RUFUFÚ

Un altre film amb Mastroianni, ara en un paper més secundari, i una altra comèdia italiana clàssica, sens dubte de les més divertides de la cinematografia d'un país que havia après a riure's de les seves desgràcies i misèries, potser ja cansada de la seriositat neorealista, potser més optimista davant d'una recuperació econòmica que, com en molts altres films de l'època, és present en pantalla a través de les imatges dels edificis d'apartaments en construcció que arraconen els barris més miserables de Roma, en un dels quals transcorre l'acció de "Rufufú" (Mario Monicelli, 1958), que -com fa evident el títol espanyol, parodiant el "Rififí" de Jules Dassin- se centra en un atracament, el més maldestre imaginable. 

El film de Monicelli és ple de gags memorables i diàlegs extraordinaris, i, amb un elenc irrepetible (a més de Mastroianni, apareixen Vittorio Gassman, Renato Salvatori, Totó, Claudia Cardinale), ens presenta un univers en què regna la picaresca, habitat per una colla de lladregots que, tot i aprofitar-se de la bona fe de la gent per subsistir, acabaran per resultar entranyables i, fins i tot, en algun cas, esdevenir honrats membres de la classe treballadora. 

No podem obviar les prestacions de dos actors no tan coneguts que eleven el nivell d'una comèdia genial: Tiberio Murgia en el paper de Ferribotte, el sicilià que té la germana tancada per vigilar el seu honor, i Carlo Pisacane, el malfactor de més edat i que, malgrat no tenir dents, es passa tota la pel·lícula menjant, fins a arribar a l'escena culminant del plat de pasta i cigrons que, a part d'un despertador, constituirà el botí exigu però saborós de l'insòlit robatori.