dijous, 29 de gener del 2015

EL GRAN HOTEL BUDAPEST


Un escriptor narra la història que algú li va narrar sobre un conserge eficient i carismàtic que també té moltes històries per explicar, quasi tantes com cambres tenia el Gran Hotel Budapest, establiment magnífic que s'assembla a una casa de nines i que aquesta pel·lícula estructurada com les nines russes situa en una Europa de l'Est de l'any 1932 que només existeix en les postals antigues i en la imaginació desbordada d'un Wes Anderson que se supera a si mateix mentre homenatja a la seva manera l'univers de Stefan Zweig i aconsegueix que tots els plans d'"El gran hotel Budapest" siguin obsessivament simètrics. Tot plegat, és deliciós com els pastissos de Mendl's.

diumenge, 25 de gener del 2015

CORAZONES DE ACERO


Aquesta pel·lícula l'hem vista mil i una vegades: la història de l'escamot de veterans al qual s'uneix un passerell i la guerra total com a teló de fons. El fet que els protagonistes viatgin en un tanc tampoc no és una novetat, tot i que, en els precedents que ara mateix recordo, els tancs eren alemanys ("Los panzers de la muerte", dirigida per Gordon Hessler el 1987 i basada en l'obra literària de Sven Hassel) o russos ("White Tiger" -Karen Shakhnazarov, 2012-: els protagonistes són russos, tot i que el títol fa referència, òbviament, a un Tiger alemany, assimilat aquí a la balena blanca de Melville). Potser la novetat radica en una posada en escena rigorosa i claustrofòbica ja que bona part de l'acció transcorre dins del Sherman nord-americà que avança pels paisatges apocalíptics d'Alemanya quan falten escassos dies per al suïcidi de Hitler i els nens lluiten i moren al costat de les Waffen-SS.

Que la pel·lícula mostri els horrors de la guerra en tota la seva cruesa tampoc no és una novetat. Tot i que cal preguntar-nos si una història de guerra pot parlar de quelcom que no sigui l'absurd de la contesa. Com li diu el soldat Bíblia al nouvingut, és a punt de saber quines coses són capaços de fer els homes als homes (i, per ser més precisos, caldria afegir a les dones i als nens). En l'escena que obre el film, amb l'oficial nazi cavalcant entre les restes de la batalla, David Ayer, el director de "Corazones de acero", defineix a la perfecció l'escenari del drama: un terreny ple de fang i de cadàvers, un camí de foc i de sang en què els homes ja no lluiten per sobreviure sinó perquè lluitar és l'única alternativa possible i és irrellevant que la guerra ja estigui decidida o que enfrontar-se a un escamot de soldats de les SS dins d'un tanc avariat sigui un suïcidi; "aquesta és la meva llar", dirà el sergent Xacal (Brad Pitt), "aquesta és la millor feina que he tingut".

dissabte, 24 de gener del 2015

BABADOOK


"Babadook" (Jennifer Kent, 2014) és una producció australiana de terror francament notable. No té gaire sang i fetge i només un parell d'ensurts (però consistents) i, tanmateix, aconsegueix incomodar-nos amb el seu clima de malson, la sensació d'irrealitat que envaeix tots els plans mentre som incapaços de saber si el monstre que surt de les pàgines d'un llibre molt estrany i s'instal·la a la casa on viuen Amelia i el seu fill existeix realment o només és una projecció del trauma que tortura la protagonista.

dimarts, 20 de gener del 2015

LOS OLVIDADOS # 3: BOGDANOVICH EN BLANC I NEGRE

Peter Bogdanovich era un crític, gran coneixedor del cinema clàssic nord-americà (va escriure treballs excel·lents sobre Ford i Welles), que, l'any 1968, va fer el salt a la direcció amb "Targets", un thriller de culte produït per Roger Corman i protagonitzat per Boris Karloff.

Al llarg de la seva carrera, va homenatjar i va imitar els mestres sobre els quals escrivia: "¿Qué me pasa, doctor?" (1972), una divertida comèdia amb Ryan O'Neal i Barbra Streisand, era, bàsicament, un remake de "La fiera de mi niña", de Howard Hawks, que incloïa una persecució pels carrers de San Francisco en la millor tradició del slapstick; "At long Last Love" (1975), amb música i cançons de Cole Porter, era una comèdia musical com les que es feien en l'inici del cinema sonor, amb les cançons gravades en directe; i "Nickelodeon" (1976) recreava els temps del cinema mut.

Tot i que se sentia més proper als nois de Cahiers du cinéma, crítics que van fer, com ell, el salt a la direcció, i que reivindicaven Hawks i Welles, el seu èxit en els inicis dels anys setanta el va emparellar amb els nous talents de Hollywood (Coppola, Friedkin), amb els quals va formar The Directors Company, a l'empara de Paramount Pictures, que els deixava total llibertat creativa.

Si Coppola va fer "El padrino" i William Friedkin va fer "French Connection" i "El exorcista", Bogdanovich va enllaçar consecutivament tres grans èxits: "The Last Picture Show" (1971), "¿Qué me pasa, doctor?" i "Luna de papel" (1973). I això malgrat que el primer i el tercer dels títols esmentats eren en blanc i negre, tota una gosadia en aquella època (un blanc i negre, d'altra banda, magnífic, cortesia respectivament de Robert Surtees i László Kovács).

A Bogdanovich li agradaven les rosses però no li portaven sort. En el rodatge de "The Last Picture Show" es va enamorar de la guapa i llavors molt joveneta Cybill Shepherd i li va regalar dos papers protagonistes: a "Una señorita rebelde" (1974), adaptació de la novel·la de Henry James, i a "At Long Last Love", acompanyada de l'estrella del moment Burt Reynolds. Ambdós films van ser fracassos estrepitosos tant de crítica com de públic.

Ni "Nickelodeon" ni "Saint Jack" (1979) van tenir èxit (la segona, protagonitzada per Ben Gazzara en el paper d'un nord-americà que fa de proxeneta a Singapur, va ser produïda per Hugh Hefner, el director de "Playboy", sembla que com a part de l'acord assolit amb Bogdanovich després que la revista publiqués fotografies de Cybill Shepherd despullada obtingudes sense el seu permís durant el rodatge de "The Last Picture Show").

"Todos rieron" (1981) era una comèdia romàntica en què uns detectius s'enamoren de les dones que han de vigilar. Ben Gazzara i Audrey Hepburn eren la parella més madura i John Ritter i Dorothy Stratten els jovenets de la funció. Stratten era una playmate rossa, guapíssima. Bogdanovich se'n va enamorar i li va proposar que anessin a viure junts. La noia també es va enamorar del director i li va explicar al seu marit, Paul Snider, un individu una mica inestable; la seva reacció va ser matar Dorothy d'un tret d'escopeta, sodomitzar el cadàver i suïcidar-se després. Un afer tan escandalós no era una bona publicitat per a una comèdia lleugera protagonitzada per Audrey Hepburn, i els distribuïdors van rebutjar el film. Perquè es pogués estrenar, el pobre Bogdanovich va comprar el negatiu i va distribuir la pel·lícula ell mateix, però va resultar novament un fracàs i el director va quedar arruïnat. La història, si més no, va servir d'argument per al film de Bob Fosse "Star 80" (1983).

"Máscara" (1985), un estrany melodrama sobre una mare hippie (Cher) que té un fill deforme, va tenir cert èxit de públic però el seu aire de telefilm semblava anticipar el final de Bogdanovich qui, després de d'uns quants fracassos més ("Ilegalmente tuya" -1988-, amb Rob Lowe, "Texasville" -1990-, seqüela de "The Last Picture Show", "¡Qué ruina de función!" -1992-, adaptació de la comèdia teatral "Pel davant i pel darrera", "Esa cosa llamada amor" -1993-) es va passar a la televisió, en què ha dirigit productes tan dubtosos com "Rebelión en las aulas 2" (1996), seqüela del film de James Clavell.

Només ha tornat al cinema en dues ocasions:

"El maullido del gato" (2001) és un film protagonitzat per Kirsten Dunst al voltant de la misteriosa mort del productor Thomas Ince, presumptament a mans del magnat William Randolph Hearst (qui va inspirar el Ciutadà Kane de Welles), quan viatjaven a bord del iot Oneida en companyia de Marion Davies i Charles Chaplin, l'any 1924; hom diu que Hearst creia que Davies l'enganyava amb Chaplin -que no seria estrany- i va voler matar el còmic i, per error, es va carregar el productor.

