SENTIMENTAL

No sé si a rebuf de l'èxit de "Perfectos desconocidos", Cesc Gay recupera el subgènere dels sopars catàrtics a "Sentimental", pulcra adaptació de l'obra teatral pròpia "Els veïns de dalt". 

Les pel·lícules de Gay acostumen a agradar-me però aquesta la trobo irregular. De fet, peca dels mateixos defectes de la peça teatral i demostra que no sempre és fàcil barrejar comèdia i drama, sobretot quan la part de comèdia té l'únic objectiu d'arrancar la rialla de l'espectador amb recursos tan poc subtils com les rèpliques pretesament enginyoses o els acudits sobre la mànega del bomber swinger. Em crec tot allò que fa referència a la crisi matrimonial i també puc entendre que la inseguretat del personatge interpretat per Javier Cámara el faci ser sarcàstic; però me'l creuria més si parlés menys, i també em creuria més els veïns si Belén Cuesta i Alberto San Juan no haguessin de forçar la rialla amb cadascuna de les seves sortides. Però, llavors, tindríem un film d'inspiració bergmaniana i no la reproducció literal d'una obra de teatre pensada per als espectadors burgesos que, dit sigui de passada, són els únics que es poden rascar la butxaca i pagar el preu de les butaques. Atès que el cinema és més barat, el Cesc Gay ja s'ho podia haver treballat una mica més.

Com també és habitual en la seva filmografia, i després de Ricardo Darín o Leonardo Sbaraglia, incorpora una interpretació procedent de l'Argentina, ara una dona: Griselda Siciliani, un veritable descobriment.

EL LAGO DEL GANSO SALVAJE

"El lago del ganso salvaje" (Diao Yinan, 2019) és cinema negre en estat pur: bandes de mafiosos, violència, un criminal taciturn que espera la topada amb un destí tràgic, una prostituta que no sabem si vol salvar-lo o trair-lo i que el distraurà en el seu recorregut pels escenaris nocturns al costat del llac que dóna títol al film, carrers humits, bruts i sorollosos que podrien ser medievals si no fos pels llums de neó i les motos que corren amunt i avall. Quasi podem sentir l'olor de podrit barrejant-se amb la dels fregits que hom cuina enmig del carrer.

No sé si la Xina és com en el film de Yinan però, si el director vol imitar el cinema negre nord-americà clàssic, hauria de respectar-ne la voluntat documental. Sigui real o imaginat, l'escenari, i una posada en escena molt estilitzada que no oblida algunes referències a l'expressionisme cinematogràfic, són més apassionants que un argument amb poques sorpreses, tot i que el desig del protagonista de recuperar la seva família, encara que sigui pagant el preu de la seva pròpia mort, i la intervenció d'una "prostituta del llac" (sirena) amb qui manté una relació sexual passada per aigua, tenen certes ressonàncies homèriques.

De fet, aquesta Xina lumpen i la mateixa textura de la pel·lícula ens recorden moltíssim altres títols del cinema xinès contemporani que vam comentar fa alguns dies al bloc ("La ceniza es el blanco más puro", "Largo viaje hacia la noche").

MIEDO Y ASCO EN LAS VEGAS

Seguint en la línia de la incorrecció política, comentarem ara l'adaptació que va fer Terry Gilliam, l'any 1998, de la novel·la de Hunter S. Thompson, pare del periodisme gonzo (*), "Miedo y asco en Las Vegas".

Com el llibre, la pel·lícula segueix al periodista (Johnny Depp) i un advocat força pintoresc (Benicio del Toro) en el seu viatge a Las Vegas perquè el primer cobreixi una cursa de motos al desert. Amb el maleter del cotxe carregat amb tota mena de drogues al·lucinògenes, els personatges es passen els dies col·locats; l'ambient friqui de la ciutat del joc es converteix en l'escenari idoni per a un deliri que convertiria el cap de setmana de "Resacón en Las Vegas" en un model d'austeritat. Ningú no pren mal perquè déu no vol, el protagonista aconsegueix escriure algunes línies que reflexionen sobre la fi de la contracultura, topen amb personatges interpretats per actors coneguts (Tobey Maguire, Ellen Barkin, Christina Ricci, Cameron Díaz, Mark Harmon, Harry Dean Stanton) i Gilliam aconsegueix que el seu estil excessiu s'adeqüi perfectament a una trama que no condueix enlloc (tret de Las Vegas, és clar). 

(*) Segons Viquipèdia, aquest gènere es caracteritza per la manca de pretensions d'objectivitat, i perquè sovint inclou el periodista com a part de la història a través d'una narració en primera persona.

SIBERIA

Tal vegada arrisqui el meu prestigi (si és que en tinc algun) si entro a defensar aquesta sèrie B que vaig encepegar un diumenge a l'hora de la migdiada (al canal Cosmo; feia zàping). En fi, potser cal aclarir que no penso que "Siberia" (Matthew Ross, 2018) sigui una bona pel·lícula. Es tracta d'un thriller eròtic en què un nord-americà (Keanu Reeves) viatja a Rússia per vendre uns diamants a un mafiós amb molts diners i poques manies; pel camí, s'enamora perdudament d'una siberiana molt eixerida, tot i que als Estats Units l'espera una dona que s'assembla a Molly Ringwald.

