Rodada amb escassos mitjans i actors no professionals -amb l'excepció d'Anna Magnani i Aldo Fabrizi-, en la ciutat devastada per la guerra, troba la manera de mostrar la realitat sense artificis, de convertir la crònica d'uns fets (el martiri d'un capellà humil que ajudava la resistència) en una ficció que aspira a la veritat, formulada amb una simplicitat i una eficàcia que encara avui dia resulten sorprenents.
I no cal confondre el realisme i el to documental amb la manca d'estructura cinematogràfica d'un film que transita amb una facilitat insòlita des de la crònica de costums al suspens, amb moments d'humor (l'escena del capellà davant les escultures d'un sant i una dona despullada) acompanyats d'altres d'intens dramatisme, que van del moment icònic de la Magnani corrent rere el camió, que s'endú el seu promès, al final, amb les tortures de la Gestapo i l'execució del capellà (escena que culmina amb la panoràmica dels nens que s'allunyen, tristament resignats, amb la ciutat al fons, una altra estampa icònica d'un moviment que, cercant l'essència dels fets i de la seva representació, revolucionarà l'art del cinema).