LA MESÍAS

No em va convèncer "La llamada" (2017), no he seguit la sèrie de televisió sobre "La Veneno" i l'altra sèrie de Los Javis (Javier Ambrossi i Javier Calvo), "Paquita Salas", l'he trobada simpàtica però una mica desigual. 

De manera que no havia dipositat grans expectatives en la seva darrera producció per a Movistar +, "La Mesías". En realitat, la vaig començar a veure mogut per certa curiositat en veure que havien rodat a Montserrat i a l'Hotel Bruc, és a dir a prop de casa (i amb diàlegs en català subtitulat). 

Arribat a l'equador de la sèrie, he de dir que m'està agradant força. Els elements que ja caracteritzaven anteriors produccions dels Javis (realisme d'arrel esperpèntica; retrats femenins solvents; una mirada obsessiva sobre la religió i els seus símbols) s'adapten idealment a una trama al voltant d'uns fanàtics religiosos que pretenen salvar el món i que, des d'una masia que han ocupat enmig del bosc, alliçonen la seva nombrosa prole perquè, amb cançons, pregoni la paraula de Déu. L'estructura en flaixbacs resulta aquí encertada i genera suspens des del magnífic primer capítol. Hi ha de tot: el retrat terrible d'una família desestructurada, extraterrestres, vídeos de "Cantando bajo la lluvia" que inspiraran els misteriosos vídeos naïf del grup Stella Maris, traumes i rancúnies, tot perfectament integrat i servit per uns intèrprets en estat de gràcia -una guapíssima Macarena García, una inquietant Lola Dueñas, una superlativa Ana Rujas; fins i tot l'habitualment insípid Roger Casamajor està perfecte; Albert Pla sembla haver nascut per al paper i el meu compatrici Biel Rossell Pelfort mostra una capacitat camaleònica que mai no hauria gosat imaginar; i els actors infantils estan a l'altura d'una sèrie que, si no s'espatlla, és quasi un prodigi-.