divendres, 28 de juny del 2019

ELS HEROIS AMBIGUS D'ORSON WELLES # 7: AL OTRO LADO DEL VIENTO


Teòricament, vaig deixar enllestit aquest monogràfic el gener del 2011. Però davant el descobriment de la darrera obra de ficció signada per Orson Welles he cregut oportú ressuscitar-lo per a l'ocasió.

Welles té una llarga llista de pel·lícules inacabades. "Al otro lado del viento", rodada entre el 1971 i el 1974, seria una d'elles, potser la més coneguda per diverses raons:

L'eclosió del Nou Hollywood a començaments dels setanta, l'èxit de produccions independents sovint de caràcter experimental, va fer creure a Orson Welles que podia tornar a la seva terra natal i treure profit del prestigi que el pas del temps i la crítica europea li havien atorgat. Amb una colla d'amics, van ocupar una casa al desert d'Arizona veïna de la que Michelangelo Antonioni havia fet esclatar en la catàrtica escena final de "Zabriskie Point" (1970); tota una declaració d'intencions. Va fitxar John Huston per al paper protagonista i Peter Bogdanovich quan va plegar l'actor que feia el seu personatge després d'haver rodat totes les seves escenes menys una. Quan se'ls van acabar els diners, va aprofitar el premi que li va atorgar l'American Film Institute el 1975 per mostrar escenes completades d'"Al otro lado del viento" i aconseguir inversors. Ningú no va picar. Després, la caiguda del Sha de Pèrsia i l'ascens dels aitatol·làs a l'Iran, van tenir com a curiós efecte col·lateral l'embargament de la pel·lícula, ja que un dels coproductors era germà de l'ex-dictador. Cent hores de pel·lícula i només quaranta minuts muntats. Orson Welles va morir al cap d'un any.

No obstant aquestes desgràcies, la idea de recuperar el material rodat, muntar-lo i estrenar el film ballava pel cap d'alguns admiradors, amb Peter Bogdanovich al capdavant. Es recuperaven tràilers explícits, es convocava la premsa, però el temps passava i tot quedava en no res.

Fins que l'ara tot-poderosa Netflix posa els calés que fan falta i els acòlits wellesians munten la pel·lícula i l'estrenen a la plataforma. Que, d'aquesta manera, ha aconseguit un nou soci: jo mateix. Ja veieu que això de ser cinèfil de vegades surt car.

Potser Welles es remogui a la tomba: "Al otro lado del viento" no s'estrena en sales cinematogràfiques i va a parar a una televisió privada la immensa majoria dels espectadors de la qual ignoraran un film que, a més, no està muntat per ell, la qual cosa és un greu inconvenient atesa la ingent quantitat de material i la manca d'un guió (hi havia notes i línies generals, però Welles improvisava constantment i el film acabat només existia -o no- en el seu cap).

Les cent hores filmades es redueixen a dues, i els quaranta minuts muntats per Welles no es respecten en la seva integritat. Sacrilegi! Però, en fi, ja li van escapçar "El cuarto mandamiento" i continua sent una obra mestra.

D'altra banda, resulta indubtable que la versió que ens arriba d'"Al otro lado del viento" és una pel·lícula d'Orson Welles; o, almenys, l'esborrany d'una pel·lícula d'Orson Welles. És estranya i desequilibrada però les constants de la seva obra són presents en un film d'altra banda molt personal, quasi autobiogràfic.

El protagonista és un vell director de cinema que vol fer un film (titulat "Al otro lado del viento") que pretén ser modern. Munta una festa durant la qual en mostra fragments als productors i eventuals inversors per obtenir diners per acabar el rodatge. No tothom sap que està arruïnat però els més espavilats cercaran la complicitat d'un deixeble del director (Bogdanovich) convertit en realitzador d'èxit. A la festa també assisteixen estudiants de cinema, periodistes, fotògrafs i una crítica que potser està inspirada en Pauline Kael (i el jove productor que observa el material rodat amb escepticisme s'assembla força a Robert Evans). Però entre tota aquesta fauna no hi trobem el jove protagonista, desaparegut i substituït per a l'ocasió per una colla de maniquins amb els quals practicaran el tir al blanc.

La part diguem-ne real (la festa, la visita a un drive-in) està muntada frenèticament i alterna formats diversos i blanc i negre i color. En canvi, els fragments d'"Al otro lado del viento" -pel·lícula dins de la pel·lícula, que Welles va dir que volia rodar no com ho faria ell mateix, sinó com ho hauria fet Jake Hannaford, el seu protagonista-, són sempre en color i en scope i tenen una cadència més suau; a diferència de la resta, molt dialogada, aquí només hi ha mirades i silencis, i la història enigmàtica d'un jove que segueix una noia (Oja Kodar, l'amant de Welles i co-guionista) que volta despullada, primer a través d'un espai futurista, entre edificis de vidre i ciment, després en un club d'ambient psicodèlic, finalment enmig dels decorats d'uns estudis de cinema. Tenim la sospita que Welles vol agradar als cinèfils joves i que imita l'estil d'Antonioni; o que vol ser comercial a força de mostrar el cos nu de la noia o una escena de sexe en un cotxe sota la pluja, molt llarga, molt aparent i molt ben fotografiada per Gary Graver (especialitzat en sèrie Z i col·laborador indispensable en la darrera etapa de la carrera de Welles).

Però aquesta part que sembla independent de la resta i exempta de qualsevol mena d'argument (la qual cosa desespera els productors), acaba donant moltes pistes sobre el director de cinema que interpreta John Huston a l'altra banda de la pantalla (o del vent): el noi jove es mostra passiu, és la noia qui el viola; i unes tisores sobre el seu cos nu suggereixen la castració.

Jake Hannaford és el típic antiheroi wellesià i quasi un transsumpte d'ell mateix. Un home vell a qui el nou ordre (representat pel personatge que fa Bogdanovich i que també s'hi assembla) haurà de substituir. La relació entre ambdós és la història d'una amistat traïda, present a quasi tots els films de Welles. Hannaford (com el mateix John Huston) recorda Hemingway o els toreros que Welles va conèixer a Espanya (referències explícites en un film que, precisament, havia de tractar d'un torero en la idea original); un mascle ferit que intenta, però, regnar sobre la seva cort precària (recordeu Falstaff) i es lliga jovenetes mentre s'alça sobre ell la sospita d'una homosexualitat reprimida, però que es manifesta metafòricament en les imatges de la seva pel·lícula, i més directament per la seva relació amb el jove actor que no ha vingut a la festa (sí que ho ha fet, però, un antic professor del xicot, que al·ludeix a les inclinacions homosexuals del seu antic alumne).


La vellesa o la capacitat sexual eren temes que semblaven preocupar a Orson Welles en la seva maduresa i que ja havien servit de fonament al seu últim treball de ficció completat (abans de la restauració d'"Al otro lado del viento"), el migmetratge "Una historia inmortal", del 1968, adaptació poètica, fascinant, d'un relat d'Isak Dinesen sobre un comerciant ric de Macau (Welles) que ofereix a un mariner cinc guinees perquè passi la nit amb la seva dona (Jeanne Moreau) i li facin un fill.

Joves i vells:






diumenge, 23 de juny del 2019

EL NACIMIENTO DE UNA NACIÓN


Si aquest bloc va de clàssics (en teoria) i hem esmentat "El nacimiento de una nación", resulta obligat referir-nos a aquesta obra cabdal del setè art.

Dirigida per David Wark Griffith el 1915, parla, a través de la història de dues famílies, de la Guerra Civil americana i la reconstrucció posterior del país, sota la direcció ferma d'Abraham Lincoln fins que és assassinat.

En aquest títol, d'una complexitat argumental fins llavors inèdita, Griffith inventa tot solet el llenguatge cinematogràfic. La fragmentació de la imatge i l'alternança de plans generals i primers plans que emfatitzen les emocions dels personatges, els moviments de càmera i les angulacions allunyen definitivament el setè art del teatre filmat que era en els seus orígens.

