dimarts, 29 de setembre del 2009

V.O.S.


Perquè no digueu que sempre parlo malament del cinema català, vull deixar constància que la darrera pel.lícula de Cesc Gay és una comèdia romàntica infinitament superior a la majoria de les mostres del gènere que ens arriben, usualment nord-americanes i protagonitzades per Ben Affleck i/o Jennifer Aniston.

Bé, ja sé que això no és dir gaire. Afegiré que, tot i que l'esquema argumental no peca d'excés d'originalitat, els diàlegs ben rimats, la simpatia dels actors, l'ús gens afectat del bilingüisme i una posada en escena estilitzada que juga amb la realitat i la ficció (els actors interactuen amb un equip de rodatge que filma la seva història), sense que resulti pedant, fan de "V.O.S." un títol a l'altura dels anteriors "Ficció" i "En la ciudad", fins i tot superior en alguns aspectes: les escenes que mostren el naixement de la passió amorosa tenen veritat i una bellesa pura com la neu que cau damunt dels personatges en l'escena del petó.

diumenge, 20 de setembre del 2009

MALDITOS BASTARDOS


Després del cinema negre ("Reservoir Dogs", "Pulp Fiction"), la blaxpoitation ("Jackie Brown"), el cinema d'arts marcials, l'anime, l'espaguetti-western (tot això cabia a "Kill Bill") i les pel.lícules de persecucions automobilístiques dels anys setanta ("Deathproof"), ara li toca el torn al cinema bèl·lic. Però el model no són els films clàssics nord-americans dels anys quaranta i cinquanta, sinó les produccions europees més recents, particularment "Aquel maldito tren blindado" (Enzo G. Castellari, 1977).

Els films europeus de gènere són bastards, fills il·legítims dels models clàssics nord-americans, i no és casual que els personatges de "Malditos bastardos" portin el nom de directors i actors de segona fila (Antonio Margheriti, Aldo Ray, Hugo Stiglitz); de fet, "Inglorious Basterds" era el títol previst per a un llibre sobre aquests especialistes del cinema de sèrie B oblidats per les enciclopèdies serioses.

Com dèiem en parlar de "Deathproof", Tarantino transcendeix els seus models, però en aquesta ocasió l'interès relatiu dels títols en què s'inspira, com també el to deliberadament grotesc de la majoria de personatges, llasten un film tanmateix molt característic del seu director i que conté més d'una genialitat. "Malditos bastardos" està construïda en funció de llargues seqüències que són compartiments estancs i no té un protagonista clar, tot i que dos dels personatges tenen molta més entitat que la resta: el nazi políglota "caça-jueus" interpretat per Christoph Waltz (premi a Cannes i ferm candidat a l'Oscar), i la jueva propietària d'un cinema Shosanna Dreyfus (interpretada per Mélanie Laurent); la seva venjança contra els nazis l'emparenta amb les altres fèmines venjatives del cinema de Tarantino (la "núvia" de "Kill Bill", les especialistes de "Deathproof").

Bàsicament, tenim un parell de llargues escenes de tensió acumulada que acaben amb un catàrtic esclat de violència, a la manera de Sergio Leone, en les quals (i en tota la pel.lícula, de fet), la llengua en què s'expressen els personatges introdueix un element afegit de suspens; i un final en el cinema on es projecta "L'orgull de la nació", imaginària però plausible producció patriòtica de Joseph Goebbels, en el qual Tarantino es permet passar olímpicament de la veritat històrica i filmar la venjança jueva definitiva en què la crema de metres i metres de pel.lícula altament inflamable serveix de resposta a la crema de llibres i altres barbaritats comeses per Hitler i companyia, i a la vegada representa el sacrifici suprem de la cinefília, digne colofó d'un títol en què Tarantino ens torna a parlar de la sèrie B però també de Charles Chaplin i Max Linder, de G. W. Pabst, Leni Riefensthal, Henri-Georges Clouzot, "King Kong", o més indirectament del Truffaut d'"El último metro", l'Aldrich de "Doce del patíbulo", el Ford de "Centauros del desierto", a més dels altres cineastes més discrets abans esmentats.

