diumenge, 26 d’abril del 2015

FUERZA MAYOR


Un matrimoni suec molt eixerit i els seus dos fills passen uns dies de vacances en un hotel luxós dels Alps francesos. Tot hauria de ser idíl·lic però una allau inoportuna posa en entredit la seva relació.

"Fuerza mayor" (Ruben Östlund, 2014) contraposa la pulcritud de la família protagonista, de l'hotel, de les pistes d'esquí, a una naturalesa imprevisible que s'amaga al darrere, que pugna per emergir no només en forma d'allau, també en forma d'instint. L'instint resulta ser l'enemic i hom hi pot conviure si accepta que les coses no són sempre blanques o negres i que no hem de seguir a ulls clucs el paper que ens assigna la societat o la tradició.

Aquesta pel·lícula bella i lúcida qüestiona la masculinitat, la fidelitat, i també altres conviccions, a través d'unes situacions i uns diàlegs que hauríen fet les delícies d'Ingmar Bergman (vaja, un altre director suec!) però sense oblidar el sentit de l'humor. La vida té aquestes coses: és tràgica i alhora còmica.

divendres, 24 d’abril del 2015

DESPUÉS DE MAYO


Després de "Carlos" (2010), Olivier Assayas ens torna a parlar dels anys setanta a "Después de mayo" (2012), un retrat dels adolescents progres que, en l'inici de la referida dècada, corrien davant de la policia i llançaven algun còctel molotov, repartien opuscles anarquistes, feien pintades, practicaven l'amor lliure i viatjaven a l'Índia, tot això mentre escoltaven vinils de Syd Barret i Tangerine Dream. Els personatges semblen caricatures vistos amb la distància dels anys, però això no els fa menys creïbles. I no tots estan tallats d'una peça: el mateix protagonista se sent empès a distanciar-se d'alguns amics i algunes amigues quan decideix trobar el seu camí més enllà de modes i de consignes.

Assayas no vol mitificar aquest moviment post-maig del 68, ans al contrari; però la seva crítica és subtil i la seva mirada objectiva. La qual cosa no implica fredor: el film és ple d'escenes emocionants, com aquella en què la hippie nord-americana visita el museu de Haarlem després que hagi viatjat a Holanda per avortar.

diumenge, 19 d’abril del 2015

EL CORAZÓN DEL GUERRERO


Daniel Monzón, actualment un dels nostres directors més reputats gràcies a l'èxit de "Celda 211" i "El niño", va debutar el 1999 amb "El corazón del guerrero", una insòlita barreja de pel·lícula d'espasa i bruixeria i comèdia adolescent costumista-esperpèntica.

El film de Monzón és clarament deutor de l'univers d'Álex de la Iglesia i recorda "El día de la bestia" en moltíssims aspectes: la inclusió d'elements fantàstics en un entorn gairebé neorealista; una amenaça d'origen satànic vinculada a un grup de feixistes -disfressats de polítics joves i enrotllats-, a la qual s'ha d'enfrontar el protagonista en una lluita desigual i contrarrellotge; en la lluita, l'ajudarà un vident que surt a la televisió; apareixen Santiago Segura (el vident) i Jimmy Barnatán.

També la resta del repartiment recorda un cinema espanyol que va eclosionar en aquella segona meitat dels noranta disposat a fer oblidar amb el seu esperit lúdic les tragèdies al voltant de la Guerra Civil que s'havien imposat la dècada anterior, amb permís d'Almodóvar: Fernando Ramallo i Juan Díaz ("La buena vida" -David Trueba, 1996-), Neus Asensi ("Torrente, el brazo tonto de la ley" -Santiago Segura, 1998-), Javier Aller ("El milagro de P. Tinto" -Javier Fesser, 1998-). Els directors esmentats -amb l'excepció de Santiago Segura que continua ancorat al personatge que l'ha fet famós-, i el mateix Daniel Monzón, han sabut evolucionar, permetent que el cinema espanyol actual, encara que insuficient, sigui almenys una mica més divers. I divertit.

divendres, 17 d’abril del 2015

LEVIATÁN


Veient l'emprenyamenta de Putin, Andrei Zvyagintsev, director de "Leviatán" (2014), va dir que la història que narrava era universal i, de fet, basada en un cas ocorregut als Estats Units.