Si el continent és fastuós, el contingut resulta molt més discutible. La postura de Griffith és obertament supremacista i presenta uns Estats del Sud sotmesos després del conflicte a la voluntat de polítics corruptes que buiden de contingut el poder legislatiu fent ocupar els seus seients a negres lliberts (els actors són blancs pintats) ignorants i primitius que ballen i badallen i que es miren amb luxúria les dames blanques que gosen treure el nas.

Els blancs estan indignats (fins i tot ho estan els seus servents negres -les ànimes fidels, d'acord amb els intertítols-) i la gota que fa vessar el vas és l'intent de violació d'una noia blanca i rossa a càrrec d'un llibert intrigant i fastigós. Per salvar l'honor, la jove posa fi a la seva vida saltant d'un penya-segat. Els homes del Sud, decidits a fer justícia, es disfressen amb llençols i, damunt dels seus cavalls tan encaputxats com ells, persegueixen i linxen el dolent de la funció. La presència del clan servirà d'advertència als negres perquè no cometin altres abusos, votar per exemple.

Encara havia de ploure molt perquè comencés la lluita per les llibertats però el racisme de la pel·lícula era tan evident que va propiciar tota mena d'aldarulls, inclòs l'assassinat d'algun afroamericà.

Griffith es va quedar molt parat per la polèmica i per les acusacions de racista que li van caure al damunt. Decidit a netejar la seva imatge i, alhora, convençut de la seva capacitat com a director, va emprendre un projecte encara més ambiciós.


"Intolerancia" (1916) pretén justament fer una denúncia d'aquest pecat a través de quatre relats que evolucionen paral·lelament situant-se en èpoques i escenaris diversos: la matança dels hugonots a França, l'any 1572; la passió i mort de Jesucrist; la caiguda de Babilònia, i, finalment, un relat contemporani al voltant d'una vaga i un treballador acusat injustament d'assassinat. La imatge d'una dona (Lillian Gish) al costat d'un bressol servirà de nexe d'unió. Les històries tenen estils igualment diversos: la part de Babilònia és la més espectacular, amb decorats impressionants i legions d'extres que van disparar el pressupost; el relat contemporani, en canvi, és molt més intimista.

Com dèiem, les diferents històries avancen en paral·lel, saltant l'acció d'un escenari a l'altre. I el mateix succeeix dintre d'un mateix relat. Griffith ja havia utilitzat el muntatge paral·lel amb molt èxit a "El nacimiento de una nación" i ara ho porta al paroxisme, cercant un crescendo narratiu que conduirà a un final en què aquesta tècnica ha d'afavorir el suspens (el motiu del salvament en l'últim instant, sigui dels sudistes en perill o del vaguista acusat injustament).

Però aquesta estructura tan atrevida va generar confusió en els espectadors de l'època i, com passa sovint amb les grans obres mestres del cinema, "Intolerancia" va ser un fracàs econòmic del qual Griffith, que exercia com a productor, mai no es va recuperar.

Els títols que després va dirigir foren menys ambiciosos. Destaquem, en qualsevol cas, "Lirios rotos" (1919), també interpretada per Lillian Gish, que narra la difícil relació entre la filla d'un alcohòlic i un xinès idealista, història d'amor frustrada per la brutalitat de l'entorn (l'acció ens situa als barris baixos de Londres) i el racisme imperant.

De l'espectacularitat d'"Intolerancia" a l'intimisme de "Lirios rotos":



dilluns, 17 de juny del 2019

INFILTRADO EN EL KKKLAN


Spike Lee reincideix en el cinema militant però des d'una òptica una mica diferent. "Infiltrado en el KKKlan" (2018) es basa en uns fets reals més aviat pintorescos: a començaments dels setanta, l'únic policia afroamericà de Colorado Springs contacta per telèfon amb la divisió local del Ku Klux Klan i decideix infiltrar-s'hi. El fet que sigui negre és un problema; la solució és quasi igual de surrealista, ja que, mentre ell parla per telèfon, qui assisteix a les trobades és un policia blanc, sí, però jueu.

El film recrea els colors i els ambients dels setanta, incloses per descomptat la moda afro i la música funky, i manté un to lleuger sense ocultar, però, la gravetat de l'amenaça dels supremacistes blancs. Tot i que els que surten al film són una mica totxos. I embogeixen revisant la pel·lícula de David Wark Griffith "El nacimiento de una nación".

dissabte, 15 de juny del 2019

CLINT EASTWOOD # 4: ROMÀNTIC

Sembla estrany, oi?, però el pistoler de "Sin perdón", l'inspector Callahan de "Harry el sucio", també té una vena romàntica i ha dirigit almenys dues pel·lícules d'amor. I gens menyspreables.


El mateix any que va dirigir "Infierno de cobardes", va presentar "Primavera en otoño", títol espanyol més descriptiu que l'original "Breezy". Frank Harmon, un madur agent immobiliari de Hollywood, divorciat i poc amic dels compromisos, coneix la Breezy, una hippy molt simpàtica que podria ser la seva filla. En tota bona història d'amor cal un obstacle a la felicitat dels protagonistes; en aquest cas, seria la diferència d'edat; o, més exactament, la percepció d'en Frank sobre una hipotètica manca de futur d'una relació sens dubte atípica i potser mal vista per les seves amistats.

Eastwood encara és un realitzador novell i patina una mica: la presentació de l'entorn hippy de la noia cau en tots els tòpics imaginables; tampoc no pot faltar una escena de la parella passejant vora les onades amb música de Michel Legrand. Però les virtuts ben aviat s'imposen als defectes: William Holden defensa molt bé el seu personatge, una versió burgesa dels madurs solitaris i repatanis que l'actor-director incorporaria ell mateix en arribar a l'edat adequada; i els seus condicionants socials estan prou ben descrits; el personatge de la noia (Kay Lenz) resulta més interessant a mesura que avança l'acció. Finalment, hi ha molts detalls de bon cinema; un exemple: quan el protagonista es queda observant des de la feina una hippy que està d'esquena a fora al carrer i sembla decebut quan ella es gira i no és Breezy, sabem que ja n'està enamorat.


El 1995, un Eastwood més madur en tots els sentits, amb l'ajuda de Ricard LaGravenese, el guionista d'"El rey pescador", adapta la novel·la de Robert James Waller a "Los puentes de Madison".

En aquest cas, els dos protagonistes de la història d'amor ja tenen una edat una mica avançada. Ell (Eastwood) és un fotògraf del National Geographic, un rodamón, de visita al comtat de Madison (Iowa) per retratar els famosos ponts; ella, una mestressa de casa (Meryl Streeep) que l'acull un parell de dies a la granja on viu, mentre la seva família són fora, a la ciutat. N'hi haurà prou amb unes hores perquè visquin una història d'amor extraordinària i perquè es replantegin les seves vides, una vida que ella ha dedicat al marit i als fills fins a oblidar-se d'ella mateixa i dels seus somnis. Clint Eastwood descriu aquesta trobada amb serenor i subtilesa i obté un títol magnífic, coronat per una antològica escena final sota la pluja.

diumenge, 9 de juny del 2019

LOS HERMANOS SISTERS


El western és un gènere típicament nord-americà; no endebades ens narra la seva Història, més o menys versionada d'acord amb la sensibilitat del moment. Si més no, el seu atractiu ha propiciat, curiosament a partir de l'etapa de decadència als anys seixanta, imitacions realitzades a Europa, algunes amb certa gràcia, com és el cas dels italians.

El western spaghetti es rodava habitualment en terres espanyoles, Almeria per ser més exactes. I, freqüentment, en règim de coproducció. Com sembla lògic atesa aquesta proximitat, existirà també un western espanyol cent per cent, batejat com chorizo-western, però que mai no va assolir una personalitat pròpia, limitant-se a copiar el treball dels italians amb poca fortuna.

També trobem un choucroute-western (com el seu nom indica, provinent d'Alemanya). En aquest cas, renuncia a qualsevol temptació d'innovar i s'inspira en els exemples més clàssics obviant-ne la capacitat de transcendir els seus codis i quedant-se només amb el vessant aventurer i una escenografia de cartró-pedra. No podem obviar la influència dels relats de l'alemany Karl May i la seva mirada exòtica. El resultat és un producte estrany que va tenir cert èxit popular al seu moment i que avui dia només pot ser vist com una curiositat.

I, si no anem equivocats, no hi ha més aportacions ressenyables. Els francesos, tot i la seva vocació cinèfila i amor pels clàssics americans, westerns inclosos, mai no han abordat el gènere, almenys que jo recordi i almenys des de les pantalles de cinema, perquè des de les pàgines del còmic sí que l'han homenatjat, revisionant les epopeies militars i les guerres índies al seu dia retratades per John Ford o les aventures a la frontera mexicana presentades amb notes de violència i cinisme pròpies del western spaghetti, tot això a partir de les aventures del Teniente Blueberry i de la mà dels insignes Charlier i Giraud (Moebius), guionista i dibuixant respectivament. La connexió, però d'aquesta obra mestra del novè art amb el cinema francès es limita a la semblança física entre Blueberry (sobretot, en els primers àlbums) i Jean-Paul Belmondo, i a una adaptació protagonitzada per Vincent Cassel ("Blueberry: la experiencia secreta" -Jan Kounen, 2004-) no gaire memorable i centrada en els viatges astrals del personatge després de tastar les drogues que li proporciona un xaman.

En fi, tota aquesta introducció per destacar la sorpresa que comporta l'aparició d'un film com "Los hermanos Sisters", un western de fabricació francesa impecable i indistingible de qualsevol producció de l'altra banda de l'Atlàntic, fidel als codis del gènere però amb una mirada personal i esperit crític, com en els millors títols de l'etapa crepuscular, com si l'hagués dirigit Peckinpah o Altman o Eastwood als anys setanta; però el film és del 2018 i l'ha dirigit Jacques Audiard, demostrant una vegada més la seva capacitat com a narrador.

Pot semblar un gir inesperat en la seva carrera. I, en bona mesura, ho és. Però quan vam parlar, en un post del 2010, de "De latir mi corazón se ha parado" (2005), vam dir que parlava de "la dificultat de fabricar-nos un destí diferent d'aquell que ens marquen l'herència i les circumstàncies". Bé, doncs això és el que els passa als germans del títol (interpretats per John C. Reilly i Joaquin Phoenix -en el repartiment, sí que hi ha aportació nord-americana-), en principi uns pistolers professionals tan eficaços com mancats d'escrúpols, que, al llarg d'una aventura que ens conduirà a l'Oceà Pacífic, San Francisco i les muntanyes de la Febre de l'Or, es revelaran dos éssers marcats per una herència familiar difícil de digerir, solitaris en el sentit més tràgic, dos nens que ho fien tot a la seva habilitat amb el revòlver i que, de la mà del germà més gran i a partir de la trobada amb una altra parella d'outsiders (Riz Ahmed, Jake Gyllenhaall), intentaran escapar d'un destí marcat per la violència i per aquesta herència paterna que no roman únicament en els malsons sinó en la figura demiúrgica del comodor (Rutger Hauer).

Audiard combina molt bé el to tràgic del relat i els escenaris característics del gènere, dels tirotejos al carrer principal a les reflexions a la vora d'una foguera enmig del bosc, amb detalls insòlits no exempts de sentit de l'humor, com l'estupefacció del germà gran en descobrir coses com la pasta de dents o la cadena del vàter en un hotel de luxe a San Francisco, o quan s'empassa una aranya, la qual cosa no devia ser tan rara si el costum era dormir al ras amb la boca badada.