CLOSE

Amb "Close" (2022), Lukas Dhont demostra un parell de coses: 

Que es pot fer una pel·lícula excel·lent només amb primers plans. 

Que l'assumpte dels rols de gènere, la masculinitat, tot això, es pot explicar prou bé sense fer discursos, a través d'una mirada molt lúcida sobre l'adolescència.

EL EXPERIMENTO DEL DR. QUATERMASS

Ara que la sèrie d'HBO "The Last of Us" ha canviat els zombis de tota la vida per gent infectada per fongs, recordarem el primer títol de la història de la ciència-ficció que mostrava una invasió extraterrestre plantejada en clau d'amenaça biològica. 

Però el més curiós d'"El experimento del Dr. Quatermass", basada precisament en una sèrie televisiva (i "The Last of Us" es basa en un videojoc), dirigida per Val Guest el 1955, és la seva ambivalència en relació amb el progrés científic. 

La tossuderia del senyor Quatermass -individu amb cara de pocs amics-, que envia un coet tripulat a l'espai sense pensar en les conseqüències, està en l'origen del problema. I el pla final mostra que l'home no escarmenta. Paradoxalment, només la ciència (i una descàrrega elèctrica ben dosificada) servirà per solucionar l'embolic. 

Guest planteja el film en format de thriller policíac que no exclou el terror: quan l'hoste de l'alienígena es va transformant, fa bastanta por; una mica menys quan es converteix en una mena de pop que -quines coses!- va a amagar-se a l'abadia de Westminster, que hom està restaurant mentre un equip de televisió hi emet un reportatge (progrés i tradició, tot molt britànic).

LOS PERDONADOS

Quan els pixapins van a la muntanya, passa el que passa. 

Quan els europeus van al Marroc, també s'arrisquen a patir els costums locals. 

No és que "Los perdonados" (John Michael McDonagh, 2021), però, s'assembli a "Suro". Més aviat ens recorda "El triángulo de la tristeza", amb el retrat d'uns individus fastigosament rics i fastigosament superficials. L'acció els situa enmig del desert, on celebren l'aniversari d'un d'ells en un palau; els servents del país contemplen amb filosofia però també amb fàstic la vida regalada de la parella homosexual que n'és propietària i les excentricitats dels seus convidats. 

Però els problemes més greus seran per a un dels occidentals, un paio aficionat a la beguda que manté una relació tensa amb la seva atractiva esposa i que atropella un nadiu quan es dirigeixen cap a la festa.

No sé si el film té missatge més enllà d'allò que resulta obvi, però està ben narrat i permet gaudir de bones interpretacions de Ralph Fiennes i Jessica Chastain i d'una fotografia excel·lent de Larry Smith, conegut pels seus treballs amb Kubrick i Winding Refn.

SURO

M'ha agradat "Suro" (2022), primer llargmetratge de Mikel Gurrea, esplèndidament interpretat per Vicky Luengo i Pol López. I m'ha recordat -encara més que "As bestas"-, els "Perros de paja" d'en Peckinpah, tot i que no el definiríem com un thriller rural, més aviat un estudi sociològic (la qual cosa no impedeix que el director sàpiga mantenir en tot moment un suspens quasi hitchcockià). 

M'ha agradat l'aventura d'aquesta parella de pixapins que, en un rampell progre-ecologista, adquireixen una casa i uns terrenys a l'Empordà, decidits a fer calés amb el suro de les alzines. Conciliar la vida familiar amb el treball al bosc i els principis d'esquerres amb les implicacions capitalistes i racistes del procés no resultarà fàcil. 

La història m'hauria semblat rodona si hagués acabat amb l'escena de la festa a la piscina del mas, mirall deformat de la festa i el ball ple d'il·lusió en l'inici del film. De manera que m'hi sobra l'epíleg, tot i que tampoc no està exempt de referents il·lustres, de la ja esmentada "Perros de paja" a la hawksiana "La cosa", versió John Carpenter.

LA NOVEL·LISTA I LA SEVA PEL·LÍCULA

"La novel·lista i la seva pel·lícula" (2022) conté els elements recurrents en la filmografia de Hong Sang-soo: un seguit de casualitats quasi inversemblants reuneix una colla de personatges (interpretats pels seus actors-fetitxe) relacionats amb el món de la literatura, el cinema o l'art en general. Una escriptora, una llibretera, un poeta, un director de cinema, una actriu que vol deixar l'ofici. Les seves trobades adopten una estructura circular que inclou cafès, un dinar i, finalment, una ingesta immoderada d'alcohol que reuneix els vells amb els més joves i que pot fer ressorgir alguns fantasmes del passat.

L'escriptora està enfadada amb el director de cinema perquè no val voler (o no va poder) tirar endavant l'adaptació cinematogràfica d'un dels seus llibres. Però també sembla incòmoda en la reunió amb l'amiga que ha muntat la llibreria, i que no va trucar-li en tots aquests anys. De tota manera, l'escriptora, una dona de certa edat i en plena crisi creativa, sembla enfadada amb el món en general, i solament recupera la il·lusió en conèixer la jove actriu (Kim Min-hee), a qui proposa fer un curtmetratge que la noia protagonitzaria, potser acompanyada del seu marit, que és escultor. 

Però el marit no apareix mai, tampoc a la pel·lícula que acaben produint, de la qual veurem algun fragment (els únics moments en color d'un film en un blanc i negre saturat). 

En l'escena en què s'emborratxen, l'escriptora retroba un vell amant -el poeta-, però no sembla que la seva relació hagués significat gran cosa. Al cap i a la fi, només les dones semblen tenir la iniciativa -fins i tot quan es plantegen seriosament la inacció- en aquest títol minimalista i encisador que explica més amb els silencis que amb els nombrosos i cerimoniosos diàlegs.

MÁS DURA SERÁ LA CAÍDA

"Más dura será la caída" (Mark Robson, 1956) és el darrer film protagonitzat per Humphrey Bogart (va morir de càncer poc després del rodatge) i un dels primers papers importants de Rod Steiger. Interpreten, respectivament, a un periodista necessitat de diners i a un gàngster sense escrúpols, dos personatges que escenifiquen la corrupció al món de la boxa. 

Que la història sigui previsible no invalida un títol que combina de manera admirable el drama al voltant d'un boxejador manipulat per una colla de pocavergonyes amb un estil quasi documental que busca enfrontar el públic amb els fets que denuncia. 

Tot i que no consta que l'esport dels cops de puny perdés popularitat arran de l'estrena del film, i tampoc no va impedir l'èxit -al cap de vint anys, això sí- d'un altre exponent del subgènere que substituïa el blanc i negre pel color i les ombres per l'èpica: "Rocky", òbviament.

LA CIÈNCIA-FICCIÓ SEGONS TARKOVSKY

La publicitat de l'època presentava "Solaris" (Andrei Tarkovsky, 1972) com "la resposta soviètica a 2001". 

Però això només és publicitat i, de fet, el realitzador rus sempre va insistir que ell mai no havia fet ciència-ficció; tot i que, a "Solaris", adapta Stanislaw Lem. 

Si a Tarkovsky sempre li havia agradat utilitzar l'aigua com a element estètic i metafòric, per força havia d'interessar-li la història d'uns cosmonautes que viatgen a un planeta cobert per un oceà que, com veurem, manté alguna mena de relació simbiòtica amb els humans i atorga corporeïtat als seus somnis i desitjos. 

Però "Solaris" és, sobretot, una gran història d'amor impossible, i, alhora, una reflexió profunda sobre la culpa, les oportunitats perdudes o la fugacitat de la vida. El protagonista, un psicòleg que viatja a l'estació espacial que flota sobre el planeta oceà per veure si soluciona el desgavell, hi troba la seva dona, o, millor dit, una recreació de la seva dona, que portava anys morta i que potser es va enverinar per culpa seva. 

Intensa i molt bella des dels plans de l'inici. Si la volem comparar amb "2001", cal evitar parlar d'uns efectes especials de fireta, però la imatge final és quasi tan inquietant com ho són els últims minuts del film de Kubrick.

"Stalker" (1979) també està rodada amb gran economia de mitjans, tot i que això aporta al film un aire decadent que li escau. La Zona, un espai misteriós i prohibit que potser van visitar uns extraterrestres i que potser obra miracles, és un escenari brut i feréstec -que els responsables de la pel·lícula van trobar en una central hidroelèctrica abandonada-. Tarkovsky dedica novament molts plans a filmar l'aigua que cobreix objectes oblidats, i no es descarta que la porqueria de l'indret tingués a veure amb el càncer que va matar pocs anys després l'actor Anatoli Solonytsyn i el mateix director. 

Si "Solaris" combinava el color i el blanc i negre (en les emissions televisives), "Stalker" utilitza el sèpia per mostrar el miserable apartament en què l'stalker (un senyor que fa de guia als visitants) viu amb la seva dona i una filla que pateix una malformació, o el també miserable bar on retroba els seus clients, un escriptor i un científic; i el color quan són a la Zona o en la impactant escena final, on es revela d'alguna manera el veritable poder d'un lloc que promet riqueses però, alhora, amenaça amb els pitjors desastres.

BOB, CAROL, TED Y ALICE

Títol emblemàtic del Hollywood progre i contracultural de finals dels seixanta "Bob, Carol, Ted y Alice" (Paul Mazursky, 1969) és un film que -contra tot pronòstic- no ha envellit gaire malament. Si exceptuem els vestits impossibles del personatge interpretat per Robert Culp, i alguna concessió de cara a la galeria, com l'escena en què els dos matrimonis fumen marihuana, encara avui resulta un retrat convincent de les inseguretats burgeses i dels traumes i prejudicis que s'interposen quan pretenem ser lliberals; i no ho dic només per l'escena culminant, la de l'intercanvi de parella que s'anuncia des del mateix cartell de la pel·lícula. 

La visita de l'Alice (Dyan Cannon) al psiquiatre, per exemple, és una seqüència brillant. D'altra banda, el film més conegut del també actor Paul Mazursky és ideal per gaudir de la bellesa de Natalie Wood i també útil per recordar Burt Bacharach, autor de la meravellosa "What the World Needs Now Is Love" en l'escena final.

   

Completa el repartiment Elliot Gould, convertit després d'aquest títol en actor-fetitxe de Robert Altman i en un dels rostres més populars del cinema dels primers setanta.

EL TRIÁNGULO DE LA TRISTEZA

Continuem de vacances, però ara en un creuer de luxe, habitat per oligarques, fabricants d'armes, una parella d'influencers i un capità (Woody Harrelson) aficionat a la beguda i a les cites marxistes. 

"El triángulo de la tristeza" (2022), segona Palma d'Or per a Ruben Östlund, novament en forma de sàtira salvatge, parla dels diners i les relacions de poder. Com "The Square", potser s'excedeix en el didactisme, sobretot en el capítol final, però també conté els moments més hilarants vistos en una pantalla des de fa temps, tot i que els gags més bèsties li deuen bastant a la mítica sèrie "Little Britain" (ara mateix invisible a causa del tsunami de correcció política).

AFTERSUN

Charlotte Wells ofereix un dels títols més sorprenents i estimulants d'una temporada que ha començat francament bé. 

El record de les vacances a Turquia d'una nena a punt d'entrar en l'adolescència amb el seu pare divorciat, en un resort de segona fila ple de britànics de segona fila, sembla d'entrada un recull més o menys simpàtic de moments intranscendents. La càmera segueix els personatges amb insistència però també amb discreció; els veiem, moltes vegades, d'esquena o reflectits en els miralls o la pantalla del televisor. De mica en mica, però, aquest pare misteriós va revelant la seva angoixa i l'amor que duu a dins, i l'emoció més genuïna va apropiant-se d'una acció tan minimalista com suggerent, fins esclatar en un final oníric i alhora catàrtic al ritme d'"Under Pressure" (Queen i David Bowie).

VENUS

Continuant amb el gènere fantàstic, ara toca parlar de la darrera d'en Jaume Balagueró. 

Potser "Venus" (2022) no sigui el millor treball del realitzador català, però és un dels més divertits. Ubicant l'acció en un dels edificis decadents que sovintegen en la seva filmografia, el film barreja una trama de gàngsters tan elemental com efectiva (la ballarina que interpreta Ester Expósito els roba una bossa plena de droga de disseny) i una fosca història de conspiracions esotèriques amb conjunció planetària i eclipsi inclosos. 

Hauria calgut potser més suspens i menys hemoglobina. Però tampoc no cal que ens posem exquisits.

LLAMAN A LA PUERTA

El darrer títol de M. Night Shyamalan es mou en el terreny de les històries impossibles i, com a "Señales", només mostrarà l'apocalipsi a través de les imatges d'un televisor, mentre els protagonistes es troben atrapats en una cabana, atrapats en un dilema terrible. 

El director torna a demostrar que enquadra com ningú i que és un mestre del primer pla, qualitat gairebé reservada als clàssics. Llàstima que l'esforç per mantenir el suspens topi amb un argument que té la rara peculiaritat de ser artificiós i previsible alhora.