dimarts, 30 d’octubre del 2018

CLIMAX


Retrobem a "Climax" molts elements ja presents en títols anteriors de l'inefable Gaspar Noé: el pla-seqüència, el pla zenital, una càmera que dansa sobre els personatges, que també dansen i no paren quiets; els títols amb caràcters enormes de colors vius que interrompen l'acció de tant en tant, com en els films de Godard; la violència com a eix de la narració i, com a contrapunt, l'èxtasi originat en el sexe o les drogues; la violència exercida sobre infants o nonats (recordeu la puntada de peu de "Seul contre tous"?); i, per damunt de tot, la voluntat d'impactar l'espectador i involucrar-lo en una experiència total que a estones és hipnòtica i d'altres convida a fugir de la sala.

Estructurada en quadres (algú ha parlat d'una analogia amb la Divina Comèdia de Dante), presumptament basada en fets reals ocorreguts a mitjans dels noranta, presenta uns joves representants de la multiculturalitat francesa que practiquen dansa urbana i celebren una festa a l'edifici on assagen abans de dur el seu art fins als Estats Units. Ballen -espectacularment- en la primera escena. Després, parlen, quasi exclusivament de sexe i dels seus instints més primaris. Després, la sangria que tots beuen els causa un efecte estrany i, alliberats de qualsevol vestigi d'humanitat, inicien un ràpid descens als inferns mentre el color vermell omple la pantalla. Tot plegat amenitzat amb una completa banda sonora que inclou música electrònica, disco, una mica de tecno, una mica de rock, una mica d'Eric Satie.

Més divertida que "Enter the Void" (i més curta), el seu impacte àudio-visual a tots els nivells és inqüestionable. Argumentalment, és discutible i tirant a gratuïta, tot i que podria il·lustrar la relació entre un art (la dansa) que se centra en el cos i un comportament animal, propiciat per les drogues, regit pels instints i paradoxalment autodestructiu.

diumenge, 28 d’octubre del 2018

KIDDING


No crec que la sèrie de televisió "Kidding" sigui un gran èxit comercial; l'aposta és massa arriscada. Però és precisament aquest risc, la seva raresa, el que la fa interessant.

L'ha dirigida Michel Gondry i la protagonitza Jim Carrey, qui ja havia treballat amb el director en la celebrada "¡Olvídate de mí!". Carrey, no sé si feia falta recordar-ho, ha estat patint una greu crisi tant personal com professional; si "Kidding" ha estat concebuda com una teràpia, resulta idònia. El protagonista és el presentador i l'ànima d'una sèrie televisiva per a infants presumptament educativa en què canta cançons i parla amb ninots i altres actors disfressats d'animals (a l'estil de "Barrio Sésamo", per entendre'ns). El món de Mister Pickles té els ingredients necessaris perquè Carrey exploti el seu histrionisme i Gondry pugui introduir els elements naïf als quals sempre ha estat afeccionat. Però el senyor Pickles també és en Jeff a la vida real, que no és de color rosa com a la televisió: fa un any que va perdre un dels seus dos fills (bessons) en un accident de trànsit absurd i no és menys recent el seu divorci; no ha superat cap del dos traumes.

La contraposició entre aquests espais antagònics però també complementaris podia haver fonamentat un discurs exemplificant sobre la necessitat d'afrontar els revessos de la vida i l'esperit de superació, un d'aquests temes molt americans que de vegades provoquen vergonya aliena. Però, a falta de conèixer el final de la sèrie, diria que els interessos de Gondry van cap a una altra banda. Si més no, cada capítol presenta situacions que fluctuen entre el surrealisme i la incorrecció política i que inclouen relacions homosexuals ocultes (en un cas, dins d'una disfressa de cavall), una amant amb càncer terminal o un adolescent mig drogoaddicte, mentre els protagonistes van caient en el desconcert i la depressió.

divendres, 26 d’octubre del 2018

PETRA


Vaig poder veure la darrera pel·lícula de Jaime Rosales en el marc de les tretzenes jornades del cineclubisme català -celebrades a Porto Cristo, Mallorca, els dies 19, 20 i 21 d'octubre d'enguany-, en una projecció seguida d'un col·loqui amb el mateix director, moderat pel nou soci d'honor de la Federació Catalana de Cineclubs Fernando Lara, periodista i escriptor cinematogràfic, ex-director de la Seminci de Valladolid i de l'Institut de la Cinematografia i de les Arts Audiovisuals (ICAA). Com veieu, un entorn erudit en què fins i tot les preguntes dels espectadors, tots cineclubistes veterans, eren de molt nivell; tant és així que Rosales va comentar que allò semblava França (sic).

Quan després de veure una pel·lícula gaudeixes de l'oportunitat d'escoltar les opinions del seu realitzador, el teu criteri personal perd rellevància i es veu irremeiablement condicionat. Jo volia preguntar-li què collons ens havia volgut explicar però no ho vaig fer perquè: en primer lloc, sóc molt tímid; en segon, les preguntes anaven gairebé totes referides a aspectes tècnics; i en tercer lloc, i no menys important, perquè Rosales va començar la seva al·locució explicant que havia volgut conciliar l'art i els interessos industrials; en altres paraules, que ha volgut fer una obra comercial, una pel·lícula que trobés un públic, a diferència de "Sueño y silencio" (2012), que seria, segons va confessar, el treball del qual se sent més satisfet però que ningú no va anar a veure. D'acord amb aquesta premissa, l'argument de "Petra", un fulletó en tota regla, seria poc més que una excusa per treballar la forma. Rosales diu que existeixen dues formes de narrar: la pròpia del cinema nord-americà clàssic, en què la història resulta transparent, i una altra de moderna, de la qual ell es considera hereu, en què se li demana al públic certa implicació. Llavors, "Petra" és un melodrama d'arrel clàssica que remet a la tragèdia grega (així ho suggereix el títol, que van preferir a l'original que era, precisament, "Melodrama"), però narrat de manera "moderna", a través de sumptuosos moviments de càmera (està filmada íntegrament amb steadycam) que juguen amb l'off visual i estructurat en capítols voluntàriament desordenats que anuncien el contingut de cada un d'ells prevenint l'espectador sobre els esdeveniments immediats i el destí dels personatges, víctimes de la maldat del demiürg que representa en Jaume, l'escultor català interpretat per Joan Botey, actor no professional propietari de la finca en què transcorre quasi tota l'acció.

Dit això, opino que "Petra" és una pel·lícula de factura visual exquisida, amb una interpretació superlativa de Bárbara Lennie, però que acusa certa fredor, no sé si deguda a aquest distanciament de l'aspecte purament argumental. Tot i que tampoc no es tracta d'una història sense interès; potser li falta definir els seus objectius però té un component freudià força curiós, aquesta obsessió per matar el pare que plana sobre un drama al voltant de la mentida, la humiliació, l'incest o la violència (en el fons, Rosales continua fidel a si mateix).

Com sigui, després de sentir-lo parlar i d'haver vist aquest i altres dels seus films, penso que Jaime Rosales és un dels realitzadors més dotats i valents del nostre cinema; també un hàbil orador i un senyor molt intel·ligent que il·lustra amb saviesa i claredat conceptes prou interessants. Per exemple, quan va explicar que la "posada en escena", segons ell, es tracta només de la disposició dels actors en relació a l'escenari i no de la ubicació i moviments de la càmera, que ve després i que seria la "posada en quadre".

Rosales i Lara:


I aprofito per dir que aquestes jornades cineclubistes, a les quals feia temps que no assistia, van resultar particularment entranyables, per l'entorn privilegiat i, sobretot, l'oportunitat de compartir taula i copes amb cinèfils de tot el territori català. L'assemblea va ser particularment divertida quan, en l'apartat de precs i preguntes, una jove cinèfila de Manacor va reclamar la paritat de gènere en la junta i un curs d'empoderament per a les dones, qüestió que va ser contestada per altres fèmines més veteranes que asseguraven no haver-se sentit mai discriminades ni compartir aquesta moda feminista (la paraula "moda" va fer elevar el to de la discussió mentre els cineclubistes homes optàvem per un silenci prudent). Un altre dels temes debatuts va ser la necessitat d'acollir membres més joves, ja que tots som molt vells, massa vells.

L'any passat, l'assemblea es va celebrar a Vic, on tenen un cineclub molt actiu i molt longeu i dels pocs que ha resolt satisfactòriament aquest relleu generacional. En Quim n'és el màxim responsable en l'actualitat i encara recordo quan començava a participar en l'associació i intentava que els components més veterans acceptessin de bon grat la seva aposta pel cinema made in Hong Kong; llavors encara manava l'Andreu, un enamorat del cinema, senzill, proper i molt bona persona. L'acta de l'assemblea de Vic s'hi referia amb unes paraules que quasi em van fer saltar les llàgrimes:

"En Quim Crusellas del cineclub Vic va llegir la glossa de l'Andreu Roca: "Va ser a principis dels 90 que la veu greu i cinematogràfica de l'Andreu va deixar anar: "Crusellas, entra a la junta de Cineclub Vic, que necessitem sang nova, collons!" I amb frases d'aquesta profunditat i elegància també analitza les pel·lícules que veu: "Ja has vist el nou Blade Runner? És de collons!" Un pou de saviesa cinematogràfica i un model d'anàlisi a imitar.

L'Andreu Roca no sé si es desperta molt d'hora, molt d'hora, però va a dormir tard, molt tard. Les reunions de junta al Casino de Vic s'allargaven sempre i es convertien en tertúlies de cine, en autèntiques lliçons regades d'anècdotes i bon humor ... L'Andreu va arribar a la presidència de Cineclub Vic l'any 1974, coincidint amb la constitució de l'Assemblea de Catalunya a Osona. El seu mandat, marcat per la transició política, amb molts socis donant-se de baixa perquè el cineclub ja no era aquell espai alternatiu on parlar de política i sense l'aixopluc del bisbat, va ser una travessia pel desert. Malgrat l'aparent mort del franquisme, amb la possibilitat de fer una programació lliure i més diversa, el descens de socis i els canvis socials i polítics van deixar l'entitat desemparada, i va sobreviure com una pel·lícula de Sèrie B, amb poc pressupost però amb molta resistència i ganes d'arribar al públic. Per això cal reivindicar l'etapa de l'Andreu com una de les més importants de la història de l'entitat. Gràcies a la seva tossuderia, a la defensa del nou cinema autoral hereu del maig del 68, la recuperació de títols prohibits durant la dictadura, i de l'afiliació a la Federació Catalana de Cineclubs (el 1984), l'entitat avui continua viva. Si avui hi ha un Cineclub Vic que ha programat ininterrompudament des de 1958 és en bona part gràcies a l'Andreu. Durant els anys de la seva presidència van passar pel cineclub títols com BLOW-UP, L'ATALANTE, PICKPOCKET, A BOUT DE SOUFFLE, ALPHAVILLE, FREAKS, CUL DE SAC, EL SETÈ SEGELL o ELS 400 COPS..."


Gràcies al Quim, a l'Andreu i a tots els quims i andreus que han fet possible la pervivència dels cineclubs!

dimarts, 23 d’octubre del 2018

TITANIC


Del resum del meu treball en el post que feia 1.000, ha quedat bastant palès que les superproduccions comercials, sobretot les del segle XX, han tingut una presència relativament escassa al bloc.

Sense voler canviar els meus mètodes, parlar de "Titanic" (James Cameron, 1997) podria pal·liar mínimament aquest desajust.

El film va constituir un èxit sense precedents, però que això no ens dugui a engany. A diferència de la majoria de superproduccions actuals en què els responsables juguen sobre segur, James Cameron, després d'un seguit d'èxits comercials en els gèneres de ciència-ficció i d'aventures ("Terminator", "Aliens", "Mentiras arriesgadas"), es va arriscar moltíssim. La producció era caríssima i, abans de l'estrena, molts auguraven un naufragi només comparable al del vaixell protagonista. Tothom coneixia el final de l'aventura, de manera que el suspens no estava gens garantit. A més, no va dubtar a l'hora d'introduir una trama amorosa com a epicentre del relat, romàntica però escassament original, protagonitzada per un noi pobre i una noia de casa bona promesa d'un milionari impresentable.

Però el talent narratiu desplegat per Cameron supera tots els obstacles: atorga relleu a tots els personatges, fins i tot els molt secundaris; la història d'amor és emocionant; mostra la catàstrofe amb tal perícia i luxe de detalls que ja no importa que en coneguem el desenllaç; ens enganxa amb les escenes en què la Rose i el Jack intenten escapar de l'aigua que inunda el vaixell; i brinda moments tan sorprenents i alhora emotius com el concert a coberta enmig del caos (detall rigorosament històric, d'altra banda). La poesia del moment en què Jack fa el retrat de la Rose, o l'escena en què alguns passatgers juguen a futbol amb els trossos de gel de l'iceberg que ha caigut sobre la coberta, ignorants del desastre imminent, o el moment en què el capità, advertit de la dificultat d'anticipar el perill amb una mar tan plana, observa la llimona surant en la seva tassa de te, són alguns exemples de la capacitat de Cameron de fer cinema en estat pur.

dilluns, 15 d’octubre del 2018

TODOS LO SABEN


L'iranià Asghar Farhadi ("Nader i Simin, una separació", "El viajante") viatja a una terra per a ell exòtica (Espanya) però trepitja territori conegut, ja que novament planteja un drama familiar que s'origina en les mentides i els conflictes soterrats i que condueix a un greu dilema. Un argument de suspens pròxim al fulletó sembla allunyar-lo de la subtilesa dels treballs en el seu país d'origen. Però "Todos lo saben" (2018) està ben construïda, realitzada amb elegància i, sobretot, molt ben interpretada per una colla d'actors llatins d'autèntic luxe: Penélope Cruz, Javier Bardem, Ricardo Darín, Eduard Fernández, Bárbara Lennie, Elvira Mínguez, Ramón Barea, Inma Cuesta, entre d'altres.

dissabte, 13 d’octubre del 2018

PASAJE A LA INDIA


David Lean va dirigir "Pasaje a la India" el 1984, catorze anys després del fracàs immerescut de "La hija de Ryan".

Es tracta d'una adaptació d'una novel·la d'E.M. Forster (autor que James Ivory va portar al cinema fins a tres vegades -"Una habitación con vistas", "Maurice", "Regreso a Howards End"-) en què denuncia el racisme dels britànics en la seva aventura colonial, en el fons no gaire memorable si n'exceptuem la invenció del gintònic. El protagonisme de la història es reparteix entre una jove anglesa que va de moderna tot i que resulta ser una reprimida, la seva futura sogra i el seu promès, molt diferents entre si, un metge indi molt bondadós malgrat la seva afició a visitar els bordells de Bombai i, finalment, un britànic (James Fox) crític amb els seus compatriotes i que serà l'únic que restarà fidel al seu amic, el metge, quan l'acusin d'haver agredit sexualment la noia blanca (de tots és sabut, segons el fiscal del judici, que els foscos se senten atrets irremeiablement per les persones de pell més clara).

"Pasaje a la India" no és tan espectacular com els treballs anteriors del director, tot i que l'escena a les coves misterioses de Malabar, eix de l'argument, és tan física, intensa i misteriosa com calia. El film destaca, sobretot, per l'amor que Lean mostra cap als seus personatges, amb les seves contradiccions i febleses, reflex de les contradiccions d'un sistema colonial condemnat a desaparèixer.

divendres, 12 d’octubre del 2018

CARAS Y LUGARES


Agnès Varda, la mítica directora de "Cléo de 5 à 7", s'ajunta amb un jove fotògraf i artista conegut com a JR, una mica misteriós i lacònic, i junts recorren els pobles de França en una furgoneta fotomaton per retratar gent anònima i adornar amb les seves imatges en blanc i negre, revelades en formats enormes, parets de cases que cauen a trossos, murs de fàbriques o contenidors del port de Le Havre.

Aquest és, ni més ni menys, l'argument de "Caras y lugares" (en la traducció es perd el joc de paraules de l'original "Visages Villages", que no serà l'únic que escoltem al llarg del film). Però aquesta col·laboració entre la nonagenària realitzadora i el jove artista conceptual, entre el documental i la road movie, està molt lluny de resultar pretensiosa o gratuïta. Ans al contrari, és una experiència sorprenent i fascinant que celebra la vida mentre ens mostra la seva fugacitat; és un cant a l'amistat i a la gent senzilla, que, no sabem si casualment o no, contraposa a l'antipatia d'un Jean-Luc Godard erigit en coprotagonista sense aparèixer en cap fotograma. El film, molt emotiu, es construeix a partir de la mirada dels seus protagonistes tot i que, no menys paradoxalment, Varda té greus problemes de visió i JR sempre duu ulleres fosques sense atendre els precs de la directora perquè se les tregui.

diumenge, 7 d’octubre del 2018

# 1.000

Doncs sí, amics meus, aquesta és l'entrada que fa 1.000.

I per celebrar aquesta efemèride, sens perjudici de remetre'm a les etiquetes del bloc, el que faré en aquest post tan emblemàtic és un nou índex una mica diferent que serveixi per intentar assolir allò que és inassolible: certa voluntat enciclopèdica que sempre he preservat però a la qual he servit força malament, alternant una mica de tot, monografies, comentaris de títols clàssics i comentaris d'estrenes (clàssiques o no tant), tot plegat sense gaire ordre ni concert. Finalment, l'única veritat serà la meva pròpia i intransferible educació cinèfila, molt pobra, basada sobretot en la memòria de la meva adolescència. Els greus forats, les mancances que es posaran en evidència, potser em facin ser més rigorós en el futur. O potser no. En qualsevol cas, penso seguir divertint-me com fins ara i espero no resultar avorrit en conseqüència.

Començarem per detallar els directors més recurrents (que han estat objecte de més entrades). Faré dues llistes, una de directors clàssics i una altra de moderns. I, com que els conceptes de clàssics i de moderns són discutibles, aclareixo que els he separat d'acord amb el criteri següent: clàssics són aquells que van dirigir el seu primer llargmetratge abans del 1961; moderns, la resta. Que fàcil, oi? La freqüència reflecteix el meu gust personal però només en part, ja que la casualitat o l'oportunitat també han tingut molt a veure.

ELS (MÉS) CLÀSSICS:

1. STANLEY KUBRICK
2. FEDERICO FELLINI
3. ALAIN RESNAIS
4. JEAN-LUC GODARD
5. BILLY WILDER
6. CLAUDE CHABROL
7. FRANÇOIS TRUFFAUT
8. ORSON WELLES
9. LUCHINO VISCONTI
10. ALFRED HITCHCOCK
11. FRITZ LANG
12. INGMAR BERGMAN
13. CARL THEODOR DREYER
14. ERIC ROHMER
15. JOHN FORD

ELS MODERNS (?):

1. STEVEN SPIELBERG
2. WOODY ALLEN
3. FRANCIS COPPOLA
4. MARTIN SCORSESE
5. PIER PAOLO PASOLINI
6. ÁLEX DE LA IGLESIA
7. DAVID LYNCH
8. RIDLEY SCOTT
9. ROMAN POLANSKI
10. SAM PECKINPAH
11. BRIAN DE PALMA
12. PEDRO ALMODÓVAR
13. QUENTIN TARANTINO
14. ISABEL COIXET
15. JOEL COEN

I ara intentarem ordenar d'alguna manera les pel·lícules (no totes):

Començarem pel cinema silent:

1920.

PÁGINAS DEL LIBRO DE SATÁN

1921.

EL CHICO

1922.

EL DOCTOR MABUSE
LA BRUJERÍA A TRAVÉS DE LOS TIEMPOS

1923.

EL HOMBRE MOSCA

1924.

AVARICIA
LOS NIBELUNGOS

1925.

EL ACORAZADO POTEMKIN
EL AMO DE LA CASA
EL VENTALL DE LADY WINDERMERE

1927.

AMANECER
METRÓPOLIS

1928.

EL CAMERAMAN
EL HOMBRE QUE RÍE
LA PASIÓN DE JUANA DE ARCO

1929.

EL HOMBRE CON LA CÁMARA

1932.

VAMPYR, LA BRUJA VAMPIRO

1936.

TIEMPOS MODERNOS

Sens dubte falten molts títols essencials. Però encara és més imperdonable la llista que seguirà.

Els anys trenta (en realitat, hem inclòs títols anteriors a la revolucionària "Ciudadano Kane"):

1931.

M, EL VAMPIRO DE DÜSSELDORF

1932.

ADIÓS A LAS ARMAS
FREAKS

1933.

KING KONG
EL TESTAMENTO DEL DOCTOR MABUSE

1934.

L'ATALANTE

1935.

LA KERMESSE HEROICA

1939.

LA REGLA DEL JUEGO
LOS VIOLENTOS AÑOS VEINTE
NINOTCHKA

1940.

EL BAZAR DE LAS SORPRESAS
LAS UVAS DE LA IRA

1941.

¡QUÉ VERDE ERA MI VALLE!

El cinema nord-americà dels anys quaranta i cinquanta:

1941.

CIUDADANO KANE

1942.

CASABLANCA
EL CUARTO MANDAMIENTO

1944.

PERDICIÓN

1945.

DÍAS SIN HUELLA

1946.

¡QUÉ BELLO ES VIVIR!
ENCADENADOS
EL EXTRAÑO
LOS MEJORES AÑOS DE NUESTRA VIDA

1947.

LA DAMA DE SHANGHAI

1948.

CARTA DE UNA DESCONOCIDA
MACBETH
RÍO ROJO

1949.

EL MANANTIAL
UN DÍA EN NUEVA YORK

1950.

EL CREPÚSCULO DE LOS DIOSES
EL DEMONIO DE LAS ARMAS

1951.

EL GRAN CARNAVAL

1952.

CANTANDO BAJO LA LLUVIA
EL HOMBRE TRANQUILO

1953.

FEAR AND DESIRE
TRAIDOR EN EL INFIERNO

1954.

JOHNNY GUITAR
SABRINA
LA VENTANA INDISCRETA

1955.

ATRAPA A UN LADRÓN
KILLER'S KISS
LA NOCHE DEL CAZADOR
LA TENTACIÓN VIVE ARRIBA
REBELDE SIN CAUSA
SIEMPRE HACE BUEN TIEMPO

1956.

ATRACO PERFECTO
CENTAUROS DEL DESIERTO
LOS DIEZ MANDAMIENTOS
PLANETA PROHIBIDO

1957.

DOCE HOMBRES SIN PIEDAD
EL INCREÍBLE HOMBRE MENGUANTE
SENDEROS DE GLORIA
TESTIGO DE CARGO

1958.

SED DE MAL
VÉRTIGO

1959.

CON FALDAS Y A LO LOCO
CON LA MUERTE EN LOS TALONES
DE REPENTE, EL ÚLTIMO VERANO
OPERACIÓN PACÍFICO

Cinema europeu de postguerra (fins el 1955):

1943.

OSSESSIONE

1946.

LA BELLA Y LA BESTIA

1948.

LADRÓN DE BICICLETAS
LA TERRA TREMA

1949.

EL TERCER HOMBRE

1951.

BELLÍSIMA

1952.

JUEGOS PROHIBIDOS

1953.

LOS INÚTILES

No gran cosa, com podeu veure. Però això s'anima a partir de la dècada dels seixanta. Tant és així, que he fet diverses classificacions: en primer lloc, el cinema nord-americà d'una etapa que comprèn des de la decadència del sistema d'estudis a la renovació formal i temàtica del final de la dècada. Després, un apartat dedicat a l'edat daurada del cinema europeu d'autor, en un període que aniria des del 1955 al 1975; i encara he separat un espai que recollís les avantguardes més òbvies: la Nouvelle Vague, fonamentalment, a la qual he dedicat molts posts des de l'inici del bloc; com que és, en realitat, un moviment heterogeni i no queda gaire clar fins on arriba la seva vigència, m'he centrat en els anys que van del 1959 al 1967, quan Godard es fa més radical i Truffaut més clàssic.

Després, venen els anys setanta, fonamentalment americans, tot i que he inclòs alguns títols europeus que s'han escapat de les altres classificacions perquè no són estrictament d'autor o perquè són posteriors al 1975.

I, per acabar aquest recorregut cronològic, la dècada dels vuitanta en territori nord-americà, quan els cineastes apareguts en la dècada anterior i algunes aportacions europees van oferir-nos un cinema bàsicament comercial i despreocupat però amb unes senyes d'identitat relativament homogènies (a més, així rememoro la meva adolescència). I això no vol dir que no hi hagi hagut grans pel·lícules dels noranta ençà, però vull que aquest recull se centri en èpoques menys conegudes pel públic actual i més concretes estilísticament; possiblement, i sense desmerèixer alguns treballs contemporanis, també més interessants. D'altra banda, ja tenia prou feina fent-ho d'aquesta manera.


Cinema nord-americà dels seixanta:

1960.

EL APARTAMENTO
ESPARTACO
PSICOSIS

1961.

DESAYUNO CON DIAMANTES
EL TERROR DE LAS CHICAS
ESPLENDOR EN LA HIERBA
LA CALUMNIA
UN, DOS, TRES
VENCEDORES O VENCIDOS
WEST SIDE STORY

1962.

CHANTAJE CONTRA UNA MUJER
DÍAS DE VINO Y ROSAS
DUELO EN LA ALTA SIERRA
EL HOMBRE QUE MATÓ A LIBERTY VALANCE
EL MENSAJERO DEL MIEDO
EL MILAGRO DE ANNA SULLIVAN
LOLITA
MATAR A UN RUISEÑOR

1963.

CLEOPATRA
DEMENTIA 13
IRMA LA DULCE
EL PROFESOR CHIFLADO
LA PANTERA ROSA

1964.

¿TELÉFONO ROJO? VOLAMOS HACIA MOSCÚ
BÉSAME, TONTO
MARNIE, LA LADRONA
MARY POPPINS
MAYOR DUNDEE
PUNTO LÍMITE
SIETE DÍAS DE MAYO

1966.

EN BANDEJA DE PLATA
LA JAURÍA HUMANA
PROPIEDAD CONDENADA
YA ERES UN GRAN CHICO

1967.

A SANGRE FRÍA
BONNIE AND CLYDE
DESCALZOS POR EL PARQUE
EL GRADUADO
SOLA EN LA OSCURIDAD
WHO'S THAT KNOCKING AT MY DOOR?

1968.

2001: UNA ODISEA DEL ESPACIO
EL GUATEQUE
EL NADADOR
EL PLANETA DE LOS SIMIOS
EL VALLE DEL ARCO IRIS
FACES
GREETINGS
LA NOCHE DE LOS MUERTOS VIVIENTES
LA SEMILLA DEL DIABLO

1969.

ALICE'S RESTAURANT
COWBOY DE MEDIANOCHE
DANZAD, DANZAD, MALDITOS
DOS HOMBRES Y UN DESTINO
EASY RYDER
EL DESCENSO DE LA MUERTE
EL VALLE DEL FUGITIVO
GENT DE PLUJA
GRUPO SALVAJE
TOMA EL DINERO Y CORRE

L'edat d'or del cinema d'autor europeu (1955-1975) (Potser no tots els títols són cinema d'autor però tots són obra d'autors):

1956.

LA MUERTE EN ESTE JARDÍN

1957.

LAS NOCHES DE CABIRIA
NOCHES BLANCAS

1958.

ASCENSOR PARA EL CADALSO
MON ONCLE

1959.

EL GENERAL DE LA ROVERE
EL TIGRE DE ESNAPUR / LA TUMBA INDIA
PICKPOCKET

1960.

LA DOLCE VITA
EL MANANTIAL DE LA DONCELLA
LA AVENTURA
LOS OJOS SIN ROSTRO
ROCCO Y SUS HERMANOS

1961.

ACCATTONE
LA NOCHE

1962.

EL ECLIPSE
LA ESCAPADA
LAWRENCE DE ARABIA
MAMMA ROMA

1963.

8 Y 1/2
EL GATOPARDO
EL SIRVIENTE
ROGOPAG

1964.

EL EVANGELIO SEGÚN SAN MATEO

1965.

DOCTOR ZHIVAGO
EL HOMBRE DEL CRÁNEO RASURADO
REPULSIÓN
SANDRA

1966.

AU HAZARD BALTHAZAR
DARRERA LA PISTA DE LA GUINEU
PAJARITOS Y PAJARRACOS
PERSONA

1967.

EDIPO REY
LAS BRUJAS

1968.

BESOS ROBADOS
CAPRICCIO ALL'ITALIANA
HASTA QUE LLEGÓ SU HORA
LA HORA DEL LOBO
LA MUJER INFIEL
LA NOVIA VESTÍA DE NEGRO 
LAS CIERVAS
ROMEO Y JULIETA
TEOREMA
TOBY DAMMIT

1969.

ACCIDENTE SIN HUELLA
AMOR Y RABIA
EL CARNICERO
EL PEQUEÑO SALVAJE
LA CAÍDA DE LOS DIOSES
LA SIRENA DEL MISSISSIPPI
MA NUIT CHEZ MAUD
MEDEA
POCILGA
SATYRICON
WOMEN IN LOVE

1970.

DOMICILIO CONYUGAL
EL JARDÍN DE LOS FINZI-CONTINI
LA HIJA DE RYAN
LA RUPTURA
LE GENOU DE CLAIRE

1971.

EL DECAMERÓN
MUERTE EN VENECIA
THE BOY FRIEND

1972.

EL DISCRETO ENCANTO DE LA BURGUESÍA
EL ÚLTIMO TANGO EN PARÍS
GRITOS Y SUSURROS
L'AMOUR L'APRÈS-MIDI
LOS CUENTOS DE CANTERBURY
LUDWIG
ROMA
TOUT VA BIEN

1973.

AMARCORD
EL PLANETA SALVAJE
LA GRAN COMILONA
LA MAMAN ET LA PUTAIN
LA NOCHE AMERICANA
SECRETOS DE UN MATRIMONIO

1974.

ALICIA EN LAS CIUDADES
LAS MIL Y UNA NOCHES
TAMAÑO NATURAL
TODOS NOS LLAMAMOS ALÍ
STAVISKY

1975.

LA LEY DEL MÁS FUERTE
ROJO OSCURO
SALÓ
TOMMY

La reinvenció del cinema (avantguardes europees 1959-1967):

1959.

HIROSHIMA MON AMOUR
LOS CUATROCIENTOS GOLPES

1960.

À BOUT DE SOUFFLE
LE PETIT SOLDAT
TIREZ SUR LE PIANISTE
ZAZIE DANS LE MÉTRO

1961.

EL AÑO PASADO EN MARIENBAD
PARIS NOUS APPARTIENT
UNE FEMME EST UNE FEMME

1962.

JULES ET JIM
LA SOLEDAD DEL CORREDOR DE FONDO
VIVRE SA VIE

1963.

MURIEL OU LE TEMPS D'UN RETOUR

1964.

A HARD DAY'S NIGHT
BANDE À PART
LA PIEL SUAVE
LEMMY CONTRA ALPHAVILLE
UNE FEMME MARIÉE

1965.

PIERROT LE FOU
THE WAR GAME

1966.

DEUX OU TROIS CHOSES QUE JE SAIS D'ELLE
FAHRENHEIT 451
LA GUERRA HA TERMINADO
MASCULIN FÉMININ
QUI ÊTES-VOUS, POLLY MAGOO?

1967.

ANNA
LA COLECCIONISTA
PLAYTIME
WEEK END

Els anys setanta:

1970.

HI, MOM!
LA BALADA DE CABLE HOGUE
PEQUEÑO GRAN HOMBRE

1971.

BANANAS
DOS HOMBRES CONTRA EL OESTE
EL HOMBRE DE UNA TIERRA SALVAJE
EL SEDUCTOR
EL ÚLTIMO VALLE
LA AMENAZA DE ANDRÓMEDA
LA NARANJA MECÁNICA
LOS VIVIDORES
PERROS DE PAJA
TAKING OFF
THE LAST PICTURE SHOW

1972.

¿QUÉ ME PASA, DOCTOR?
¿QUÉ OCURRIÓ ENTRE TU PADRE Y MI MADRE?
BOXCAR BERTHA
DEFENSA
DIAGNÓSTICO: ASESINATO
CABARET
EL CANDIDATO
EL DIABLO SOBRE RUEDAS
EL PADRINO
JUNIOR BONNER
LA HUIDA
LAS AVENTURAS DE JEREMIAH JOHNSON
TODO LO QUE USTED SIEMPRE QUISO SABER SOBRE EL SEXO Y NO SE ATREVÍA A PREGUNTAR
UN DIAMANTE AL ROJO VIVO

1973.

AMERICAN GRAFFITI
EL DORMILÓN
EL EXORCISTA
EL GOLPE
EL HOMBRE DE MIMBRE
HERMANAS
JESUS CHRIST SUPERSTAR
LUNA DE PAPEL
MALAS CALLES
MALAS TIERRAS
PAT GARRET Y BILLY THE KID
TAL COMO ÉRAMOS

1974.

ALICIA YA NO VIVE AQUÍ
CHINATOWN
EL FANTASMA DEL PARAÍSO
EL GRAN GATSBY
EL JOVENCITO FRANKENSTEIN
LA CONVERSACIÓN
EL PADRINO II
LA NOCHE SE MUEVE
LA MATANZA DE TEXAS
LOCA EVASIÓN
PRIMERA PLANA
QUIERO LA CABEZA DE ALFREDO GARCÍA
YAKUZA

1975.

ALGUIEN VOLÓ SOBRE EL NIDO DEL CUCO
BARRY LYNDON
EL LUCHADOR
EL REGRESO DE LA PANTERA ROSA
LA ÚLTIMA NOCHE DE BORIS GRUSHENKO
LOS ARISTÓCRATAS DEL CRIMEN
LOS TRES DÍAS DEL CÓNDOR
TIBURÓN

1976.

CARRIE
EL ASESINATO DE UN CORREDOR DE APUESTAS CHINO
EL QUIMÉRICO INQUILINO
ERASERHEAD
FASCINACIÓN
KING KONG
LA PIEL DURA
MARATHON MAN
MISSOURI
TAXI DRIVER
TODOS LOS HOMBRES DEL PRESIDENTE

1977.

ANNIE HALL
ENCUENTROS EN LA TERCERA FASE
FIEBRE DEL SÁBADO NOCHE
LA CRUZ DE HIERRO
LA GUERRA DE LAS GALAXIAS
LOS DUELISTAS
NEW YORK, NEW YORK
PROVIDENCE

1978.

CONVOY
DÍAS DEL CIELO
EL EXPRESO DE MEDIANOCHE
EL CAZADOR
FEDORA
GREASE
LA FURIA
THE DRIVER
THE WARRIORS

1979.

10, LA MUJER PERFECTA
1941
ALIEN
APOCALYPSE NOW
HAIR
HOME MOVIES
LOS PASAJEROS DEL TIEMPO
MAD MAX, SALVAJES DE AUTOPISTA
MANHATTAN
QUADROPHENIA
TESS
THE WANDERERS

Cinema nord-americà dels vuitanta:

1980.

ATERRIZA COMO PUEDAS
BRUBAKER
EL IMPERIO CONTRAATACA
EL RESPLANDOR
FAMA
FORAJIDOS DE LEYENDA
GENTE CORRIENTE
LA PUERTA DEL CIELO
L'HOME ELEFANT
OUT OF THE BLUE
PERMANENT VACATION
RECUERDOS
S.O.B.
TORO SALVAJE
VESTIDA PARA MATAR

1981.

EN BUSCA DEL ARCA PERDIDA
GEORGIA
IMPACTO
LA PRESA
RAGTIME
REBORN
TODOS RIERON

1982.

BLADE RUNNER
CORAZONADA
CREEPSHOW
EL REY DE LA COMEDIA
E.T., EL EXTRATERRESTRE
LA COMEDIA SEXUAL DE UNA NOCHE DE VERANO
LÍMITE: 48 HORAS
OFICIAL Y CABALLERO
POLTERGEIST
VEREDICTO FINAL
VICTOR VICTORIA

1983.

CLAVE: OMEGA
CUJO
CHRISTINE
EL PRECIO DEL PODER
EL RETORNO DEL JEDI
EN LOS LÍMITES DE LA REALIDAD
LA ZONA MUERTA
REBELDES
LA LEY DE LA CALLE
VIDEODROME
ZELIG

1984.

AMADEUS
BIRDY
BROADWAY DANNY ROSE
CALLES DE FUEGO
COTTON CLUB
DOBLE CUERPO
DUNE
EL MEJOR
EXTRAÑOS EN EL PARAÍSO
INDIANA JONES Y EL TEMPLO MALDITO
LOS CHICOS DEL MAÍZ
PARIS, TEXAS
PESADILLA EN ELM STREET

1985.

AFTER HOURS
ALWAYS
CUANDO LLEGA LA NOCHE
EL COLOR PÚRPURA
LADY HALCÓN
LA ROSA PÚRPURA DE EL CAIRO
LEGEND
MANHATTAN SUR
MÁSCARA
MEMORIAS DE ÁFRICA
REGRESO AL FUTURO
ST. ELMO, PUNTO DE ENCUENTRO

1986.

AGENTE DOBLE EN BERLÍN
ALGO SALVAJE
DOWN BY LAW
EL COLOR DEL DINERO
EL CUERPO
HANNAH Y SUS HERMANAS
PEGGY SUE SE CASÓ
TERCIOPELO AZUL
TOP GUN

1987.

CITA A CIEGAS
DÍAS DE RADIO
EL CORAZÓN DEL ÁNGEL
EL IMPERIO DEL SOL
EL SICILIANO
JARDINES DE PIEDRA
LA CHAQUETA METÁLICA
LA SOMBRA DEL TESTIGO
LOS INTOCABLES DE ELIOT NESS
SUPERDETECTIVE EN HOLLYWOOD

1988.

ARDE MISSISSIPPI
CASADA CON TODOS
COCKTAIL
COLORES DE GUERRA
EL SENDERO DE LA TRAICIÓN
LAS AMISTADES PELIGROSAS
LA ÚLTIMA TENTACIÓN DE CRISTO
TUCKER: UN HOMBRE Y SU SUEÑO
UN LUGAR LLAMADO MILAGRO

1989.

CORAZONES DE HIERRO
DELITOS Y FALTAS
EL CLUB DE LOS POETAS MUERTOS
HISTORIAS DE NUEVA YORK
INDIANA JONES Y LA ÚLTIMA CRUZADA
MISTERY TRAIN
REGRESO AL FUTURO II
VALMONT

Predominança clara del cinema nord-americà, almenys pel que fa al segle XX.

Però en el bloc també han tingut cabuda altres cinematografies: la llatinoamericana (d'alguns títols mexicans de Buñuel a la guanyadora de l'Òscar "Una mujer fantástica"); el cinema asiàtic, molt ben representat pel que fa al segle actual; o el cinema de l'Est europeu, tot i l'absència clamorosa de Tarkovsky -que em perdoni Ricardo Pérez-, des d'"El acorazado Potemkin" a "Paraíso".


Els cinemes espanyol i català del segle actual han tingut força presència. Però ha estat gràcies al cicle de la 2 que hem tingut ocasió de revisar o descobrir moltes pel·lícules del cinema espanyol del segle passat, de manera que aquest apartat resulta molt complet en comparació, tot i l'absència d'algun títol cabdal (que potser comentem en el futur).


Cinema espanyol:

1951.

CIELO NEGRO

1952.

BIENVENIDO MÍSTER MARSHALL

1955.

HISTORIAS DE LA RADIO
MISTER ARKADIN
MUERTE DE UN CICLISTA

1956.

CALLE MAYOR

1958.

LA VENGANZA

1959.

LOS CHICOS

1961.

DIFERENTE
PLÁCIDO

1962.

GRITOS EN LA NOCHE
NOCHE DE VERANO

1963.

EL MUNDO SIGUE
EL VERDUGO
NUNCA PASA NADA
RIFIFÍ EN LA CIUDAD

1964.

LA NIÑA DE LUTO
VACACIONES PARA IVETTE

1965.

CAMPANADAS A MEDIANOCHE
FATA MORGANA

1966.

JUGUETES ROTOS
LA BUSCA
LA CAZA
NOCHE DE VINO TINTO
NUEVE CARTAS A BERTA

1969.

DEL AMOR Y OTRAS SOLEDADES
LA RESIDENCIA
LAS CRUELES
LOS DESAFÍOS
ME ENVENENO DE AZULES

1971.

CANCIONES PARA DESPUÉS DE UNA GUERRA

1972.

ANA Y LOS LOBOS
LA NOVIA ENSANGRENTADA
VENTE A LIGAR AL OESTE

1973.

EL ESPÍRITU DE LA COLMENA
LA SEMANA DEL ASESINO

1974.

CLARA ES EL PRECIO
EL AMOR DEL CAPITÁN BRANDO
VIDA CONYUGAL SANA

1975.

CRÍA CUERVOS
FURTIVOS
LOS PÁJAROS DE BADEN-BADEN

1976.

¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO?
TATUAJE

1977.

CAMBIO DE SEXO

1978.

BILBAO

1979.

ARREBATO
CANICHE
LA MUCHACHA DE LAS BRAGAS DE ORO

1980.

ÓPERA PRIMA

1981.

DEPRISA, DEPRISA
EL CRACK

1982.

ASESINATO EN EL COMITÉ CENTRAL
LA COLMENA

1983.

EL SUR
ENTRE TINIEBLAS

1984.

FANNY PELOPAJA
LOS SANTOS INOCENTES

1985.

LOLA

1986.

EL VIAJE A NINGUNA PARTE
LA LEY DEL DESEO
TIEMPO DE SILENCIO

1987.

ANGOIXA
EL LUTE (CAMINA O REVIENTA)

1988.

MUJERES AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS
EL LUTE II: MAÑANA SERÉ LIBRE

1989.

SI TE DICEN QUE CAÍ

1990.

LAS EDADES DE LULÚ

1991.

AMANTES

1992.

AMO TU CAMA RICA
JAMÓN JAMÓN
EL AMANTE BILINGÜE

1993.

HUEVOS DE ORO
INTRUSO
KIKA

1994.

LA PASIÓN TURCA
LOS PEORES AÑOS DE NUESTRA VIDA

1995.

EL DÍA DE LA BESTIA

1996.

BÁMBOLA
LIBERTARIAS

1997.

ABRE LOS OJOS
LA CAMARERA DEL TITANIC

1998.

LA NIÑA DE TUS OJOS
MUERTOS DE RISA

1999.

VOLAVÉRUNT