SEGUNDO PREMIO

Escollida per representar a Espanya als Òscars, no se'ls pot negar als acadèmics valor i bon gust. 

La proposta d'Isaki Lacuesta, codirigida amb Pol Rodríguez, en el registre que més domina el director, que és el de no-ficció, o ficció a mitges, explica una història que deu haver estat la de molts grups rockers, tot i que aquí parla de Los Planetas, uns músics de Granada, i de la gravació a finals dels noranta del seu tercer -i millor segons els entesos- disc. Els problemes entre els tres fundadors de la banda i la gravació de les cançons són la matèria primera de "Segundo premio", una pel·lícula que funciona perquè no vol ser transcendent però que és cinema en estat pur; les converses imaginades, els moments més o menys onírics -sota la influència de l'heroïna?-, com la sortida del protagonista a través d'un mirall de la discoteca, l'escena de la baralla al bar, en segon pla desenfocat, o la de l'arribada a Nova York, atorguen al film una textura poètica que remet a les avantguardes però que no sembla antiga, més aviat sembla cinema del futur i una nova demostració, després d'"Un año, una noche", del talent d'Isaki Lacuesta... quan vol.

UN AÑO, UNA NOCHE

Després de veure amb poc temps de diferència "Un año, una noche" (2022) i el seu episodi per a la minisèrie "Apagón", arribem a dues conclusions: 

- Les ficcions d'Isaki Lacuesta estan fermament ancorades en la realitat; la qual cosa no impedeix certa experimentació. 

- Confirma un talent i una capacitat mimètica notables. 

 Així, doncs, "Un año, una noche" -que vol narrar el drama d'una parella que va tenir la desgràcia de ser al concert a la sala Bataclan de París quan uns terroristes islàmics van tirotejar els assistents-, tot i el règim de coproducció i la presència d'actors espanyols, sembla ben bé una pel·lícula francesa; una pel·lícula que parla del nostre temps i que, si no fos pel context tràgic, recorda la recent "París, Distrito 13", de Jacques Audiard (esclar que la intensa presència de Noémie Merlant també hi contribueix). 

La història segueix els personatges durant l'any posterior a la tragèdia i, emparant-se en els testimonis reals, aborda les dificultats per conviure amb el record; psicoanalitza i analitza les seves reaccions, explora les possibilitats, cercant un retrat humà que ofereix més preguntes que respostes i en què només una qüestió resulta evident: no podem cedir al xantatge terrorista.

APAGÓN

En la línia de la sèrie francesa "El colapso", els protagonistes de la minisèrie espanyola "Apagón" s'han d'enfrontar a un món sense electricitat. En aquest cas, hi ha una causa -una tempesta solar- que pot ser reversible però genera incertesa, fam, violència a les ciutats i tota mena de desgràcies i incomoditats; i és que no estem acostumats a viure com es feia a l'Edat Mitjana! 

Més enllà de l'interès intrínsec de la proposta, ens permet valorar la feina de directors de renom que s'han repartit els episodis:

- "Negación", de Rodrigo Sorogoyen. 

Narra l'inici de l'emergència i aconsegueix un bon ritme, amb l'avantatge que la situació ho fa possible. No serà el treball més recordat del responsable d'"Antidisturbios", però és eficaç. 

- "Emergencia", de Raúl Arévalo. 

El director de "Tarde para la ira" centra el seu episodi en els problemes d'un hospital per atendre la gent davant la manca de recursos i medicines. L'exèrcit controla la situació només a mitges i la visita a un campament de gitanos -una ironia: ells estan acostumats als talls elèctrics- suposa una ajuda inesperada. 

- "Confrontación" d'Isa Campo. 

La col·laboradora d'Isaki Lacuesta signa en solitari aquest fragment que parla de la lluita de classes a partir de l'enfrontament entre una colla de joves ninis i els habitants d'un bloc d'apartaments de classe mitjana que s'han organitzat per sobreviure a l'apagada. 

- "Supervivencia" d'Alberto Rodríguez. 

L'episodi del director de "La isla mínima" és potser el més modest en les seves intencions (narra l'enfrontament entre un pastor i uns paios de ciutat decidits a tot per menjar-se-li el bestiar), però el més vibrant amb la seva estructura de western; un exercici de suspens que transcorre entre els arbres i la boira per finalitzar brillantment en una estació d'esquí abandonada. Bé, no oblidem un epíleg ecologista previsible però ben trobat. 

- "Equilibrio", d'Isaki Lacuesta. 

Ara en boca de tothom pel seu film sobre l'atemptat terrorista a la sala Bataclan, l'irregular Isaki Lacuesta presenta un episodi ambientat en una explotació rural que parla d'integració, i de com superar els prejudicis i els traumes de la vida urbana, tot gràcies a una tempesta solar. Un argument procliu als tòpics que el realitzador català resol amb nota gràcies a una afortunada combinació de fermes conviccions ideològiques, subtilesa, pols narratiu, honestedat i amor per tots els seus personatges, explotats i explotadors units en l'adversitat.

ENTRE DOS AGUAS

A "Entre dos aguas" (2018), retrobem l'Isra de "La leyenda del tiempo" (2006), ara més crescudet però igualment desorientat, enfrontat a mil i una dificultats després de sortir de la presó.

Novament, Isaki Lacuesta juga a esborrar la frontera entre realitat i ficció i disposa d'un no-actor genial, l'Israel Gómez Romero potser fent de si mateix o potser no, en qualsevol cas superb. La resta és un retrat hiperrealista de gent que es busca la vida i que viu en els marges d'una societat illenca que no ofereix gaires oportunitats més enllà del tràfic de narcòtics.

LA PROPERA PELL

El gironí Isaki Lacuesta és un director controvertit, i, si no, que li ho diguin a Carlos Boyero.

Encimbellat per bona part de la crítica ("la crítica exigent"?) pels seus documentals disfressats de ficció, va fracassar estrepitosament amb "Murieron por encima de sus posibilidades" (2014). En aquest títol, Lacuesta va apostar clarament per damunt de les seves possibilitats i, amb un repartiment d'autèntic luxe (Raúl Arévalo, Imanol Arias, Álex Brendemühl, José Coronado, Eduard Fernández, Ariadna Gil, Bárbara Lennie, Sergi López, Carmen Machi, Ángela Molina, Josep Maria Pou, José Sacristán, Emma Suárez, Luis Tosar), va voler servir-nos la sàtira definitiva sobre la crisi econòmica, els banquers i la seva responsabilitat en el desgavell, sense que el resultat tingués la més mínima gràcia ni coherència; una pel·lícula tan inepta i tan marciana que només convoca l'estupefacció i un cert patiment pels pobres que hi van invertir esforços i diners (algun dels quals conec personalment).

Co-dirigida amb la seva col·laboradora habitual Isa Campo, "La propera pell" (2016) és un nou intent de Lacuesta d'aixecar un film de gènere, tot i que s'inspira en un succés real. El film narra la peripècia d'un adolescent problemàtic, interpretat per Àlex Monner: delinqüent juvenil, acollit en un centre per a menors en territori francès, és enviat pel seu tutor a un poblet del Pirineu on es retrobarà amb qui, en teoria, és la seva mare (Emma Suárez). Però el xicot pateix d'amnèsia i sorgeixen dubtes de si realment és qui diuen que és i que va desaparèixer misteriosament vuit anys abans, o només és un impostor.

Ens trobem, doncs, en un àmbit genèric que combina thriller i melodrama, però el film té vida pròpia i esdevé bàsicament un estudi de personatges turmentats i insegurs, que funciona raonablement bé gràcies a uns actors entregats (el jove Monner, la sempre esplèndida Emma Suárez i un Sergi López molt creïble en el seu paper de rústic) i al peculiar impacte de l'escenari, aquest llogarret endogàmic i gèlid enmig de les muntanyes i els països en què la necessitat de trobar escalfor és metafòrica i també física i els protagonistes la cerquen bevent o abraçant-se fins i tot quan no saben ben bé perquè ho fan.