LA BALADA DE BUSTER SCRUGGS

Una altra cortesia de Netflix, "La balada de Buster Scruggs" (2018), dirigida pels germans Coen, havia de ser originalment una mini-sèrie. Acaba convertida en una pel·lícula d'episodis (6) que presenta diversos escenaris i personatges característics del Far West: el pistoler, l'atracador de bancs, el firaire, el buscador d'or, els cowboys, els indis i les caravanes de colons, els viatges en diligència, els caçarecompenses. Episodis que tenen en comú una fotografia impressionant de Bruno Delbonnel ("A propósito de Llewyn Davis"), una galeria de personatges impagable i la peculiar barreja de paròdia i homenatge habitual en els films dels germans cineastes, tot i que el to varia sensiblement: del cartoon i el sentit de l'humor desfermat en els dos primers capítols (memorable Tim Blake Nelson fent del Buster Scruggs que dóna títol al film) a la bellíssima i molt trista epopeia dels dos cowboys i la jove de viatge cap a Oregon (Zoe Kazan, tot un descobriment), passant per dos episodis inquietants, quasi terrorífics: el del firaire, amb uns lacònics Liam Neeson o Harry Melling -excepte quan el seu personatge recita monòlegs il·lustres des de la cadira que suporta el seu cos mutilat-, i el de la diligència, amb un Jonjo O'Neill (un altre descobriment), exultant mentre canta i mentre narra traient foc pels ulls els seus mètodes per atrapar i matar fugitius de la justícia.

És un film tan fascinant i insòlit que potser no tindrà gaire èxit però això no ho sabrem perquè Netflix es reserva aquesta informació. Modestament, us la recomano.

¡AVE, CÉSAR!

Entre el fresc històric i la caricatura, el darrer film de Joel i Ethan Coen, "¡Ave, César!" (2016), ens obre les portes d'uns estudis del Hollywood de l'època daurada, un nou microcosmos que els germans podran omplir de personatges peculiars, retratats amb la seva proverbial mestria: actors ineptes, actrius nimfòmanes, directors homosexuals, columnistes despietades (i replicades); i, enmig de tot això, uns comunistes entranyables i un executiu catòlic lliurat a la seva feina en cos i ànima que, interpretat amb sòbria convicció pel gran Josh Brolin, esdevé el més interessant d'un film irregular, que conté gags notables i alguns de més prescindibles i que novament certifica l'amor dels seus autors cap al cinema clàssic. "¡Ave, César!" els permet homenatjar les pel·lícules de romans estil "Quo Vadis?", els westerns primitius, els musicals i els films de "sirenes" de l'Esther Williams. Recordem que els musicals de Busby Berkeley ja van inspirar la famosa escena onírica d'"El gran Lebowski".

A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS

Un film precedent dels germans Coen -"O Brother!" (2000)- ja s'inspirava obertament en l'Odissea. "A propósito de Llewyn Davis" torna a narrar un viatge de ressonàncies homerianes que inclou el cant de les sirenes que tempten el protagonista perquè s'aparti del seu camí (cada vegada que li ofereixen formar part d'un grup vocal) i un gat anomenat Ulisses. Però es tracta d'un viatge circular que no porta enlloc tret del mateix punt de partida d'aquesta història malencònica sobre un cantautor fracassat que pernocta als sofàs dels seus coneguts al Greenwich Village novaiorquès, l'any 1961. El protagonista sembla arrossegar una maledicció -fins i tot abans de conèixer l'inquietant personatge interpretat per John Goodman- que el manté en l'ostracisme i que també porta la malastrugança a tothom qui se li apropa; el seu caràcter no hi ajuda gaire: és antipàtic i egocèntric i li passa com a molts artistes, que per preservar la puresa del seu art i la seva elecció vital no dubten a menysprear i aprofitar-se dels qui els envolten, ja siguin altres artistes que toquen més de peus a terra o progres que s'hi senten obligats.

Els Coen ubiquen aquest retrat d'un personatge inspirat vagament en el músic Dave Van Ronk i d'una època i un lloc molt concrets en un univers expressionista marcat per un cel d'hivern permanentment encapotat, fotografiat en tons apagats per Bruno Delbonnel (i no pel seu operador habitual Roger Deakins). Qui sí que torna a col·laborar amb els directors és T-Bone Burnett: va treballar en la banda sonora d'"O Brother!" i aquí és el màxim responsable d'una acurada selecció musical que no únicament il·lustra sinó que manté sempre una funció narrativa. Als Coen no se'ls escapa cap detall en aquest film aclaparadorament perfecte. En tenen prou amb un pla per definir cada personatge i no tenen cap problema per filtrar el seu humor esquiu en una història tirant a tràgica.

No hem de desmerèixer el treball esplèndid de tot el repartiment, des del guatemalenc Oscar Isaac a l'esmentat John Goodman, passant per la imprescindible Carey Mulligan, Justin Timberlake o F. Murray Abraham.

VALOR DE LEY

Segons els germans Coen, "Valor de ley" no és un remake del film homònim dirigit per Henry Hathaway el 1969, doncs s'inspiren directament en la novel·la de Charles Portis. Però s'hi assembla bastant.

Com a d'altres films dels germans, trobarem diàlegs irònics i personatges pintorescos. Però, tot i que un epíleg crepuscular sembla voler emparentar-lo amb d'altres títols revisionistes, "Valor de ley" és un western canònic; dos homes i una nena molt decidida cavalquen per terres feréstegues per trobar un home -o potser més d'un- amb qui s'hauran d'enfrontar a mort en nom d'una justícia primitiva. De la mateixa manera com els protagonistes penetren amb dos collons (traducció nostrada de l'original "true grit") en territori salvatge, els Coen s'endinsen en l'univers dels clàssics; i se'n surten amb nota. La posada en escena està en tot moment al servei d'una trama d'aventures densa i linial. Els actors estan tots ells esplèndids; no vull entrar a comparar Jeff Bridges amb John Wayne -que va guanyar el seu únic Òscar pel paper de l'agutzil borni-, però resulta impressionant com actua només amb un ull. I les darreres i emocionants escenes ens mantenen amb l'ai al cor i alhora admirats davant la imatge romàntica d'un cavall que galopa en una nit estelada amb dos genets al damunt.

RAIMI & COEN

La revisió d'"Un plan sencillo" (1998), de Sam Raimi, em referma en la convicció que es tracta d'un dels millors títols de la passada dècada.

En un poble perdut de Minnessota on sempre neva, tres arreplegats troben al mig del bosc una avioneta estavellada i una bossa plena de diners (4.500.000 $ per ser més exactes). L'ambició i l'estupidesa es conjuguen per generar una espiral de violència que portarà uns quants a la mort i que no servirà per deslliurar els sobrevivents d'una vida mediocre i sense horitzons.

El tema, els personatges i la geografia remeten directament a un altre thriller amb tocs de comèdia negra ambientat a l'Amèrica Profunda: la també magnífica "Fargo", dels germans Coen.

Però la connexió entre Raimi i Joel i Ethan Coen no són aquests dos films sinó un de molt anterior, de l'inici de les seves carreres, titulat originalment "Crimewave", que el primer va dirigir i va escriure en col.laboració amb els segons, que acabaven de signar "Sangre fácil". A Espanya es va titular "Ola de crímenes, ola de risas", paradoxalment un títol amb molt poca gràcia i que no va ajudar al seu èxit. És veritat que no es tracta d'una gran pel·lícula, fins i tot diríem que és bastant poca-solta; però la seva estètica propera al cartoon i els seus personatges extravagants anticipen l'obra futura dels seus responsables.

I té escenes realment antològiques, com aquesta: