dissabte, 25 de desembre del 2010

ELS HEROIS AMBIGUS D'ORSON WELLES # 3: EL CUARTO MANDAMIENTO


La segona pel·lícula que Welles va realitzar per a RKO, "El cuarto mandamiento" (1942), hauria pogut ser la seva obra mestra, superior fins i tot a "Ciudadano Kane" i "Sed de mal". Welles va deixar el film a mig muntar i se'n va anar a Brasil a rodar el documental "It's all true" i a beure caipirinyes; el seu muntador, Robert Wise, va lliurar a la productora un film intimista (adaptava la novel·la de Booth Tarkington guardonada l'any 1919 amb el Premi Pulitzer) de 131 minuts de durada, la qual cosa semblava una nova excentricitat del nen prodigi; les previews van ser desastroses i la RKO va llençar a la brossa tres quarts d'hora de pel·lícula i va fer rodar a Wise un final nou.

Welles assegura que la pel·lícula resultant s'assembla al seu guió com un ou a una castanya. No obstant això, era tan poderós el seu talent que "El cuarto mandamiento", malgrat les severes mutilacions, roman com una lliçó de cinema, menys evident però més intensa i romàntica que "Ciudadano Kane".

Els grans temes del cineasta hi són presents. La contraposició món vell-món nou centra el relat: Eugene Morgan (Joseph Cotten) està enamorat d'Isabel Amberson (Dolores Costello), membre d'una família riquíssima; aviat sabrem que els Amberson són el passat, i Morgan, que fabrica cotxes sense cavalls accionats per una maneta que contínuament s'encalla, representa el futur i la victòria de la burgesia sobre l'aristocràcia, del segle XX sobre el segle XIX.

Welles no actua al film, tot i que presta la veu al narrador. El protagonista i heroi ambigu de la funció, interpretat pel jove Tim Holt, és l'altiu George Amberson, fill d'Isabel. Resulta que la mare, tot i estimar Eugene, es casa amb un altre només perquè el seu pretendent s'emborratxa un vespre que surt amb els amics i es fot de cap a l'hora de tocar el violoncel sota la seva finestra seguint una tradició de galanteig musical que sembla ser que es portava en aquell temps i indret. L'orgull de la mare l'hereta George, agreujat per un edípic sentiment de protecció cap a la seva progenitora que el conduirà a frustrar un nou intent d'aproximació d'Eugene Morgan -a qui veu com un arribista- quan Isabel queda vídua. I això, malgrat que George s'ha enamorat de la filla d'Eugene, Lucy (Anne Baxter).

Les intencions de George potser són bones, però estan condicionades pels prejudicis de classe alta, i contribueixen a fer desgraciats tots els que l'envolten. El seu penediment final no impedirà el desastre ni la decadència de la seva estirp.

divendres, 24 de desembre del 2010

EL CONCIERTO


Les comèdies sobre russos que viatgen a París i perden les maneres tenen un referent clàssic molt estimable: "Ninotchka".

Radu Mihaileanu, director d'"El concierto" (2010) no és Lubitsch. Tampoc no és Berlanga. No obstant això, aquesta comèdia sobre un director d'orquestra rus represaliat pel comunisme que vol reunir l'antiga orquestra i actuar al Théâtre du Châtelet de Paris fent-se passar pel Bolshoi resulta una comèdia coral d'allò més entretinguda. La primera nit a París dels músics més esparracats de la història és un desgavell divertidíssim: entre d'altres peripècies, el mànager de la colla, antic membre destacat del Partit Comunista, vol sopar sí o sí al restaurant on es reunia amb els seus correligionaris francesos als vells temps; però el local ja no existeix i els representants del Châtelet, per fer-lo content, l'envien a un restaurant àrab. Mentrestant, el director (Alexei Guskov) sopa amb la diva francesa reclutada per a l'esdeveniment en un lloc molt elegant i s'emborratxa perquè no troba les paraules per revelar-li la relació que els uneix des d'abans que ella nasqués.

Aquest contrapunt dramàtic podria haver caigut fàcilment en la cursileria, però se'n salva i esdevé força emotiu gràcies a la convicció dels intèrprets, sobretot de Mélanie Laurent ("Malditos bastardos"), que llueix una fotogènia i una dignitat que enamoren la càmera i l'espectador.

Com és de rigor en un film amb aquest argument, s'acaba de forma apoteòsica amb l'orquestra tocant Tchaikovsky mentre veiem, intercalats, els flash-backs en blanc i negre que narren la història que el músic no va saber explicar al restaurant. Llàstima que el muntatge dels cinc darrers minuts, que insereix imatges presumptament jocoses, dinamiti l'emoció assolida fins llavors. En qualsevol cas, és un defecte menor en un film que no enganya en la seva voluntat de ser comercial, però que tampoc no decep.

dilluns, 20 de desembre del 2010

BALADA TRISTE DE TROMPETA


Si la visió/audició d'aquesta cançó de Raphael us ha provocat una sensació semblant a rebre una puntada de peu als budells, heu de saber que la darrera pel·lícula d'Álex de la Iglesia, "Balada triste de trompeta", la pren com a referent i també va directa a l'estòmac.

Això no vol dir que no us la recomani; ans al contrari: "Balada triste de trompeta" és un dels títols importants del cinema espanyol. Una pel·lícula excessiva, sense que això sigui necessàriament un defecte, estructurada circularment sobre les imatges terrorífiques de Santiago Segura fent de pallasso milicià que, l'any 1937, es carrega mig exèrcit franquista amb un matxet, i de Carlos Areces amb el rostre deformat per la sosa càustica, vestit de pallasso amb un hàbit de bisbe i disparant a tort i a dret amb dues metralladores, mentre ETA fa volar el cotxe de Carrero Blanco, l'any 1973. Els números invertits (37-73), que representen l'inici i la decadència del franquisme, simbolitzen prou bé el joc de miralls que és la història de dos pallassos (Areces i Antonio de la Torre) enamorats d'una trapezista (Carolina Bang), antagònics i alhora intercanviables, enfrontats fins a la destrucció, com un símbol de les dues Espanyes. De la Iglesia barreja tots aquests elements (la violència, Franco, el circ, el sexe) amb el seu habitual estil, entre l'esperpent i el gore, i aconsegueix un còctel estimulant, fascinant a estones, una mica indigest, que recorda qualsevol dels seus anteriors films -sobretot "Muertos de risa" (1998), per raons bastant òbvies-, però també clàssics del terror com "El fantasma de la ópera", "Frankenstein", "Freaks" o "Los chiripitifláuticos". I el final amb els protagonistes enfilats dalt d'un edifici o monument segueix la tradició d'"El día de la bestia" o "La comunidad". En treu molt partit d'El Valle de los Caídos, però el millor gag respecte a aquest mausoleu vergonyant continua en poder de Santiago Segura: l'enterrament del gos "Franco" a la platja, a "Torrente 2: Misión en Marbella".

dissabte, 18 de desembre del 2010

EN LA MORT DE BLAKE EDWARDS

Quan va dirigir "Desayuno con diamantes" (1961), Blake Edwards gaudia ja de certa reputació com a director de comèdies i també algun drama ("El temible Mr. Cory", 1957). Però res no feia presagiar l'èxit rotund de l'adaptació del relat de Truman Capote. L'escriptor hauria volgut Marilyn Monroe en el paper de la prostituta Holly, i l'etèria Audrey Hepburn estava en les antípodes del personatge que havia imaginat. "Desayuno con diamantes", la pel·lícula, no s'assembla gaire a la novel·la, però tant és: Edwards i Hepburn van aconseguir una joia del cinema, una síntesi perfecta de comèdia sofisticada i drama romàntic, que conté escenes memorables i una de les millors bandes sonores que es recorden (de Henry Mancini, col·laborador habitual del director).



A "Chantaje contra una mujer" (1962), Blake Edwards demostrava la seva versatilitat en dirigir amb estil impecable i negríssim aquest thriller de suspens.



El mateix any, repetia amb Lee Remick i treballava per primera vegada amb Jack Lemmon a "Días de vino y rosas", magnífic melodrama que s'anunciava com una comèdia i que tractava amb un verisme inhabitual el problema de l'addicció a l'alcohol (ens hi vam referir al post "Dies d'alcohol").

De la comèdia sofisticada a l'slapstick: a "La carrera del siglo" (1965) retia homenatge a l'humor del cinema còmic més primitiu, inclosa la típica guerra de pastissos:



Partint d'aquest model de comèdia primitiva, i afegint-hi unes gotes de surrealisme, Edwards va aconseguir la més brillant i intemporal de les seves pel·lícules, "El guateque" (1968). La caracterització de Peter Sellers fent d'extra hindú d'aire innocent i predisposició al desastre és antològica; la construcció dels gags, perfecta. A continuació, un exemple:



Blake Edwards va tocar sostre amb "El guateque" i, després d'aquest film, la seva carrera va entrar en un declivi evident. "Darling Lili" (1970), un drama romàntic ambientat a la Primera Guerra Mundial, amb Rock Hudson i Julie Andrews, va ser un fracàs estrepitós. Els dos actors protagonistes havien deixat enrere els seus temps gloriosos, que en el cas de l'Andrews van ser curts però molt intensos ("Mary Poppins" -1964- i "Sonrisas y lágrimas" -1965- són dos dels films més rendibles de la dècada dels seixanta). El to cursi de seqüències com la que hem penjat, tampoc no hi va ajudar gaire.



Edwards no es va donar per al·ludit, es va casar amb l'Andrews i va ficar-la en un altre melodrama amb espies, emparellada amb Omar Sharif (que no havia tingut cap èxit des de "Doctor Zhivago"); "La semilla del tamarindo" (1974) va ser un altre fracàs.

Entre aquestes dues ensopegades, va realitzar un thriller sense interès ("Diagnóstico: asesinato", 1972) i l'únic western de la seva carrera, "Dos hombres contra el Oeste" (1971), en la línia crepuscular que llavors s'estilava; protagonitzat per William Holden ("Grupo salvaje") i el galant de moda Ryan O'Neal, no estava malament del tot, però tampoc no va tenir èxit de públic.

A partir de 1975, Edwards decideix anar sobre segur i recupera l'inspector Clouseau i la sèrie de La Pantera Rosa; després d'"El regreso de la Pantera Rosa", continua i continuarà fins a esgotar el personatge, l'actor i els espectadors.

L'any 1979, ocorre el miracle: amb el reclam de Bo Derek amb trenetes corrent per la platja, "10, la mujer perfecta" esdevé un gran èxit comercial. Però el film, una comèdia vodevilesca en aparença, amaga una lectura més profunda sobre els problemes de l'edat madura i una història romàntica bastant subtil entre Dudley Moore i una Julie Andrews que, finalment, deixa de portar-li mala estrugança al seu marit i director. Seguidament, Edwards realitza una sàtira despietada sobre Hollywood en la qual Andrews trenca definitivament amb la seva imatge monacal i ensenya els pits ("S.O.B.", per "Son of a Bitch", era l'aspre títol original, que aquí van traduir com "Sois hOnrados Bandidos" -té tela-).

El 1982, la magnífica "Victor Victoria" certificava la recuperació d'un dels millors directors de comèdia, i no únicament de comèdia, de la història del cinema. En aquest i en títols posteriors, Edwards mostra un domini absolut del gag i de la planificació en format panoràmic; llàstima que no sempre serveixi el seu talent a històries originals i, amb la salvetat de "Cita a ciegas" (1987), la majoria dels seus darrers treballs són de segona fila.

Un remake televisiu de "Victor Victoria" tancava la seva carrera el 1995. Però el tràiler que adjuntem és de l'original.



No hem parlat encara del seu títol més popular, "La Pantera Rosa" (1963), que no era una pantera com als dibuixos, sinó un diamant, i no era el primer leit-motiv de color rosa en la filmografia d'Edwards: a "Operación Pacífico" (1959), amb Cary Grant i Tony Curtis, uns simpàtics militars pintaven un submarí d'aquest color.

"La Pantera Rosa" era una comèdia sofisticada amb lladres de guant blanc, David Niven, Robert Wagner, Capucine i Claudia Cardinale, que incorporava l'slapstick a través del mític personatge del maldestre inspector Closeau, de la policia francesa, interpretat pel gran Peter Sellers. Tot i que la reiteració i l'abús van cremar l'invent, com hem apuntat abans, no hem d'oblidar que li devem un grapat de gags memorables. Seguidament, un recull a manera d'homenatge:

dimarts, 14 de desembre del 2010

BOARDWALK EMPIRE


Aquest any, "Mad Men" (dissabte, Digital + estrena la quarta temporada), tindrà una seriosa competència als Emmy, en què sempre guanya en l'apartat de sèries dramàtiques. Per exemple, "Boardwalk Empire", la nova serie de la cadena HBO i de Terence Winter, el creador de "Los Soprano", sobre gàngsters a l'Atlantic City de la Llei Seca, protagonitzada per Steve Buscemi i amb Martin Scorsese en el paper de productor executiu i director de l'episodi pilot.

En aquest episodi, que vam veure dilluns també per Digital +, Scorsese treu a escena tot el seu arsenal narratiu i fabrica un compendi del millor cinema de gàngsters que Coppola i ell mateix han conreat, amb referències visuals o dramàtiques a "El padrino", "Cotton Club", "Uno de los nuestros" o "Gangs of New York", que també tractava del naixement d'una ciutat a través de les guerres entre mafiosos, i comptava amb uns decorats esplendorosos (en el cas de "Boardwalk Empire", el mall d'Atlantic City tal com devia ser l'any 1920; Scorsese continua preferint els decorats a l'antiga als efectes digitals, encara que això impliqui encarir la producció per damunt dels cinquanta milions de dòlars).

El format de serial televisiu permet, a més, desenvolupar història i personatges amb l'extensió necessària, sense les limitacions de durada que van impedir a l'esmentada "Gangs of New York" ser l'obra mestra que el director devia tenir en ment. És clar que Scorsese no dirigirà, sinó que només supervisarà els propers episodis, però de ben segur que podrem gaudir de gran cinema a través de la petita pantalla.

Fa pocs dies, assistíem a l'estrena de "The Walking Dead", de la cadena AMC, en què Frank Darabont assumia un paper semblant al de Scorsese, dirigint un pilot esplèndid, tot i que la continuació de la sèrie no estava al mateix nivell. Però això no ha impedit el seu èxit.

La televisió i el cinema s'emmirallen mútuament. També a TV3, el darrer capítol d'"Infidels" s'inspirava en la pel·lícula "Sexo en Nueva York" (2008): en aquesta, els impresentables que la van produir van advertir un cop acabada que, tot i ser presumptament una comèdia, no tenia cap gag, i no se'ls va acudir cap altra cosa que fer que Charlotte es cagués al damunt. "Infidels" no va tan enllà i Montse Germán només es tira un pet. Tot és començar.

dissabte, 11 de desembre del 2010

AMADOR


Quan va fer "Barrio" (1998), em va semblar un pèl excessiu el reconeixement crític que va tenir un film tan esquemàtic. "Los lunes al sol" (2002) era millor, però sobretot gràcies a les interpretacions, amb un genial Javier Bardem al capdavant del repartiment. A més, Fernando León de Aranoa em queia antipàtic, amb aquells aires de sobrat i la seva pinta de progre radical.

En canvi, a partir de "Princesas" (2005), la crítica li gira l'esquena. Ho puc entendre, doncs era un film clarament fallit, malgrat l'esforçada interpretació de Candela Peña.

Però el càstig de crítica i públic que ha merescut "Amador", el seu darrer treball, ja se'm fa incomprensible. És veritat que és un títol discutible, però també és més arriscat que els seus anteriors treballs; és cert que les metàfores de les flors i el puzzle no són gaire subtils, però en definitiva doten d'entitat una proposta que es podia haver quedat en una broma amb alguns apunts sobre la immigració; les escenes humorístiques amb la prostituta i amb el capellà són fàcils, és veritat, però ajuden a equilibrar una narració que bascula perillosament cap al dramatisme indigest. I la presència de Magaly Solier i la fotografia de tons càlids atorguen distinció.

A què es deu aquesta tendència dels crítics espanyols a anar d'un extrem a l'altre quan es tracta de valorar l'obra dels compatriotes? Ja ha passat amb Ventura Pons (en aquest cas, l'error estava en la sobrevaloració absurda de títols infumables com "El perquè de tot plegat" o "Carícies"), ha passat amb Julio Medem, tot i que cal reconèixer que amb "Caótica Ana" s'ho va guanyar a pols, i ha passat amb Fernando Trueba (mereixia "El baile de la victoria" una rebuda tan gèlida?).

divendres, 10 de desembre del 2010

LA RUPTURA


"La ruptura" (1970) és una prova fefaent de la irregularitat de Claude Chabrol.

Realitzada immediatament després de la seva obra mestra "El carnicero", es tracta d'un film absolutament delirant. En qualsevol cas, anticipa l'etapa de la seva filmografia centrada en personatges femenins enfrontats a un entorn hostil. Ella (com és habitual, porta per nom Hélène i està interpretada per Stéphane Audran) està casada amb un escriptor de bona família que es lleva un dia més alterat que Jack Nicholson a "El resplandor" i, després de mig escanyar-la, estampa el petit Michel contra un moble. Hélène el copeja amb una paella, s'enduu el nen a l'hospital i, acte seguit, comença els tràmits del divorci -què menys?-. Els sogres, uns burgesos menyspreables, volen impedir-li que tingui la custòdia del nen; no s'estimen la jove perquè havia fet strip-tease i la consideren culpable de la malaltia del marit (no tardem a averiguar que és causada per les drogues i, en darrera instància, per ser un malcriat).

El sogre (Michel Bouquet), per tal d'aconseguir alguna prova contra Hélène, contracta un desaprensiu (Jean-Pierre Cassel), el qual es munta una pel·lícula tan delirant com la que estem veient i intenta que acusin la íntegra mare de família de corrompre la filla retardada de la mestressa de la pensió on viuen.

El problema més evident del film -no obstant això, força divertit- és que tots els personatges són caricatures. Stéphane Audran es passa tres pobles amb el seu posat entre altiu i despistat; el marit sembla el monstre de Frankenstein; el dolent viu en un estudi empaperat amb fotografies de noies despullades, en el qual hi deu fer molta calor, doncs la seva amant apareix tota l'estona en pilotes; la noia retardada la pentinen i vesteixen per fer-nos evident que ho és. L'escena de la corrupció, amb projecció pornogràfica inclosa, sembla extreta d'algun softcore dels què devien projectar en aquella època als cinemes de Pigalle.

En l'últim tram de pel·lícula, de manera totalment gratuïta, assistim a una penosa escena onírica en què la protagonista confón un venedor de globus amb Déu Nostre Senyor. Podria tenir certa lògica (gràcia no, de cap manera) si Jean-Pierre Cassel hagués drogat Hélène com ho fa amb la nena retardada, però no és el cas.

dijous, 9 de desembre del 2010

EL CARNICERO

"El carnicero" (1969) és probablement el títol més pertorbador de la filmografia de Claude Chabrol. Els seus actors fetitxe Stéphane Audran i Jean Yanne interpreten dos éssers marcats pel seu passat: ella és la mestra del poble, on es va refugiar després d'un desengany amorós; ell, és el carnisser, un home rude però entranyable, que arrossega el trauma de les seves experiències a la guerra d'Indoxina. Descobreixen un bon dia que, malgrat el seu aparent antagonisme, llur solitud els fa ànimes bessones i inicien una relació de profunda amistat que no exclou certa tensió sexual.

Aquesta història més o menys d'amor, narrada i interpretada amb una gran subtilesa, no és una de les típiques històries tringulars d'aquesta etapa de la filmografia d'en Chabrol, tret que considerem com a tercer vèrtex les noies que van apareixent massacrades a la comarca.

dilluns, 6 de desembre del 2010

UN PROFETA


Com que veiem més aviat poc cinema francès (fins i tot jo, malgrat la meva declarada admiració cap a aquesta cinematografia), tendim a pensar que només saben fer comèdies o drames metafísics. I oblidem la seva gran tradició de cinema policíac -el "polar"-, tot i que els temps d'en Melville ja semblen molt llunyans.

Però ara tenim Jacques Audiard. El seu penúltim treball, "De latir mi corazón se ha parado", ja revelava un narrador de primera categoria. "Un profeta" (2009) confirma i eleva aquella impressió; amb el vigor i la concisió dels clàssics, però mitjançant un estil que no s'assembla a cap altre, a la vegada minuciós i fluït, relata una història de gènere carcerari: la peripècia vital de Malik El Djebena, un àrab que ingressa als divuit anys a la presó, sense passat i aparentment sense futur, i que, malgrat no saber llegir ni escriure, aconsegueix sobreviure i, fins i tot, prosperar, en un lloc on impera la llei de la selva, gràcies a la seva intel·ligència natural i a un sisè sentit que li valdrà el qualificatiu que dóna títol a la pel·lícula.

"Un profeta" documenta les difícils condicions de vida a les presons franceses, però no cau en l'error de voler ser un film denúncia. És una bona cinta policíaca, plena de tensió i violència, però tampoc no és un simple film d'acció. Abans que res, és el retrat d'un personatge, de les seves circumstàncies (difícils) i dels seus sentiments més íntims, com en la tradició literària dickensiana però narrat amb la llibertat pròpia del nou mil·leni. "Un profeta" és cinema del futur.

EL CÒNSOL DE SODOMA


L'any 2009, Sigfrid Monleón va dirigir aquest biopic sobre la figura del poeta homosexual Jaime Gil de Biedma, un dels habituals de Bocaccio als temps de la gauche divine. La posada en escena no és especialment estimulant, però el film se segueix amb interès gràcies a la interpretació de Jordi Mollà, intensa i matisada, sense caure en l'histrionisme habitual en les seves intervencions episòdiques en produccions internacionals, i també per l'interès intrínsec del personatge i la seva història: Jaime Gil de Biedma portava una mena de doble vida; era un executiu eficient a l'empresa familiar -"Tabacos de Filipinas", ni més ni menys-, però també algú que aglutinava totes les tares que el franquisme perseguia i castigava. Homosexual i intel·lectual d'esquerres, arrossegava un sentiment de culpa per no haver estat exactament com el seu pare hauria volgut, i també per representar allò que odiaven els seus amics comunistes, en tant que empresari d'una empresa post-colonial (i milionari; però milionaris ho eren la majoria dels divins de la Barcelona de Bocaccio i Fotogramas, els quals apareixen al film més o menys fugaçment). Apaivagava aquest sentiment de culpa i la por a la decadència física amb constants escapades nocturnes als barris més pobres de Manila o de Barcelona, per passar nits interminables d'alcohol i sexe, que la pel·lícula de Monleón ens mostra amb força detall; esporàdicament, vivia relacions més estables amb xarnegos de bon veure (parents del Pijoaparte del llibre del seu amic Juan Marsé amb els quals exercia de Pigmalió) o amb noies andrògines com la Bimba Bosé.

L'escena a la platja en què Gil de Biedma i Carlos Barral filosofen avorridament mentre els més joves de la colla ballen una cançó pop amb el mar i la tarda de fons retrata prou bé l'època i l'estat d'ànim del personatge. Però Monleón no és Fellini o Bertolucci; suposo que tampoc no ho pretén, i té la intel·ligència de suplir les seves mancances amb la lectura en off dels poemes de Gil de Biedma: quí millor que el mateix poeta per comentar la seva deriva existencial?

dissabte, 4 de desembre del 2010

WHISKY


L'any 2004, els uruguaians Juan Pablo Rebella i Pablo Stoll van dirigir aquesta pel·lícula insòlita que parteix d'un argument de comèdia àcida que no hauria desplagut Billy Wilder: Jacobo Köller és un petit empresari entrat en la seixantena que espera l'arribada del seu germà petit des de Brasil per assistir a la matzeiva, una cerimònia funerària jueva que celebren a l'any de la mort de la mare d'ambdós. Jacobo és un conco de poques paraules que porta una vida rutinària, tirant a miserable; li fa pena que son germà el vegi tan desassistit i demana a la seva treballadora de confiança, la no menys solitària Marta, que es faci passar per la seva dona; ella accedeix a aquesta petició tan estranya sense posar-hi la més mínima pega... i sense cobrar hores extres! L'engany ha de durar un parell de dies, però el tema es complica quan el germà, que va de triomfador i que sent que està en deute amb Jacobo -que va estar cuidant la mare malalta-, convida la parella a passar un cap de setmana a la platja.

Rebella i Stoll serveixen aquesta història triangular amb un estil lacònic i mordaç i una planificaciò hieràtica que recorden Jarmusch o Kaurismaki, i aconsegueixen que una història de perdedors en escenaris patètics (l'hotel de la platja, amb el seu espectacle de karaoke que convida a fer-se l'hara-kiri, resulta impagable) esdevingui tendra, suggerent i, alhora, divertidíssima. I el final és rodó.