dimarts, 29 de novembre del 2011

EN LA MORT DE KEN RUSSELL

Sóc conscient que el nom i el cinema de Ken Russell es van devaluar molt ràpidament després d'uns inicis força espectaculars. No pretenc fer-ne cap defensa aferrissada, però guardo un bon record d'"Un cerebro de un billón de dólares" (1967), i "Women in Love" (1969) i "Tommy" (1975) van contribuir de manera decisiva a la meva vocació cinèfila.

Russell passarà a la història com un dels més acèrrims cultivadors del barroc cinematogràfic. D'altra banda, els seus films cercaven la provocació amb temàtiques i escenes diguem-ne fortes. Trobem les dues tendències en aquesta escena emblemàtica de "Women in Love":



El barroquisme visual condueix a una coreografia pròpia dels musicals; ja en aquesta primera etapa de la seva carrera, frega el kitsch que, malauradament, va acabar dominant el seu treball:



Tot i el que acabem d'apuntar i que moltes de les seves pel·lícules eren biografies controvertides sobre compositors musicals, només va dirigir dues pel·lícules estrictament dins del gènere: "The Boy Friend" (1971), un homenatge al cinema de Busby Berkeley...



I "Tommy", l'òpera rock de The Who, amb Roger Daltrey, Ann Margret, Oliver Reed i... Jack Nicholson:

dissabte, 26 de novembre del 2011

CATALUNYA ÜBER ALLES!


"Catalunya Über Alles!", tercera pel·lícula del jove cineasta Ramon Térmens, primera de la productora Segarra Films, denuncia, ja des del seu títol prou explícit, la intolerància de la societat catalana actual (europea per extensió). Les tres històries que integren el film, sobre un violador assetjat pels seus veïns, un negre cobrador de morosos i un justicier urbà que no és aigua clara, basades en fets reals, enllaçades pel personatge incorporat per Jordi Dauder en la seva darrera interpretació -un polític molt semblant al senyor Anglada de P X C, malgrat que el director ho negués en el col·loqui que va seguir a la projecció-, tenen registres genèrics que van del drama més sever al thriller, passant per la comèdia, però mantenen totes tres una mirada neorealista.

El discurs de Ramon Térmens potser és massa obvi, però el cinema català, tan habituat a procurar complaure els espectadors -o determinats espectadors- necessitava d'una pel·lícula que fos tan diàfana en presentar una societat malalta que, per desgràcia, és la nostra. La mirada de Joel Joan en el darrer pla del film va dirigida a l'espectador (aquesta impressió sí que va ser confirmada per l'autor): No em podeu jutjar perquè tots sou també culpables.

diumenge, 20 de novembre del 2011

LA COLECCIONISTA

Eric Rohmer ja havia realitzat un llargmetratge ("Le signe du lion", 1959) i molts curts, dos dels quals formant part de la sèrie dels Contes Morals ("La carrière de Suzanne" i "La boulangère de Monceau"), però no va ser fins "La coleccionista" (1967), presentada amb èxit al Festival de Berlín, que es va fer un nom.

Adrien i Daniel (Patrick Bauchau i Daniel Pommereulle), un vividor i un artista d'avantguarda, passen un mes de vacances a la casa d'un amic comú, a la Provença. Tota la història està narrada des del punt de vista del primer, amb un recurs constant a la veu en off molt característic dels primers films del director, i que compleix la mateixa funció que els diàlegs: la verbalització d'uns pensaments que contradiuen les veritables intencions d'uns personatges pagats de si mateixos que creuen que poden controlar els sentiments i el destí, com si això fos possible.

La irrupció d'Haydée (Haydée Politoff) altera la plàcida convivència dels dos amics. Adrien critica la promiscuïtat de la noia (per això, l'anomena col·leccionista, la qual cosa té la seva gràcia perquè ell tracta amb col·leccionistes d'art) i, al mateix temps, inicia un joc de seducció tan recargolat com les seves elucubracions, sense adonar-se que el camí més curt entre dos punts és una línia recta i que l'atzar sempre és a punt per trastocar-ho tot (més, tractant-se d'un film d'en Rohmer).

En fi, una pel·lícula deliciosa com totes les del director, que aquí ja havia iniciat la seva col·laboració amb el fotògraf Néstor Almendros, qui sap captar tots els matisos de la llum de la Provença i la bellesa incomparable d'Haydée Politoff en el paper de la seva vida.


dimecres, 16 de novembre del 2011

NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS


Vuit anys després de "La vida mancha", Enrique Urbizu torna amb "No habrá paz para los malvados", un thriller quasi, quasi rodó. Enmig d'una trama alambinada com mana la tradició, que barreja narcotràfic i terrorisme islàmic, dos personatges oposats lluiten contra els dolents: la jutgessa Chacón (sic) ho fa des de l'ortodòxia; el policia Santos Trinidad (José Coronado) va d'heroi solitari i no cerca únicament resoldre els problemes per la via expeditiva sinó, de passada, redimir els seus propis pecats, trobar una sortida mínimament honorable a la seva degradació, a l'infern fet d'alcohol i remordiments en què s'ha convertit la seva vida.

Coronado, més grenyut que el seu personatge a "La vida mancha", broda el paper.

diumenge, 13 de novembre del 2011

MELANCOLÍA


"Melancolía", de Lars Von Trier, és una pel·lícula tan dual com el seu director, alhora un geni i un poca-solta. Fins i tot podríem fer-ne una mala crítica al·legant qüestions que semblen evidents, com que la primera meitat és una mala còpia de "Celebración", de Thomas Vinterberg, i, la segona, una variant esteticista del cinema de catàstrofes i apocalipsis, moda a la qual s'hauria apuntat el director danès per afany de notorietat. Però també podem fer-ne la defensa a partir de les mateixes premisses, al cap i a la fi Von Trier recorre als gèneres amb cert esperit lúdic (el musical a "Bailar en la oscuridad", el cinema negre a "Dogville", la comèdia a "El jefe de todo esto"), i després d'inventar-se el Dogma per trair-lo acte seguit, també es pot permetre el luxe de barrejar alguns tics característics del moviment, com l'ús de la càmera en mà i la voluntat de denúncia social, amb escenes de gran lluentor formal inspirades en Antonioni o Bergman.

Continuant amb aquesta concepció dual, el film, després d'un pròleg bellíssim i pictòric que avança els esdeveniments i el to de la història, es divideix en dues parts, cadascuna de les quals porta el nom d'una de les germanes protagonistes. Anem, doncs, per parts, literalment:

Justine.

La primera meitat de la pel·lícula se centra en Justine i el seu casament i és de color ocre.

Ella (Kirsten Dunst) comença molt riallera. Però ben aviat aflorarà la seva malenconia, la seva incapacitat per ser feliç, la qual cosa pot ser un problema innat, però el fet de tenir un pare carallot i una mare dèspota no deu ajudar-hi gaire.

Justine és una noia intel·ligent i intuïtiva, no endebades està molt ben considerada en la seva feina de publicista. Això li permet "saber coses". Justine és la força de l'inconscient, i en una de les interpretacions possibles podríem entendre que tot el que passa amb el planeta Melancholia és una projecció del seu fàstic vital, i no ho exposo en sentit metafòric sinó literal. Al cap i a la fi, nosaltres fem el destí, i la realitat només són probabilitats que es concreten quan intervé l'observador. Dic això sense saber si Von Trier -que a Cannes només va dir que la seva pel·lícula era una merda i l'havia feta per veure la Kirsten Dunst despullada, i que entenia Hitler- volia fer una defensa de les teories derivades de la física quàntica; si així fos, els personatges de la germana i el cunyat (Kiefer Sutherland) representarien els físics relativistes, frustrats en veure que la seva representació de l'univers se'ls gira literalment en contra.

Claire.

La segona meitat del film té el color blavós del planeta que s'apropa a La Terra.

Claire (Charlotte Gainsbourgh) és la germana de Justine i el seu oposat. Supleix la manca de talent amb un sentit de l'ordre estricte, com queda clar quan organitza el casament. Si Justine és una executiva solitària, Claire és una mestressa de casa dedicada al seu fill i al seu marit, que, a més, és riquíssim, la qual cosa demostraria el seu sentit pràctic. Aparentment és la més forta, però quan s'apropa el final, els papers s'intercanvien. La raó no serveix davant la imminència de la catàstrofe, i només la solució màgica proposada per Justine podrà apaivagar l'angoixa.

"Melancolía" és un film complex i d'una bellesa primigènia. Potser sí que Von Trier només pretenia despullar Kirsten Dunst, però la manera de fer-ho, quan ella s'estira sobre l'herba en plena nit, completament nua, i es banya amb la llum de Melancholia, constitueix una imatge poètica de tanta força que ja justifica el film per als espectadors més exigents. I, a partir d'aquesta escena i sense desmerèixer la resta, tot el tram final és impressionant, aclaparador. Una gran pel·lícula.

Si només us interessa veure-la pel nu de Kirsten Dunst, apa, no cal que perdeu el temps:

dimarts, 8 de novembre del 2011

SIETE DÍAS DE MAYO

L'any 1964 es van estrenar almenys un parell de pel·lícules que denunciaven els riscos de la Guerra Freda molt seriosament, malgrat que una d'elles aparentés ser una comèdia: "Punto límite", de Sidney Lumet i "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú", de Stanley Kubrick.

Un altre film del mateix any que tractava el tema va ser "Siete días de mayo", de John Frankenheimer, i és un cas sorprenent per la seva gosadia. Kubrick ja havia presentat un militar feixista i embogit a "Teléfono rojo", però el film de Frankenheimer, sense haver de jugar a ser una comèdia, plantejava quelcom encara més insòlit en una pel·lícula nord-americana: la possibilitat d'un cop d'estat dels militars.

El president dels Estats Units (Fredrich March -excel·lent com tots i cadascun dels intèrprets-) ha signat un acord de desarmament amb els russos, seguint els dictats del sentit comú i per posar fre a una proliferació nuclear que fa perillar la supervivència de la humanitat. Però ja sabem que el sentit comú no acostuma a ser popular i ni el poble ni els militars entenen la decisió del seu president i ho consideren un acte d'irresponsabilitat i de covardia. Un oficial de l'Exèrcit íntegre (Kirk Douglas en un paper en el qual sempre s'ha sentit còmode) s'adona que el seu superior (Burt Lancaster) vol fer canviar el govern sense passar per les urnes; per tal d'evitar-ho, els homes del president inicien una cursa contra rellotge (disposen dels set dies que assenyala el títol) per evitar el cop d'estat.

Un film, doncs, molt valent en el seu plantejament tenint en compte l'any de la seva realització, plantejat per Frankenheimer amb un sentit notable del suspens i servit per una colla de grans actors (a més dels esmentats, Ava Gardner, Martin Balsam i Edmond O'Brien); igualment impecable la fotografia d'Elsworth Fredericks, que fa un bon ús dels objectius angulars i la profunditat de camp, com li agradava al Frankenheimer dels seixanta.

Militars contra civils en profunditat de camp.



dissabte, 5 de novembre del 2011

LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO


Quan Spielberg va estrenar "En busca del arca perdida", els crítics francesos van comentar les moltes similituds entre les aventures de l'arqueòleg i les del periodista Tintín, la magistral creació del dibuixant belga Hergé. Però ni Spielberg ni Lucas coneixien aquell còmic que, segons els francesos, es notava que havien llegit.

Spielberg, encuriosit, es va fer portar un dels àlbums i va quedar entusiasmat. Com que no seria per diners, el 1983 va comprar els drets de la totalitat de l'obra d'Hergé; i el dibuixant va declarar, segons sembla, que Spielberg li semblava el director idoni per portar-ne a terme una adaptació digna (perquè d'adaptacions indignes ja n'hi havia hagut unes quantes).

Hergé va morir aquell mateix any i el projecte va quedar aparcat però en absolut oblidat.

Les adaptacions cinematogràfiques de les admirables obres mestres del còmic francès i belga han resultat gairebé sempre molt inferiors a l'original i, en certa manera, traïdores del seu esperit, com va passar amb l'Astèrix o, encara més, amb en Blueberry. La línia clara de Tintín implicava una dificultat afegida: les adaptacions amb dibuixos animats semblarien l'opció més lògica; però el còmic d'Hergé tenia una cadència cinematogràfica que, paradoxalment, es perdia en la seva traducció en imatge en moviment; a més, aquestes adaptacions resultaven molt infantils i obviaven la ironia sempre present als àlbums. L'altra possibilitat -la imatge real- era encara més complicada; els casos d'"El secreto del Toisón de Oro" (1961) i "Tintín y las naranjas azules" (1964), amb actors patètics disfressats de Tintín i Haddock, el primer amb un tupé indescriptible, resultaven lamentables.

Així, doncs, Spielberg no opta per cap d'aquestes dues opcions, sinó per la via intermèdia del procediment anomenat performance capture (ara en diuen així; abans, en deien motion capture, però jo diria que és el mateix). Aquest sistema, que consisteix a col·locar sensors sobre actors reals perquè, posteriorment, un ordinador traslladi tots els matisos dels seus moviments i expressions facials a uns dibuixos que semblaran reals o gairebé, ja l'havia assajat amb un èxit relatiu el deixeble del director Robert Zemeckis (a "Polar Express" i "Beowulf"). Però els millors resultats els havia obtingut Peter Jackson amb el Gollum d'"El señor de los anillos". De manera que Spielberg -digues-li tonto- s'associa amb el neo-zelandès per tirar endavant tots dos junts una de les operacions més arriscades de la història del cinema; a "Las aventuras de Tintín: El secreto del Unicornio", Spielberg dirigeix i el soci figura com a productor; sembla ser que en la previsible continuació, invertiran els papers.

Jackson ho tindrà difícil. Spielberg es mostra inspirat com en els seus millors moments. No traeix el caràcter europeu del personatge i la ciutat on viu Tintín és bromosa i intemporal i les escenes que hi transcorren recorden tant el cinema clàssic francès com les intrigues d'espionatge del cinema expressionista de Fritz Lang; ara bé, les escenes de pura acció són tan trepidants com calia preveure del director d'Indiana Jones. L'slapstick d'arrel chapliniana, que ja havia assajat en les aventures de l'arqueòleg, assoleix cotes de genialitat; els mestres del cinema mut haurien aplaudit escenes com aquella en què Tintín vol prendre les claus en poder d'un mariner en un camarot amb lliteres que es gronxen d'una banda a l'altra. No és l'únic moment memorable: Milú travessant un corral ple de vaques, l'enfrontament dels vaixells, la persecució amb motocicleta, la lluita de les grues substituint el clàssic duel a espasa.

En definitiva, un espectacle per a tots els públics que aconsegueix amb escreix el noble objectiu de fer passar una bona estona a l'espectador, amb una elegància i un talent visual que resulten sorprenents fins i tot coneixent les capacitats del director.

dimarts, 1 de novembre del 2011

STEVEN SPIELBERG # 8: RECAPITULACIÓ I (GAIREBÉ) CLOENDA

Hem dit, al llarg del monogràfic, que les pel·lícules de Steven Spielberg sempre tracten de la recerca d'alguna persona o cosa que potser s'ha perdut o extraviat.

A "Tiburón", busquen el tauró; a "Encuentros en la tercera fase", Richard Dreyfuss busca una muntanya; Indiana Jones sempre està buscant algun objecte perdut per aquests móns de Déu, ja sigui l'Arca de l'Aliança, unes pedres màgiques, un cap de vidre o el Sant Graal.

Però, en la majoria dels casos, els personatges busquen retrobar la família que han perdut, com Spielberg va perdre el seu pare quan es va divorciar de la seva mare.

La parella protagonista de "Loca evasión" intenta recuperar el seu fill. A "E.T. el extraterrestre", Elliott, fill de pares divorciats, busca un amic i un referent, i tothom busca E.T., que ha perdut la seva família extraterrestre. Cellie ("El color púrpura") busca els seus fills. El nen d'"El imperio del sol" busca els seus pares. Peter Pan ("Hook") busca els seus fills.

De vegades, el grup familiar en sentit estricte és substituit per un grup sense lligams de sang però unit per una feina i uns objectius comuns, una mica a la manera de Howard Hawks.


A "Always" (1989), els personatges de Richard Dreyfuss, Holly Hunter i John Goodman estan molt units per la seva feina de bombers forestals; a més, els dos primers festegen i tenen una cançó favorita, "Smoke Gets in Your Eyes", dels Platters. Quan Pete (Dreyfuss) mor en un tràgic accident, un àngel amb la cara d'Audrey Hepburn el fa tornar a la Terra en forma d'esperit perquè ajudi a omplir el buit que ha deixat en el grup, tot i que això implica fer que Dorinda (Hunter) trobi un nou amor, possibilitat que es concretarà en la figura de Ted (Brad Johnson), un jove bomber atractiu però molt maldestre. Aquesta pel·lícula -remake de "Dos en el cielo" (Victor Fleming, 1943), protagonitzada per Spencer Tracy i ambientada a la Segona Guerra Mundial- resulta sorprenentment fallida, embafosa en el seu vessant romàntic i patètica quan s'endinsa en el terreny de la comèdia.

"Salvar al soldado Ryan" planteja una qüestió similar. L'escamot és la família. Ryan no vol tornar a casa perquè, ara, els seus germans són els companys d'armes. El personatge del capità (Tom Hanks), que gens casualment era mestre d'escola en la vida civil, exerceix de figura paterna del seu escamot i acaba sent-ho també per a en Ryan, com queda palès en la revelació final al cementiri de Normandia.

Joseph Mazzello amenaçat pels dinosaures abans que Kubrick li robés l'ànima.


A "Parque Jurásico" (1993) descobrim allò que Indiana Jones sap per experiència: algunes coses perdudes -com, per exemple, els dinosaures- no volen ser recuperades. En aquest film, un dels més brillants del director malgrat que la crítica sempre li hagi girat l'esquena, els personatges de Sam Neill i Laura Dern són parella; ell viu per a la seva feina de paleontòleg i no sembla gens interessat a tenir canalla, sobretot perquè els nens li resulten força antipàtics. Però quan són a l'illa i es veu obligat a protegir els néts del visionari Hammond (Richard Attenborough), li surt la vena paternal, i les mirades entre la parella quan marxen en l'helicòpter al final de l'aventura suggereixen la propera formació d'una família. La qual cosa és el happy end favorit del director, que sublima el seu anhel de fill de pares divorciats.

Aquest personatge a priori cínic però que acaba tenint cura dels més febles el retrobem en l'Oskar Schindler de "La lista de Schindler", que va salvar centenars de jueus de la mort.


Algunes vegades, el pare fracassa en la seva obligació protectora. És el cas del policia John Anderton (Tom Cruise) a la magnífica "Minority Report" (2002), que ha perdut el seu fill en una piscina pública i s'ha de drogar per apaivagar el dolor.

"Atrápame si puedes" té un look vintage que han copiat sense manies els responsables de la nova sèrie "Pan Am".


A "Atrápame si puedes" (2002), la relació paterno-filial apareix en un doble vessant. D'una banda, tenim la relació entre el protagonista, el timador genial Frank Abagnale Jr. (Leonardo DiCaprio), un senyor que es va fer passar per metge, advocat i, fins i tot, pilot de la Pan Am, i que vivia com un rei fasificant xecs, i el seu pare (Christopher Walken). De ben petit, Frank admira el seu pare, però, més endavant, s'adonarà que l'home és un fracassat; la seva vida delictiva és una declaració d'amor filial: es venja de la societat que ha portat el seu progenitor a la misèria i, a més, fa que l'home se'n senti orgullós -també el té enganyat- i que pugui, a través del seu fill, albirar la vida que no ha pogut tenir. D'altra banda, l'agent del FBI Hanratty (Tom Hanks), que es passa la pel·lícula perseguint Frank, li ofereix finalment una oportunitat de redempció; Hanratty acull el timador, a qui admira per la seva habilitat, com un pare faria amb el seu fill (prèviament, se'ns ha informat que l'agent de l'FBI està divorciat i separat de la seva filla, que viu en una altra ciutat).


La filmografia de Spielberg se centra, doncs, en la família i el temor de la seva dissolució. Llavors, perdre la família seria la pitjor desgràcia que hom pot patir? Doncs, de fet, no. Si a "Salvar al soldado Ryan" posa la pàtria per damunt de la família, tenim que el pitjor que li pot passar a algú és perdre la seva pàtria. I això és justament allò que li passa al protagonista de "La terminal" (2004) -novament en Tom Hanks-: És un apàtrida en sentit estricte; no pot tornar al seu pais, que tècnicament ja no existeix, ni pot entrar als Estats Units, de manera que es veu obligat a sobreviure en un aeroport durant anys. Sortosament, l'home s'ho pren amb filosofia i aprofita l'avinentesa per lligar-se una hostessa (Catherine Zeta-Jones). Aquest títol, com passava a "Always", sembla demostrar que Spielberg no està gens dotat per a la comèdia romàntica, la qual cosa no deixa de resultar curiosa en un director capaç d'emocionar l'espectador a través dels gèneres més diversos. Com sigui, "La terminal" és un film pla i intranscendent que acaba amb una ratxa de films magnífics ("A.I.", "Minority Report", "Atrápame si puedes").

Steven Spielberg és un director irregular, però crec que els encerts superen àmpliament les pífies. En qualsevol cas, a la seva producció més recent ("Las aventuras de Tintín: El secreto del Unicornio") demostra estar en plena forma.

I si trobeu enginyosos els títols de crèdit de "Tintín" (que ho són), heu de recordar que també ho eren els d'"Atrápame si puedes", molt escaients atesa l'època -els anys seixanta- retratada al film: