diumenge, 29 de juliol del 2018

LA PASIÓN DE JUANA DE ARCO


Parlar de Bergman i els primers plans ens porta a fer-ho d'un dels seus mestres, el danès Carl Theodor Dreyer.

Com vam dir quan vam comentar la darrera llista de Sight and Sound, "La pasión de Juana de Arco" (1928), crònica del procés que la va conduir a la foguera (el guió s'inspira directament en les actes del -diguem-ne- judici), és una simfonia de primers plans: del rostre de la protagonista (memorable creació de Maria Falconetti en la seva gairebé única i darrera intervenció al cinema), expressió del patiment, la puresa i la innocència, i dels rostres adusts, lletjos i severs dels jutges que proven una vegada i una altra de tergiversar el testimoni de la Joana. En aquesta successió de primers i primeríssims plans sobre uns decorats quasi invisibles, Dreyer efectua un treball de muntatge impecable i insòlit en l'època en què el film va ser realitzat; els intertítols són breus perquè les mirades ja ho diuen tot; els angles de càmera cerquen augmentar aquesta expressivitat i els contrapicats que emfatitzen el poder dels bisbes s'avancen quasi quaranta anys a les aportacions de Kubrick.

Però el director no es mostra hàbil únicament en aquest joc de rostres i mirades. El film comença amb una panoràmica llarga i elaborada sobre la sala en què tindrà lloc el procés i inclou en altres moments i, particularment, en l'esclat de violència del final, posicions i moviments de càmera que anuncien l'avantguardisme del seu treball següent: "Vampyr, la bruja vampiro" (1932). Tot plegat en oberta oposició als plans generals llargs i estàtics que predominaran en la seva obra sonora, escassa però contundent.



diumenge, 22 de juliol del 2018

FANNY Y ALEXANDER


En el centenari del naixement d'Ingmar Bergman semblava oportú comentar alguna de les seves pel·lícules.

"Fanny y Alexander" (1982) és gairebé el seu testament cinematogràfic (va continuar dirigint, però només per a la televisió) i un dels seus títols més populars, guanyador de quatre Òscars de Hollywood.

L'acció comença el Nadal del 1907, quan l'Alexander i la seva germana Fanny viuen feliços amb els seus pares, que es dediquen al teatre, els seus tiets i la seva àvia. Com en els contes d'Andersen, el pare mor sobtadament i la mare es torna a casar amb un ogre vestit de bisbe protestant, qui tancarà els nens en una torre fins que un paladí amb aspecte de jueu acudeixi al seu rescat.

Bergman narra la història amb una senzillesa només a l'abast dels grans directors, atent a les sensacions que envolten la infància d'Alexander, des de la calidesa de la casa de l'àvia, retratada en tons vermells i daurats pel gran Sven Nykvist, a la por i la fredor del castell del bisbe, de parets nues i colors pàl·lids. El nen, potser un transsumpte del mateix director, creix estimant el teatre i fascinat per la llanterna màgica; la màgia també és present a la casa del jueu Isak Jacobi i serveix per resoldre algunes situacions complicades, mentre els fantasmes campen per tot arreu (com és habitual en els films del director). Així, doncs, realitat i fantasia, comèdia i tragèdia, es donen la mà en aquest títol bell i delicat en què el mestre suec alterna plans generals que semblen de Dreyer en els interiors despullats del castell i, en els exteriors nevats, de Visconti, de qui també sembla copiar alguns reenquadraments amb zoom que condueixen, en qualsevol cas, a la gran especialitat de Bergman: els primers plans, més difícils del que sembla.

dissabte, 21 de juliol del 2018

AFROAMERICANS


Després de "La noche más oscura" (2012), Kathryn Bigelow aborda un altre episodi polèmic de la història dels Estats Units a "Detroit" (2017), no tan recent en aquest cas, ja que viatja al 1967, enmig de les revoltes racials que assolaven els barris negres de la ciutat del títol i en què va haver d'intervenir l'exèrcit. Tot i que l'episodi de violència que va tenir lloc al motel Algiers va ser protagonitzat per tres policies locals decidits a imposar la seva llei a sang i a foc.

