dimarts, 28 de setembre del 2021

QUERIDOS CAMARADAS

A "Queridos camaradas" (2020), Andrei Konchalovsky recupera la fotografia en blanc i negre de "Paraíso" per portar-nos novament al passat, en aquest cas a la Unió Soviètica de l'any 1962, quan la carrera armamentística repercutia negativament en el nivell de vida dels russos, fins al punt que els treballadors d'una fàbrica de Novocherkask comencen una vaga. Circumstància tan insòlita en un règim comunista que obligarà l'aparell del partit a sufocar la sublevació sense gaires contemplacions i enterrar els fets -i els morts-, mentre a la Lyudmila, fins llavors ferma defensora del llegat estalinista, no li quedarà altre remei que dubtar dels mètodes dels seus correligionaris.

diumenge, 26 de setembre del 2021

LA CHICA DEL BRAZALETE

Saben els francesos fer pel·lícules de judicis? No tinc clar si "La chica del brazalete" (Stéphane Demoustier, 2019) respon a la pregunta. 

El film té el suspens que hom li pressuposa a un títol del gènere (va matar la Lise la seva millor amiga?); els lletrats són encarcarats i el jutge força amable, la família està compungida i creu cegament (si?) en la innocència de la noia. 

Però "La chica del brazalete" només és una pel·lícula disfressada de pel·lícula sobre judicis, i es vesteix amb la toga no tant per parlar de testimonis i de proves de convicció sinó per fer una anàlisi notablement lúcida de l'abisme que ens separa dels nostres fills, els joves del nou mil·lenni, de qui poca cosa sabem sobre com es comporten en la intimitat.

dissabte, 25 de setembre del 2021

ENCUENTRO EN LA NOCHE

Deu ser un dels títols menys coneguts de l'etapa americana de Fritz Lang. L'argument sembla tòpic i previsible: un poblet de pescadors, una dona (Barbara Stanwyck) que torna al cap de deu anys, potser cansada de fer el pendó a Nova York, un matrimoni sense amor amb un paio tan lleig com bona persona i la passió prohibida envers un personatge fosc i torturat però molt eixerit (Robert Ryan). 

Però "Encuentro en la noche" (1952), que es basa en una obra teatral de Clifford Odets, acaba resultant més complexa i imprevisible. Un missatge quasi reaccionari a favor del matrimoni -subratllat pels diàlegs entre la parella jove que interpreten uns guapíssims Keith Andes i Marilyn Monroe-, es contradiu amb el retrat de la protagonista femenina, presentada com una dona fatal i progressivament convertida en un ésser de carn i os que lluita amb emocions contradictòries. Lang i el seu guionista es preocupen de destacar que la seva opció final, tot i servir a l'argument, és fruit d'una decisió presa amb llibertat per una dona que només vol retre comptes a si mateixa.

divendres, 24 de setembre del 2021

EL OLVIDO QUE SEREMOS

Després del fracàs de "La reina de España" (2016) i d'un silenci de quatre anys, Fernando Trueba torna a dirigir sota bandera colombiana, adaptant una novel·la biogràfica (escrita pel fill del protagonista) sobre la vida del doctor Héctor Abad Gómez, un heroi senzill que va tenir la gosadia de defensar els desfavorits i de dir el què pensava al Medellín polaritzat i violent dels anys setanta. 

A risc de ser acusat d'acadèmic (i no seria la primera vegada), Trueba serveix una pel·lícula molt sòbria -llevat potser del treball sobre el color-, en què les emocions es mostren amb subtilesa i els esdeveniments amb prudent distància, deixant que la coherent i ferma personalitat del doctor Abad, revelada a través del tracte quotidià amb la seva família i els seus amics, ocupi l'espai central d'una trama sense gaires sorpreses. Javier Cámara es transmuta en el personatge.

dissabte, 18 de setembre del 2021

BELMONDO, ICONA DE LA NOUVELLE VAGUE

El recentment desaparegut Jean-Paul Belmondo és tan famós gràcies als films d'acció que va protagonitzar al llarg de la seva carrera i, sobretot, a partir dels anys setanta, en una línia d'heroi rude, expeditiu però sense perdre mai el sentit de l'humor. No obstant això, la memòria cinèfila el recordarà sempre per les seves col·laboracions amb els cineastes de la Nouvelle Vague, a partir de la germinal "À bout de souffle". 

Va tornar a treballar amb Godard a "Une femme est une femme", del 1961, i a "Pierrot Le Fou" (1965), film cabdal de la filmografia del realitzador, probablement el més perfecte i el més representatiu del seu estil. 

Ferdinand/Pierrot/Belmondo no és feliç enmig de l'ambient burgès en què transcorre la seva vida plàcida a París. Li agrada llegir, encara que siguin llibres sobre Història de l'Art i s'avorreix en les festes en què la gent parla com en els anuncis. Potser per això no li costa gaire deixar-ho tot per enredar-se amb la Marianne (Anna Karina), mainadera ocasional i criminal vocacional, que l'involucrarà en un assassinat i una fugida en què la desesperació conviu amb una llibertat irrenunciable il·luminada pel sol i les platges del Sud de França.
En un scope meravellós i amb els colors de la bandera francesa (el cel blau, les parets blanques, el vermell dels automòbils, dels vestits de la Marianne i de la sang), "Pierrot Le Fou" és una tragèdia que el moviment dels actors dins del pla i alguns diàlegs cantats transformen en un musical. Al film hi és tot: una història d'amor que no exclou l'avorriment o la traïció; els cotxes estavellats (com al final d'"El desprecio" o a "Week End"); les pistoles; els americans i el Vietnam; els còmics i l'omnipresència de l'art, de l'impressionisme al pop; les veus en off; la fotogènia dels protagonistes i de tot plegat; una explosió final i una trobada en el Més Enllà representat per la Mediterrània. 

Tot i el distanciament, els trencaments de la quarta paret i l'experimentació habitual en els films del director, la història de Pierrot i Marianne, com passava a "À bout de souffle" resulta commovedora. 

El 1969, Truffaut reclama a Belmondo per a una altra gran història d'amor boig en què ell torna a ser un paio bastant pacífic (en aquest cas, un terratinent de l'Illa de la Reunió) a qui una dona molt guapa però també molt ambiciosa arrossega a una vida criminal i a una fugida desesperada que tindrà el clímax més romàntic imaginable en una cabana als Alps. Quan ell la rep per primera vegada al port, després d'una relació per correspondència, s'adona que no és la de la fotografia; però, com que és la Catherine Deneuve, el canvi ja li està bé; i amb ella viurà més aventures que amb l'autèntica, que endevinem una mica mística i més aviat avorrida. Al final, la lectura d'un còmic sobre Blancaneu i els Set Nans li obre els ulls; però ja res no importa: ell l'estima més que a la seva pròpia vida.
"La sirena del Mississippi", segona de les adaptacions que Truffaut va fer de novel·les de Cornell Woolrich, és igualment un film commovedor en què Belmondo es mostra fràgil i vulnerable (però capaç d'emparrar-se per la façana d'un hotel). També és molt cinèfil i porta Marion a veure "Johnny Guitar".

A "Pierrot Le Fou", el protagonista li dóna tres nits lliures a la mainadera perquè pugui anar al cinema... perquè fan "Johnny Guitar". 

I, ja que parlem del western, recordem que la fesomia de Belmondo, el seu nas trencat i els llavis molsuts, també van ser immortalitzats al còmic, quan Jean Giraud s'hi va inspirar per al seu Tinent Blueberry.

divendres, 10 de setembre del 2021

PEQUEÑOS DETALLES

"Pequeños detalles" (John Lee Hancock, 2021) és un thriller de ritme pausat que s'assembla molt a "Se7en": un policia veterà traumatitzat -i afroamericà- col·labora amb un de més jove en la persecució d'un psicòpata de reaccions impredictibles. Potser el perjudica aquesta manca d'originalitat però ofereix, a canvi, una narració sòbria i alhora absorbent i bones interpretacions de Denzel Washington, Rami Malek i el camaleònic Jared Leto. 

El gènere policíac sembla un bon refugi per a actors oscaritzats que ja no tenen l'edat o el físic per accedir a les superproduccions. I, recentment, també hem pogut veure a Russell Crowe amb molts quilos al damunt fent de psicòpata sobre rodes a "Salvaje" (Derrick Borte, 2020), una barreja entre "El diablo sobre ruedas" i "Un día de furia", decididament menor però raonablement distreta.

diumenge, 5 de setembre del 2021

LAS BICICLETAS SON PARA EL VERANO

Per rememorar la trajectòria de Fernando Fernán Gómez en el centenari del seu naixement, és obligat recomanar el treball metòdic i completíssim del bon amic Cinefília

La meva contribució serà més modesta i no em detindré en un títol interpretat ni dirigit pel recordat actor i cineasta però sí basat en una obra de teatre que ell, artista polifacètic, havia escrit uns anys abans de l'estrena, el 1984, de "Las bicicletas son para el verano". La va signar Jaime Chávarri i probablement llavors gaudia de més prestigi el director d'"El desencanto" que Fernán Gómez, les obres mestres del qual ("El mundo sigue", "El extraño viaje") eren pràcticament desconegudes. 

Però, sense desmerèixer el treball dels responsables de l'adaptació fílmica, el principal mèrit d'aquesta crònica de la Guerra Civil Espanyola vista des de la rereguarda (recorda en aquest sentit "Las largas vacaciones del 36") radica en el seu llibret, literàriament impecable i profundament emotiu, beneficiat pel treball d'un il·lustre secundari del cinema espanyol, Agustín González, aquí incommensurable en el paper d'un sol·lícit pare de família que ha hagut de sacrificar els seus ideals artístics i polítics per pur pragmatisme; com el seu fill (Gabino Diego en el seu primer paper), que també aspira a escriptor però vol una bicicleta amb l'únic objectiu de lligar amb una amiga, i que li escriu poemes a la veïna mentre es fica al llit amb la minyona. També la filla (Victoria Abril) accepta la proposta de matrimoni d'un veí una mica limitat perquè el pare del seu nadó ha mort al front. 

L'escena en què la família discuteix sobre qui fica la cullera a l'olla perquè cada vegada és més curta la ració de llenties per acabar descobrint que són tots, i que culmina amb la filla dient "¡Qué vergüenza!" i el pare replicant "¡Qué hambre!", exemplifica prou bé aquesta capacitat del text de Fernán Gómez per resumir el drama que viuen els seus personatges i que va viure mitja Espanya (i bona part de l'altra mitja). 

El film culmina amb una altra rèplica tan lúcida i lapidària com l'anterior: 

Luisito (Gabino Diego): "Madre estaba tan contenta porque había llegado la paz..." 
Pare (Agustín González): "Es que no ha llegado la paz, Luis... Ha llegado la victoria".