dijous, 30 d’agost del 2018

DE REPENTE, EL ÚLTIMO VERANO


"De repente, el último verano" (1959) gaudeix d'un notable prestigi crític. Amb guió de Gore Vidal i Tennessee Williams, inspirat en l'obra teatral del segon, protagonitzada per Elisabeth Taylor, Montgomery Clift i Katharine Hepburn i dirigida per Joseph L. Mankiewicz, l'autor d'"Eva al desnudo". Més talent, impossible.

Tot i que és entretinguda i està indubtablement ben escrita, vista avui, sembla gairebé una paròdia. Tot el suspens gira al voltant d'una dona (Taylor) a qui volen fer una lobotomia quan resulta evident que està més sana que una poma; només ha oblidat el misteri al voltant de la mort del seu cosí, però no se li escaparà a l'espectador modern que tot té a veure amb l'homosexualitat del personatge, la qual cosa fa molt previsible la revelació final quan ella recupera la memòria per art de màgia.

Posats a carregar-nos aquest clàssic (no és el meu costum fer-ho, ja ho sabeu; permeteu-me aquesta frivolitat), afegirem que la Hepburn està sobreactuada i que Montgomery Clift, amb el rostre petrificat a causa del recent accident d'automòbil que el va desfigurar, actua només amb els ulls i resulta a estones patètic.

L'únic veritable atractiu del film és la presència d'una bellíssima i magnètica Elisabeth Taylor, de qui ens regalen l'estampa del seu pitram en el surrealista flash-back del final. De manera que, molt prestigi i molta fullaraca, però "De repente, el último verano" acaba sent un tràiler de la posterior pel·lícula del director, "Cleopatra", aquesta ja centrada sense tants miraments en el físic de la protagonista.

dimecres, 29 d’agost del 2018

LOS PASAJEROS DEL TIEMPO


"Los pasajeros del tiempo" (Nicholas Meyer, 1979) és un títol modest però simpàtic, gairebé de culte. Planteja una situació tan improbable com enginyosa: l'escriptor H. G. Wells no solament ha escrit una novel·la sobre viatges en el temps sinó que ha inventat la màquina que els farà possibles; però, abans que la provi, un dels seus amics li passa al davant, un metge que és en realitat el tristament cèlebre Jack L'Esbudellador. Els dos es retrobaran en el futur, que és el San Francisco contemporani (del 1979), un indret en què regna el capitalisme salvatge i la violència als carrers, molt allunyat de la utopia socialista que imaginava l'escriptor i, en canvi, un paradís per a Jack el psicòpata. L'única cosa que confirma -de fet, supera- les prediccions de Wells és l'alliberació de la dona, que dóna peu a situacions força divertides entre el cavaller victorià i l'empleada de banca decidida a seduir-lo.

Els papers principals van a càrrec de Malcolm McDowell (Wells), una bellíssima Mary Steenburgen i un inspiradíssim David Warner en el paper d'un Jack l'Esbudellador enamorat dels neons i dels pantalons de campana. Contribueix a l'èxit de la proposta la música del gran Miklós Rózsa (curiosament, també responsable de la banda sonora d'un altre film dels setanta amb Warner en un dels papers principals: l'excel·lent "Providence" de Resnais).

dilluns, 27 d’agost del 2018

EL AMO DE LA CASA


"El amo de la casa" (1925) va ser un gran èxit de públic tant a Dinamarca com a França (i per això els francesos van fitxar Dreyer per al film sobre Joana D'Arc).

Es tracta d'una faula protofeminista que denuncia els marits que no fan brot a casa seva i que no valoren el treball domèstic de les dones (tot i que l'intertítol inicial adverteix que això ja no passa a Dinamarca, només en altres països menys civilitzats -creu-t'ho!-).

