La peculiar filosofia del controvertit escriptor apareix fugaçment enmig de les previsibles escenes softcore d'un film força irregular, per dir-ho suaument (serem benèvols amb un autor de culte). Franco emula Orson Welles (recordem que va col·laborar-hi com a director de la segona unitat a "Campanadas a medianoche", i que va fer el muntatge de "Don Quijote") utilitzant objectius angulars, sorprenentment eficaços a l'hora de convertir Barcelona en el París del segle XVIII, i treballant amb alguns dels seus actors (Akim Tamiroff, Mercedes McCambridge). Però l'ús i abús del zoom i els desenfocaments, o l'estrany muntatge de les escenes en què Sade, tancat a la Bastilla, escriu la seva obra, arruïnen un projecte que, malgrat la seva vocació d'exploit, podria haver resultat divertit.
He sentit a dir a Internet que Franco era un bon director d'actors, però, ja em perdonareu, aquí no es nota, i aconsegueix les sobreactuacions més esperpèntiques imaginables de Tamiroff i d'una McCambridge en hores molt baixes, per no parlar d'en Jack Palance, presumpta estrella d'una producció certament insòlita, que compta amb un elenc irrepetible: a part dels esmentats, una angelical i joveníssima Romina Power (pre-Al Bano) en el paper de la pobra Justine; Maria Rohm fent de Juliette; Carmen de Lirio; Sylva Koscina, musa del cinema italià; Serena Vergano, musa de l'Escola de Barcelona, o els inefables Gustavo Re, Howard Vernon, Luis Ciges i, finalment, Klaus Kinski en el paper del marquès.
5 comentaris:
Pues por lo que cuentas (elenco, exteriores, etc.), en efecto, tenía buena base para haber sido algo más de lo que fue. De todas formas, Franco era bastante peculiar.
No he tingut ocasió de veure aquesta joia, però suposo que de Jess Franco es pot dir el mateix que d'Orson Welles: que ell mateix, com a personatge, va ser la seva millor obra.
Una abraçada.
Trecce: Peculiar, sin duda.
Juan: Tot un personatge, certament, adorat pels cinèfils friquis, objecte d'un culte tal vegada desmesurat.
Una abraçada.
Hola Ricard!
Pues no la he visto, desde le reparto se las trae...
Lo del cine de culto merecería un debate.
Saludos!
El cine de culto, por ser de culto, no es ni bueno ni malo. Sólo diferente.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada