El film de Ridley Scott sobre el controvertit personatge, interpretat per Joaquin Phoenix (i una excel·lent Vanessa Kirby en el paper de Josefina) conté un ball de disfresses amb representació teatral inclosa i una banyera, i no crec que s'allunyi gaire del treball imaginat per Kubrick, tot i que també caldrà aclarir un parell de coses: la primera, que l'adaptació oficial del guió que l'autor de "2001" va deixar escrit el 1969 anirà a càrrec de Steven Spielberg (productor) i Cary Fukunaga (director), en format de minisèrie; d'altra banda, "Napoleón" (2023) és un film molt representatiu de les virtuts i carències del britànic, en què Bonaparte s'assembla més a un poca-solta que a un gran estadista (el film només el mostra follant i cavalcant al davant de les seves tropes); tot i que, una vegada més, el conductisme kubrickià ens fa pensar en un antiheroi similar.
No entrarem en la polèmica sobre les inexactituds històriques. En termes generals, el film mostra una versió plausible de Napoleó Bonaparte i el seu temps històric i, en dues hores i mitja, resumeix una qüestió no tan fàcil d'explicar: com una revolució que va acabar amb els reis francesos va ser reconduïda cap a una nova monarquia, en què fins i tot semblava crucial el naixement d'un hereu. També la relació amb la Josefina està ben exposada: l'amor de l'emperador va salvar la parella a pesar de la infidelitat de la dona, i l'amistat entre ambdós va sobreviure a un divorci per raons d'estat. A falta d'un més que probable director's cut que podria assolir les quatre hores de durada, Scott presenta un producte comercial digne i competent -en la seva línia habitual-, menys inepte del que afirmen els espectadors-historiadors, amb alts i baixos a tots nivells però amb moments de gran força cinematogràfica, com tota l'escena de la batalla d'Austerlitz.
