dimarts, 31 de desembre del 2019

LAZZARO FELIZ


No estic gaire segur de quina és la moral d'aquest conte (no es pot ser bo?); però, en qualsevol cas, "Lazzaro feliz" (Alice Rohrwacher, 2018) esdevé un títol simpàtic gràcies a un to pasolinià gens habitual a les pantalles, i a l'encertada descripció d'uns personatges que viuen al marge de la societat, des del lacònic protagonista, que fa honor al seu nom tornant d'entre els morts per cercar un vell amic, al lladregot interpretat per Sergi López, qui demostra que no perd l'accent ni quan roda en italià.

dissabte, 28 de desembre del 2019

STAR WARS: EL ASCENSO DE SKYWALKER


Després de veure el darrer episodi de la nissaga Star Wars, és encara més òbvia la pregunta que suggerien els dos títols anteriors: era necessària una tercera trilogia? No aporta res a la història ideada per George Lucas; l'allarga innecessàriament i la clou amb un episodi que vol enllaçar amb els orígens i esdevé una desfilada de fantasmes sense gaire interès, amb situacions i final perfectament previsibles. En última instància, salvarem per la seva bellesa l'enfrontament a espasa (làser) entre Kylo Ren i Rey sobre les ruïnes de l'Estrella de la Mort semisubmergides en un mar embravit.

El retorn de J.J. Abrams a la direcció no aporta cap diferència significativa. Mentrestant, Rian Johnson ("Star Wars: Los últimos Jedi") ofereix un divertiment més senzill i més simpàtic a "Puñales por la espalda", una versió lleugera, quasi paròdica, de les intrigues criminals a l'estil Agatha Christie, amb la incommensurable Ana de Armas presidint un repartiment de cares conegudes.

Daisy vs. Ana.



dimarts, 24 de desembre del 2019

PRETTY WOMAN


Tot i que això de convertir contes animats en pel·lícules en imatge real ja s'havia inventat feia anys. I si no, vegeu "Pretty Woman", el film més popular de 1990 i sempre present a la televisió -sobretot en aquestes dates nadalenques-, versió moderna de la Ventafocs en què ella és una prostituta de Hollywood Boulevard a qui un príncep blau que neda en bitllets perquè es dedica a comprar empreses i vendre-les per parts li descobrirà el món de les botigues de roba de Cielo Drive i les vetllades a l'òpera de San Francisco.

Per què enganxa tant aquesta comèdia romàntica? Evidentment, Julia Roberts i Richard Gere omplen la pantalla de glamur. Com en les bones comèdies de tota la vida, cal cuidar els secundaris, i el director de l'hotel (Héctor Elizondo) és una autèntica troballa; l'advocat és un dolent creïble i les estirades dependentes de la primera botiga que visita la Vivian assumeixen el rol de les pèrfides germanastres. Perquè narra una doble transformació, la de la prostituta més aviat ordinària en la noia més maca que hagi trepitjat les catifes del Beverly Wilshire -i sensible i intel·ligent-; i la del tauró dels negocis en un capitalista amb sentiments.

Un argument rodó amanit amb algunes línies de diàleg memorables: a la sabateria, quan ell diu que els facin la pilota; a l'òpera, quan ella comenta que quasi mulla les calces de gust; o quan el director de l'hotel li diu al protagonista tot contemplant les joies de lloguer que "deu ser difícil separar-se de quelcom tan bell". I què va passar quan ell va rescatar a la princesa? Doncs que "ella el va rescatar a ell".

Més ingredients: una banda sonora amb algunes cançons tan enganxoses com la història. La de Roy Orbison que dóna títol al film, per descomptat, i alguna altra peça notable... Si La Traviata sona en l'escena culminant, moments abans ho fa l'èxit de Roxette "It Must Have Been Love". Un record per a Marie Fredriksson.

diumenge, 22 de desembre del 2019

DUMBO


Ara, els de la Disney han trobat un nou filó, un pèl extravagant però probablement adequat als seus evidents objectius crematístics: les versions en imatge real dels seus èxits animats de tota la vida. I després de "La bella y la bestia" i "El rey león", es remeten a un clàssic dels més antics i refan "Dumbo" en imatge real (és un dir, ja que els elefants estan creats digitalment) i sota la firma de Tim Burton.

