testifiqui en el judici contra un mafiós. Però són molts els interessos en joc, les autoritats hi estan involucrades i tot un exèrcit farà l'impossible perquè no arribin al seu destí. De fet, precisament perquè volen el fracàs de la missió, l'han triat a ell a pesar dels seus problemes amb la beguda.

Ja tenim dos perdedors que tampoc no es tenen gaire simpatia, almenys inicialment, enfrontats al sistema; un sistema que, literalment, vol aniquilar-los. Una variant interessant de buddy movie que aprofita molt bé la complicitat entre els seus protagonistes, parella a la vida real, i que conté algunes seqüències d'acció i violència certament memorables, com la casa que s'esfondra per la pluja de bales o l'arribada a Phoenix amb un autobús que han convertit de manera artesanal en una fortalesa capaç de resistir els trets de tots els policies de l'Estat.


Després d'haver interpretat al mític Harry el Brut en tres títols dirigits per Don Siegel ("Harry el sucio", 1971), Ted Post ("Harry el fuerte", 1973) i James Fargo ("Harry el ejecutor", 1976), es dirigirà ell mateix en una quarta entrega, del 1983, "Impacto súbito", famosa per l'escena en què, pistola en mà, li etziba al dolent allò de "Vinga, alegra'm el dia".


Si tots aquests títols són notables malgrat la seva vocació obertament comercial, "El principiante" (1990) és bastant avorrida i tòpica. Es tracta, una vegada més, d'una buddy movie que emparella el policia veterà i temperamental (Eastwood, és clar) amb un passerell interpretat -és una manera de parlar- per Charlie Sheen. S'ha dit que l'única raó per fer aquesta pel·lícula va ser fer-li un favor al xicot, en hores baixes; potser la jugada no li va sortir del tot malament, i Sheen, els anys següents, va recuperar certa popularitat en papers de comèdia.


A "Un mundo perfecto" (1993), Eastwood es reserva un paper secundari i cedeix el protagonisme a Kevin Costner (llavors, encara cotitzadíssim), que fa el paper d'un fugitiu de la justícia, un outsider, que recorda, fins i tot en la samarreta blanca que llueix tota l'estona, el protagonista de "Malas tierras" (a més, el film també s'ambienta als anys seixanta). Un individu violent, però en el fons no tan mala persona, que prendrà com a ostatge un nen que gaudirà d'allò més amb l'aventura i amb qui es comportarà com el pare que hauria volgut per a ell. Emotiu i elegant, el film es troba entre el millor que Eastwood hagi dirigit mai. Situat cronològicament entre "Sin perdón" i "Los puentes de Madison", correspon a una etapa extraordinària en la carrera d'Eastwood. Potser per aquest motiu, els films següents, "Poder absoluto" i "Medianoche en el jardín del bien y del mal", ambdós del 1997, poden resultar decebedors, tot i que resulten idonis per entendre els interessos del director.


"Poder absoluto" és un film que hauria volgut dirigir Brian De Palma. El protagonista (Eastwood) és Luther Whitney, un lladre de guant blanc que, mentre exerceix la seva especialitat a casa d'un milionari, assisteix involuntàriament a una escena de seducció entre una dona i un senyor que resultarà ser el President dels Estats Units (!), progressivament violenta i que acaba amb l'assassinat de la dona a mans dels guardaespatlles.

Luther és el típic personatge eastwoodià: un home noble però inadaptat. Com el protagonista de "Mula". Se'ns fa saber que és un heroi de guerra i un dels millors en la seva feina (il·legal). Estima la seva família però mai no ha sabut demostrar-ho; viu apartat de la seva filla, que resulta que és fiscal, però l'estima devotament, com ella tindrà ocasió de descobrir al llarg de la història, centrada en la seva relació.

La primera reacció de Luther és fugir del país. Però quan constata que el seu president és un traïdor fastigós i que pot escapar de la justícia, decideix solucionar-ho, encara que impliqui arriscar la vida. També se la juga en la cita amb la filla en un cafè, en una escena típica de suspens; però ho fa perquè ella li ha demanat i punt.

Els problemes es resolen a través d'una justícia d'arrel gairebé bíblica. De fet, al film s'esmenta la Llei del Talió.

L'amagatall des del qual Luther va assistir a l'assassinat l'utilitzava el vell milionari per contemplar les relacions sexuals que l'esposa mantenia amb homes presumiblement més capaços de satisfer-la. Tot i que el voyeurisme era pactat, el policia interpretat per Ed Harris sent llàstima per l'espòs enganyat, qui, a més, era el principal valedor i amic del president (per cert, Gene Hackman, repetint de dolent en un film del director).

En definitiva, en els films d'Eastwood, el sistema falla, la justícia preval sobre la llei i l'honor guia tots els actes. Un ideari conservador que el director defensa amb saviesa i sense obviar les contradiccions d'un món complex i imperfecte.


"Medianoche en el jardín del bien y del mal" ens porta novament a un dilema que s'origina en un crim passional. Un jove escriptor, interpretat per John Cusak, arriba a Savannah amb la intenció de fer un article sobre la festa que organitza cada Nadal un milionari molt popular a la ciutat. Però acabarà exercint de Truman Capote quan la nit acabi amb la mort d'un jove prostitut (Jude Law) a mans de l'amfitrió (interpretat, ves per on, per Kevin Spacey).

El retrat del Sud profund és tan tòpic i surrealista que resulta creïble. Un dels personatges és una drag queen afroamericana que serveix de contrapunt simpàtic; però la denúncia de l'homofòbia i la hipocresia és més evident en el cas del milionari, de qui tothom en coneixia les inclinacions però no li perdonen una sortida de l'armari tan sorollosa i que el relaciona amb un inadaptat amb problemes amb les drogues. L'escriptor i el presumpte assassí, un home amabilíssim de gustos refinats, mantenen una relació d'amistat. El primer creu en la versió que el crim va ser en pròpia defensa i sap que la condició d'homosexual predisposarà negativament el jurat, de manera que persegueix no només ajudar l'amic sinó que triomfi la justícia. Però, finalment, la realitat es revela més complexa.

Potser la solució del cas satisfarà una comunitat que acull i protegeix els seus membres fins i tot dels seus actes més abjectes, com en la posterior i molt notable "Mystic River".

Però encara hem de parlar de dos thrillers:


"Ejecución inminente" (1999) sembla abordar el tema de la pena de mort però, en realitat, torna a parlar del mateix: justícia. Eastwood fa de periodista alcohòlic, divorciat com tots els seus personatges, que pot redimir-se quan li encarreguen entrevistar un condemnat a mort el dia anterior a l'execució. Sospita que pot ser innocent i intentarà provar-ho en una cursa contra rellotge.


A "Deuda de sangre" (2002), Eastwood és un agent del FBI a qui han trasplantat el cor d'un hispà, la germana del qual apel·la al seu deute amb el mort perquè n'investigui l'assassinat. No sé si li calia aquesta excusa atesa la vocació justiciera dels seus personatges.

No sé si és molt rellevant que el reu d'"Ejecución inminente" fos afroamericà. Si més no, la referència a la comunitat hispana a "Deuda de sangre" mostra un interès de l'actor-director en el retrat de les diverses comunitats ètniques que formen el mosaic humà dels Estats Units. A "Gran Torino" trobarem els hmong. I a "Mystic River", ambientada a Boston, tots els protagonistes tenen sang irlandesa.


"Mystic River" (2003) barreja thriller i drama. Un argument una mica capriciós, sorgit d'una novel·la de Dennis Lehane, relaciona un mafiós (Sean Penn), un policia (Kevin Bacon) i un home turmentat pels abusos que va patir de petit (Tim Robbins). Amics des de la infància, la vida adulta i les seves respectives ocupacions els han distanciat. L'assassinat de la filla del mafiós tornarà a unir-los i els conduirà a una tràgica conclusió.

És un film sobri i elegant en què Eastwood torna a demostrar el seu domini del format scope i, en aquest cas, la seva capacitat per elevar un guió que personalment trobo discutible, i que ell porta al seu terreny per parlar novament de codis d'honor i de justícia però qüestionant els seus propis postulats. La Llei del Talió no és sempre el millor remei i vivim en un món en què sobreviuen els més forts i els més capaços d'integrar-se en la comunitat (impagable l'eloqüència de l'escena final durant la desfilada).