AMOR PROHIBIDO

Si ets una bibliotecària verge que mai no ha sortit del poble i, un bon dia, retires tots els estalvis per anar-te'n de creuer, i allà fas amistat amb un tipus amb la fesomia d'Adolphe Menjou, tens tots els números perquè les coses vagin pel pedregar. 

"Amor prohibido", dirigida per Frank Capra el 1932, protagonitzada per Barbara Stanwyck, és un melodrama de manual, potser fins i tot excessiu. Com sigui, la política i la premsa sensacionalista formen part de l'argument, amb la qual cosa el film no resulta tan diferent dels que farien famós el director al llarg de la dècada, i Capra demostra el seu domini del llenguatge cinematogràfic i les lliçons apreses de la seva etapa silent: els gestos dels amants són tant o més importants que les frases, i alguns moviments de càmera resulten brillants, com en l'escena a la maternitat.

EL SECRETO DE VIVIR

M'adono que "El secreto de vivir" (Frank Capra, 1936) inverteix els termes de l'esplèndida "Sucedió una noche", ja que ara és ell (Gary Cooper) l'hereu d'una fortuna de vint milions de dòlars i ella (Jean Arthur) la periodista. 

Però, pel que fa al caràcter dels personatges, la qüestió és prou diferent. Longfellow Deeds és un xicot de poble, ingenu, una mica peculiar -però molt bona persona-, que es converteix en milionari de la nit al dia; els representants del seu oncle, mort a Itàlia i causant de la seva riquesa, el porten a Nova York, on ha de decidir què fa amb els diners. Tots es comporten com uns voltors, i la noia -la periodista- l'enreda per obtenir la seva amistat i poder ridiculitzar-lo a la premsa sensacionalista sense que ell sospiti. 

"El secreto de vivir" mostra tres Amèriques: la rural, representada pel personatge protagonista, senzill i autèntic; la urbana, que reuneix tots els vicis del capitalisme; i, enmig, la població més desemparada, les víctimes de la Gran Depressió, a qui Deeds, en un gest molt rooseveltià, que propiciarà que el vulguin declarar boig (i incapaç d'administrar l'herència), decideix ajudar regalant-los terres de conreu. 

No patiu, tot acaba bé en aquesta comèdia deliciosa, rubricada amb un discurs final antològic del protagonista i un petó en primer pla. 

L'èxit acompanya la proposta i li val a Capra el segon Òscar com a director i l'aferma en un estil característic ("Vive como quieras" o "Juan Nadie" tenen moltes similituds), tot i que la cura en els diàlegs o l'atenció als personatges secundaris són pròpies de la comèdia clàssica americana, com ho és la narrativa: concisió, rellevància dramàtica dels titulars de premsa, sistemàtica utilització de l'el·lipsi, enquadraments funcionals, que no exclouen alguna singularitat, com el pla a contrallum en l'escena al manicomi, que s'avança un lustre a "Ciudadano Kane".

SUCEDIÓ UNA NOCHE

"Sucedió una noche", dirigida per Frank Capra el 1934, va gaudir d'un èxit enorme, inclosos cinc Òscars de l'Acadèmia, i va posar els fonaments de la screwball comedy, tot i que, vista ara, és més romàntica que còmica. El caràcter i la condició dels protagonistes -un periodista espavilat i una rica hereva (Clark Gable i Claudette Colbert, respectivament)-, la seva relació inicial de mútua desconfiança, les rèpliques cíniques i les situacions iròniques no impedeixen algunes llàgrimes a mesura que avança l'acció i algun comentari, casual o no, sobre la Gran Depressió que encara es patia l'any de l'estrena. En qualsevol cas, és fàcil explicar la popularitat d'un film en què concorren un viatge (que dura tres nits, no una com sembla suggerir el títol), una aventura i una relació a la força entre dos personatges de sexe oposat, antitètics però condemnats a entendre's, sens dubte atractius, amb problemes a l'hora de compartir habitació, circumstància que propicia un gag recurrent (la manta convertida en "muralles de Jericó"), potser no tan conegut com l'escena en què fan autoestop, però memorable, sobretot en la seva conclusió elegantíssima, quan, després de la seqüència icònica amb la núvia fugint a correcuita, els protagonistes es retroben i consumen el seu amor sense que la càmera arribi a mostrar-los.

¡QUÉ BELLO ES VIVIR!

"¡Qué bello es vivir!" (1946) narra la peripècia vital de George Bailey (James Stewart), un home bondadós que sacrifica les seves il·lusions per ajudar els veïns de Bedford Falls, salvant-los de la cobdícia del magnat senyor Potter (un clar precedent del senyor Burns dels Simpson). La nit de Nadal, un greu problema econòmic el porta a la desesperació i, llavors, el seu àngel de la guarda baixa a la terra per ajudar-lo.

Potser no és la millor pel·lícula de Frank Capra ("Sucedió una noche", per exemple, és superior); però té el sentit del detall de les bones comèdies (atenció al gag del pom de l'escala) i és sense cap mena de dubte el seu títol més popular (tot i que l'any de la seva estrena va constituir un fracàs econòmic), el perfecte conte de Nadal que cal recuperar en aquestes dates per plorar sense complexos en l'emotiva escena final.