Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MICHEL GONDRY. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MICHEL GONDRY. Mostrar tots els missatges
diumenge, 28 d’octubre del 2018
KIDDING
No crec que la sèrie de televisió "Kidding" sigui un gran èxit comercial; l'aposta és massa arriscada. Però és precisament aquest risc, la seva raresa, el que la fa interessant.
L'ha dirigida Michel Gondry i la protagonitza Jim Carrey, qui ja havia treballat amb el director en la celebrada "¡Olvídate de mí!". Carrey, no sé si feia falta recordar-ho, ha estat patint una greu crisi tant personal com professional; si "Kidding" ha estat concebuda com una teràpia, resulta idònia. El protagonista és el presentador i l'ànima d'una sèrie televisiva per a infants presumptament educativa en què canta cançons i parla amb ninots i altres actors disfressats d'animals (a l'estil de "Barrio Sésamo", per entendre'ns). El món de Mister Pickles té els ingredients necessaris perquè Carrey exploti el seu histrionisme i Gondry pugui introduir els elements naïf als quals sempre ha estat afeccionat. Però el senyor Pickles també és en Jeff a la vida real, que no és de color rosa com a la televisió: fa un any que va perdre un dels seus dos fills (bessons) en un accident de trànsit absurd i no és menys recent el seu divorci; no ha superat cap del dos traumes.
La contraposició entre aquests espais antagònics però també complementaris podia haver fonamentat un discurs exemplificant sobre la necessitat d'afrontar els revessos de la vida i l'esperit de superació, un d'aquests temes molt americans que de vegades provoquen vergonya aliena. Però, a falta de conèixer el final de la sèrie, diria que els interessos de Gondry van cap a una altra banda. Si més no, cada capítol presenta situacions que fluctuen entre el surrealisme i la incorrecció política i que inclouen relacions homosexuals ocultes (en un cas, dins d'una disfressa de cavall), una amant amb càncer terminal o un adolescent mig drogoaddicte, mentre els protagonistes van caient en el desconcert i la depressió.
Etiquetes:
KIDDING,
MICHEL GONDRY
dimarts, 17 de juny del 2014
HISTÒRIES D'AMOR, HISTÒRIES DE FAMÍLIES
Michel Gondry, el director d'"¡Olvídate de mí!" i "Rebobine, por favor", sembla haver aparcat definitivament la seva etapa americana. "La espuma de los días" (2013) no pot ser un film més francès: adapta una novel·la surrealista de Boris Vian, l'acció transcorre a París i inclou una llarga escena en què una grua passeja els protagonistes pel Forum-Les Halles en obres; Romain Duris i Audrey Tautou encapçalen un repartiment en el qual també trobem Gad Elmaleh ("El capital") i Omar Sy ("Intocable").
Tot i ser bastant literal, Gondry obvia la majoria de reflexions implícites en la novel·la i se centra en la història d'amor entre Colin i Chloe, truncada per la malaltia d'ella, descrita en la novel·la i el film de manera molt poètica (li creix un nenúfar al pulmó) però que s'assembla sospitosament a un càncer. El principal inconvenient de la pel·lícula és que la seva recreació de l'univers surrealista de Vian, jugant amb l'animació i molts elements naïf, tot i que enllaça amb l'obra anterior de Gondry, acaba assemblant-se massa a qualsevol dels excessos manieristes de Jean-Pierre Jeunet (hi ajuda la presència de Tautou). És un títol interessant i sensible però la seva presumpta originalitat ho devora tot i acaba resultant impostada.
El darrer treball rere la càmera de Julie Delpy, "Dos días en Nueva York" (2012), resulta molt decebedor.
Marion (Delpy) és una artista francesa que viu a Nova York en companyia d'un locutor de ràdio afroamericà (Chris Rock), i els fills respectius de parelles anteriors. Amb motiu d'una exposició, la visiten el seu pare i la seva germana amb el nòvio -que també ho havia estat de la protagonista-. La família de la Marion són una colla d'impresentables i la seva presència propiciarà tota mena de situacions desagradables i surrealistes que posaran a prova la relació de la parella.
El problema de "Dos días en Nueva York" és que, a diferència d'"El Skylab" -l'anterior treball de la directora-, la seva presumpta comicitat no es basa precisament en la subtilesa i abunden els gags massa fàcils o de gust dubtós (per exemple, la broma que fan els cunyats amb la similitud entre el nom del nòvio afroamericà -Mingus- i els cunnilingus).
En fi, parlarem finalment d'una pel·lícula -espanyola, en aquest cas- que també va d'amor i de famílies: "La gran familia española", dirigida el 2013 per Daniel Sánchez Arévalo.
Un casament sempre és un bon punt de partida; un partit de futbol, no tant. La mitja hora inicial d'aquesta pel·lícula de títol inquietant sobre un pare i els seus cinc fills, que porten els noms dels personatges de "Siete novias para siete hermanos", ens fa témer el pitjor. De fet, el film voreja el ridícul en diverses ocasions. Però els triangles amorosos que acaben per centrar la trama estan descrits amb sensibilitat i interpretats amb delicadesa per una colla d'actors que aporten naturalitat a la història. "La gran familia española" és una comèdia romàntica imperfecta però alhora estimulant que ens fa recuperar la confiança en el director d'"Azuloscurocasinegro" després de la decebedora "Primos". A mi no en diu gran cosa el futbol, però la victòria espanyola al mundial de Sudàfrica ha servit, si més no, per fer possible aquest argument; a hores d'ara, és poc probable que d'aquí a quatre anys tinguem una altra pel·lícula similar.
diumenge, 14 de març del 2010
ALLÀ ON VIUEN ELS MONSTRES
Hi ha uns quants noms del cinema nord-americà contemporani que, pel.lícula rere pel.lícula, assagen arguments que, sense renunciar a una aparença realista, no dubten a introduir elements surrealistes o onírics que qüestionen aquesta realitat, amb resultats sorprenents pel grau de profunditat i de poesia que els seus films acaben assolint.
L'eix conductor és el guionista Charlie Kaufman, autors dels llibrets de:
- "Cómo ser John Malkovich" (1999, Spike Jonze): Ja té mèrit basar l'argument en la troballa d'una porta secreta entre dues plantes d'un edifici d'oficines, que permet accedir directament al cap d'en John Malkovich, l'actor.
- "Human nature" (2001, Michel Gondry): El coneixement i els instints primaris enfrontats.
- "Confesiones de una mente peligrosa" (2002, George Clooney): L'estranya peripècia vital d'un showman de la televisió que té una doble vida com a assassí a sou de la CIA.
- "Adaptation" (2002, Spike Jonze): Una paranoia sobre les dificultats de la creació artística en què Charlie Kaufman adopta en sentit literal el paper protagonista (i té un germà bessó que li roba l'èxit).
- "¡Olvídate de mí!" (2004, Michel Gondry): Una sorprenent història d'amor emergeix d'un argument proper a la ciència-ficció sobre eliminació selectiva dels records.
Michel Gondry, que de fet és francès, i que igual que Spike Jonze ha començat la seva carrera dirigint video-clips, després de les seves col.laboracions amb Kaufman ha dirigit "La ciencia del sueño" (2006), un film en què els somnis i la realitat es confonen constantment, com ja anuncia el seu títol, i "Rebobine, por favor" (2008), una estranya comèdia en què Jack Black es magnetitza i esborra totes les cintes d'un video-club d'un amic seu i, llavors, decideixen tornar a filmar ells mateixos totes les pel.lícules, des de "Los cazafantasmas" a "2001: Una odisea del espacio".
Spike Jonze havia de dirigir "Synecdoche, New York" (2008), sobre un director teatral que construeix en un magatzem una rèplica de Nova York, però finalment el film l'ha fet Charlie Kaufman en el seu debut com a director.
Jonze es va estimar més procedir a adaptar el conte infantil de Maurice Sendak i ens presenta "Allà on viuen els monstres", un film que ens parla sobretot de les sensacions que ens fan feliços quan som petits: amagar-se en un forat a la neu, sota una manta fent de tenda de campanya, jugar a tirar-se boles de neu o terrossos de fang, dormir enmig de peluixos gegants, i, sobretot, imaginar móns que funcionen com una rèplica de la realitat que pensem que podem governar. En aquest sentit, l'illa en què habiten els monstres, la miniatura d'un món idíl.lic que un d'ells ha construït en una cova, no són gaire diferents de la Nova York que el protagonista de "Synecdoche, New York" vol refer per a la seva obra, o de les pel.lícules que filmen amb més imaginació que mitjans els protagonistes de "Rebobine, por favor", de la ciutat de paper que somia Carlos García Bernal a "La ciencia del sueño" o del cervell de John Malkovich.
Ara cal veure si les trajectòries de Kaufman, Gondry i Jonze, junts o per separat, donen nous fruits o bé s'esvaeixen davant de la incomprensió que pugui generar la radicalitat de les seves propostes. "Allà on viuen els monstres", venuda com a film per a tots els públics, ha funcionat relativament bé; però "Synecdoque New York" no s'ha estrenat encara al nostre país.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