Un protagonista inexpressiu i lacònic i un to existencialista i tràgic remeten a Melville, salvant moltes distàncies. Algunes situacions són previsibles i forçades (per exemple, el rotllo entre el protagonista i els germans de la russa). La trama és una mica inversemblant, el ritme insegur i el final bastant fluix.

Així, doncs, per què -us preguntareu- li dedico un dels meus posts a "Siberia"? Per què vaig haver d'interrompre la meva migdiada per seguir-la fins al final amb una relativa fascinació?

Imagino que és un conjunt de motius. En primer lloc, d'ençà que vaig viatjar a Sant Petersburg, estic convençut que a Rússia pot passar-hi de tot (i vull aclarir que no vaig tenir topades amb la màfia local, almenys que jo recordi). Que beguin vodka sense parar, com es veu a la pel·lícula, també és un fet inqüestionable. D'altra banda, potser gràcies a la bellesa agressiva d'Ana Ularu, em vaig deixar arrossegar per una història d'amor impossible entre dos solitaris perduts en un espai inhòspit que podria recordar -salvant també moltes distàncies i canviant l'entorn urbà per un de més rural- "Lost in Translation"). I, finalment, perquè inclou una escena d'agermanament entre el mafiós i el nostre antiheroi que resulta ser el súmmum del masclisme però, a la vegada, també és profundament i desesperadament romàntica.

Però tampoc no em feu gaire cas.

   

Per cert, si us van les històries de mafiosos russos, encara que no siguin res de l'altre món, també podeu freqüentar la sèrie de Movistar + "Nasdrovia", amb Leonor Watling, Hugo Silva, el sempre excel·lent Luis Bermejo, i un senyor que es diu Anton Yakovlev (el mafiós) a qui espero que li donin algun premi, millors papers, el que sigui... La seva interpretació mereix això i més.

EL HOMBRE INVISIBLE

Leigh Whannell, guionista de "Saw" i "Insidious", es posa rere la càmera per dirigir una enèsima versió de l'home invisible imaginat per H. G. Wells i popular en el cinema des de la seva inclusió en el lot de monstres de la Universal de la mà de James Whale (també responsable del millor Frankenstein cinematogràfic) fins a la versió de Paul Verhoeven del 2020. 

Whannell controla força bé el producte a nivell visual. És elegant i sap com generar suspens amb la posició de la càmera. Pel que fa a la història en si, intenta dotar-la de certa originalitat convertint-la en un cas d'assetjament molt adequat als temps del #MeToo. Algun gir de guió més o menys previsible i l'esforçada interpretació d'Elisabeth Moss ("Mad Men", "El cuento de la criada") no fan d'"El hombre invisible" versió 2020 un títol memorable però sí digne i entretingut.

LA ESCOPETA NACIONAL

Després de rodar a França "Tamaño natural", el 1974, Berlanga va estar quatre anys sense poder dirigir. Quan finalment, però, va estrenar en una Espanya ja democràtica "La escopeta nacional", escrita amb l'indispensable Rafael Azcona, el film es va convertir en l'èxit comercial més important de la seva carrera. 

Berlanga recupera l'estil coral de títols com "Plácido" i narra la surrealista peripècia d'un industrial català (José Sazatornil) que, per entrar en contacte amb un ministre franquista i promocionar uns porters automàtics que ha patentat, participa en una cacera en les terres dels marquesos de Leguineche. En un cap de setmana de bojos, descobrirà les corrupteles del règim i el canvi institucional provocat per l'ascens de l'Opus Dei (un relleu que l'obligarà a canviar d'estratègia i fer-se perdonar la relació adúltera que manté amb la seva secretària). 

La galeria de personatges és impagable, començant per la família Leguineche: el fill (José Luis López Vázquez) és un onanista contumaç que segresta una aspirant a actriu (i amant del ministre), interpretada per Bárbara Rey; la seva dona (Amparo Soler Leal) és bòrnia a causa d'un tret d'ell, que la va confondre amb una perdiu; i l'home vol la nul·litat però topa amb la ferma oposició del capellà de la família (genial Agustín González), qui li etziba allò de "lo que he unido yo en la tierra no lo separa ni Dios en el cielo". I menció d'honor per al patriarca (creació inoblidable de Luis Escobar en el seu primer paper rellevant al cinema), aristòcrata de la vella escola que col·lecciona flascons amb pèl púbic de les seves nombroses amants.

Estic segur que Berlanga -qui no ocultava les seves aficions fetitxistes- li tenia molt afecte al personatge del marquès, que Luis Escobar va fer entranyable. De fet, a ell i a la seva família els va fer protagonistes absoluts d'una teòrica continuació que va titular "Patrimonio nacional" (1981), en què tornen al seu palau atrotinat de Madrid per estar a prop del Rei i formar part de la Cort. Un altre film divertidíssim que acaba amb els anacrònics Leguineche pare i fill ("end of the saga") convertits en atracció turística.

I encara en va fer una continuació, menys reeixida: "Nacional III" (1982), on explicava llurs estratagemes per evadir impostos (els problemes amb Hisenda ja havien propiciat alguns dels gags més memorables del títol precedent).

SIERRA PROHIBIDA

Tot i que porta dècades signant títols comercials sense el menor interès, el canadenc Sidney J. Furie va gaudir de cert renom els anys seixanta, sobretot gràcies a l'èxit comercial i crític d'"Ipcress", una producció d'espies britànica protagonitzada per Michael Caine que va arribar a estar nominada a la Palma d'Or a Cannes. 

Li va valer de passaport als Estats Units, on va dirigir, el 1966, "Sierra prohibida", un western lànguid ambientat a Mèxic en què Marlon Brando reitera la vocació masoquista exhibida a "El rostro impenetrable". No és res de l'altre món però l'escena del pols i els escorpins té la seva gràcia i el director ofereix una posada en escena que alterna amb elegància els primeríssims plans (de Brando, per descomptat, però també de la resta de personatges) i els plans de conjunt en paratges desolats, amb la col·laboració d'un fotògraf amb experiència en escenaris de frontera: el Russell Metty de "Sed de mal".

UNDER THE SKIN

"Under the Skin" (Jonathan Glazer, 2013) adapta la novel·la de ciència-ficció de Michel Faber del mateix títol. 

No és el meu costum ni m'agrada comparar una pel·lícula amb el seu original literari, però he tingut la sort o la desgràcia d'haver llegit el llibre abans de veure'n l'adaptació cinematogràfica, i aquesta informació em permet jutjar el film de Glazer a partir d'una percepció diferent de la de l'espectador que desconegui l'argument de partida i que toparà amb una obra aparentment hermètica. Ja que "Under the Skin" pel·lícula no traeix la novel·la però depura i estilitza el seu contingut fins a fer-lo gairebé incomprensible. Cal dir que obté, a canvi, un producte molt brillant i atmosfèric, un producte hipnòtic, d'enorme força visual, que treu el màxim partit dels paisatges desolats d'una Escòcia sempre plujosa o emboirada o del cos magnífic -de la pell- de la Scarlett Johansson; també aquest procés d'abstracció determina un missatge al meu entendre més interessant que el del llibre, que em sembla una faula una mica simple sobre el nostre caràcter depredador, i esdevé un estudi sobre la solitud que regna en les nostres ciutats i els nostres camins i la dificultat per comprendre les actituds alienes, la dificultat d'entendre i penetrar el nostre món des de l'exterior, sense ficar-se dins la nostra pell.

EL JUEZ DE LA HORCA

John Huston va dirigir el 1972 "El juez de la horca", un curiós western en què Paul Newman interpretava un personatge mític del Far West, l'autoanomenat jutge Roy Bean. Amb un llibre de lleis sota el braç -que probablement mai no havia llegit- i armat amb un revòlver i cervesa gelada, impartia justícia a la seva manera i regentava el saloon en un llogaret "a l'Oest del riu Pecos" on la civilització no havia acabat d'arribar. La llegenda i el caràcter pintoresc del jutge de la forca, que tenia per mascota un os amant de la cervesa i dividia el seu cor entre una eixerida mexicana (primer paper de Victoria Principal, qui es faria molt famosa amb la sèrie televisiva "Dallas") i l'actriu de revista Lillie Langtry, amb qui mantenia correspondència sense conèixer-la personalment (al film, interpretada per Ava Gardner), propicien que el film de Huston engegui com una comèdia, com altres westerns desmitificadors de la primera meitat dels setanta; la qual cosa no impedeix que, en el seu darrer tram, s'imposi un to malenconiós, gairebé tràgic. En definitiva, el protagonista és un típic heroi hustonià, aventurer, emprenedor, descregut i, finalment, perdedor amb dignitat, emblema d'un moment llegendari de la història dels Estats Units.

Un cartell d'aire clàssic (atenció a un elenc irrepetible):

EL FANTASMA DE LA LIBERTAD

Luis Buñuel dirigeix, l'any 1974, "El fantasma de la libertad", probablement el seu títol més genuïnament surrealista des de l'etapa muda, una successió de gags delirants, la majoria francament divertits, sense cap fil conductor, tot i que sempre hi ha un personatge -o la veu d'un personatge- que enllaça els diversos fragments, i que el final al zoològic tanca el cercle iniciat amb l'escena dels afusellaments del Dos de Maig; enmig, un pederasta que regala postals amb monuments de París, una parella sadomasoquista, uns frares a qui agrada jugar al pòquer, una nena extraviada (o no), un franctirador que dispara a la gent des de la Tour Montparnasse, uns policies i un prefecte (o dos), i moments inquietants que cal atribuir als records de Buñuel, com l'home a qui li diagnostiquen un càncer o la cabellera que sobresurt d'un taüt.

L'escena dels burgesos reunits al voltant d'una taula remet a la precedent i també molt surrealista i divertida "El discreto encanto de la burguesía", en una versió més escatològica.