PIEL DE ASNO

"Piel de asno" (1970) reunia novament, a les ordres de Jacques Demy, a Catherine Deneuve i a Jacques Perrin, el mariner artista de "Las señoritas de Rochefort". En aquesta adaptació d'un conte clàssic de Charles Perrault, ell era el príncep i ella una versió de la Ventafocs. Però la part més sorprenent del relat radica en la seva primera meitat: 

Quan un rei i una reina tenen una filla i tots són feliços menjant anissos (aquí, a més, tenen un ase que caga monedes), i la mare mor inesperadament de malaltia, sol passar que el pare contreu segon matrimoni amb una dona perversa que exercirà de malvada madrastra. A "Piel de asno", el problema és més sorprenent: la mare (Catherine Deneuve), abans de morir, fa prometre el rei (Jean Marais, qui si no?) que es tornarà a casar per tenir un hereu però que no ho farà amb una dona que no sigui tan guapa com ella mateixa; després d'intents infructuosos de trobar una candidata en condicions, la solució esdevé òbvia (?): l'única princesa en edat de casar-se tan bella com la mare és la seva pròpia filla (també interpretada per la Deneuve). I el rei ho troba força normal i li proposa matrimoni. Sort que la noia, ben aconsellada per la seva fada protectora (Delphine Seyrig), escapa disfressada amb la pell de l'ase per eludir el compromís. La fada li diu que, encara que totes les nenes diuen que de grans es casaran amb els seus pares, no és del tot correcte prendre-s'ho al peu de la lletra. L'argument potser el va utilitzar Perrault per alliçonar la joventut del segle XVII, però Demy, que aporta bastant sentit de l'humor a la història, suggereix que, en realitat, la fada també estima el rei i el que vol és deslliurar-se de la seva rival. 

El sentit de l'humor intenta compensar el caràcter inevitablement kitsch de la proposta, mentre que el to oníric, potenciat pel joc amb els colors habitual als musicals del director (aquí, els cavalls i els soldats apareixen pintats de blau o de vermell), la presència de Marais, les estàtues humanes i les escenes al ralentí pretenen evocar la versió de la Bella i la Bèstia a càrrec de Jean Cocteau. El film de Demy no té la rellevància del seu model però s'agraeix la voluntat de fer un producte personal al marge de modes (crec que això es pot afirmar de quasi totes les seves pel·lícules, especialment de les musicals, com ho és "La piel de asno", que inclou unes quantes cançons i, novament, la música de Michel Legrand).