Sobre l'obra teatral de Svend Rindon, Carl Theodor Dreyer serveix un film modest i eficaç que presenta situacions domèstiques fàcilment identificables pel gran públic. Demostra un gran domini de la composició en un escenari limitat i de l'ús narratiu del primer pla; cal fixar-se en com oposa la imatge del marit tirànic, omplint l'enquadrament, i la de la seva esposa abnegada, empetitida en el contraplà.

divendres, 24 d’agost del 2018

LOS INCREÍBLES 2


Després de dos títols d'imatge real -"Misión: imposible. Protocolo fantasma" (2011) i "Tomorrowland: El mundo del mañana" (2015)-, i potser per rescabalar-se del fracàs d'aquesta segona, Brad Bird torna a territori conegut, el de l'animació, i, per a més seguretat encara, recupera els seus personatges de més èxit i planteja una continuació de "Los increíbles", producció del 2004 sota el segell de Pixar que presentava les aventures d'una família de superherois condemnats a exercir de persones normals i corrents. "Los increíbles 2" no és ni millor ni pitjor que el primer lliurament: ben estructurada dramàticament, manté l'encert dels escenaris sixties i jamesbondians, com la casa ultramoderna que els cedeix el milionari que desitja que els superherois siguin novament legals, i conserva la facilitat per crear gags, centrats la majoria en el personatge del petit Jack Jack.

Són pel·lícules tècnicament perfectes i molt divertides però, personalment, els trobo a faltar la màgia de "Ratatouille" (2007).

dimecres, 22 d’agost del 2018

VACACIONES PARA IVETTE


"Vacaciones para Ivette" (1964) no és la millor pel·lícula del cinema espanyol; ni tan sols és la millor pel·lícula del seu director, José María Forqué -tampoc la pitjor-. No obstant això, en la seva recent emissió al cicle de la 2, m'ha commogut quasi tant com quan la vaig descobrir quan era adolescent. M'encanta aquesta història d'un intercanvi entre un nen espanyol i la germana d'un nen francès, qui viatjarà a Madrid per alegrar la vida d'una família tan tradicional que el pare és José Luis López Vázquez i Gracita Morales la criada. Qui estarà més content és el fill gran, un noi guapo i bon estudiant i esportista, qui mantindrà amb la franceseta una casta relació i la passejarà per les revetlles populars de l'estiu madrileny.

Una pel·lícula tòpica i càndida que volia traduir en imatges la incipient apertura del règim cap al Mercat Comú. Com sigui, està ben narrada per l'eficaç José María Forqué, la protagonista femenina (Catherine Diamant, actriu francesa que no es va prodigar gaire) era bellíssima i el nen tímid i curt de vista que viatja a París i no acaba d'encaixar amb els seus companys francesos s'assembla molt a mi mateix quan també vaig participar en un intercanvi d'aquest tipus, una experiència tan agredolça com irrepetible que va resultar fonamental en la meva adolescència.




divendres, 10 d’agost del 2018

DESPUÉS DE LA TORMENTA


La primera meitat de "Después de la tormenta" (Kore-Eda Hirokazu, 2016), se centra en un personatge solitari, un escriptor fracassat que treballa d'empleat en una agència de detectius i es juga el sou -i el sobresou- a les curses de cavalls. Però la imminència del tifó a què fa referència el títol del film serveix per unir, si més no durant unes hores, el nucli familiar que s'havia vist disgregat a causa del mal cap del protagonista; i aquí Kore-Eda es troba còmode i ens serveix més moments de gran cinema i uns diàlegs que atorguen consistència i profunditat a una trama molt elemental.

dimarts, 7 d’agost del 2018

UNA VIDA A LO GRANDE


"Una vida a lo grande" (2017) comença com un film de ciència-ficció, amb el descobriment d'un sistema per empetitir la gent que pot ser tant una resposta al desastre mediambiental com una solució als problemes econòmics de caràcter més individual, ja que aquells que es miniaturitzen multipliquen per mil el seu poder adquisitiu.