I la darrera curiositat: de tota la música preexistent que utilitza a la pel.lícula, cap fragment no pertany a un film bèl·lic (la més exòtica, la peça cantada per David Bowie que apareixia a la versió moderna d'"El beso de la pantera", que sona a l'inici de la llarga escena de la projecció cinematogràfica).

diumenge, 13 de setembre del 2009

LITERATURA CINEMATOGRÀFICA

Encara l'estic llegint però no em puc esperar a recomanar el volum "Sólo para cinéfilos - Cómo ver más allá de las películas", de Richard T. Kelly i una colla de col.laboradors, tots crítics o cinèfils anglesos més algun director (anglès -Mike Figgis- o nord-americà -Ethan Coen, Steven Soderbergh-). Malgrat el títol, que fa pensar en quelcom una mica àrid, és un llibre divertidíssim, una sèrie de llistes de deu pel.lícules, amb els oportuns comentaris, però no llistes canòniques sinó de l'estil de "deu pel.lícules que em van traumatitzar de petit", "deu pel.lícules que m'agraden però em fa pena confessar-ho", "deu pel.lícules que m'han fet plorar", etcètera. El llibre està ben escrit i els diversos autors fan palès el seu gran amor pel cinema.

I és que, a mi, amb els llibres sobre cinema em passa com amb les pel.lícules de terror: m'agraden com a gènere però costa trobar-ne que valguin realment la pena. La cinefília i el sentit de l'humor són la millor base per a un bon llibre de temàtica cinematogràfica, fins i tot més que l'erudició. La majoria dels que he llegit estan mal escrits (o potser mal traduïts), són avorrits o reiteratius. De la meva biblioteca -tampoc no gaire àmplia, tot s'ha de dir- en salvaria dos, a part del ja esmentat: "El cine según Hitchcock", de François Truffaut i "Diccionario de cine", de Fernando Trueba; curiosament, els dos escrits per directors de cinema, per bé que haguessin exercit de crítics prèviament.

Sobre literatura cinematogràfica, cal seguir les recomanacions següents:

- Evitar com la pesta els llibres d'autors nord-americans. Jo no sé què els passa, però són incapaços de lligar dues frases coherents.

- Evitar els crítics de "Cahiers du cinéma" (ara tenim la versió espanyola i això em permet parlar amb coneixement de causa). Semblen més intel.ligents que els nord-americans, la qual cosa no és gaire meritòria, però tampoc no acaben de saber-se explicar. Deu ser més senzill abordar un tractat de física quàntica que qualsevol de les seves ressenyes. I l'única manera de saber si deixen bé o no una pel.lícula és pel nombre de pàgines que li dediquen.

- Dintre de la literatura cinematogràfica, el subgènere més infumable són les biografies.

També en el gènere de la crítica cinematogràfica, l'amor al cinema (ja sé que això se li pressuposa a un crític però tinc seriosos dubtes al respecte: n'hi ha molts que sembla que vagin al cinema a patir), el sentit de l'humor, la manca de prejudicis, la claredat i la concisió, són les millors virtuts: el meu crític preferit és Jordi Batlle Caminal, i no vol dir que tinguem els mateixos gustos. La crítica radical, actualment bastant devaluada, per sort, pot tenir certa gràcia però no aguanta el pas del temps. Resulta un exercici interessant recuperar crítiques antigues sobre pel.lícules avui considerades obres mestres per veure com la molla de pa a l'ull és la nota dominant i com la ideologia del moment preval sobre les consideracions artístiques; en particular, les ressenyes de la mítica revista "Dirigido por", dels anys de la transició política, eleven als altars fosques pel.lícules llatinoamericanes o de països de l'Est que ara ningú no recorda, potser només pel seu evident missatge progressista; en canvi, el cinema nord-americà de l'època, noms avui consagrats com Coppola, Spielberg, Scorsese, són qüestionats sistemàticament (una crítica -ho juro- acusa Scorsese de filmar en clau televisiva); per no parlar de les acusacions de feixistes a senyors com Clint Eastwood, al qual avui, en canvi, ningú no li discuteix ni les pel.lícules mediocres, que en té.

En fi, ja tindrem ocasió de tornar a parlar d'aquest tema apassionant. Ara torno a la lectura del meu darrer descobriment i de les seves llistes de deu pel.lícules. Per cert, el dos títols que més em van impressionar de ben petit, com us ho diria...? No en sé el nom.

En un cas, es tracta d'una pel.lícula que suposo de ciència-ficció perquè els protagonistes anaven vestits amb pijama; recordo que la van fer un dissabte a la tarda a la televisió, després d'un programa musical en què Encarnita Polo cantava el "Paco, Paco", i recordo bàsicament una escena, en una gran sala amb columnes, on un personatge apunyalava al pit un vigilant; la violenta mort d'aquell home jove vestit amb un pijama ajustat em va causar una profunda commoció i, a la vegada, una misteriosa fascinació sàdica. No us puc dir si la pel.lícula era en blanc i negre o color perquè estàvem als anys seixanta i els televisors eren monocroms; si algú em sap donar alguna pista sobre el títol en qüestió, podré superar aquest trauma freudià d'una vegada i potser fer una llista coherent amb els títols de pel.lícules que m'han impactat.

L'altre cas és -d'això n'estic més segur- un telefilm de la famosa sèrie "Dimensió desconeguda". Només recordo que passava en un diner enmig d'una tempesta de neu; al final de l'episodi, el cuiner alçava la seva gorra i mostrava un tercer ull al mig del front.

Tot això va passar molt abans que, amb dotze primaveres, aconseguís enredar els meus pares perquè em portessin a veure "El padrino" i canviés tota la meva escala de valors.

dissabte, 12 de setembre del 2009

ESCENES CLÀSSIQUES # 1: DEATHPROOF

Mentre se'ns fa la boca aigua esperant l'estrena ja molt propera de "Malditos bastardos", recordarem el Tarantino immediatament anterior: "Deathproof", una pel.lícula de persecucions automobilístiques que -com és costum en l'obra del director- transcendeix el seu model (cinema de sèrie B dels anys setanta) per esdevenir una proposta totalment personal, un film allunyat de qualsevol digressió en què l'únic missatge són els elements que l'integren: música, diàlegs brillants, noies boniques, cotxes antics i un psicòpata que enyora les velles pel.lícules d'acció i que substitueix el sexe per les col.lisions amb el seu vehicle a prova de mort, com aquella que divideix en dos la pel.lícula (i també el cos de les víctimes), potser la seqüència més impactant del cinema del darrers anys.

divendres, 4 de setembre del 2009

UP


Després de gaudir de la millor pel.lícula de la temporada, en 3-D, em vénen al cap les reflexions següents:

1ª. Quan es va imposar el cinema sonor molts van predir-ne la mort com a expressió artística. I és cert que després d'haver-se inventat en pocs anys un llenguatge específic, la paraula va significar un cert pas enrere, un cert retorn a la teatralitat dels orígens.

No obstant això, el cinema no va morir i va continuar avançant, malgrat que no ho fes amb la rapidesa dels anys del cinema mut.

Molt més recentment, el llenguatge televisiu, dirigit a un públic que no seu en una sala fosca sinó que pot estar mirant la pantalla de cua d'ull mentre fa el sopar, imposa un retrocés: desapareix l'alternança de plans, ja que tot són primers plans que perden el seu significat (originàriament, emfatisar una reacció del personatge), i tot s'explica o es reitera en paraules, no fos cas que el públic televisiu perdés el fil.

L'altre extrem és la influència del vídeo-clip, basar-ho tot en l'allau d'imatges muntades de qualsevol manera.

En aquest entorn tan poc propici no deixa de ser sorprenent que els darrers films de la Pixar, dirigits obligatòriament a un públic massiu, apostin tan decididament per un retorn al cinema més pur, al cinema sense paraules: "Wall-e" era un film mut en bona part; "Up" explica sense necessitat de cap mot el drama vital del protagonista en un seguit d'imatges commovedores, a l'inici de la pe.lícula; i -sobretot cap al final, quan la casa voladora lluita amb el dirigible-, la inventiva dels gags, estrictament visuals, remet directament als millors moments del cinema de Buster Keaton.

2ª. Potser ara sí (recordem el fallit boom dels anys cinquanta), el cinema en 3-D sigui el següent salt evolutiu: les ulleres incòmodes, la falta de sales, continuen sent un problema; però els resultats -almenys a "Up"-, la sensació de realitat i, fins i tot, de vertigen, la intel.ligència de no supeditar la narració als efectes més aparents, han aconseguit que desitgi ja veure la propera meravella en aquest sistema. Promet ser l'esperada "Avatar", de James Cameron, però us he de confessar que, després de veure el tràiler, n'estic una mica recel.lós.