La denúncia dels desastres de la guerra i les violacions sistemàtiques ja era present en un dels millors films de la Isabel Coixet, i ens referim a "La vida secreta de las palabras" (2005); i reapareix a "Un amor" (2023), tot i que tangencialment. La incapacitat d'enfrontar-se a la cruesa dels drames al Tercer Món serà el detonant de la fugida de la protagonista (Laia Costa) fins a un poble perdut sota les muntanyes. Allà, coneixerà un hippie pedant i una família de
pijos, però també un rude vilatà d'origen estranger (Hovik Keuchkerian, excel·lent) que no participa de la hipocresia regnant, un individu solitari i poc accessible per qui ella sentirà una atracció similar a la que sent per les muntanyes de l'entorn, una roca entesa com a aferrall davant la pròpia inseguretat, algú capaç de protegir-la de la maldat de la gent, però també algú que pot ferir-la i fer-la conscient de la seva manca de perspectiva.
"Un amor" mostra en primer terme un discurs feminista potser massa superficial, però preserva racons més ambigus i inquietants, tot plegat enmig d'un to de pessimista lucidesa.
2 comentaris:
Coixet, que había dicho que jamás volvería a hacer una adaptación literaria, contaba que se quedó prendada de la novela de Sara Mesa y no pudo menos que hacer una excepción.
Tampoco se le dan tan mal las adaptaciones literarias (el caso de "La librería"). Por otra parte, esa historia sobre alguien que parece estar en un sitio que no le corresponde no se aleja demasiado de sus intereses.
Publica un comentari a l'entrada