El 2004, Bogdanovich dirigeix per a la televisió "El misterio de Natalie Wood" i, perquè no l'encasellin en el nou subgènere de crims misteriosos en alta mar protagonitzats per estrelles de cinema, també dirigeix "Hustle", un telefilm sobre el jugador de beisbol Pete Rose, i un episodi de "Los Soprano". I, a part del documental "Tom Petty and the Heartbreakers: Runnin' Down a Dream" (2007), sobre aquest grup de rock'n roll, no torna al cinema fins enguany, amb la comèdia protgonitzada per Jennifer Aniston "She's Funny That Way", de la qual no sabem gran cosa, però no sembla que hagi de suposar la seva resurrecció cinematogràfica.

Per cert, que també s'anuncia que s'estrenarà el 2015, desprès de quatre dècades de baralles legals, l'obra inacabada -o no?- d'Orson Welles "The Other Side of the Wind". La pel·lícula està protagonitzada per John Huston i per Peter Bogdanovich, qui hauria col·laborat activament en la recuperació d'aquest títol mític.

Seria una cosa més que caldria agraïr a Bogdanovich; això, els seus treballs de crítica cinematogràfica i algunes de les seves pel·lícules, però una sobretot: l'extraordinària "The Last Picture Show".


També coneguda pel seu títol espanyol de "La última película", adapta una novel·la autobiogràfica de Larry McMurtry i ens trasllada al poblet texà d'Anarene, cap als anys cinquanta. Els protagonistes són dos amics, Sonny (Timothy Bottoms) i Duane (Jeff Bridges), enamorats de la mateixa noia, Jacy (Cybill Shepherd); la inseguretat dels xicots i la circumstància que siguin més aviat pobres i ella, en canvi, la filla del terratinent local, són obstacles difícils de superar, tot i que la Jacy té moltes ganes de fugir del reducte familiar per descobrir noves sensacions. La mare de la Jacy és la Lois Farrow (Ellen Burstyn), que també era molt maca de joveneta i feia anar tot el poble de corcoll, i per això es va casar amb el més ric; però, com descobrirem al llarg d'una història plena de revelacions, no sempre agradables, el gran amor de la seva vida va ser un home d'esperit aventurer a qui tots anomenen Sam el Lleó, personatge interpretat per Ben Johnson, actor que havia aparegut com a secundari en desenes de westerns de John Ford i altres directors.

En un to elegíac el film parla de la pèrdua: la pèrdua que implica el pas a l'adolescència, la pèrdua d'un temps i d'una manera d'entendre la vida que no han de tornar, simbolitzada en el tancament del cinema del poble a causa de la competència de la televisió; en una escena del film, els joves protagonistes assisteixen a la darrera projecció -d'aquí ve el títol del film-: la pel·lícula que veuen és "Río Rojo", de Howard Hawks.

Les opcions dels desorientats protagonistes són quedar-se al poble a fotre's de fàstic o fugir-ne; el destí pot ser Mèxic o pot ser Corea. Però no tothom es pot permetre triar: la Ruth Popper (Cloris Leachman), casada insatisfeta de mitjana edat que viu una fugaç història d'amor amb en Sonny, no té enlloc on anar; Billy (Sam Bottoms), el noi disminuït intel·lectualment, es limita a escombrar el carrer del poble, com si això servís d'alguna cosa.

És una pel·lícula tan trista que quasi em vénen ganes de plorar quan la recordo. Però, tanmateix, subtil, lúcida i, paradoxalment, plena de vida.

Nominada a set Òscars de l'Acadèmia, va aconseguir els corresponents als actors secundaris, Ben Johnson i Cloris Leachman.


Després de "¿Qué me pasa, doctor?", Bogdanovich viatja novament al passat, concretament als anys de la Gran Depressió, i el retrata també en blanc i negre a "Luna de papel". Repeteix amb Ryan O'Neal i fitxa Tatum, la filla de l'actor, que es convertirà en tota una revelació amb només nou anys i guanyarà l'Òscar a la millor actriu secundària. Interpreten una parella d'estafadors de poca volada que recorren els paratges de Kansas; mai no queda del tot clar si Moses és el pare de l'Addie, a qui només vol portar a casa d'uns parents després que hagi mort la mare de la nena, però la seva relació evoluciona de la desconfiança inicial a una complicitat i una amistat que els farà inseparables. La història fluctua entre la comèdia i el drama i Bogdanovich la condueix amb mà ferma, aconseguint, com a "The Last Picture Show", que l'emoció sorgeixi sense haver-la de forçar. Els enquadraments, hereus d'una tradició que va de Hawks a Welles, són d'una precisió absoluta i, en tot moment, estan al servei d'uns personatges tan entranyables com contradictoris: enganyen a la gent però també són enganyats i reben alguna que altra garrotada; la nena és múrria i més llesta que ell però l'ensenya a tenir pietat dels més desfavorits; és valenta i decidida però està desemparada. I tots dos anhelen, per sobre de tot, la llibertat.

El film tenia tots els ingredients per ser un èxit i ho va ser. Peter Bogdanovich es va arriscar més en els seus treballs posteriors, i també això li hem d'agraïr, tot i que va ser la causa del seu fracàs.



divendres, 16 de gener del 2015

EL DESCONOCIDO DEL LAGO


Una de les sorpreses de la temporada ha estat "El desconocido del lago" (Alain Guiraudie, 2013). Ambientada en una platja freqüentada per homosexuals que practiquen el cruising (sexe més o menys casual), és tant un film eròtic amb seqüències molt explícites com una reflexió prou interessant sobre la capacitat de l'amor per imposar-se a la mort, o a la por de la mort per ser més precisos. I no ho diem pas per la qüestió de les malalties venèries sinó perquè en el reduït micro-cosmos en què transcorre tota l'acció hi trobem un suïcida i un psicòpata, que ja és estar de pega.

diumenge, 11 de gener del 2015

SOBRE LA INTOLERÀNCIA RELIGIOSA

La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) va ser un conflicte europeu que va enfrontar catòlics i protestants. Però la religió no fou l'única causa de la guerra: fins a cert punt, va ser una excusa, ja que també es tractava d'una lluita de poder entre els prínceps centre-europeus i l'emperador; i Suècia va entrar en guerra al costat protestant per defensar els seus interessos sobre la regió bàltica; i França, que era un país catòlic, va unir-se al bàndol protestant per fer la guitza als espanyols...

Els bàndols en conflicte no tenien un exèrcit nacional i els soldats eren mercenaris. Si no cobraven a final de mes, canviaven de bàndol. I, en qualsevol cas, arrasaven els pobles que trobaven pel camí: robaven el bestiar i tot el menjar que trobaven, violaven les dones, mataven a tothom i cremaven las ruïnes que deixaven al seu pas. No va ser cap broma. Molts camperols es feien soldats perquè tenien més possibilitats de sobreviure. Morts els camperols, ningú no conreava la terra i arribava la fam. Amb la gana i amb els moviments de la població arribaren les epidèmies. El resultat: la mort de la meitat dels alemanys i entre un quinze i un vint per cent de la població europea en el seu conjunt.


La pel·lícula "El último valle" (1971), dirigida per James Clavell i protagonitzada, entre d'altres, per Omar Sharif, Michael Caine i Florinda Bolkan, no és un prodigi de subtilesa però, potser per la mateixa raó, il·lustra eficaçment l'horror que es va viure a Europa en aquells dies. El títol fa referència a una petita vall que, gràcies a les muntanyes que l'envolten i a una suposada intervenció de la Verge, ha sobreviscut a molts anys de conflicte. Però, un dia, els soldats hi arriben. La sort voldrà que també hi arribi un antic professor de la universitat de Heidelberg (Sharif), un home amb seny i principis que convenç el capità dels mercenaris (Caine) perquè respecti les vides dels camperols i, d'aquesta manera, tots podran sobreviure durant l'hivern. I, quan arribi la primavera, doncs ja ho veurem. Els soldats accepten però exigeixen menjar i dones. La convivència no serà fàcil. Un capellà fanàtic i una acusació de bruixeria acabaran de complicar la situació.

El professor i el capità són persones intel·ligents que han viscut tota mena d'horrors i han perdut la fe en Déu i en els homes (en les seves converses, fan referència a la ciutat de Magdeburg, els vint mil habitants de la qual van ser anihilats per les tropes mercenàries; o al judici, tortura i execució a la foguera d'una nena de sis anys acusada de bruixeria).

"El último valle" adapta una novel·la de J.B. Pick. El guió és una mica esquemàtic però preval el realisme de les imatges, l'emotiva música de John Barry i la interpretació que fa Michael Caine del personatge més interessant de la funció, el soldat professional que no dubta a l'hora de matar, descregut però encara humà, fràgil i solitari sota la seva màscara de fredor.


"El nombre de la rosa" (1986), dirigida pel francès Jean-Jacques Annaud, adapta modèl·licament la densa obra d'Umberto Eco i també parla d'una Europa sumida en la foscor per culpa de la intolerància religiosa.

Com en la novel·la, l'acció transcorre al segle XIV. En un convent llòbrec del nord d'Itàlia, jesuïtes i franciscans es reuneixen per parlar d'un tema que preocupa la cristiandat: portava Jesús una bossa amb diners? Aquesta qüestió no era tan fútil com pot semblar a primera vista en una època en què l'Església acumulava riqueses; precisament, la conducta poc exemplar dels Papes va originar un parell de segles més tard la reforma de Luter, que, al seu torn, va acabar propiciant la Guerra dels Trenta Anys.

La discussió aviat queda relegada a un segon terme quan un seguit d'assassinats misteriosos es produeixen al convent. L'assenyat franciscà William de Baskerville farà honor al seu nom i exercirà de Sherlock Holmes -ajudat pel seu Watson particular: Adso de Melk, el seu pupil- per descobrir qui o què és la causa d'uns crims que, com era habitual en aquests casos, també s'atribuïen a la intervenció del dimoni i de bruixes i heretges. No vull fer un spoiler per si algú encara no ha vist aquesta pel·lícula entretingudíssima però assenyalaré que alguns monjos no veuen de bon ull els llibres guardats a la immensa i laberíntica biblioteca que parlen de la importància de l'humor.

I és que, llavors com ara, l'humor és enemic dels fanatismes. La sàtira és necessària -sempre ho ha estat- perquè cal eradicar els tabús i fer neteja de la porqueria que embruta els cervells i que atia l'odi entre les persones. I cadascú que cregui el que vulgui, però una rialla no fa mal a ningú. Fan mal les espases, el verí, els kalàixnikov.

divendres, 9 de gener del 2015

DALLAS BUYERS CLUB


No em van desagradar "C.R.A.Z.Y." (2005) ni "Café de Flore" (2011), que són els únics títols que coneixia del canadenc Jean-Marc Vallée, tot i que els perjudicava una certa tendència a l'artifici. "Dallas Buyers Club" (2013), basada en una història real, és força més directa i reposa en una interpretació excel·lent de Matthew McConaughey (us heu fixat, que portem tot l'any parlant d'aquest senyor?). Situada als anys vuitanta, quan la sida va començar a fer estralls, explica la història d'un seropositiu texà, faldiller, amant de la gresca i particularment homòfob, que, paradoxalment, acaba convertint-se en un heroi per al col·lectiu homosexual en el seu enfrontament amb la indústria farmacèutica (la pel·lícula li agradaria molt a la Teresa Forcadas). És un típic argument de superació personal i denúncia d'aquells que recullen molts Òscars, però se segueix amb interès i és destacable gràcies al treball dels dos premiats: McConaughey i, com a secundari, Jared Leto, en el paper d'un transvestit.

diumenge, 4 de gener del 2015

LES PEL·LÍCULES DEL 2014 (I DEL 2013)

Ara fa un any, comentava que havia anat de pressa a fer la llista de deu títols i també que no havia cregut necessari refer la de 2012, i que tot plegat podia ser un mal símptoma sobre el nivell de la producció cinematogràfica.

Sortosament, el temps no m'ha donat la raó. He recuperat moltes pel·lícules interessants del 2013 i m'ha costat deixar fora molts títols del 2014, fins i tot tenint -com d'altres anys- molts deures pendents (per exemple, "El gran hotel Budapest", "La isla mínima" o "Magical Girl"). De manera que podríem concloure que la qualitat de la producció cinematogràfica d'enguany és molt alta; és a dir, el segle XXI difícilment superarà el XX en aquest aspecte però encara és molt aviat per certificar la mort del cinema; i es detecta una voluntat de renovació molt encoratjadora.

