EL INGENUO SALVAJE

Dirigida el 1963 per Lindsay Anderson, "El ingenuo salvaje" és un altre títol prototípic del Free Cinema britànic. Adapta una novel·la de David Storey i té molts aspectes en comú amb altres títols del moviment, com els que ja vam comentar al bloc, "Sábado noche, domingo mañana" o "La soledad del corredor del fondo"; com en la segona, la major part del film s'estructura en flash-backs, records del protagonista mentre un dentista li extreu les dents que li han trencat en un partit de rugbi; com Arthur Seaton o Colin Smith, Frank Machin també és un obrer, amb un caràcter difícil, i aconsegueix diners gràcies als seus èxits esportius però això no li obre les portes d'una societat classista i hipòcrita ni li permet trobar la felicitat al costat d'una vídua que se li resisteix. 

Anderson, format en el documental, mostra la duresa del rugbi i la duresa de la vida als barris obrers amb un estil realista que contrasta amb l'estructura narrativa una mica capriciosa a què fèiem referència i amb una banda sonora que sembla més pròpia d'un film de ciència-ficció, a càrrec del català exiliat Roberto Gerhard. 

Com Albert Finney i Tom Courtenay en els altres films a què hem fet referència, un protagonista contradictori, rebel i alhora torturat, permet a Richard Harris una interpretació notable, tot i que recorda en alguns moments a un Marlon Brando passat de voltes (potser se li va enganxar alguna cosa quan van coincidir un any abans a "Rebelión a bordo"); en fi, tant ell com Rachel Roberts (la vídua) van merèixer nominacions a l'Òscar.

VIUDA NEGRA

Els experts es pregunten per què "Viuda Negra" (Cate Shortland, 2021), el darrer spin-off de la marca Marvel, ha ensopegat a la taquilla (ensopegada molt relativa que es tradueix en que potser no assoliran els 400 milions de dòlars de recaptació). 

Els propietaris dels cinemes, necessitats d'ingressos a causa de la pandèmia, donen la culpa a Disney +, ja que la pel·lícula s'ha estrenat de manera simultània en aquesta plataforma. Però també va ser així amb el darrer lliurament de Godzilla i no va perjudicar-ne el rendiment, fins i tot més bo de l'esperat. 

No em veig amb cor d'opinar si aquesta política d'estrenes simultànies en cinemes i streaming juga a favor o en contra de la rendibilitat econòmica del producte, però sí que m'atreviria a dir que el segell Disney té alguna cosa a veure amb el fracàs de la proposta. 

No sóc un apassionat del cinema de superherois i la nissaga dels Venjadors em deixa indiferent. I considero que el personatge de Natasha Romanoff (queda clar que és d'origen rus, oi?) fa més o menys bonic però no té el carisma d'Iron Man. Tot i així, penso que no era mala idea ajuntar en una pel·lícula Scarlett Johansson i Florence Pugh. Es foten les plantofades de rigor però després la seva relació passa a ser fraternal; de fet, estem davant la història d'una família atípica i d'un film per a tots els públics que vol assemblar-se als films de James Bond en els escenaris exòtics, les seqüències d'acció terrenals o aèries, o el final al cau del dolent però que, més enllà de qüestions de ritme, que també caldria discutir, renuncia a molts aspectes que fan atractiva la nissaga del 007: el dolent no té carisma, les protagonistes van sempre vestides d'esport i el component sexual és totalment absent; i potser em direu que no encaixava en l'argument, però un punt de partida molt semblant al de "Gorrión rojo" (amb Jennifer Lawrence) oferia algunes possibilitats que el llibret clarament desaprofita. 

En fi, podem destacar la primera escena, amb una molt hàbil utilització de la cançó American Pie i l'espectacular seqüència final, i poca cosa més. 

LAS ZAPATILLAS ROJAS

Dirigida el 1948 per Michael Powell i Emeric Pressburger, basada en un conte de Hans Christian Andersen, "Las zapatillas rojas" és un clàssic incontestable, referència de tots els títols posteriors sobre dansa, d'"Un americano en París" a "Cisne negro". Combinant una fotografia genial de Jack Cardiff, una direcció artística molt imaginativa d'Arthur Lawson i una música encisadora de Brian Easdale, ens transporta al bell mig d'un somni; l'escena de la representació de l'obra que dóna títol al film fusiona de manera genial l'art i l'essència del ballet amb la màgia del cinema.

LAS LARGAS VACACIONES DEL 36

En plena Transició espanyola, s'estrenava la primera pel·lícula que parlava de la Guerra Civil des del punt de vista dels vençuts, potser encara amb certa timidesa, vista des de la rereguarda, des de la mirada d'uns nens que, amb llurs famílies pertanyents a la burgesia barcelonina, passaven les vacances -unes vacances que esdevindrien molt llargues com s'anuncia des del títol- en un poblet vora Martorell. 

Potser la rellevància de "Las largas vacaciones del 36" (Jaime Camino, 1976) sigui més històrica que cinematogràfica, però el film desenvolupa amb eficàcia la seva estructura coral, sap transmetre el dramatisme d'unes circumstàncies excepcionals -que esperem no es tornin a repetir- i es beneficia d'unes interpretacions notables, amb mencions d'honor per a Francisco Rabal en el seu paper de mestre d'escola i, sobretot, per a una irresistible Ángela Molina, mite eròtic dels joves protagonistes i dels espectadors de qualsevol edat.

MARTIN EDEN

A "Martin Eden" (2019), l'italià Pietro Marcello adapta l'obra de Jack London sobre les dificultats d'un noi eixerit i espavilat però molt pobre que es guanya la vida fent de mariner fins que decideix que vol ser escriptor i que vol casar-se amb una noia molt bella de classe social alta. 

Aquest film sorprenent, que narra una trista història d'amor i també parla de la convulsa situació social i política de l'Europa de començaments del segle XX, fuig de qualsevol academicisme, abraçant una narrativa eclèctica que no exclou els anacronismes i que persegueix -i troba- l'emoció, amb l'ajuda d'una sensible interpretació de Luca Marinelli en el paper protagonista.

MY FAIR LADY

A "My Fair Lady" (1964), George Cukor adapta el musical de Lerner i Loewe, al seu torn basat en el Pigmalió de George Bernard Shaw. La història narra la peculiar relació entre el misogin professor Henry Higgins, expert en les variants de la llengua anglesa, i l'Eliza Doolittle, venedora de clavells malparlada i pitjor vestida a qui ell coneix al Covent Garden londinenc i a qui decideix, en una aposta amb l'inseparable i flegmàtic coronel Pickering, convertir en una autèntica dama (almenys, en aparença). Una trama que sembla lleugera però no ho és tant, que parla de les classes socials i la seva impermeabilitat, de masclisme i de prejudicis, romàntica sense semblar-ho, irònica i brillantment dialogada tot i que moltes escenes són cantades; de fet, és un musical amb molts decorats i un vestuari sumptuós, rodat amb eficàcia pel veterà director, interpretat per uns magnífics Rex Harrison i Audrey Hepburn. Va ser un èxit absolut de crítica i de públic (i va guanyar una pila d'Òscars) en un any en què també triomfava "Mary Poppins", ambientada en la mateixa ciutat i mateixa època i protagonitzada curiosament per Julie Andrews, que havia fet el paper de l'Eliza Doolittle a Broadway. No cal dir que la Hepburn surt guapíssima; la seva transformació i el caràcter de la història recorden un èxit més recent amb Julia Roberts i Richard Gere (també van molt mudats a veure un esport amb cavalls). És "My Fair Lady" un producte molt dels anys seixanta que preserva, però, tot el seu encant.

UN LUGAR TRANQUILO 2

Si quan vam comentar la primera part d'aquesta història d'extraterrestres malcarats ja vam dir que la seva originalitat era relativa pel que fa a l'argument -tot i que el millor era el tractament de la banda sonora-, ara ja no ofereix cap sorpresa. Això no vol dir que "Un lugar tranquilo 2", també dirigida per John Krasinski, sigui una mala pel·lícula. El director demostra que és un narrador solvent i aconsegueix atemorir-nos i fer-nos patir tant com llavors; domina els mecanismes del suspens i resol amb elegància els clímaxs en paral·lel que vertebren l'aventura.

POSSESSOR

El fill de David Cronenberg sembla voler seguir els passos del seu pare (qui, per cert, fa molt temps que està inactiu). 

"Possessor" (2020) és una mena de thriller fantàstic en què una assassina a sou que té aspecte de tot menys d'això executa els seus encàrrecs introduint-se en la ment de persones properes a les víctimes. Però li costa trobar un equilibri entre ella i les personalitats que adopta i també té seriosos problemes per conciliar la feina i la vida familiar. 

Brandon Cronenberg ho exposa amb imatges elegants i simètriques i certa fredor que contrasten amb la violència dels assassinats i alguns moments en què una sort de psicodèlia visual vol reflectir la paranoia de tot plegat. 

No diré que Brandon no pugui arribar a ser un gran cineasta com son pare i el film és correcte, fins i tot interessant, però tan desequilibrat com la seva protagonista. 

La qual cosa no va impedir que l'any passat s'alcés a Sitges amb el guardó a la millor pel·lícula. Aquest any, en la nova edició del Festival, es parlarà segurament de "In The Earth", de Ben Wheatly. L'he poguda veure a Internet i... què voleu que us digui? Una versió lleugerament sofisticada del subgènere psicòpates rurals; substitueix la sang i el fetge (n'hi ha una mica però no gaire) per més psicodèlia visual i metafísica d'estar per casa. 

Ja està bé que els directors que conreen el fantàstic vulguin ser originals però s'ha de vigilar que no et donin gat per llebre.