dilluns, 29 de març del 2021

LA CAZA

Sota el segell Blumhouse, ens arriba "La caza" (Craig Zobel, 2020), un film d'horror i violència que parteix d'una premissa tan escassament original com el seu títol (una cacera humana) però que incorpora algun signe de distinció. 

Que l'atractiva parella que es coneix al principi morin al cap de mig minut ja ens fa intuir -tot i ser una aposta tan antiga com el "Psicosis" hitchcockià- que Zobel pretén fer una cosa una mica diferent. Però el més curiós d'aquest film de consum ràpid és que els caçadors (els dolents) formen part de les elits urbanes progressistes dels Estats Units: es preocupen si maten algú que porta anell de casat, són vegetarians, filantrops (sic) i procuren no fer servir l'article masculí si hi ha alguna dona entre la concurrència; mentre que les seves víctimes són la patuleia ultradretana que va protagonitzar el recent assalt al Capitoli. Presumeixo que el film (força divertit, ho reconec) vol ser irònic, però em preocupa pensar que el puguin aplaudir els acòlits de Donald Trump, convençuts que conspiracions tan improbables com la mostrada aquí siguin reals com la fractura que li han deixat a Biden en herència.

dissabte, 27 de març del 2021

MATADOR

El mateix cap de setmana que veia "La voz humana", recuperava en un passi televisiu "Matador". Dirigida per Pedro Almodóvar el 1986, es troba al bell mig de la -per a mi- millor etapa del director, després d'"Entre tinieblas" i "¿Qué he hecho yo para merecer ésto?" i abans de "La ley del deseo" i "Mujeres al borde de un ataque de nervios". 

Conserva l'aire de fotonovel·la dels seus primers treballs i integra amb gran habilitat una subtrama surrealista centrada en el personatge d'Antonio Banderas (reprimit per una mare de l'Opus -Julieta Serrano-, violador en grau de temptativa de la model interpretada per Eva Cobo -impagable Chus Lampreave fent de la mare-, micòleg aficionat amb poders extrasensorials) en una història de passió al límit entre l'elegant advocada interpretada per Assumpta Serna (*) i un torero retirat (Nacho Martínez), ambdós assassins vocacionals. Ell enyora la seva etapa de matador de braus i es consola descabellant alumnes de la seva escola de tauromàquia, mentre ella, convertida en mantis religiosa, es carrega els seus amants amb una agulla de cap. El binomi Eros-Tànatos invocat en una projecció de "Duelo al sol", de King Vidor, els condemna a unir-se en el plaer i la mort, en un final fascinant (reiterat fins a cert punt en la posterior "La ley del deseo") en què els seus cossos nus reposaran sobre un capot vermell, il·luminats per la llum rogenca d'un eclipsi solar. 

El cartell del film reflecteix la devoció del realitzador pels colors primaris, reiterada en tota la seva obra posterior:
(*) La catalana Assumpta Serna, que no era la primera opció d'Almodóvar ni tornaria a treballar amb el realitzador, apareix bellíssima i em sembla, des que la vaig veure a "Matador", una estrella desaprofitada. Va provar sort al cinema nord-americà i la van treure a "Orquídea salvaje" (Zalman King, 1989), al costat de Mickey Rourke quan l'actor ja s'havia desfigurat el rostre, follant, com en la majoria d'escenes del film del manxec, però sense gràcia ni carisma, com si es tractés d'una paròdia.

divendres, 26 de març del 2021

LA VOZ HUMANA

Explicant l'origen de "Mujeres al borde de un ataque de nervios", deia Pedro Almodóvar que allò que pretenia era filmar el monòleg "La voix humaine" de Jean Cocteau, però com que durava només vint-i-cinc minuts li va caldre inventar una hora i cinc minuts més d'història per poder aconseguir un llargmetratge de durada convencional. 

Ara ja està per sobre del bé i del mal i no ha tingut inconvenient a tornar al text de Cocteau afegint només cinc minuts (una visita de la protagonista a una ferreteria), de manera que el seu treball "La voz humana" dura només mitja hora. 

El director aporta la idea de mostrar el decorat (implícita en treballs anteriors però aquí més evident) i confia la resta a un text que descriu amb lucidesa el drama del desamor, servit per la dicció impecable d'una esplèndida Tilda Swinton (respectar l'idioma anglès de l'actriu ha estat l'elecció idònia).

dilluns, 22 de març del 2021

LIBERTÉ

Després d'ocupar-se de la mort de Lluis XIV, Albert Serra viatja al regnat del que fa setze i ens mostra una colla de llibertins que, expulsats de la Cort, es refugien al bosc, on conviden l'alemany Duc de Walchen (*) a una sessió de cruising

Reconec que, des d'"Història de la meva mort", trobo enginyosos els temes triats pel director català més estimat a França. I més interessant el seu cinema, tot i que continua aglutinant virtuts i defectes; molt més en el cas de "Liberté" (2019) que en el del seu treball precedent, més equilibrat. 

El millor és com, des del seu estil no-narratiu, aconsegueix descriure amb notable eficàcia una trobada sexual que comença al capvespre amb llargs diàlegs i certa contenció i acaba a l'albada, enmig d'un silenci sepulcral i després que els personatges que s'oculten entre els arbres o dins els seus palanquins hagin complert llurs desitjos. Serra juga a mostrar i no mostrar, i els enquadraments emfatitzen el voyeurisme dels personatges i també dels espectadors. Però, tot i que els diàlegs d'arrel sadiana són més provocadors que les imatges que els acompanyen, acabarem (dues hores i quart donen per a molt) assistint a sessions de fuetejades al cul i algunes pluges daurades, amb el concurs de noies ben plantades i homes una mica menys atractius, des de Lluis Serrat, pelut com un ós, a un pobre mutilat content que se li pixin al damunt. Aquestes escenes són ben reals però altres moments són pura representació, tan falsos com els rostres empolvorats: enormes penis de roba que supleixen els de veritat, més aviat flàccids, o la llet que banya la noia nua lligada a un arbre. 

Els defectes del film són inseparables de les seves virtuts: la monotonia, l'absència de progressió narrativa, la confusió. Podem debatre sobre si era necessari esgotar l'espectador o quin sentit tenen unes provocacions escatològiques fins a cert punt gratuïtes. Però Serra ja avisa que fa cinema per divertir-se ell i a l'espectador que el donin pel sac. 

(*) Sabrem qui és el Duc de Walchen si ho llegim a les ressenyes perquè la pel·lícula no explica tant; i descobrirem als títols de crèdit que qui s'amaga rere un aspecte decrèpit (convenient al personatge, això és cert) és l'antic favorit de Visconti, l'inefable Helmut Berger.

diumenge, 21 de març del 2021

NOSTALGIA

Si a "Los girasoles" parlàvem d'un director italià que viatjava a Rússia, "Nostalgia", també amb guió de Tonino Guerra, és el cas invers. 

Dirigida per Andrei Tarkovsky el 1983, ens parla del seu exili a Itàlia i de la nostàlgia que sent pel seu país, la seva família i el món de la seva infantesa, tot això expressat a través d'un àlter ego taciturn, un poeta que viatja cercant la memòria d'un compositor rus en companyia d'una atractiva traductora i, en comptes de fer-li l'amor com ella desitja, deambula pels racons d'un balneari d'aigües sulfuroses preguntant-se pel sentit de tot plegat i prefereix la companyia d'un vell a qui tothom pren per boig (interpretat pel bergmanià Erland Josephson), una mena de profeta que viu en una casa sense sostre i vol prevenir al món de desastres imminents, davant dels quals calen sacrificis grans (com calar-se foc en una plaça de Roma) o petits (travessar la piscina del balneari amb una espelma encesa). Clarament, el director anticipa el tema central del seu següent i darrer film, "Sacrificio" (1986). 

"Nostalgia", considerat per molts l'obra mestra del seu autor, és un film de factura exquisida. Panoràmiques lentes i elegants, enquadraments pictòrics en escenaris marcats pel pas del temps que semblen volen reflectir l'enyor i la solitud dels seus personatges, i metàfores visuals que creen una atmosfera irreal, gairebé onírica; de fet, el relat és ple de somnis, representats en blanc i negre per distingir-los d'una realitat tant o més estranya, en una Itàlia sense sol on sempre plou o hi ha boira i tot està inundat (la presència de l'aigua és obsessiva en el cinema del realitzador). En l'inici del film, veiem l'església on hi ha el fresc de la Verge del Part, de Piero della Francesca, i les dones italianes acudeixen quan volen ser mares (una seqüència bellíssima); el poeta rus desisteix de visitar el lloc (només ho fa la traductora) en una renúncia simbòlica a l'art i la religió, potser també a la bellesa més òbvia (la qual cosa podria explicar la seva relació amb l'amiga italiana, el rostre de la qual té un aire renaixentista). La recerca d'una nova espiritualitat es materialitza en la llarga seqüència final, rematada per un epíleg en què el protagonista i els seus records habiten el Més Enllà, representat per una catedral en ruïnes.

divendres, 19 de març del 2021

IN FABRIC

A "In Fabric" (2018), Peter Strickland manté moltes de les característiques que apuntàvem en comentar "Berberian Sound Studio" i "The Duke of Burgundy": la influència del giallo, una ambientació als anys setanta que barreja elements pop i gòtics en el context de l'estranya botiga de roba de dona, o la repetició, aquí consistent a explicar dues vegades la mateixa història, la d'un vestit maleït, que compren primer una divorciada que vol refer la seva vida i, tot seguit, un jove tímid a punt de contraure matrimoni, ambdós amb problemes amb la feina, la família o les amistats. 

Com els anteriors treballs del director, "In Fabric" és molt imaginativa estilísticament, més enllà de les abundants referències cinèfiles, i conté les mateixes dosis de surrealisme i algunes més d'humor negre, amb gags tan brillants com el de la gent que entra en èxtasi quan el jove que repara rentadores detalla les avaries que detecta.

dissabte, 13 de març del 2021

LOS GIRASOLES

Abans que un japonès rodés a la Unió Soviètica, un occidental ja havia creuat el Teló d'Acer per fer el mateix. Va ser el 1970 i la pel·lícula era "Los girasoles", de Vittorio de Sica. La protagonitzava la parella formada per Sophia Loren i Marcello Mastroianni, que ja havien treballat amb el director a "Ayer, hoy y mañana" i "Matrimonio a la italiana". 

Després de la seva etapa neorealista, De Sica havia abordat el gènere de la comèdia italiana, i alguns dels seus elements (vegeu l'escena de la ingesta d'una truita de trenta ous després de la nit de noces) romanen en un film que esdevé, però, més dramàtic. Estructurat a través de diversos flashbacks, narra la història de la Giovanna i de l'Antonio; es casen quan comença la Segona Guerra Mundial i, malgrat els intents del marit d'eludir el servei militar, l'envien finalment al front rus i allà desapareix. Tot i que tant la Giovanna com l'espectador saben pel relat d'un company d'armes que l'Antonio va quedar inconscient en terra de ningú enmig d'una gran nevada i d'un fred terrible, ella no perd l'esperança i, sense pensar-s'ho dues vegades, se'n va a la Unió Soviètica a veure si el troba (com si fos un país petit!). 

Un punt de partida no gaire versemblant per a un film que no es troba entre els millors dels seus autors (ens referim a De Sica i als guionistes Tonino Guerra i Cesare Zavattini), però dotat d'alguns atractius: per descomptat, la parella protagonista (amb la concurrència d'una fotogènica russa interpretada per Ljudmila Saveljeva), l'oportunitat d'assistir a un pseudodocumental sobre la llavors encara desconeguda Unió Soviètica, els camps de gira-sols a què al·ludeix el títol fotografiats pel gran Giuseppe Rotunno i una banda sonora inoblidable de Henry Mancini. 

El mateix any, De Sica reincidiria en els desastres de la guerra i les històries d'amor tristes a "El jardín de los Finzi-Contini", que comparteix amb "Los girasoles" l'aire malenconiós i el to elegíac.

divendres, 12 de març del 2021

DERSU UZALA

Després d'encadenar èxits de públic i artístics, Akira Kurosawa va patir una greu ensopegada amb el seu primer film en color, "Dodes 'Ka-Den" (1970), un drama de denúncia social. Com a bon japonès, va intentar suïcidar-se. Per sort, no va reeixir. Però, malgrat el prestigi de l'autor de "Los siete samuráis", no trobava finançament per aixecar un nou projecte. Fins que va venir en la seva ajuda una productora soviètica; i, sota el segell de Mosfilm, i novament en color, Kurosawa adaptava el 1975 la novel·la del 1923 del capità Vladimir Arsenev en què el militar narrava com, en el decurs d'un viatge d'exploració per la taigà siberiana, va conèixer un caçador solitari anomenat Dersu Uzala. 

El film resultant, amb què Kurosawa tornava a guanyar l'Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, narra, com el llibre, l'amistat entre dos homes d'orígens molt diferents. El capità Arsenev és sensible i educat. Dersu no ha anat a l'escola i viu sol als boscos de la taigà des que la varola va matar la seva família; de tant en tant, es lamenta de la seva sort i ofega les penes amb vodka, però, en termes generals i malgrat la seva edat ja avançada, és ple de vitalitat. Amb el capità i els seus soldats, viuran tota mena d'aventures i perills enmig d'una naturalesa que el caçador coneix i respecta. Però l'habilitat de Dersu Uzala al bosc i la seva saviesa li serviran de ben poc quan hagi d'anar a viure a la ciutat. Amb els animals i l'altra "gent" de la muntanya (per a en Dersu, tot és "gent": l'aigua, el foc, la fusta, les bèsties...), podia conviure amb harmonia; però ningú no li ha explicat res sobre la maldat dels homes civilitzats. 

La història de Dersu Uzala i el capità Arsenev és tendra i trista i també tan bella com els paisatges que recorre la càmera de Kurosawa. Algunes escenes, com aquella en què es perden vora un llac gelat i han de sobreviure una nit al ras, són terribles i alhora fascinants i agermanen el cinema del japonès amb el d'altres mestres del gènere d'aventures, com David Lean. El director aconsegueix, com els seus personatges, resultar senzill i grandiós alhora. Revisar o descobrir aquesta obra mestra és indispensable.

dimarts, 9 de març del 2021

DE MARES I FILLES I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

Com la Carla Simón d'"Estiu 1993", la també debutant Pilar Palomero ens fa viatjar cap als primers anys noranta a "Las niñas" (2020), premiada als Goya i amb moltes opcions de guanyar els propers premis Gaudí. 

En aquest cas, les nenes no són tan nenes i viuen amb certa incomoditat el pas a l'adolescència. La deseducació sexual que reben en un col·legi de monges de Saragossa no hi ajuda gaire. Però encara ho té pitjor la mare -i això no ajuda en la relació amb la filla-, deseducada en un poble de mala mort on no perdonen les relliscades.
Si el més destacable de "Las niñas" és la interpretació de les actrius més joves, "Ane" (llargmetratge del 2020 en què David P. Sañudo desenvolupa el seu curt del mateix títol) reposa sobre la intensa interpretació de la justament premiada Patricia López Arnaiz, que fa de mare. 

Som a Euskadi, l'any 2009. La kale borroka, ara centrada en objectius mediambientals, però amb els mètodes violents de sempre, atreu a les seves files a l'Ane del títol, la qual cosa complicarà enormement la vida de la seva mare, una esforçada treballadora que vigila les obres de l'AVE i que també viu sense el marit. Com en el cas de la mare de "Las niñas" (Natalia de Molina), potser no sap com tractar la filla però les circumstàncies no són pas les més favorables. 

Curiós observar com el cinema espanyol recent se sol centrar en les relacions familiars complicades ("La hija de un ladrón", "Viaje al cuarto de una madre", la mateixa "La boda de Rosa"; o, més tangencialment, "Adú", "O que arde", "El viatge de la Marta").
No sé si caldria incloure en aquesta categoria "Baby" (2020), la darrera bretolada de Juanma Bajo Ulloa, en què una mare drogoaddicta ven el seu nadó a una colla de friquis que viuen en una casa al bosc i després intentarà recuperar-lo en una peripècia a mig camí entre Hansel i Gretel i "La matanza de Texas". El film, que juga amb l'atractiu d'una fotografia brillant, resulta bastant hipnòtic en les escenes inicials, que viatgen de la bellesa del paisatge basc o l'atractiu estrany de les seves ciutats als racons ocults en què regnen les aranyes i els insectes (sembla David Lynch) o l'interior ple de brutícia i vòmits del pis on malviu la protagonista; no està gaire més neta la casa al bosc i allà s'encalla l'acció, i l'intent de Bajo Ulloa de confeccionar un slasher sense paraules (reconec que és un detall curiós) amb aires de conte de fades acaba resultant una mica pedant i insatisfactori. Com tot el seu cinema, vaja!

dissabte, 6 de març del 2021

CARY GRANT I KATHARINE HEPBURN EN DUES COMÈDIES PERFECTES

"La fiera de mi niña" (Howard Hawks, 1938) és el prototip de la screwball comedy: una allau de situacions que voregen l'absurd (amb el concurs de dos lleopards que donen títol al film, ja sigui l'original -"Bringing Up Baby"- o l'espanyol, més equívoc), diàlegs igualment delirants a velocitat de vertigen, i una filosofia vital en què la recerca de la felicitat s'imposa sobre les convencions. 

Cary Grant és un arqueòleg més aviat tímid que és a punt d'acabar de muntar l'esquelet d'un dinosaure i de contraure matrimoni amb una col·laboradora més interessada en la feina que en el viatge de noces. Topa casualment amb una esbojarrada Katharine Hepburn, qui s'enamora d'ell immediatament i el conquerirà amb l'improbable mètode de ficar-lo en tota mena de problemes i embolics. 

La trama, farcida de gags i rèpliques enginyoses, funciona com un mecanisme de rellotgeria en què personatges i situacions no s'acontenten a omplir una seqüència sinó que en propicien una de posterior, en un marc temporal molt reduït en què, paradoxalment, es multipliquen els esdeveniments i els escenaris. Al final, després d'un crescendo narratiu que no dóna treva a l'espectador, tots els personatges conflueixen en un mateix lloc (una comissaria) i tot se soluciona amb algun gir que marca un abans i un després, en aquest cas l'insospitat heroisme del protagonista masculí. El guió reserva encara un epíleg que resumirà el sentit de la història en un gag definitiu: la noia s'emparra al dinosaure per declarar el seu amor a la nova parella, que és dalt d'una bastida; l'esquelet s'ensorra mentre ell la salva de caure al buit. La metàfora és clara: el passat i les aficions del noi desapareixen i s'obre al seu davant un futur tan emocionant com incert. 

Perfectes en els seus papers, Grant i Hepburn coincideixen novament dos anys més tard a "Historias de Filadelfia", dirigits per George Cukor.
En aquest cas, es tracta igualment d'una comèdia superlativa que podríem qualificar de sofisticada, pels ambients de l'alta societat en què transcorre l'acció, però sobretot pels diàlegs brillantíssims. 

Curiosament, l'esquema argumental no és tan diferent del de "La fiera de mi niña". Aquí també hi ha un matrimoni imminent que preveiem que no es produirà, tot i que el suspens dura fins al moment mateix de la cerimònia, i la revelació (amb l'ajuda d'unes copes de xampany) de què una vida-relació incerta però emocionant és preferible a una vida-relació canònica i avorrida. 

Katharine Hepburn és Tracy Lord (res a veure amb l'actriu porno dels setanta que li va manllevar el nom), una noia de l'alta societat de Filadelfia que és a punt de casar-se amb un senyor molt ric. A la seva mansió, on s'ha de dur a terme el casament, hi arriben el seu primer marit (Cary Grant) i una parella de reporters interpretats per James Stewart i Ruth Hussey. En el transcurs de només unes hores, s'obrirà la possibilitat de més d'un canvi de parella. Però el veritable nucli d'un guió de complexitat i precisió admirables (signat per Donald Ogden Stewart i Waldo Salt a partir de l'obra teatral de Philip Barry) és la superació dels prejudicis i la caiguda de les màscares que duen tots els personatges: Tracy sembla molt estirada però amaga un costat sensible i pot ser molt divertida; C. K. Dexter Haven (Grant) sembla un poca-solta, un playboy que s'aprofita de les seves relacions amb l'alta societat, que fins i tot es mostra violent en la primera escena (avui seria infilmable); però resultarà que, en el fons, només és un romàntic. La parella de periodistes representen la classe treballadora; ella se l'estima a ell però no acaba de declarar-se-li; ell fa de reporter de la premsa del cor per poder menjar calent però la seva vocació és la d'escriptor; inicialment, es mostra cínic i desconfiat però, a partir de la seva trobada amb la Tracy i la seva estranya família, s'adonarà dels seus prejudicis i es mostrarà com una persona de bon cor, sensible i innocent (Stewart broda un paper que li va valdre un Òscar). La impostura s'estén al personatge del nuvi de la imminent cerimònia, un home fet a si mateix, ric però d'origen humil, que potser només vol assemblar-se als membres de la classe aristocràtica amb qui pretén emparentar-se. D'altra banda, la mateixa trama s'origina en un xantatge del director de la revista sensacionalista, que viu de revelar els draps bruts de la gent presumptament respectable sense que ell mateix pugui presumir d'una conducta exemplar. 

Tot és una mentida, però la veritat s'imposa i els sentiments autèntics triomfen. El llibret no es descuida d'explicar que aquestes persones han hagut de renunciar a alguna cosa o rebre una lliçó perquè puguin imposar-se les seves veritables aspiracions: Haven ha hagut de deixar la beguda (tot i que acceptarà de bon grat un còctel abans del casament); Stewart, en contrapartida, s'emborratxa abans de decidir enfrontar-se al director de la revista; Tracy ha hagut d'aguantar una dura reprimenda del seu pare -un altre personatge a qui potser hem jutjat erròniament-. 

I potser el discurs d'"Historias de Filadelfia" sobre la superació de la lluita de classes resulta en el fons una mica radical; però igualment en resulta una pel·lícula extraordinària, densa i alhora lleugera, una veritable lliçó de cinema en què fins i tot els objectes tenen molt a dir: uns pals de golf, una càmera de fotos, unes copes de xampany, un rellotge i un anell abandonats sobre una taula, uns regals de casament que van des d'una vaixella molt luxosa a un vaixell en miniatura que acaba surant sobre la piscina de la mansió i que representa, en una imatge i un breu discurs de la Tracy, l'enyorament del primer matrimoni.

dijous, 4 de març del 2021

EL JUICIO DE LOS 7 DE CHICAGO

Aaron Sorkin ja havia conreat el cinema de judicis a "Algunos hombres buenos", un títol no gaire versemblant però molt entretingut. 

"El juicio de los 7 de Chicago" (2020) il·lustra sobre el procés a uns manifestants acusats d'incitació a la violència i les situacions són encara més surrealistes. Però no podem discutir la seva versemblança, ja que el film es basa en fets reals i prou ben documentats. I no, no van tenir lloc a les rambles de Barcelona la setmana passada sinó a Chicago el 1968, quan els joves protestaven contra la guerra de Vietnam; i sense haver hagut de cremar cap furgoneta de la policia i havent rebut unes quantes garrotades, el fiscal nomenat per Richard Nixon els demanava deu anys de presó. 

Sorkin, guionista i ara també director, descriu les irregularitats d'un judici en què, amb la col·laboració d'un jutge dement, l'acusació muntava i desmuntava el jurat d'acord amb les seves conveniències, s'impedien alegrement proves i testimonis rellevants o, fins i tot, s'emmordassaven els acusats. Però vol anar més enllà i també analitza amb lucidesa les relacions no sempre fàcils entre els mateixos encausats, units per un ideal comú però representant maneres molt diverses d'exercir la seva oposició: Tom Hayden i Jerry Rubin són universitaris de bona família que aspiren a formar part del sistema que ara critiquen; Rennie Davis i Abbie Hoffman són uns hippies desencantats; també hi ha un ex-boy scout i un líder dels Panteres Negres. 

Tots els personatges, amb els seus matisos i les seves contradiccions, estan descrits de manera tan concisa com exacta. I els intèrprets, excel·lents sense excepció (Eddie Redmayne, Sacha Baron Coen, Mark Rylance, Joseph Gordon-Levitt, Frank Langella, Michael Keaton i un llarg etcètera), aporten sobrietat i convicció a una història procliu a l'excés.