S'ha criticat molt aquesta versió, sens dubte més aparatosa que el senzill i entranyable original de l'any 1941. Però no m'ha semblat que el "Dumbo" del 2019 estigui tan malament. És una pel·lícula entretinguda i digna que Burton porta al seu terreny, el de l'elogi de la diferència, el territori entre la realitat i la imaginació on regnen els freaks, enfrontats a un malvat capitalista que aquí encarna Michael Keaton (també recupera altres actors amb qui ja havia treballat, com Danny DeVito, Alan Arkin o la imprescindible Eva Green). El personatge del pare, genet que ha perdut un braç durant la Gran Guerra i a l'esposa a causa de la grip, propicia un final quasi memorable en què una mà mecànica ens porta a la memòria Eduardo Manostijeras (per si no n'hi hagués hagut prou amb la banda sonora de Danny Elfman).

dimarts, 17 de desembre del 2019

RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS


A l'Héloïse (Adèle Haenel) l'han treta del convent per casar-la però ella no ho acaba de veure clar i no vol que li facin un retrat per a l'ocasió. La mare contracta una pintora (Noémie Merlant) que es farà passar per dama de companyia i entre les dues noies neix una forta amistat, potser quelcom més que una amistat.

"Retrato de una mujer en llamas", (Céline Sciamma, 2019) prendria el relleu a "La vida de Adèle" en la categoria de film europeu revelació de l'any, de temàtica lèsbica. A més, té ambientació d'època i uneix a una molt adequada fotografia de caire pictòric una posada en escena exquisida, algunes imatges potents (les aparicions de l'Héloïse vestida de blanc, o el moment en què se li crema la faldilla) i un final veritablement emocionant.

divendres, 13 de desembre del 2019

HISTORIA DE UN MATRIMONIO


Començaré dient que Noah Baumbach no és un realitzador que m'interessi especialment. Em sembla una mena de Woody Allen descafeïnat, representant conspicu d'un cinema independent que és menys o menys realista, més o menys simpàtic, sense gaire densitat. A "Frances Ha" no li vaig trobar la gràcia per enlloc i quasi em va fer odiar una actriu, Greta Gerwig, que eventualment em podria semblar atractiva.

"Historia de un matrimonio" (2019) ha tingut una rebuda crítica excel·lent i és més presentable però potser no tant. En teoria, parla de la desintegració d'un matrimoni però, en realitat, es limita a il·lustrar un procés de divorci. El més inquietant és que un film que aspira a ser realista sigui millor com més s'apropa a la caricatura, com passa en totes les escenes en què apareixen els advocats o l'assistenta social. Que el fill del matrimoni no caigui especialment simpàtic és un detall que cal agrair, i el fet que es tracti -a pesar dels esforços dels lletrats- d'un divorci civilitzat demostra que el realitzador vol allunyar-se del model "Kramer contra Kramer". A canvi, però, propicia una comparació odiosa amb Woody Allen i la seva "Annie Hall": l'únic motiu clar de la separació és que l'esposa prefereix Los Angeles a Nova York; tots dos són artistes i ell és una mica despistat i se sent molt fora de lloc a Califòrnia, on es veu obligat a residir per no perdre el contacte amb el seu fill.

Les escenes en què la família de la noia fan l'imbècil, que són totes, resulten patètiques. I els moments a Nova York, on la gent és més seriosa i intel·lectual, són tòpics.

Si el film se salva és gràcies a un parell d'escenes en què el director es decideix a fer drama (el pròleg i el seu correlat al final, quan el nen troba el paper en què la mare ha escrit els motius pels quals va estimar el marit) o comèdia (el gag del sopar amb l'assistenta social), i a les entregades interpretacions de Scarlett Johansson i, sobretot, Adam Driver.

dissabte, 7 de desembre del 2019

EL IRLANDÉS


Martin Scorsese, amb un pressupost considerable obtingut gràcies a la generositat de l'exitosa plataforma Netflix, reuneix els seus actors-fetitxe (Robert De Niro, Joe Pesci, Harvey Keitel, o fins i tot Stephen Graham, que feia el paper d'Al Capone a "Boardwalk Empire"), els emparella amb Al Pacino, un actor amb qui no havia treballat, i realitza una nova i potser definitiva aproximació a l'univers de la màfia a través de la figura del sicari Frank Sheeran, erigit en paradigma de l'antiheroi scorsesià. Sheeran (De Niro amb lentilles blaves) no és italià sinó irlandès, però el parla gràcies a la seva estada a Sicília amb les tropes americanes durant la Segona Guerra Mundial i li agrada sucar pa amb vi negre, com al seu mentor, el vell mafiós Russell Bufalino (Pesci); a la guerra va aprendre a obeir i matar sense qüestionar-ne les implicacions morals, i no és un personatge gaire empàtic, temible sens dubte, però que té una virtut innegable: una lleialtat a prova de coaccions. Però una pel·lícula de Scorsese tan quintaessencial com ho és "El irlandés" no podia transcórrer sense un conflicte i -tal vegada- una traïció i un sentiment de culpa.

Jesús ("La última tentación de Cristo") va haver d'escollir entre el Pare Creador i la seva condició humana. Newland Archer ("La edad de la inocencia") havia d'escollir entre el seu gran amor i la seva família. Amsterdam Vallon ("Gangs of New York") tenia en "El carnisser" una figura paterna poc compatible amb el deure de venjar el seu pare autèntic. Jordan Belfort ("El lobo de Wall Street") va haver de trair els seus companys de malifetes i també ho va haver de fer en Henry Hill ("Uno de los nuestros") per salvar la pell.

No explicaré què li passa exactament a en Frank Sheeran, tot i que els espòilers són improbables en un títol basat en fets i personatges autèntics que reviu la història dels Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial fins al Watergate i més enllà, amb la màfia i els sindicalistes capitanejats per Jimmy Hoffa (Pacino) movent els fils de la política, posant i traient presidents tot manipulant el sistema electoral o amb mètodes més expeditius, com en el cas de John F. Kennedy.

Des del punt de vista argumental, doncs, "El irlandés", amb guió de Steven Zaillian ("La lista de Schindler"), és molt ambiciosa però no gaire diferent d'altres cròniques sobre el crim organitzat i podria completar una trilogia amb "Uno de los nuestros" i "Casino". També formalment s'hi assembla força fins a la meitat del seu dilatat metratge però el film fa un pas endavant a partir de la seqüència magnífica del sopar d'homenatge, en què les mirades que intercanvien els comensals segellen el destí; a partir d'aquell moment, Scorsese renuncia a la música -tan característica dels seus treballs sobre mafiosos- i obre un tram final demolidor en què tota certesa serà qüestionada tret d'una veritat immutable: la mort és l'únic destí possible.

En el primer post que vaig dedicar al director, l'any 2010 arran de l'estrena de "Shutter Island", vaig dir que, des de "La edad de la inocencia", continuava esperant una nova obra mestra absoluta del signant de "Taxi Driver". Bé, finalment la tenim aquí.

divendres, 6 de desembre del 2019

BUÑUEL EN EL LABERINTO DE LAS TORTUGAS


"Buñuel en el laberinto de las tortugas" (2019) és un film d'animació dirigit per Salvador Simó Busom que adapta un còmic de Fermín Solís i que, amb tanta senzillesa com passió, narra l'aventura que va portar Luis Buñuel a rodar el documental "Las Hurdes, tierra sin pan" (1933).

L'escàndol originat a París pels seus treballs surrealistes "Un chien andalou" (1929) i "L'âge d'or" (1930) va forçar el retorn a Espanya del director aragonès. La sort va voler que el seu amic Ramón Acín guanyés la rifa i, complint la seva promesa, li pagués el projecte de viatjar a la regió més deprimida de l'Espanya dels anys trenta (ja és dir) per fer un documental que havia de retratar la misèria. El realitzador no va dubtar a manipular la realitat per fer-la més evident.

El film de Simó integra amb una sensibilitat exquisida els diversos nivells de lectura d'un títol sobre el procés creatiu, sobre l'amistat, sobre les contradiccions i inquietuds dels seus protagonistes (amb obligades escenes oníriques) i, finalment, sobre el desastre que va significar la Guerra Civil. Inclou imatges impactants del film de Buñuel, títol inexcusable de la seva filmografia i demostració fefaent que el surrealisme pot ser un bon camí cap a l'objectivitat.