dilluns, 24 de febrer del 2014

LA GRAN ESTAFA AMERICANA


Ara fa un any vaig fer una crítica més aviat destructiva d'"El lado bueno de las cosas". Ara em toca parlar de la nova pel·lícula de David O. Russell, "La gran estafa americana", que també té un títol (en la versió espanyola) més aviat llarg i estúpid, també competeix als Òscar i també està protagonitzada per Bradley Cooper i Jennifer Lawrence (amb la col·laboració de Robert De Niro).

Però no patiu, que no en parlaré malament. De fet, m'ha agradat força. Cal dir que, malgrat les coincidències que acabem d'assenyalar, presenta algunes diferències amb el film precedent del director:

- No és una fórmula. El darrer film de Russell, tot i que s'insereix en la tradició molt americana de films d'estafes perilloses ("El golpe" seria el referent per excel·lència), i que troba inspiració en alguns treballs de Scorsese, resulta bastant original i insòlit. Basat en una història real que ja va voler adaptar Louis Malle amb Dan Aykroyd i John Belushi, transcorre als anys setanta i barreja els problemes de parella d'un estafador de poca volada amb una conspiració orquestrada des del FBI per desemmascarar polítics corruptes. L'argument té molts meandres i l'estafa en si, amb el tradicional cop d'efecte final, acaba sent el menys interessant de tot. Els personatges són extravagants (en la línia del director, doncs) però les relacions que estableixen entre ells, aliances més o menys interessades, amors, amistats i traicions, configuren un drama amb molts eixos que Russell domina amb gran habilitat.

- Sabem que Cooper i De Niro tendeixen a sobreactuar. Però Jennifer Lawrence torna a enamorar la càmera, tot i que li ha tocat el paper de l'ex-exposa del protagonista, vulgar i manipuladora. Robert De Niro broda el paper que millor sap fer: de gàngster. I ara tenim Jeremy Renner, molt convincent en el paper de polític populista però benintencionat. Tenim Amy Adams, molt sexi, res a veure amb la pinta de monja que lluïa a "The Master", confirmant que és una actriu excel·lent. I tenim, per damunt de tot, Christian Bale, transformat físicament en una mena de "Torrente", que aporta al seu personatge protagonista tones de matisos sense forçar ni un sol gest. Fa creïble el seu paper d'estafador hàbil però superat pels esdeveniments i, per extensió, fa creïble tota la pel·lícula.

Finalment, Russell es troba tan inspirat com els seus actors i aporta una posada en escena brillant; destacarem l'escena inicial, en què el personatge de Christian Bale es posa bé el perruquí davant del mirall -res no és el que sembla-, i la hipnòtica i musical escena de la festa en què els estafadors descobreixen que se les hauran de veure amb la màfia.

divendres, 21 de febrer del 2014

NYMPHOMANIAC


"Anticristo" (2009), "Melancholia" (2011) i "Nymphomaniac" (2013) integren dins l'obra de Lars Von Trier l'anomenada "Trilogia de la Depressió". També constitueixen un passeig per gèneres cinematogràfics en principi gens propers al cinema d'autor, com són, respectivament, el terror, la ciència-ficció i l'erotisme.

El director s'ha preocupat, fins i tot jugant a les dobles versions, de promoure el caràcter eròtic o pornogràfic del seu darrer títol, a estones molt divertit i gens depriment, però que inclou un episodi en blanc i negre sobre la mort francament aterridor i un final amargament irònic molt conseqüent amb la preocupació del director per mostrar el cantó fosc i miserable de la nostra naturalesa ("Dogville" seria, en aquest terreny, el seu treball més reeixit).

"Nymphomaniac" parteix -i això resulta molt encertat- d'una estructura episòdica a través del relat que, al llarg d'una nit, la protagonista, Joe (Charlotte Gainsbourg), fa de la seva vida al solitari intel·lectual Seligman (Stellan Skarsgard); d'aquesta manera, entronca amb una tradició mil·lenària de reculls de contes eròtics, des de "Les mil i una nits" fins al "Decameró", alhora que es presenta com el revers de les adaptacions cinematogràfiques de Pasolini en una trilogia que, a diferència de la de Von Trier, celebrava la vida. Les peripècies sexuals de Joe, que van d'una promiscuïtat més o menys despreocupada fins a l'addicció compulsiva, són narrades amb un relatiu sentiment de culpa, constantment reinterpretat per Seligman, en clau matemàtica o musical. Tot pot tenir un ordre, fins i tot el desordre; tot pot tenir dobles lectures i totes les coses presenten aspectes paradoxals: Joe té un orgasme mentre contempla el seu pare mort; quan Joe troba l'amor, que pot donar un sentit a la seva existència, perd la capacitat de sentir plaer; Joe recupera el plaer a través del dolor; Joe és botxí i és víctima; Joe, finalment, canvia el seu punt de vista i defensa la seva actitud franca en contrast amb la hipocresia del altres, fins i tot de l'aparentment comprensiu interlocutor.

Von Trier amaneix el relat amb infinitat de reflexions (algunes fan referència a la correcció política, que li va costar l'expulsió de Cannes després de la controvertida roda de premsa de "Melancholia") i cites erudites. Multiplica els formats i les textures de les seves imatges i construeix un film calidoscòpic, a estones pretensiós i a estones fascinant, gairebé sempre hipnòtic. La segona meitat, amb les llargues sessions de sado-masoquisme, que també inclouen reflexions numèriques i religioses (les quaranta fuetades a Jesús eren en realitat trenta-nou, ja que els romans les aplicaven de tres en tres) és potser més aspra, també més profunda; la primera meitat, quan Stacy Martin interpreta el personatge de Joe i tot plegat sembla més superficial, conté en canvi els moments més sorprenents i brillants del film: la irrupció d'Uma Thurman; els sistemes que idea la protagonista per poder controlar la seva atapeïda agenda d'amants més o menys ocasionals.

dimarts, 18 de febrer del 2014

INFILTRATS ALS GOYA

Resulta que l'empresa a la qual dedico les estones que no estic al bloc era aquest any un dels patrocinadors de la gala dels premis Goya, i això m'ha permès assistir-hi com a convidat. Com que és una circumstància poc habitual, em permeto fer-vos-en cinc cèntims.

Anar a una gala d'aquestes característiques és certament engrescador però també té les seves servituds. Per exemple, t'has de vestir d'etiqueta. Això implica que la dona s'ha hagut de comprar un vestit llarg. La mediació d'una amiga que té un familiar que regenta una botiga de roba ens va permetre complir amb el tràmit a un preu raonable. Jo tinc alguns vestits foscos; vaig triar-ne un parell i els vaig dur a la tintoreria; quan els vaig recollir el divendres a la tarda i me'ls vaig emprovar i examinar amb més detall, em vaig adonar amb certa sensació de pànic que ja no estaven en condicions de competir. Això em va suposar un estrès considerable i haver de fer cara de pena a la botiga quan els vaig explicar que necessitava un vestit d'etiqueta per a l'endemà mateix. La reacció del botiguer no va contribuir a tranquil·litzar-me: "Ara falta que trobem la modista, perquè, és clar, és cap de setmana".

Per sort, vam trobar un vestit força aparent al qual només li faltava fer la vora dels pantalons (amb la seva armilla, corbata i camisa blanca). I la botiguera va reconèixer que, abans de perdre una venda d'alguns centenars d'euros, si calia faria ella mateixa de modista.

La corbata no era de llaç i el vestit no era ben bé negre sinó que tenia un tornassolat blau. Complia així amb les normes de l'etiqueta? Vaig examinar amb atenció les fotografies de l'edició passada dels Goya i no hi havia cap vestit com el meu. És curiós que els homes, en aquests casos, no volguem semblar diferents mentre que les dones tenen la por contrària: que una altra porti un vestit igual.

En fi, alea jacta est, que deien els romans. El diumenge al matí, una agradable passejada amb AVE; després, taxi fins a l'hotel Auditorium, que és on ens allotgem i on es fa la gala des de l'any passat. Tot més o menys preparat i Manel Fuentes examinant el terreny.


A Madrid plou a bots i barrals. Un taxi ens condueix al centre, a un restaurant a prop de Casa Lucio que no és Casa Lucio però on també mengem huevos estrellados, cochinillo i un postre a base de merenga i gelat, tot absolutament deliciós.

A la tarda, sense gaire bé ni temps de reposar, ens guarnim i ens fan fotografies davant del photocall (que no és el mateix davant del qual es fotografien els premiats -es veu que Moët Chandon deu pagar més-):


(Per una vegada que penjo una foto meva al bloc, almenys que surti guapo).

Mentre ens fotografien, els gossos de la policia ensumen la sala on es farà la festa de després de la gala per veure si troben algun petard.

Anem a una sala propera a picar més pernil ibèric fins que el soroll de la gent que comença a arribar ens atrau cap al passadís principal de l'Auditorium. Hi ha una cinta i molts caps que ens separen de la catifa vermella i l'accés a l'amfiteatre, de manera que no veiem ningú dels famosos top. Sí que podem veure els famosos de segona que entren per la porta de la façana principal (l'entrada a l'auditori i la catifa vermella són en un costat de l'hotel). No tothom va d'etiqueta; els representants del sector més underground vesteixen amb texans, gavardina, barret i ulleres de sol. Juan Diego camina una mica de tort.

Tot i que l'hotel és on Crist va perdre l'espardenya -així s'intenten evitar aglomeracions no desitjades- i que continua plovent, podem sentir els crits dels manifestants. Llegint els diaris l'endemà, sabrem que eren afectats per la crisi econòmica, entre els quals molts ex-treballadors de Coca-Cola.

No m'allargaré parlant de la gala en si mateixa, que tots vau poder veure per televisió. En directe, està força bé, i tenim bons seients, més o menys al centre de l'amfiteatre. Els pitjors seients són els dels amics dels premiables: situats als extrems, han de seguir la cerimònia a través d'unes pantalles de video gegants. Se sap que són amics perquè aplaudeixen i xiulen quan ningú més no ho fa. Tampoc no van vestits d'etiqueta.

Només un parell de curiositats:

- En directe, pots veure el moment en què uns ajudants lliuren les estatuetes als presentadors de cada premi, aprofitant que els televidents estan veient els fragments dels treballs que opten.

- També pots gaudir de l'eficàcia i competència dels dos operadors de la steadycam seguint els premiats mentre pugen a l'escenari i girant al seu voltant quan s'abracen amb el presentador.

- Quan tothom aplaudeix dempeus -per exemple, quan van donar el Goya a Terele Pávez-, la majoria ho fan per imitació. És com quan els no practicants assistim a una cerimònia religiosa. No dic que això li tregui mèrit. Per cert, que la vam veure molt atrotinada; baixava les escales de l'amfiteatre molt a poc a poc i amb ajuda. Res a veure amb l'energia que mostra en els seus treballs amb De la Iglesia.

Finalitzada la gala, el caos s'apodera del passadís central de l'hotel mentre la gent s'acosta a les sales simètriques on tindrà lloc el cocktail. Com si fossin un far en la tormenta, seguim Maria Adánez ("Aquí no hay quien viva") i la pèl-roja (no recordo el seu nom) que fa de psicòloga a "La que se avecina", les dues de bracet, vestides de blanc i guapíssimes; intentarem fer-nos-hi una foto però declinaran l'oferta (que sens dubte hauria complagut als nostres fills, fidels seguidors de les esmentades nissagues).

Anem a petar a la sala del photocall de segona, on hi ha un gran assortiment de sushi i canapès i barra lliure (tot el Moët Chandon que et puguis beure en uns pràctics benjamins amb copa incorporada al broc; però els gintònics són de Beefeater, Tanqueray o Gordon's i para de comptar). Però no veiem gaires famosos, tret de Juan Diego, que intenta mantenir alguna mena d'equilibri mentre observa al senyor que talla pernil ibèric.

Finalment, passem a la sala bona, on es fotografien els premiats. Els vip no es barregen amb la púrria i Coronado, Bardem, David Trueba o Javier Cámara brillen per la seva absència. Sí que veiem Hugo Silva i Miguel Angel Silvestre i la troupe de "Muchachada Nui". Veiem noies molt altes, com la guapíssima Carolina Bang i senyors molt baixets com Emilio Gavira o el mític José Carabias (recordeu el "Monstruo de Sancheztein"?), el director J.A. Bayona i el seu germà bessó. Veiem Julio Medem molt despistat i Lucía Jiménez envoltada d'admiradors. Etcètera.

Però els dos moments àlgids de la nit són el retrobament de Saturnino García, que està igual que a "Justino, un asesino de la tercera edad" (recordem que és un títol de fa vint anys) i descobrir a Clara Lago, vestida com una princesa, lligant descaradament amb un molt jove actor català que surt a TV3 en un programa per als menuts de la casa, del qual no en revelarem la identitat perquè tampoc no cal explicar-ho tot; que això no és l'"Hola"!

Abans que hagi consumit prou gintònics per donar-li conversa a alguna famosa fent-me passar per productor, la dona em fa anar a dormir. Si encara no són les quatre...!


(Al fons de la imatge, Berto Romero fent-li alguna proposta a J.A. Bayona -o és el seu germà?-).

dimecres, 5 de febrer del 2014

MARY POPPINS (CONCURS # 5)

Sembla que els banquers de principis del segle XX eren força més avorrits que els retratats per Scorsese en el seu darrer film.

A "Mary Poppins", almenys, la diversió està fora de la City i arriba a la casa dels Banks de la mà d'una mainadera amb poders màgics, bona presència i millor veu.

Es compleixen cinquanta anys de l'estrena d'aquest clàssic de la Disney, un conte de fades per a tota la família amb missatge i cançons (magnífiques) de Richard i Robert Sherman que barrejava imatge real i dibuixos marca de la casa. És molt melosa i el ritme és irregular, probablement a causa de la direcció del mediocre Robert Stevenson, però resulta entranyable i ocasionalment brillant (per exemple, tota la part de la fantàstica excursió a la fira). Va convertir Julie Andrews en estrella de la nit al dia i va ser el film amb més recaptació de l'any 1964.

Curiosament, el personatge protagonista era una dona independent i amb criteri, força diferent de les heroïnes que esperaven ser rescatades pel príncep blau a d'altres films de la productora. Dóna (amb una mica de sucre) una lliçó de feminisme a la senyora Banks, una sufragista que es troba absolutament còmoda en el seu paper decoratiu.



Actualment, s'ha estrenat una pel·lícula -"Al encuentro de Mr. Banks", no especialment destacable- que prova d'explicar els esforços de Walt Disney per aconseguir els drets dels llibres de l'escriptora P. L. Travers en què es va basar "Mary Poppins".

I ara, el concurs:

Hi ha una relació entre aquest film tan dolç i un altre molt més fosc que va ser produit trenta anys abans i que és un clàssic del terror. Tots dos títols són en certa manera feministes, però no és aquest el nexe d'unió que vull que descobriu.

dissabte, 1 de febrer del 2014

EL LOBO DE WALL STREET


Com resulta habitual en ell, Scorsese porta al seu terreny històries alienes, com és el cas d'aquesta adaptació de les memòries del broker Jordan Belfort. "El lobo de Wall Street" té una estructura i un plantejament similars als d'"Uno de los nuestros", i la mateixa energia narrativa.

Veu en off del protagonista, que es dirigeix a l'espectador i el fa partícep de la seva vida d'excessos, tan amoral com atractiva, narrada en un llarg flash-back; una banda sonora espectacular; moltes escenes d'impacte amb el slapstick substituint la violència. I, novament, una història d'auge i caiguda d'un pecador que es veurà finalment obligat a trair els seus còmplices i tal vegada amics.

Algunes veus titllen el darrer film de Martin Scorsese de superficial. I és veritat que no es preocupa excessivament de detallar els ardits especulatius d'aquests llops de les finances i molt, en canvi, de descriure les seves orgies. Però en la magnífica escena que reuneix Leonardo DiCaprio amb Matthew McConaughey (quina gran segona carrera la d'aquest senyor!), aquest resumeix prou bé l'essència del seu negoci: el diner no pot tornar mai a la butxaca del client i ha d'omplir la pròpia en forma de comissions. La resta del film explica una forma d'entendre la vida que ha fet molt mal els darrers anys. Tarda tres hores a fer-ho i no cal discutir si calia o no, ja que transcorren en un sospir. Potser no és la seva millor pel·lícula però és francament divertida.

No em resisteixo a citar la interessant observació d'Àngel Quintana al suplement "Cultures" de La Vanguardia del 29 de gener: compara "El lobo de Wall Street" amb "Satyricon", de Fellini; ambdues pel·lícules serien retrats d'una civilització en decadència i dels homes que l'habiten i que protagonitzen una regressió al salvatgisme dedicant els seus esforços a copular i a agredir-se; la presència d'un lleó en les primeres imatges del film i els crits guturals dels brokers reforçarien aquesta idea de retorn al primitivisme i a la llei de la selva.

Sexe, drogues i rock'n roll:




La millor droga de totes: