![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi6PR9uunzjdEzjewS-AUUOlKFuyzAF8sEZT8vPystH7mu6HLCfK8GkpFUYc0fpQ2DA6MfYyujW6uU3nWZxGyTas6Q0ivY_BvNvh-DRto3zNXArHjJ3ipGtltqEz5H-vdDGrWBjxVYMDrnD/s400/maravillas.jpg)
Manuel Gutiérrez Aragón potser és avui un nom una mica oblidat. Però, des dels anys setanta, en què va dirigir "Habla, mudita" (1973) i va treballar en els guions de "Furtivos" (José Luis Borau, 1975) i "Las largas vacaciones del 36" (Jaime Camino, 1976), i almenys fins a la seva última col·laboració amb Ángela Molina ("La mitad del cielo", 1986), va consagrar-se com un dels autors de referència d'un cinema espanyol que superava el seu complex d'inferioritat. Després, el seu cinema es va tornar acadèmic. Valgui com a referència l'últim títol que va dirigir -després del qual va dir que es retirava-: "Todos estamos invitados" (2008) tractava, com la darrera pel·lícula d'Icíar Bollaín, sobre l'ETA; però no sobre la reconciliació sinó sobre l'odi i el salvatgisme que van ocasionar la mort de moltes persones l'únic pecat de les quals va ser allunyar-se del pensament únic; és un treball correctíssim i segurament necessari però que no aporta una mirada original i esdevé mancat de la màgia dels seus millors títols, que, a risc de frivolitzar, podríem dir que es van encomanar de la inspiració de qui en va fer els cartells, el gran Iván Zulueta.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiW2hyHi5iJX6Mq2_x902XTbn6yMXQBqutiILyH5HeBsbiIlJe1vXDbD3MGStOU4DcL5Wx3yHNJ_pLCI0WXuCrFcHEkDkDKA3fvWVPYY61kmQ7arUTBNAXUQnWWEDqOYdaCNWpFlHdf3mfk/s320/camada-negra.jpg)
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgZUunEsQxQPpCSrjpYDGqxx7uYrBuIPdHVYjiOTOOzfbCYF-JkkK3FQPNNP42-C9xVAuSDjeMu4xdHdoqs0j1p9uIigpIOinXO6XCg47m7Cb5oi8HtMQt8OrdKyIZnnSS_dhDF6KuQfKT5/w224-h386/son%25C3%25A1mbulos.jpg)
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_g0xUqswD9Qg8K6Vodppe0zWo6QeoyEl89B9Ru5u8vZeGKBciRbIolK02gQPx-3EPRZJ5WrzEq3dbEwqWftWbkrHQr_NcZh_dTzCV6oopkjSbOHg7QSo0cipJ-OjkFIVZXFFEHkc4mGXL/s320/coraz%25C3%25B3n-bosque.jpg)
Entre aquests, cal destacar la meravellosa "Maravillas" (1981), i ja em perdonareu el fàcil joc de paraules i potser em perdonarà l'amic
Cinefília per apropiar-me d'un dels posts que integren la seva completíssima retrospectiva sobre Fernando Fernán Gómez. Però no puc resistir-me a parlar d'un dels títols que van marcar la meva educació cinèfila i que ara, gràcies al company, he revisat.
Gutiérrez Aragón deixa enrere els ambients rurals i les mirades sobre el franquisme per abraçar -aparentment- la moda del cinema quinqui, el mateix any que Carlos Saura ennoblia el subgènere amb "Deprisa, deprisa".
Però "Maravillas" és un film complex i heterogeni, que parla de la solitud i el desarrelament. El títol fa referència al nom de la jove protagonista, que viu en companyia del seu pare, un fotògraf que va conèixer temps millors, aficionat a les revistes eròtiques i que li manlleva diners a la filla per anar de putes. La noia té uns tiets jueus sefardites que l'omplen de regals i un d'ells, en Salomó, és mag i l'ensenya a no tenir por (caminant per la barana dels terrats); el pare intenta inútilment integrar-se en la comunitat jueva, només per sentir-se integrat en algun lloc. Maravillas i els seus amics no tenen futur i sobreviuen cometent petits delictes (un assumpte amb unes joies se'ls escaparà una mica de les mans); Chessman i el Pirri comparteixen un passat traumàtic en un reformatori.
Maravillas i Chessman viuen una fugaç història d'amor. El noi no és un catàleg de virtuts, precisament, però resulta commovedor quan, pel seu mal cap, perd l'ocasió d'integrar-se a la societat fent de venedor a Galerias Preciados; les actuacions que fa per al número d'en Salomó, fent de condemnat a mort, resulten premonitòries d'un destí que només el pot portar entre reixes.
Per què "Todos estamos invitados" és només correcta i "Maravillas" és una meravella? En la primera, Gutiérrez Aragón mai no transcendeix el tema tractat, sense desconèixer el seu interès objectiu. A "Maravillas", les accions més quotidianes estan impregnades d'una rara poesia: la jove protagonista fent l'amor al ritme de Nina Hagen i el seu African Reggae; el pare i l'amic compartint amb delectació un ou ferrat; el pare ajudant el venedor a col·locar el tall de fetge que acaba de comprar per a la nena que viu al prostíbul i que mira els dibuixos de Mortadelo i Filemón; la sessió fotogràfica per a Chessman, o aquest recitant Calderón de la Barca (la vida és somni; es viu com se somia: sols).
Fernando Fernán Gómez, per descomptat, broda el seu paper. Però el film tampoc no seria el que és sense les prestacions dels joves protagonistes: Cristina Marcos, excepcionalment fotogènica en la seva primera intervenció cinematogràfica, l'inefable Enrique San Francisco aportant el seu físic insòlit al tràgic rol de Chessman, o el Pirri, un prodigi de naturalitat, encara un nen, en el seu primer paper important (va fer més pel·lícules, fins i tot va exercir de peculiar crític cinematogràfic a la televisió; però, com els personatges de les seves pel·lícules, no va aconseguir escapar de la marginalitat i l'heroïna va acabar amb ell a l'edat de vint-i-tres anys).