EL ÚLTIMO REFUGIO

"El último refugio" (Raoul Walsh, 1941) arrenca amb l'economia narrativa característica del realitzador. La sortida de Roy Earle (Humphrey Bogart) de la presó després d'obtenir l'indult es resumeix amb els plans d'un parell de diaris, de la clau que obre la porta a la llibertat, d'una breu passejada per un parc (els peus trepitjant les fulles caigudes fins que topen amb una pilota de beisbol que han perdut uns nens). 

No vull menysprear Sam Peckinpah, però allò que "La huida" tarda una bona estona a mostrar, al film de Walsh no dura ni cinc minuts. I, després, és la mateixa història: no deixen reposar al protagonista i li encarreguen un cop que sembla fàcil però en el qual l'acompanyaran uns socis més joves i molt ineptes. 

Si més no, la circumstància que l'atracament hagi de transcórrer en un hotel de Sierra Nevada (Califòrnia) li permetrà passar uns dies a la muntanya. 

"El último refugio", amb guió de John Huston i W.R. Burnett a partir de la novel·la del segon, és un títol mític però també una mica estrany, quasi surrealista. Com ja passava a "Los violentos años veinte", els arquetips s'inverteixen: la noia humil de qui s'enamora el protagonista, a qui, a més, ajuda a curar-se de la seva coixesa, no el correspon perquè està enamorada d'un agent d'assegurances divorciat (sic); en canvi, la ballarina que els acompanya en l'atracament (Ida Lupino) sent devoció per ell; però també és un símptoma que Earle no podrà escapar del cercle viciós de la delinqüència malgrat ser, en el fons, una gran persona; la parella fins i tot adoptarà un gosset amb fama de malastruc i el duran amb ells al robatori perquè no es quedi solet (sic). I, així, el film viatja del thriller al melodrama per finalitzar -una mica gratuïtament- com un western, amb el protagonista enfrontat a tota la policia de l'Estat des d'una de les muntanyes de la serra ("High Sierra" és el títol original). Si més no, l'alè romàntic de la història, rubricat per un final que parla de llibertat, i la consagració de Bogart en el paper de paio dur i perdedor entranyable, redimeixen la pel·lícula sobradament.

R.M.N.

A "R.M.N." (2022), Cristian Mungiu torna a arremetre contra les xacres del seu país. En aquesta ocasió, ens mostra el racisme despietat d'un poble on, curiosament, ja conviuen una barreja de romanesos i hongaresos, tampoc gaire ben avinguts, la veritat sigui dita. Els prejudicis atàvics, les repressions, la mateixa església, no ajuden. 

No ens pensem, però, que els europeus occidentals siguem gaire diferents.

EL MAESTRO JARDINERO

Amb "El maestro jardinero" (2022), Paul Schrader tanca brillantment la trilogia iniciada amb "El reverendo" i "El contador de cartas", històries d'homes que intenten expiar les seves culpes, que són també les d'una nació, hereus del Travis Bickle de "Taxi Driver". 

La metàfora del jardí, a més d'atorgar al film una molt adequada atmosfera zen, serveix per explicar allò que els passa als personatges. Cal, o potser no, arrencar les males herbes; cal posar ordre o justificar el desordre; d'altra banda, fins i tot en les pitjors circumstàncies, la natura es recuperarà i les plantes tornaran a florir.

PRISCILLA

Faria un bon doble programa amb l'"Elvis" de Baz Luhrmann. A "Priscilla" (Sofia Coppola, 2023), Elvis Presley continua sent el mateix (ara interpretat per l'actor llarguerut de "Saltburn"), un nen dominat per les drogues i els consells interessats d'un Coronel present sempre en off; però ja no és víctima sinó botxí, en aquest cas de la seva joveníssima parella Priscilla, una joguina que s'avorreix mentre el seu nòvio famós no té ni el detall de fer-li l'amor quan, entre gira i pel·lícula, es digna aparèixer per Graceland. 

Priscilla és com Maria Antonieta, una noia que es casa massa jove amb un rei que no la satisfà sexualment, una princesa tancada en una torre d'ivori, una verge que Sofia Coppola presenta amb les mateixes imatges falsament idíl·liques que va utilitzar en el seu primer film. Sortosament, però, va poder mantenir el seny enmig del circ i les drogues al seu voltant.

UPON ENTRY

Notable òpera prima d'Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vásquez, "Upon Entry" (2022) és un exercici de suspens magnífic al voltant d'una parella (ell veneçolà, ella catalana) retinguts a l'aeroport de Nova York i sotmesos a un tercer grau devastador per uns funcionaris d'immigració bastant antipàtics. Un pressupost que imaginem ajustat no perjudica un exercici brillant; ans al contrari, contribueix a transmetre a l'espectador la sensació de claustrofòbia i impotència viscuda pels protagonistes. Arrodoneixen l'invent una utilització brillant de la banda sonora, la gran interpretació de Bruna Cusí, Alberto Ammann i la resta de l'elenc i -per què no?- una durada que no arriba als vuitanta minuts.

MISIÓN: IMPOSIBLE. SENTENCIA MORTAL. PARTE UNO

Cruise i McQuarrie col·laboren novament en un altre títol de la sèrie, ara dividit en dues parts per fer més digerible una trama que apunta als perills de la intel·ligència artificial. En qualsevol cas, manté intacta la perícia narrativa, el muntatge trepidant amb molts personatges secundaris i accions paral·leles (atenció a l'escena a l'aeroport), més una mica de tragèdia a Venècia, una mica de luxe i persecucions automobilístiques a Roma, i un final en un tren, que sempre és un bon escenari per a un film d'acció (que sembla patrocinat per una agència de viatges).

CERRAR LOS OJOS

Víctor Erice, un director mític i en certa manera maleït. Només quatre llargmetratges en cinquanta anys d'una carrera que probablement tanqui amb "Cerrar los ojos" (2023), un títol que té un caràcter marcadament autobiogràfic i testamentari. 

Un programa de televisió més o menys sensacionalista requereix a l'escriptor i director de cinema (d'una única pel·lícula acabada) Miguel Garay (excel·lent Manolo Solo) perquè intervingui en un capítol centrat en la desaparició sense deixar rastre, vint anys abans, de l'actor Julio Arenas (Jose Coronado). Garay sembla un àlter ego del mateix Erice, un home resignat a una vida ascètica, d'origen basc que viu tot sol a Andalusia, en una caravana i al costat del mar, i que ha patit moltes pèrdues sense comptar la del seu actor preferit i amic, que el va plantar enmig d'una pel·lícula d'aventures que, sembla, havia de transcórrer a Shanghai. 

Potser cal recordar que Erice va veure amputada la seva segona pel·lícula "El sur" i no va aconseguir rodar-ne tota la part que transcorria, precisament, a Andalusia. Tampoc va poder rodar l'adaptació de la novel·la de Juan Marsé "El embrujo de Shanghai"; el productor Andrés Vicente Gómez va acomiadar tot l'equip quan era a punt de començar el rodatge, i el projecte va passar a mans de Fernando Trueba, qui, a la vista del resultat, no va estar a l'altura. 

El lament per un film frustrat i unes vides frustrades constitueix l'eix d'un títol en què la referència a Dreyer no resulta gratuïta, sobri i impregnat del domini del tempo del director i de la seva capacitat per obtenir moments màgics. Un títol imponent que potser no està al nivell d'"El espíritu de la colmena" però sí, com a mínim, del film que va guanyar la tria del 2023, el dirigit per Spielberg i que, com "Cerrar los ojos", també parla del poder del cinema per il·luminar un misteri des del misteri intemporal de les imatges. Erice retroba Ana Torrent per a l'ocasió i, en l'escena final, recupera el motiu de la sorpresa davant d'una projecció, ahir "Frankenstein", ara el projecte inacabat de Miguel Garay i Julio Arenas.

EL ÚLTIMO HURRA

És notòria la predilecció de John Ford per personatges que veuen arribar el crepuscle de les seves vides, habitualment encarnats per en John Wayne: el capità Brittles de "La legión invencible", l'Ethan de "Centauros del desierto", o Tom Doniphon a "El hombre que mató a Liberty Valance". 

A "El último hurra" (1958), però, recorre a Spencer Tracy, un actor menys habitual en la seva filmografia (acompanyat, això sí, per Jeffrey Hunter o John Carradine), en una aventura que no transcorre al Monument Valley sinó als carrers d'una tranquil·la ciutat de Nova Anglaterra. 

Frank Skeffington, l'alcalde irlandès, es prepara per a les eleccions i un cinquè mandat. Té les classes treballadores al seu costat (o això sembla) i els seus mètodes populistes, presentats per Ford amb simpatia evident, són prou eficaços; però s'enfronta al capital i a la televisió, rivals gens fàcils encara que l'altre candidat sigui tan jove com inepte. 

Les escenes de grup -que són quasi totes- estan resoltes pel director amb el seu proverbial sentit de l'humor i del detall. Però el protagonista d'"El último hurra" -títol premonitori- està sol en el fons, ignorat pel seu fill i finalment conscient de la tirania del pas del temps. Més que una sàtira política, el film acaba sent, com quasi tots els dirigits per Ford, una elegia per un temps i un espai pretèrits.

POBRES CRIATURAS

A "Pobres criaturas" (2023), Yorgos Lanthimos reitera la seva predilecció per Emma Stone, els objectius d'ull de peix i el to de comèdia negra i, afegint-hi fantasia temàtica i visual, torna a aconseguir un insòlit producte, alhora comercial i provocador, que parla d'una criatura empresonada com els adolescents de "Canino" que aconseguirà la seva llibertat amb l'ajuda d'un fals príncep blau; una llibertat que, gràcies a la seva innocència i desconeixement dels condicionants socials, esdevindrà gairebé absoluta, i que li permetrà transcendir el seu destí com a dona en una societat eminentment masclista.

PAISÀ

Després de "Roma città aperta", Roberto Rossellini roda "Paisà", el 1946. Una vegada més, la guerra a Itàlia és el tema central i narra la campanya dels aliats i la col·laboració dels partisans per alliberar el país, a través de sis episodis, que ens situen primer a Sicília i, consecutivament, a Nàpols, Roma, Florència, la Romanya i els aiguamolls del Nord; tots els capítols comencen amb un breu fragment documental i afegeixen un conte, una ficció extreta de la realitat. 

El film és un autèntic miracle. Amb una senzillesa només a l'abast dels grans realitzadors, compatible amb la crua intensitat d'unes imatges que posen la pell de gallina, Rossellini mostra tot el drama del conflicte bèl·lic, tota l'emoció i tota la violència inherents, alternant l'horror i la tragèdia (les morts inútils del primer episodi, la venjança als episodis de Florència i al darrer, als aiguamolls, amb la imatge colpidora del nen plorant entre els cadàvers de tota la família) amb moments d'una delicadesa i una tendresa aclaparadores: la trista història de la prostituta i el soldat americà a Roma; o del militar afroamericà a qui un nen ha robat les botes, desconcertat en descobrir la misèria que regna a Nàpols; o l'episodi genial dels tres capellans americans de diverses confessions i la seva breu estada al monestir, amb els monjos preocupats per salvar l'ànima del jueu i del protestant. 

Una obra mestra.

EN NOMBRE DE LA TIERRA

Els autors de "Loving Vincent", Dorota Kobiela (o DK Welchman) i Hugh Welchman, reincideixen en la tècnica de la pintura a l'oli animada a partir de la imatge real i adapten una novel·la del Nobel Wladyslaw Reymont, ambientada en la Polònia rural del començament del segle passat, un melodrama protofeminista al voltant d'una noia obligada a casar-se amb el ric del poble, finalment odidada per tots a causa de l'enrenou que provoca entre la població masculina. 

Com el seu títol indica, "En nombre de la tierra" (2023) parla de les terres i de les herències, i de la importància del vodka i de les festes tradicionals, o del pas de les estacions de l'any. Tot plegat, una mica antic; i no es nota un interès dels autors per actualitzar la història, limitant-se a aprofitar les seves -prou nombroses, això sí- possibilitats visuals.