Però jo estic segur que el film no pretén altra cosa que retratar Rússia, o almenys una idea de Rússia que resulta tan inquietant com convincent: un lloc inhòspit on impera la llei del més fort mentre litres de vodka dilueixen les misèries dels seus habitants i monstres marins, reals o metafòrics, contemplen amb indiferència la tràgica inutilitat de llurs vides.

diumenge, 12 d’abril del 2015

LA NOCHE ES NUESTRA


Arran del meu post sobre "El sueño de Ellis", l'amic Pedro de Conexión Travis Bickle  comentava que la millor pel·lícula de James Gray era "La noche es nuestra" (2007).

Quasi li he de donar la raó.

La pel·lícula també ens fa viatjar en el temps sense sortir de la ciutat de Nova York i ens situa a l'any 1988, quan els carrers eren un infern a causa de la droga. Joseph Grusinsky (Mark Wahlberg) i el seu pare (Robert Duvall) són policies. El germà (novament Joaquin Phoenix), en canvi, es guanya la vida fent d'encarregat d'un club nocturn freqüentat per narcotraficants; viu molt bé i té una nòvia molt guapa (Eva Mendes), però la història familiar li complicarà l'existència.

"La noche es nuestra" és un thriller impecable, esplèndidament realitzat. Gray, com ho fan els bons directors, narra en imatges. En les dues primeres escenes, al club nocturn i després a l'ensopida festa dels policies de Brooklyn, il·lustra perfectament el contrast entre els dos mons. El color vermell és el de la nit i el blau és el color dels policies. L'ús del color és encara més sofisticat en les seqüències d'acció, filmades consecutivament en vermell (el tiroteig al cau dels dolents), gris (la persecució dels cotxes sota la pluja) i verd (el final).

Però el film funciona igualment bé en el seu vessant de drama familiar. Els dos germans són personatges controvertis i, com passa a "El sueño de Ellis", al final resulten molt diferents de com semblaven en un principi. Joaquin Phoenix fa una interpretació senzillament extraordinària. Director i actor ens submergeixen en un conflicte ple de matisos i Gray demostra, com feia a "Two Lovers", la seva capacitat de transcendir un esquema argumental senzill.

dijous, 9 d’abril del 2015

ATRAPATS EN EL TEMPS


"Atrapado en el tiempo", dirigida per Harold Ramis el 1993, està considerada per molts una gran comèdia nord-americana. Consideració que és doblement meritòria en un moment en què el gènere havia deixat molt enrere els seus anys d'esplendor.

I sí, he de reconèixer que Bill Murray està genial i Andie MacDowell guapíssima, que l'escena en què passegen de nit pel poble de Punxsutawney nevat és magnífica i que el guió explora totes les possibilitats del punt de partida argumental: Phil Connors, un meteoròleg televisiu arrogant i antipàtic (Murray) viatja amb el seu equip al poble de Pennsylvania on, cada 2 de febrer, una marmota anuncia quan falta perquè s'acabi l'hivern; a causa d'una tempesta de neu, l'equip s'ha de quedar a dormir al poble; en despertar-se l'endemà, el protagonista descobreix que torna a ser el 2 de febrer, el Dia de la Marmota.

La situació s'eternitza. Ni tan sols el suïcidi allibera Connors del destí de repetir una i altra vegada el mateix dia. Només ell és conscient de la situació. Finalment, decideix aprofitar aquesta circumstància insòlita i inexplicada per millorar els seus coneixements i la seva actitud; i la possibilitat de preveure els fets li hauria de permetre aconseguir un objectiu que semblava en principi inviable: conquerir la noia.

Sí, reconec els mèrits d'"Atrapado en el tiempo", però tinc un problema amb aquesta pel·lícula. La repetició que constitueix la seva base argumental em fa posar nerviós. La sensació que el temps no avança m'incomoda. I, per aquest motiu, se'm fa molt llarga, almenys en la seva primera meitat.

"Al filo del mañana", protagonitzada per Tom Cruise i dirigida per Doug Liman el 2014, adapta un manga d'Hiroshi Sakurazaka. Però, bàsicament, és el mateix argument del film d'en Ramis aplicat al gènere bèl·lic o la ciència-ficció.

Uns extraterrestres amb tentacles han delmat Europa i amenacen amb conquerir tot el món. Els americans i els britànics concentren les seves tropes a l'aeroport de Heathrow i es disposen a envair el continent en una nova edició del desembarcament de Normandia en què les armes són més sofisticades però els dolents són més letals que els nazis, que ja és dir. Cage (Cruise) és un oficial nord-americà cínic i covard a qui un general anglès que no li agrada que li toquin els collons degrada a la categoria de soldat ras i obliga a lluitar en primera línia; com era de preveure, el maten a les primeres de canvi enmig d'una carnisseria que sembla una versió futurista de "Salvar al soldado Ryan". Però Cage ressucita i es desperta a Heathrow el dia abans; torna a desembarcar, el tornen a matar i torna a despertar. I així successivament. Com en el film de Ramis, aquesta situació li permet millorar les seves aptituds; l'objectiu no és ara l'amor d'una noia -tot i que també hi ha una noia, una aguerrida Emily Blunt- sinó aprofitar l'avantatge de conèixer el futur immediat per localitzar el punt feble de l'enemic i derrotar-lo. En el procés, el protagonista també aprendrà a ser millor persona i, en aquest cas, el covard esdevindrà un heroi. De fet, les úniques diferències amb "Atrapado en el tiempo" són l'adscripció genèrica i que la repetició del dia D té aquí una explicació científica (una mica rebuscada, però vaja).

El film de Liman incideix en l'aposta de Cruise per la ciència-ficció amb suspens (recordem "Oblivion") i no està malament del tot; però, novament, tinc la sensació que els guionistes aprofiten l'esquema de la repetició per guanyar temps i m'encomanen l'angoixa i el cansament de la situació.



dilluns, 6 d’abril del 2015

LOS VIOLENTOS AÑOS VEINTE


I acabem -de moment- amb el cinema negre viatjant a les arrels. A un clàssic incontestable del gènere, com és "Los violentos años veinte", de Raoul Walsh.

Però el film de Walsh té una adscripció genèrica més àmplia i podem parlar també de cinema històric i propagandístic.

El seu any de realització és el 1939, un moment històric particularment convuls, amb el món a punt d'embarcar-se en la Segona Guerra Mundial i els Estats Units patint encara la ressaca de la Gran Depressió. Amb la voluntat evident d'animar els compatriotes i d'enaltir la figura del llavors president Franklin Delano Roosevelt, "Los violentos años veinte" destaca que la situació vint anys abans era tant o més complicada: el pais tot just sortia de la Primera Guerra Mundial; uns polítics ineptes van tenir la desafortunada idea de prohibir la venda d'alcohol i això va provocar-ne un consum immoderat i la proliferació de les màfies; tot plegat, una situació de caos i de falsa eufòria que van conduir directament a la caiguda de la borsa l'any 1929 i a la depressió. Una lectura, doncs, clarament interessada de la història recent, que el film il·lustra amb imatges d'arxiu i moltes de ficció que pretenen ser documentals, incloent presumptes capçaleres de diaris de l'època, acompanyades d'una veu en off i muntades en ràpids fragments (nou en total, cadascun d'una durada inferior a un minut) amb un estil visual impactant (contrapicats, càmera inclinada, efectes i metàfores visuals que sintetitzen la informació -un teletip gegantí simbolitza el poder de la borsa i, a continuació, gratacels fonent-se i piràmides de dòlars que esclaten il·lustren el crack del 29-). Un recurs narratiu que sembla heretat de films experimentals de l'etapa muda i que crearia escola (Coppola l'homenatja explícitament a "Cotton Club", un film ambientat en el mateix període històric).

Aquests talls i aquesta voluntat didàctica mai no afecten a la progressió dramàtica d'un film tan dinàmic com la majoria dels dirigits per Walsh i que integra hàbilment com només saben fer els clàssics nord-americans la peripècia individual i la col·lectiva. Així, "Los violentos años veinte" comença quan els tres protagonistes masculins es coneixen atzarosament durant un combat en la Gran Guerra i els seus temperaments respectius queden ràpidament definits en un parell de seqüències. El personatge central és l'Eddie Bartlett (James Cagney); en tornar a la vida civil s'enfronta a la indiferència dels seus compatriotes i a la manca de perspectives laborals (el film, en aquest aspecte, anticipa el nucli dramàtic de "Los mejores años de nuestra vida"). Finalment, es dedicarà al tràfic de licors i farà una fortuna.

Eddie és un heroi ambigu. No és un psicòpata, com el personatge que interpreta Humphrey Bogart, però tampoc no és guapo i íntegre com el seu advocat i, en teoria amic, Lloyd Hart (Jeffrey Linn); exerceix de gàngster però procura comportar-se amb rectitud.

En altres títols de temàtica similar, apareix una dona fatal que porta al protagonista pel mal camí. A "Los violentos años veinte", aquest esquema apareix invertit, ja que, tot i que és Panama Smith (Gladys George) la dona que fitxa a Eddie per fer de delinqüent, aquest s'enamorarà de la noia bona i honesta (Priscilla Lane); però la noia bona i honesta té la barra d'enamorar-se de l'advocat del gàngster, qui, al seu torn, no en té prou amb fotre-li la nòvia sinó que acaba passant-se a l'altre bàndol per fer d'ajudant del fiscal. Quan Eddie és conscient de la traïció, deixa de beure llet i prova per primera vegada el verí que fabrica, la qual cosa el durà a la perdició. Clarament, Walsh pren partit pels perdedors de la història; Panama i Eddie han sabut mantenir els seus principis malgrat representar el costat més fosc d'una societat malalta; el segon, fins i tot ha estat capaç de sacrificar-se per protegir els qui representen el futur.

Més enllà d'aquesta gosadia argumental, el film està ple d'imatges i situacions que han marcat el gènere i obres posteriors: l'entrada de Cagney i Bogart, vestits impecablement de negre, al club clandestí; o el retrobament de Cagney i la noia que li ha donat carbasses al taxi que el primer condueix, que anticipa el final de "Taxi Driver", de Scorsese; o el final a l'escalinata d'una església, que potser va inspirar el final d'"El padrino III".

dissabte, 4 d’abril del 2015

EL CRACK


Si parlem de cinema negre espanyol, és obligat recordar aquesta pel·lícula dirigida l'any 1981 per José Luis Garci.

Sí, Garci és un senyor més aviat caspós i íntim d'Esperanza Aguirre (almenys, abans del desastre que va significar "Sangre de mayo" *), però no li podem negar el seu paper essencial en el cinema de la transició i l'anomenada "tercera via": autor del llibret de "Vida conyugal sana" i "Los nuevos españoles", guionista i director d'"Asignatura pendiente" i "Solos en la madrugada". A més, va guanyar el primer Òscar per al cinema espanyol amb "Volver a empezar" (1982). També va fer el guió de "La cabina" (Antonio Mercero, 1972), i només per això ja seria mereixedor del nostre reconeixement.

"El crack", com la major part de la seva obra, és carrinclona a estones i voreja el ridícul sempre, però es redimeix a força de convicció. Comença amb una dedicatòria a Dashiell Hammett i passa a presentar-nos un detectiu privat característic del gènere negre: Germán Areta, ex-policia, solitari, dur però sentimental, hàbil però una mica innocent. Passa, però, que Areta no viu a Nova York sinó a Madrid; no volta per la Cinquena Avinguda sinó per la Gran Vía i no juga al pòker sinó al mus. Té una mig nòvia que és mare soltera però en comptes de ser rossa i esprimatxada és morena i s'assembla molt a María Casanova. És clar que Areta tampoc no s'assembla a Clint Eastwood; de fet, s'assembla força a Alfredo Landa amb bigoti (una aposta molt arriscada de Garci en una època en què l'actor continuava identificat amb la comèdia subdesenvolupada).

Com diem, Landa no és Eastwood ni Bogart i la Gran Vía madrilenya no és Manhattan. Però l'ombra de la ciutat dels gratacels és allargada i s'estén al llarg de la història a través de l'afecció dels personatges a la boxa i dels discursos del barber que afirma haver viscut a Brooklyn i haver presenciat diversos combats de Rocky Marciano al Madison Square Garden. Així, doncs, resulta simpàtic que el final de la pel·lícula s'esdevingui precisament a Nova York; allà, Areta podrà veure l'Estació de Pensilvània i a Santa Claus patinant davant el Rockefeller Center; però disposarà de poc temps per a la contemplació d'aquest espai somiat, no endebades és allà per fer efectiva la seva venjança sobre els malvats i els poderosos. Areta viatja a Nova York i fa justícia perquè la justícia és la seva obsessió. I la feina ben feta: tant-se-val que estigui mal pagat -o, directament, no cobri-, tant-se-val que li costi la pèrdua d'un ésser estimat o la traïció d'un amic.

En definitiva, les bones intencions d'"El crack", la seva voluntat evident d'adaptar a la idiosincràsia peninsular els temes i les formes del cinema nord-americà, la convicció d'Alfredo Landa (que va sorprendre els més escèptics) i de la resta d'intèrprets (menció d'honor per a Miguel Rellán), s'imposen sobre les mancances del film. I cal reconèixer que Garci no és tan mal director, que sap on ha de posar la càmera i que fa un ús molt intel·ligent del fora de camp: en les seqüències a la barberia, una panoràmica s'allunya dels personatges fins situar-se davant d'un cartell que anuncia un combat de boxa. El moviment de càmera es repeteix en, almenys, dues ocasions més: quan Areta, destrossat, escolta una i altra vegada el missatge de Carmen (María Casanova) i la càmera evita recrear-se en la seva desesperació i acaba enfocant el contestador automàtic; quan l'ex-policia que s'ha venut al capital (Manuel Tejada) rep la trucada d'Areta des de l'aeroport, la càmera deixa de mostrar-lo i es fixa en un mirall que, sense reflectir res, testimoniarà la victòria de l'heroi honest, que no menjarà ostres en un restaurant luxós si no és que el conviden, que preferix el menú del bar de la cantonada i tenir la consciència neta.

(*) "Sangre de mayo" és un encàrrec d'Esperanza Aguirre, una pel·lícula produïda per la Comunidad de Madrid per commemorar el bicentenari dels fets del 1808. La Comunidad hi va posar els quinze milions d'euros del seu pressupost i la taquilla va ser de 738.000 € segons fonts del Ministeri de Cultura.

divendres, 3 d’abril del 2015

EL NIÑO


Després de parlar de "La isla mínima", "Magical Girl", "Relatos salvajes" i "Loreak", tocava parlar de l'altra favorita dels Goya i un dels grans èxits comercials de la producció espanyola d'enguany: "El Niño", de Daniel Monzón. La seva competència directa amb la pel·lícula d'Alberto Rodríguez venia afavorida pel fet que es tractava també d'un thriller; i un thriller igualment ambientat a Andalusia. Bé, a Andalusia i al Marroc, passant per Gibraltar, doncs el film tracta el problema del narcotràfic a la zona de l'Estret.

No tan fosca com la pel·lícula de Rodríguez, "El Niño" s'apropa més al gènere d'acció segons el model imperant al cinema nord-americà. En aquest sentit, la seva factura és irreprotxable i també cuida força l'aspecte documental de manera que tot resulta molt creïble malgrat algunes llicències del llibret; a més, està estructurada amb intel·ligència sobre la idea del contrast: d'una banda, tenim un policia íntegre (Luis Tosar, com sempre esplèndid) enfrontat a la traïció d'un company corrupte; de l'altra, un contrabandista de bon cor, "El Niño" (el guapíssim Jesús Castro, que també surt fent de dolent a "La isla mínima"), capaç d'arriscar-ho tot per salvar la vida del seu amic.