Quan es va estrenar, semblava una ferma candidata als Òscars. Tenia un argument impactant i, tot i ser bàsicament coral, hi havia un personatge més protagonista que els altres que tancava el relat amb una lliçó de dignitat i integritat. Però va ser finalment la gran oblidada dels premis. I no m'estranya. Els acadèmics no podien premiar un film tan dur; dur en el seu al·legat i dur en la seva transcripció fílmica: Bigelow ens situa en un espai claustrofòbic, clava la seva càmera als rostres desesperats dels personatges i no ens estalvia ni un minut de l'agònica sessió d'agressions i humiliacions que van haver de patir els pobres afroamericans que van tenir la desgràcia de ser al motel la nit que uns policies racistes van assaltar-lo perquè havien sentit un tret i se'ls van trobar de festa... amb dues noies blanques!

La lluita pels drets civils va tenir en Malcolm X (1925-1965) un dels seus protagonistes més destacats. Spike Lee va dedicar-li una pel·lícula el 1992.

Lee era llavors el més conegut d'una nova generació de cineastes afroamericans. Tenia en el seu haver dos títols de culte -"Nola Darling" (1986) i "Aulas turbulentas" (1988)- quan va obtenir un gran èxit de crítica i públic amb "Haz lo que debas" (1989), a la qual van seguir les també força populars "Mo'Better Blues" (1990) i "Fiebre salvaje" (1991). Tots aquests títols eren històries de ficció però denunciaven el racisme furibund de la societat nord-americana. "Malcolm X" era el seu projecte més ambiciós fins a la data i ja es basava en fets reals, o almenys en els relatats pel líder afroamericà en la seva autobiografia. X era un gàngster de poca volada que, arran de la seva estada a la presó, es va afiliar a l'anomenada Nació de l'Islam, una agrupació de negres musulmans que no se sentien nord-americans i propugnaven una separació total entre la seva raça i el Diable Blanc; de seguida es va convertir en un líder del moviment, del qual, però, es va anar independitzant; i sempre va marcar distàncies amb polítics negres més conciliadors, com en Martin Luther King. Cineasta militant, Lee converteix la pel·lícula en una hagiografia del personatge, potser necessària per combatre la seva mala fama. Interpretat per Denzel Washington, el Malcolm X del film és un tipus dur i un radical, tot i que amb el temps -i després d'un viatge a la Meca- relativitza la seva postura; al mateix temps, però, es revela un home íntegre i més aviat innocent, enfrontat al cinisme dels altres líders de la Nació de l'Islam, possiblement responsables directes del seu assassinat, tot i que això no queda gaire clar en un entorn tan convuls com el que li va tocar viure.

"Malcolm X" era un projecte arriscat i no va tenir l'impacte dels anteriors films del director. De fet, va marcar un abans i un després en una carrera que ha esdevingut erràtica. La insistència de Lee en el retrat de la societat afroamericana, els seus problemes i la seva lluita no ha tingut el ressò dels seus primers títols i quan ha tingut algun èxit comercial ha estat amb projectes menys personals i allunyats d'aquesta temàtica ("La última noche", "Plan oculto"). "Malcolm X" era massa llarga (més de tres hores de durada) i un pèl discursiva. Més interessant que atractiva, dedica molts minuts de metratge a la verbalització de les idees del protagonista mentre que analitza reiteradament a través de les imatges la seva relació ambigua amb la violència i les armes. En qualsevol cas, la part que dedica al personatge abans de fer-se musulmà confirma la categoria de Lee com a narrador; i la segona meitat, més didàctica i introspectiva, també conté moments de bon cinema i algunes de les figures d'estil característiques del director, com els travellings en què els personatges avancen pels carrers convertits en figures estàtiques (així en la seqüència prèvia a l'escena de l'assassinat, que contrasta amb la inicial en què Malcolm i el seu amic Shorty -el mateix Lee- caminen per Harlem tot contents vestits segons la moda Pachuco).

dilluns, 16 de juliol del 2018

HEREDITARY


El cinema fantàstic i de terror continua demostrant el seu bon estat de salut gràcies a l'aportació de directors joves com el senyor Ari Aster, qui, amb "Hereditary" (2018), signa el seu primer i excel·lent llargmetratge.

Comença com un melodrama familiar, molt ben interpretat per Toni Collette, per derivar ben aviat cap al terror més absolut. Com que el film va revelant de mica en mica la substància del misteri que amenaça la ja no gaire alegre llar dels Graham, només diré que l'esquema argumental té més d'un precedent il·lustre i, fins i tot, s'assemblaria a molts títols del gènere si no fos per l'habilitat i elegància amb què Aster combina els elements de la trama, situant-nos al bell mig d'un malson en què no hi ha un protagonista clar ni cap certesa que ens permeti refugiar-nos de l'allau de situacions terribles i d'idees i imatges pertorbadores, tanmateix fascinants algunes d'elles, com el món en miniatura que fabrica la mare en el seu taller i que contribueix a diluir el context quotidià en una atmosfera de conte gòtic i a assenyalar metafòricament la insignificança d'uns personatges manipulats per forces d'origen sobrenatural i més aviat malèfic.

Fa patir molt però no us queixeu que d'això es tracta.

divendres, 13 de juliol del 2018

EL DÍA DE MAÑANA

La sèrie produïda per Movistar + "El día de mañana" adapta una novel·la d'Ignacio Martínez de Pisón que pretén ser un retrat de la Barcelona dels anys seixanta i la transició, a través de la història d'en Justo Gil, un noi nascut a Los Monegros que viatja a la capital catalana amb la seva mare malalta i s'hi queda a viure; la seva capacitat de seducció l'ajudarà, malgrat el seu origen humil, a integrar-se en la pijeria catalana i prosperar. Passen moltes més coses i la sort del nostre Pijoaparte té alts i baixos però no cal que expliquem tots els detalls d'una aventura que és també una gran història d'amor i que, tot i partir d'elements i personatges una mica tòpics, ens ha enganxat des del primer capítol, gràcies a la direcció eficaç de Mariano Barroso i a uns intèrprets idonis: menció especial per a Karra Elejalde fent de comissari franquista, Jesús Carroza de policia o la meva compatrícia la guapíssima Diana Gómez; però els reis de la funció són la bella Aura Garrido i un impressionant Oriol Pla, actor de moda gràcies al seu paper a "Incerta glòria" (Gaudí al millor secundari) i "Merlí", qui ofereix aquí una interpretació impecable i plena de matisos d'un personatge fascinant en les seves contradiccions.


Aura i Oriol


Diana

dissabte, 7 de juliol del 2018

A HARD DAY'S NIGHT


Filmada a corre-cuita, "A Hard Day's Night" (Richard Lester, 1964), la primera pel·lícula dels Beatles, barreja escenes pseudodocumentals dels quatre de Liverpool fugint de les fans embogides amb números musicals i moments d'humor que van del surrealisme a la poca-soltada. Fet i fet, no és gran cosa més que una ximpleria però la seva rellevància històrica és inqüestionable; gràcies al muntatge d'algunes escenes, concebut exclusivament en funció del ritme de les cançons, inventa amb quasi dues dècades d'anticipació l'estètica dels vídeo-clips. En qualsevol cas, Lester va conrear un estil molt sixties, molt trencador en l'època, tot i que, paradoxalment, bevia de les fonts del cinema còmic de l'era muda, amb els bobbies reproduint el paper dels policies de Mack Sennett.

dijous, 5 de juliol del 2018

LO TUYO Y TÚ


Quan una relació de parella arriba a un punt de no retorn a causa d'algun conflicte, començar de zero pot ser l'única solució. L'amnèsia, real o fingida, hi pot ajudar.

A "Lo tuyo y tú" (2016), litres de licor d'arròs inunden les tavernes més infectes de Seül; i Hong Sang-soo està cada vegada més a prop de convertir-se en un nou Eric Rohmer... en versió coreana.

diumenge, 1 de juliol del 2018

A GHOST STORY


L'any 1990, Jerry Zucker, un dels responsables de la divertidíssima "Aterriza como puedas", va oferir-nos un artefacte rebenta-taquilles sobre un noi que moria assassinat per un lladre i romania prop de la seva nòvia per protegir-la convertit en fantasma. "Ghost" té el dubtós honor de contenir una de les escenes més parodiades de la història, aquella en què els dos amants (Patrick Swayze i Demi Moore) fan figuretes de fang amb el fons musical d'"Unchained Melody". A partir de la intervenció de Whoppi Goldberg en el paper d'una mèdium que topa per primera vegada amb un esperit autèntic, l'humor ajuda a salvar la proposta.

"A Ghost Story" (David Lowery, 2017) és el mateix però en versió d'art i assaig. Una delicada història romàntica i fantàstica que proposa un viatge a través del temps i de l'oblit de la mà d'un fantasma que apareix tapat amb un llençol, com els de tota la vida.