En fi, como deia una carta als Reis que vaig poder llegir, passem a la llista (les llistes) sense més preàmbuls:


2014


1. HER, de Spike Jonze

Si el protagonista és avorrit fins a dir prou i es vesteix com Julián Muñoz i la noia és un sistema operatiu (això sí, amb la veu de Scarlett Johansson) sembla impossible aconseguir una gran història d'amor. Jonze ho ha fet i l'ha situada en un món de ciència-ficció que -oh, no!- és el nostre.

2. NEBRASKA, d'Alexander Payne

Una road movie en blanc i negre que avança sense pressa cap a un final revelador i emotiu. Fa un parell d'anys em vaig quedar una mica sol defensant "Los descendientes". Amb aquest títol més minoritari, Payne confirma que és dels directors més capacitats del moment.

3. BOYHOOD, de Richard Linklater

La vida d'un noi filmada al llarg de dotze anys. El punt de partida és un repte històric però Linklater va més enllà de l'experiment i ens apropa als interrogants de la nostra existència a través de la mirada transparent del jove protagonista.

4. IDA, de Pawel Pawlikowski

L'acció ens situa als anys seixanta i, des d'allà, les dues aparentment antagòniques protagonistes viatjaran al passat: la Segona Guerra Mundial, la persecució dels jueus. I la forma d'aquest film exquisit també ens transporta al cinema europeu dels seixanta, quan cada pla buscava l'essencialitat.

5. DOS DÍAS, UNA NOCHE, de Jean-Pierre i Luc Dardenne

El darrer film dels germans Dardenne té la força i la immediatesa del millor cinema europeu. Parla de les misèries de la societat contemporània, de la precarietat laboral, de la manca de solidaritat; ens ho pinta tot molt negre però, paradoxalment, ho fa des de la llum, en sentit literal i no tan literal.

6. EL LOBO DE WALL STREET, de Martin Scorsese

L'aparició de Jonah Hill i l'abundància d'escenes de festes orgiàstiques fan pensar en els títols que aquest actor protagonitzava abans que el fitxessin Tarantino i Scorsese. Però "El lobo de Wall Street" participa de l'energia narrativa dels millors treballs del director i no és en absolut tan superficial com pot semblar a primera vista: el retrat del capitalisme salvatge com un retorn al primitivisme i a la llei de la selva és tan lúcid com oportú.

7. A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS, de Joel i Ethan Coen

Recuperant l'estructura homeriana d'"O Brother!", els germans Coen ens transporten al Greenwich Village novaiorquès de l'any 1961, en els temps de l'eclosió del folk-rock, per retratar un personatge que és la quinta essència de l'artista fracassat i egocèntric. La perfecció narrativa del film és aclaparadora.

8. SÓLO LOS AMANTES SOBREVIVEN, de Jim Jarmusch

Entre el drama existencial i la sit-com, l'aproximació de Jarmusch al cinema de vampirs és nocturna i malencònica, és estranya i és distingida com Tilda Swinton avançant pels carrers sinuosos de Tànger.

9. LA VENUS DE LAS PIELES, de Roman Polanski

Ja sabem que un escenari únic i pocs personatges (dos, en aquest cas) no és un obstacle sinó un al.licient per al veterà Roman Polanski. Si, a més, la pel·lícula va de sado-masoquisme i surten la seva dona i un actor que s'assembla físicament a ell, és normal que hagi fet una obra personal, aparentment lleugera però brillant i lúcida.

10. NYMPHOMANIAC, de Lars Von Trier

L'odissea eròtica de Von Trier és, com la majoria dels seus treballs, pretensiosa però brillant. Una mica irregular, a estones gratuïta, però també dramática, fascinant, divertida, lúcida.


2013


1. AMOR, de Michael Haneke

La bellesa i la serenor de la posada en escena ressalten per contrast la duresa del seu discurs. És una història d'amor extraordinària però no podem obviar que, en el fons, Haneke ens parla, novament, de la violència.

2. LA GRAN BELLEZA, de Paolo Sorrentino

Vindria a ser "La dolce vita" del segle XXI. Jep Gambardella (creació superlativa de Toni Servillo) és un personatge absolutament fascinant, amic de la vida i amic dels seus amics però també crític amb les febleses pròpies i alienes i que arrossega un cert desencís, una certa angoixa vital que el porta a cercar una bellesa que potser no existeix mentre passeja pels racons de Roma més bells imaginables.

3. DJANGO DESENCADENADO, de Quentin Tarantino

El primer western de Tarantino, que no serà el darrer ("The Hateful Eight"), transcendeix tots els clixés en què s'inspira gràcies a uns diàlegs brillantíssims, situacions insòlites i un domini del tempo i una força visual a l'abast de molt pocs directors.

4. LA VIDA DE ADÈLE, d'Abdellatif Kechiche

Dissecció de la passió amorosa gairebé proustiana, prodigi de sensibilitat i sensualitat, admirablement interpretada per Léa Seydoux i la quasi debutant Adèle Exarchopoulos.

5. LA CAZA, de Thomas Vinterberg

El protagonista, acusat d'una falta que no ha comès, patirà un assetjament desmesurat revelador del comportament gregari i salvatge que perviu en una comunitat aparentment idíl·lica. Una denúncia de les contradiccions de la societat contemporània i un drama intens i corprenedor, magníficament interpretat per Mads Mikkelsen.

6. DE TAL PADRE, TAL HIJO, de Hirokazu Kore-Eda

La història d'uns pares i d'uns fills intercanviats en néixer que, a partir d'aquesta experiència més aviat desagradable, aprendran a estimar millor. Bella, sensible, en la millor tradició del cinema japonès.

7. MUD, de Jeff Nichols

Una aventura iniciàtica que recorda l'univers de Mark Twain, bellíssima, narrada amb la solvència dels clàssics i amb una gran interpretació de Matthew McConaughey.

8. ANTES DEL ANOCHECER, de Richard Linklater

Linklater tanca una trilogia iniciada fa dinou anys. Els protagonistes d'"Antes del amanecer" són ara un matrimoni amb fills que passa unes vacances a Grècia a casa d'uns amics; entre el seu equipatge s'hi amaguen algunes desavinences. És el film més pessimista de tots tres i el més ben dialogat.

9. 12 ANYS D'ESCLAVITUD, de Steve McQueen

El director britànic s'apropa al drama de l'esclavitud als Estats Units d'abans de la Guerra Civil, amb una mirada objectiva que no vol dir insensible.

10. LA NOCHE MÁS OSCURA, de Kathryn Bigelow

El retrat dels herois quasi anònims, solitaris, obssessius i professionals que van capturar Bin Laden s'erigeix en el principal punt d'interès d'un thriller impecable més centrat en el relat pormenoritzat del procés que no en la seva resolució, prou coneguda (presumptament).



dijous, 1 de gener del 2015

ENEMY


Tenir un doble pot resultar pertorbador però, tanmateix, ser útil per fugir d'una vida monòtona o per canviar de parella sense necessitat de recórrer a internet.

El canadenc Denis Villeneuve va dirigir "Enemy" el 2013 ("Prisioneros" és del mateix any), protagonitzada per Jake Gyllenhaal, Mélanie Laurent, Sarah Gadon i Isabella Rossellini. Es tracta d'una adaptació de la novel·la "El hombre duplicado", de José Saramago, que parteix del tema del doble per indagar sobre l'angoixa existencial de l'home modern. Villeneuve situa la història impossible d'un professor d'història replicat en un actor de tercera categoria en una ciutat que ofega els seus habitants sota tones de vidre i ciment, un entorn opressiu en què només els aràcnids gegants es mouen amb llibertat. Inquietant i fascinant, "Enemy" aconsegueix el miracle de semblar realista i quasi versemblant malgrat una trama que mai no acaba de revelar els seus secrets; és divertida i terrorífica alhora i podria ser un guió de Lynch dirigit per Cronenberg. Estan bojos, aquests canadencs!

Ara bé, les històries de dobles alliberadors no són tan originals. L'any 1984 ja hi havia alguna pel·lícula amateur que abordava la qüestió: