diumenge, 29 de juliol del 2012

RÍO ROJO


Fa uns dies, al bloc Esculpiendo el tiempo, el nostre company Ricardo Pérez va publicar un post on relacionava els que eren, pel seu gust, els deu millors westerns de la història. I li vaig comentar que estava molt d'acord amb el seu criteri però que em faltaven dos títols de la llista: "Juntos hasta la muerte" (Raoul Walsh, 1949) i "Río Rojo" (Howard Hawks, 1948).

Ha volgut la casualitat que, pocs dies després, La Sexta 3 programés el títol de Hawks, el primer dels seus tres rius (éls altres són "Río Bravo", del 1959, i "Río Lobo", del 1970, que tanca la seva filmografia).

Certament, es tracta d'una pel·lícula magnífica, el títol definitiu sobre l'èpica dels cowboys. La història del ranxer Dunson (John Wayne), que mena nou mil caps de bestiar des de Texas fins al ferrocarril amb l'ajut del seu fillol Matthew Garth (un joveníssim Montgomery Clift), ho té tot: un greu conflicte moral entre els protagonistes; imatges d'una bellesa impressionant, com la dels cowboys esperant sobre els seus cavalls l'inici de la marxa, fotografiats a contrallum en trencar l'alba (cortesia de Russell Harlan); nits al ras al costat d'una foguera; nits al ras sota la pluja; nits al ras entre la boira; el bestiar en desbandada (en aquesta escena mor un cowboy jove que, la nit abans, havia manifestat innocentment el seu desig de lliurar el bestiar per poder comprar-li unes sabates vermelles a la seva esposa; una situació dramàtica després copiada i parodiada fins a l'extenuació); el bestiar i els vaquers travessant un riu (que inclou plans de càmera subjectiva presos des de dins del carro de les provisions conduït -com no podia ser menys- per Walter Brennan); un atac dels indis; trets i cops de puny. Hi ha una noia (Joanne Dru), però això no arriba a espatllar la història; de fet, la intervenció de la hawksiana heroïna resultarà decisiva en el desenllaç a Abilene, quan el bestiar ha estat lliurat al ferrocarril i pagat amb generositat però els protagonistes encara han de passar comptes entre ells.

dijous, 26 de juliol del 2012

STELLA


No sé si "Stella" (2008) recull els records d'adolescència de la seva directora, Sylvie Verheyde, però podria molt ben ser, perquè té totes les característiques de les històries extretes directament de la realitat. L'acció se situa als anys setanta, quan Verheyde devia ser una nena com la protagonista; des del juke-box del bar que regenten els seus pares sonen hits de l'època ("El Bimbo", "Michèle", de Gérard Lenorman, "Ti amo", d'Umberto Tozzi, molts temes d'Eddy Mitchell...); no passa gran cosa però allò que passa té una gran transcendència per a la petita Stella; fins i tot algunes circumstàncies resulten poc habituals (com passa en la realitat), com és el fet que la seva única amiga a l'escola sigui la que treu millors notes, essent Stella la més inútil. Però Gladys, l'amiga, filla de jueus emigrats de l'Argentina, també és en certa mesura una marginada, i connecta amb la intel·ligència natural de la introvertida Stella i la introdueix en la lectura dels clàssics i l'educació auto-didacta, en una plausible demostració de la inutilitat dels mètodes d'ensenyament tradicionals. Com passa en els millors films autobiogràfics (ho sigui realment o no), a través de les peripècies més quotidianes trobem un retrat precís d'un món classista i injust, ple d'éssers a la deriva, ple d'interrogants, al qual Stella s'enfronta mentre mira de comprendre'l i aprèn a enamorar-se i a odiar, a exercir la violència i a ser tolerant.

dissabte, 21 de juliol del 2012

SEUL CONTRE TOUS


Si "Enter the Void" (2009) era formalment radical, "Seul contre tous" (1998), el primer llargmetratge de Gaspar Noé, ho és argumentalment.

No apte per a espectadors sensibles, el film ens posa en la pell d'un ex-carnisser malcarat i primitiu que odïa tothom i que passeja el seu odi pels carrers, bars i habitacles més tristos de tota França; una França que ell compara amb un formatge ple de cucs i un odi verbalitzat constantment per la seva veu en off i concretat en una violència extrema en almenys un parell d'ocasions, la primera de les quals ens agafa una mica d'improvís, no tant la segona ja que un rètol adverteix al públic present que disposa de trenta segons per abandonar la projecció. Qui avisa no és traïdor.

El doble final és un detall una mica gratuït en un film més controlat que els posteriors treballs de Noé, i més pertinent. El carnisser és un ésser abominable però, alhora, molt lúcid en la seva anàlisi destructiva de la moral burgesa, contra la qual aconsegueix finalment imposar la seva rebel·lia, paradoxalment amb un acte d'amor.

dimecres, 18 de juliol del 2012

LLUITA DE CLASSES EN DOS REGISTRES

Suposo que la meva cinefília em converteix en un intel·lectual. M'agrada envoltar-me de gent cinèfila, de gent intel·ligent i amb bon gust. I, no obstant això, haig de dir que no suporto els esnobs, la gent que fa gala dels seus coneixements o del seu estatus només per marcar distàncies amb el populatxo.

Rainer Werner Fassbinder era un director alemany sovint comparat amb Almodóvar perquè era gai i feia melodrames protagonitzats per gais. Al meu entendre, però, Fassbinder era molt més modest.

L'any 1975 va dirigir i protagonitzar "La ley del más fuerte". Hi fa el paper de Fox, un xicot no gaire espavilat i sense recursos econòmics... fins que guanya 500.000 marcs a la rifa; llavors, fa amistat amb Eugen, un homosexual de casa bona, amant de l'òpera i de gustos cars; Fox explica a tothom que està content perquè sap que Eugen, com que és empresari, no va amb ell per interès. És un melodrama pur que carrega sense pietat contra els burgesos (Eugen, la seva família i amics), en part orgullosos i en part avergonyits de la seva mediocritat i que gaudeixen humiliant Fox, representant del proletariat, que té tan males maneres com bon cor. Una curiositat afegida és la presència, fent de gai madur, de Karlheinz Böhm, l'actor que feia de Franz Josef a les pel·lícules de la Sissí i que també va protagonitzar "El fotógrafo del pánico".

Molt elegant, no és...


Aquesta pel·lícula em va fer pensar en una altra més lleugera -una comèdia, de fet- que també tracta de com els esnobs s'aprofiten d'uns individus sense maneres però amb molts duros. Em refereixo a la divertidíssima "Granujas de medio pelo" (Woody Allen, 2000), en la qual uns lladregots de molt poca volada (el matrimoni format per Allen i Tracey Ullman) es fan rics gràcies no a un atracament sinó a la venda de galetes que els serveix de tapadora i contracten un dandi amb pocs escrúpols (Hugh Grant) perquè els instrueixi sobre com moure's en l'alta societat. La mala llet del film d'Allen és similar a la del de Fassbinder però el final és més benèvol.

dissabte, 14 de juliol del 2012

MÉS VARIACIONS (DUES MÉS) ENTORN DE LA VIOLÈNCIA I LA VENJANÇA

Després de comentar "Simpathy for Lady Vengeance" i "Confessions", m'agradaria parlar de dos contribucions europees al tema de la violència i la venjança, que aporten punts de vista nous:

FUNNY GAMES (Michael Haneke, 1997).

És potser el film més impactant d'un dels millors directors europeus contemporanis. Básicament, tracta de la violència gratuïta; dos nois molt ben pentinats i pulcrament vestits de blanc assalten la segona residència d'una família burgesa i sotmeten les seves víctimes a tortures i vexacions amb total fredor i amb l'únic objectiu aparent de passar l'estona. Es prenen les coses amb calma i nosaltres, espectadors, podem sentir com passen lentament i inexorablement les hores que només poden conduir a una mort alliberadora, però no per això menys espantosa, quan acabi la nit.

Al nostre interior neix una ràbia incontrolable davant d'uns fets tan mancats de raó, del cinisme despietat dels agressors i de la inutilitat dels esforços de les víctimes per escapar del seu destí. El director ho sap i propicia a mitja pel·lícula un gir inesperat: tot d'una, un dels joves es distreu, la mare li pren l'arma i el dispara i fereix mortalment.

Vaig veure aquesta pel·lícula un dia a la nit per televisió. Recordo perfectament la meva angoixa i que, en arribar l'escena que esmento, vaig saltar i cridar de satisfacció. Llavors, jo formava part de la història que Hanecke m'estava explicant A MI.

L'escena segueix de la manera següent (spoiler): el segon assaltant es veu superat per primera vegada en la nit fatídica. Llavors, cerca el comandament a distància del televisor que hi ha a la casa; l'agafa, rebobina i veiem com l'escena transcorre a l'inrevés fins tornar a la situació precedent: el noi és viu, els assaltants tenen l'escopeta i la mare no pot fer-hi res.

Em vaig quedar tan frustrat com perplex, però alhora admirat. La pel·lícula no parlava només de la violència irracional d'uns joves psicòpates prou intel·ligents com per dissertar sobre l'antimatèria i els forats negres mentre culminen la seva acció criminal. "Funny Games" parla de la capacitat del cinema per manipular les consciències. Estem assistint a una representació, és impossible que ningú rebobini el temps com fa el personatge; no obstant això, nosaltres hem pres partit i hem decidit que els assaltants mereixen morir. Comprovar que som incapaços d'influir en els fets narrats ens fa sentir impotents i inútils, i en darrera instància aterrits perquè sabem que si mai ens trobem en una situació similar no hi haurà un guionista pietós que ens salvi de la mort.

L'agressor mira l'espectador: "No et pensaries pas que això podia acabar bé, oi?".


Aquest film té una versió nord-americana de 2008, dirigida pel mateix Hanecke, que és una repetició pla per pla de l'original austríac. Prescindible.

IRREVERSIBLE (Gaspar Noé, 2002).

"Irreversible" narra un fet terrible (una violació molt explícita visualitzada en un pla fix de set minuts de durada enmig d'un film en què la càmera no para de moure's).

El film més conegut de Gaspar Noé narra un afront (la violació de Monica Bellucci) i la venjança posterior que el seu nòvio (Vincent Cassel) i el seu ex (Albert Dupontel) duen a terme en un bar gai de nom "Rectum", que és el lloc més sòrdid imaginable. Una venjança que esdevé tant o més terrible que l'acte que l'ha motivada.

L'originalitat del film de Noé rau en què les escenes estan ordenades en sentit cronològic invers, o sigui que comença pel final. Llavors, l'espectador assisteix a la venjança sense conèixer allò que la motiva; i fins al final de la pel·lícula -que és el començament de la història- no podrem valorar l'abast dels fets. D'aquesta manera, el procés d'identificació amb l'aventura i els personatges (l'espectador també desitja la venjança) resulta alterat i ens veiem obligats a qüestionar el sentit de les diverses accions. Caldria afegir (spoiler) que si l'afront és majúscul, la venjança acaba resultant absurda, doncs l'exerceix el personatge presuntament menys visceral sobre la persona equivocada.

El trànsit és perillós però alguns passos subterranis encara ho són més.

dissabte, 7 de juliol del 2012

CONFESSIONS


Un thriller estilitzadíssim, alambinat, al voltant de la mort d'una nena i una posterior venjança pensada fins als més mínims detalls, podria ser un altre títol de Park Chan-wook però és una pel·lícula japonesa, dirigida el 2010 per Tetsuya Nakashima. La seva característica més peculiar consisteix en la visió especialment sinistra que ofereix dels adolescents nipons, aquests que van sempre uniformats i que aquí són una colla de sàdics enganxats als mòbils i a internet.

Faria un bon doble programa amb "Battle Royale"(al Festival Pirata de Cinema Asiàtic-Asia Extreme, a El último blog a la izquierda).

dijous, 5 de juliol del 2012

NADER I SIMIN, UNA SEPARACIÓ


Simin i Nader són un matrimoni iranià de cert nivell cultural i social. Ella vol que viatgin a l'estranger i així donar una educació millor a la seva filla, però ell no vol abandonar el seu pare, malalt d'Alzheimer. Aquesta situació conduirà a la separació de la parella i Nader quedarà sol a càrrec de la filla i del pare malalt, amb l'única ajuda d'una assistenta d'idees religioses molt arrelades. Els problemes tot just comencen i les coses s'emboliquen fins al punt que el pare, la mare, la filla, la dona de fer feines i la família de la dona de fer feines acaben al jutjat intercanviant denúncies.

La trama, tot i que és senzilla i quotidiana, manté el suspens fins al final. Però allò que fa de "Nader i Simin, una separació" (Asghar Farhadi, 2011) una gran pel·lícula, és el retrat que fa d'uns personatges presoners dels seus prejudicis, que mai no diuen la veritat i sempre tenen una excusa per a les seves mentides, que volent evitar un mal en causen un de més gran; i aquests personatges, totalment creïbles i molt ben interpretats, són el reflex d'una societat malalta. La pobra filla del matrimoni potser no viatjarà a l'estranger però en els escassos dies en què transcorre l'acció aprendrà moltes coses -no sempre agradables- sobre el món dels adults.

diumenge, 1 de juliol del 2012

RED STATE


Kevin Smith, el director de "Clerks" (1994), després d'una dècada més aviat erràtica, canvia de registre amb "Red State" (2011) i aborda per primera vegada el gènere del terror. O potser hauríem de parlar de film de denúncia disfressat de pel·lícula de terror, o d'una fusió d'ambdós gèneres, molt reeixida en la primera meitat del film, quan uns típics adolescents amb ganes de sucar el melindro i una mica imprudents (un contacte per internet amb una nimfòmana amb seu a un poble perdut del desert??) cauen a les urpes d'una secta religiosa ultraconservadora. El discurs del pastor (excel·lent Michael Parks) als seus fidels és una de les escenes més terrorífiques de tots els temps; la planificació de Smith és molt acurada, però allò que causa més pànic és el saber que d'individus com aquests n'hi ha més d'un al cor d'Amèrica i al món en general.

Després d'haver-nos glaçat la sang, la segona meitat del film esdevé una catarsi violenta una mica reiterativa però que desconcerta igualment l'espectador, que no pot identificar-se amb cap dels personatges -els adolescents, els fidels de la secta i el pastor, els policies i els seus caps-, tots igualment vulnerables i menyspreables. El retrat de l'Amèrica profunda (o no tan profunda) no podia ser més àcid.