El plantejament és una metàfora de la mateixa pel·lícula, a priori una faula distòpica però finalment el mateix que expliquen totes les pel·lícules d'Alexander Payne: una peripècia individual que conduirà el protagonista (Matt Damon) a trobar un sentit a la seva existència després d'un procés d'humiliació i posterior re-descobriment.

dilluns, 6 d’agost del 2018

¡LUMIÈRE! COMIENZA LA AVENTURA


Ara que ens hem remuntat fins al cinema silent, val la pena recomanar aquest títol del 2016 però que, de fet, és un recull de 108 pel·lícules rescatades -i restaurades- del catàleg dels germans Lumière, com ja sabem inventors del cinema, signants de la primera pel·lícula de la història, "Salida de los obreros de la fábrica", que data de 1895.

Els títols escollits i comentats per Thierry Frémaux (director del Festival de Cannes i de l'Institut Lumière de Lyon), tots d'una durada d'uns 50 segons, a més del seu innegable valor documental, encomanaran a l'espectador actual mínimament sensible tota la fascinació de la imatge en moviment en el seu aspecte més fonamental i primigeni, amb la seva capacitat d'immortalitzar fragments de vida, captats pels Lumière i els seus operadors amb elegància i precisió, escollint sempre l'enquadrament idoni i traient el màxim partit d'uns mitjans i plantejaments narratius lògicament força rudimentaris.

diumenge, 5 d’agost del 2018

PÁGINAS DEL LIBRO DE SATÁN


Recollint sens dubte la influència de Griffith i de la seva monumental "Intolerancia" (1916), Carl Theodor Dreyer va realitzar, el 1920, "Páginas del libro de Satán", un títol interessantíssim que recull moltes de les seves obsessions temàtiques i que demostra una vegada més el seu talent narratiu.

Com el film del mestre nord-americà, el títol de Dreyer es divideix en quatre episodis situats en diversos moments de la Història. El fil conductor és la presència de Satanàs, obligat per Déu a temptar els humans, la qual cosa pot reduir la seva condemna només si troba una ànima pura que resisteixi els seus xantatges.

L'Àngel Caigut s'ho munta fatal i tria víctimes febles d'esperit, atretes per les persones a qui acabaran traint i, a més, influenciades per grups de malfactors, ja siguin els fariseus en l'episodi de Jesús i la traïció de Judes, sobradament coneguda, els inquisidors en l'Espanya del segle XVI, els revolucionaris en el regnat del Terror en la França del 1793, o els comunistes en l'episodi més contemporani, ambientat en la guerra civil finlandesa l'any 1918.

L'episodi de Jesús és una successió de composicions pictòriques molt belles, un pèl estàtiques. També en l'episodi sobre la Inquisició, Dreyer demostra el seu talent per a la composició dels plans. A diferència del seu film sobre Joana d'Arc, predominen els plans generals; no obstant això, també empra el primer pla (de fet, un primer pla obre i tanca el film), amb intel·ligència i gran eficàcia dramàtica. Aquest episodi, que anticipa posteriors denúncies sobre el fanatisme religiós (a "La pasión de Juana de Arco" o "Dies Irae"), és el més divertit: les escenes del capellà libidinós flagel·lant-se davant de la figura de la seva estimada haurien entusiasmat Buñuel; i el moment en què ella resa i la llum natural il·lumina el crucifix prefigura els millors moments d'"Ordet"; de fet, el treball sobre la llum és impressionant, sobretot en aquest episodi i el de la Revolució Francesa.

Els revolucionaris són lletjos i traïdors i els nobles són honestos i valents. Maria Antonieta apareix com una heroïna en els seus dies d'empresonament a la Conciergerie (quan Dreyer va ser contractat per la Société Genérale des Films per fer una pel·lícula sobre alguna heroïna nacional, la darrera reina de França era una de les tres opcions -Catalina de Mèdici era la tercera-).

Maniqueismes a banda, aquest fragment és el més atrevit des del punt de vista narratiu. Inclou un moviment de càmera semblant a un travelling subjectiu quan les aristòcrates entren a la taverna i un curiós muntatge paral·lel entre l'escena en què el plebeu gosa declarar el seu amor a la filla de la comtessa i una altra en què uns nens, imitant els adults, jutgen un gat i el condemnen a la guillotina. Evidentment, el plebeu és rebutjat per l'aristòcrata; Dreyer emfatitza la separació insalvable entre els personatges enfosquint alternativament cada meitat de l'enquadrament.

Els comunistes del darrer episodi fumen compulsivament i són molt dolents a diferència dels patriotes finlandesos, entre els quals Satanàs trobarà l'única persona capaç de resistir-se-li. Aquest episodi, en general menys elaborat plàsticament, és en canvi mot intens dramàticament, i incorpora un altre muntatge en paral·lel que incrementa el suspens d'una situació límit; o sigui, igual que en l'escena contemporània del film de Griffith.

divendres, 3 d’agost del 2018

MISIÓN IMPOSIBLE: FALLOUT


Potser l'única novetat destacable en el darrer lliurament de la sèrie sigui que repeteix director. Christopher McQuarrie, responsable de "Misón: Imposible. Nación Secreta" (2015), signa ara "Misión imposible: Fallout" (2018) -resulta complicat no fer-se un embolic amb els signes de puntuació en els títols-.

Com diem, poques novetats: si ahir Ethan Hunt es penjava d'un avió, ara ho fa d'un helicòpter (sense dobles, segons diuen; Cruise està en bona forma física tot i tenir l'edat d'alguns jubilats); torna a demostrar la seva perícia dalt d'una moto en una escena trepidant pels carrers de París i la seva elegància quan assisteix, després de saltar d'un avió des de l'estratosfera, a una festa pija al Grand Palais. La trama continua centrada en el comerç il·legal d'armes nuclears, i els girs argumentals, les màscares i els problemes del protagonista a l'hora de compaginar vida privada i compromisos laborals són els de sempre. Això sí, més i millor; un còctel perfecte d'acció i dramatisme amb una seqüència final que combina tres accions en paral·lel espectacular i adrenalítica.

dimecres, 1 d’agost del 2018

EL EXORCISTA


Ara que el Vaticà està nomenant exorcistes a tort i a dret, sembla oportú recordar la pel·lícula que va fer famosos aquests capellans: "El exorcista" (1973), un èxit sense precedents del cinema de terror basat en la novel·la homònima de William Peter Blatty.

Dirigida per William Friedkin, un realitzador sense experiència en el gènere però llavors molt conegut gràcies a l'oscaritzada "The French Connection" (1971), narrava la dramàtica experiència de la Regan (Linda Blair es va fer famosa pel seu paper), una nena, filla d'una coneguda actriu (Ellen Burstyn), que, un bon dia, comença a fer coses estranyes com caminar cap per avall o parlar a l'inrevés. Després d'algunes visites a cal metge sense resultats i d'una mort misteriosa, conclouen que la Regan pensa que està posseïda -o ho està de veritat?- per un dimoni, i que el tractament més adequat, no exempt de perills, és una cerimònia d'exorcisme segons l'ancestral ritu romà a càrrec de dos sacerdots, el voluntariós pare Karras (Jason Miller) i un altre amb experiència en el tema, el veterà Lankester Merrin (Max von Sydow, qui bescanviava la lluita amb els dimonis interiors en els films d'Ingmar Bergman per una altra de més física amb una nena endimoniada, amb levitacions i vòmits de color verd inclosos).

El film és terrorífic i alhora espectacular. El seu mèrit principal va ser ubicar una qüestió a priori tan kitsch com pot ser un exorcisme en un escenari molt realista; de manera que a l'espectador li acaba passant com als mateixos protagonistes: al final, resulta creïble que hi hagi un dimoni dintre la Regan; i molt antipàtic i malparlat.