dimarts, 31 de maig del 2011

GODARD VS. TRUFFAUT # 1: ÈXIT INSTANTANI

Parlar de Godard i de Truffaut és una empresa àrdua, perquè és tant com parlar de la Nouvelle Vague, dels seus orígens i de la seva evolució. Tanmateix, pot resultar apassionant analitzar la relació entre ambdós realitzadors: història del cinema però també la història d'una amistat que va acabar com el rosari de l'aurora, com si es tractés d'un western d'Anthony Mann o de Sam Peckinpah.

Adverteixo d'entrada que no pretenc ni puc ser original en tractar aquest tema. Hi ha molts estudis al respecte, fins i tot un interessantíssim documental d'Emmanuel Laurent, de l'any 2009, vist a Cannes i a Digital +, que aprofito per recomanar-vos.

Recordem tot allò que va passar: Godard i Truffaut són molt joves i exerceixen de crítics a la revista "Cahiers du cinéma"; per allà també hi volten gent com Rohmer, Chabrol, Rivette. Truffaut escriu un article incendiari titulat "Une certaine tendance du cinema français", en el qual titlla els principals cineastes del país de vulgars il·lustradors al servei dels guionistes, carregant-se tota una tradició de cinema de "qualité". Els crítics de Cahiers defensen la teoria dels autors i un estil molt diferent, més genuí, representat per alguns -pocs- autors francesos com Jean Renoir i per molts autors nord-americans -Hawks, Hitchcock- poc apreciats per la crítica perquè conreen el cinema de gènere.

De la teoria a la pràctica: els crítics de Cahiers comencen a rodar els seus primers llargmetratges. L'any 1959, Alain Resnais estrena "Hiroshima Mon Amour" i François Truffaut una pel·lícula de trets autobiogràfics sobre un nen rebel fill d'un matrimoni en descomposició que esdevé un petit delinqüent i que, en la darrera i mítica escena del film, fuig del reformatori i d'una realitat amb la qual topa frontalment fins a una platja que pot simbolitzar el somni de la llibertat, i corre damunt la sorra fins que la seva mirada entre perplexa i esperançada es clava en la càmera -en nosaltres, espectadors, còmplices- mentre la imatge i el futur es congelen. "Los cuatrocientos golpes" guanya el premi a la millor direcció al Festival de Cannes i resulta un èxit aclaparador i el tret de sortida d'un dels moviments més influents en la història del setè art.



Jean-Luc Godard no vol perdre el tren i busca un productor que li pagui un llargmetratge.

No li costa pas gaire. Els realitzadors novells estan de moda i fan pel·lícules molt barates, el somni de qualsevol productor. I els directors de la Nouvelle Vague fan de la necessitat virtut: filmen amb equips molt lleugers i, com que no tenen pressupost per a decorats, treuen les càmeres al carrer i això contribueix a l'aire contemporani, fins i tot proper al documental, dels seus films.

Godard admira l'obra del documentalista Jean Rouch. El productor, Georges de Beauregard, imposa Raoul Coutard com a director de fotografia i Godard li dóna la següent indicació: "Imagina que ets un reporter que segueix els personatges".

Amb un productor i un director de fotografia, ja només li cal un argument. François Truffaut n'hi regala un, inspirat per la crònica de successos, sobre un lladregot que mata un policia i, en lloc de fugir ben lluny, empaita una noia nord-americana que no té gaire clar que vulgui quedar-se amb un xicot simpàtic però amb escasses possibilitats de prosperar a la vida. El resultat, "À bout de souffle", un thriller romàntic d'implacable lògica fatalista beneficiat per l'encant dels dos protagonistes: Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg amb el cabell tallat à la garçon.

Jean-Luc Godard munta la pel·lícula com Déu li dóna a entendre, saltant-se totes les normes de l'ortodòxia cinematogràfica. Escurça els plans tallant-los per la meitat, obviant el raccord. La càmera s'enganxa a la pell dels personatges i tenim la sensació d'espiar-los en la seva intimitat mentre parlen de qüestions indistintament intranscendents o molt profundes en interiors il·luminats amb llum natural o als carrers de París, com el famós travelling que segueix els protagonistes pels Camps Elisis, amb Jean Seberg anunciant el "New York Herald Tribune".

Godard filma els clatells i talla enmig del pla-seqüència, sense manies.



Coutard filma amb llum natural.





La pel·lícula de Godard obté igualment un èxit enorme, tot i la divisió de parers que genera la seva radicalitat formal. La franquesa de les situacions i els diàlegs contribueix al rebombori causat per un film que anuncia l'esperit revolucionari de la dècada prodigiosa que acaba de començar.

Sense perdre gaire temps, Truffaut i Godard comencen a dirigir una segona pel·lícula.

CONTINUARÀ...

dimarts, 24 de maig del 2011

MIDNIGHT IN PARIS


La darrera pel·lícula de Woody Allen té molts punts en comú amb "Vicky Cristina Barcelona": la producció de Mediapro, l'homenatge a una ciutat europea presumptament molt estimada pel director, i un argument centrat en un personatge que s'ha de casar i que, en el decurs d'un viatge, es replanteja el rumb de la seva vida.

No sóc dels qui opinen que "Vicky Cristina Barcelona" és un títol mensypreable, tot i que estic d'acord que no és dels més rodons filmats per Allen, però és evident que "Midnight in Paris" resulta molt superior. Amb un inici que recorda el de "Manhattan" (vistes d'una ciutat força fotogènica, amb fons musical), la trama és molt més compacta malgrat incorporar un component fantàstic que situa el protagonista (Owen Wilson) davant d'una opció romàntica més atractiva que el seu festeig però amb algun inconvenient similar al que dificultava la història d'amor entre Mia Farrow i un personatge de ficció a "La rosa púrpura de El Cairo". De fet, és l'afer intemporal amb una musa dels anys vint representada per la bellíssima Marion Cotillard el que atorga al film els moments més emotius. Sense que el discurs d'Allen sigui, com hem dit, gaire diferent del de molts dels seus films sobre intel·lectuals desorientats, la gràcia de tota l'aventura viscuda pel protagonista i el to de conte de fades subratllat per una fotografia de tons càlids cortesia de Darius Khondji, fan d'aquesta pel·lícula si no la millor sí una de les més agraïdes d'entre les que ha dirigit al llarg de la darrera dècada.

El ángel exterminador.

Ha volgut la casualitat que, el mateix cap de setmana, veiés dues pel·lícules que contenen referències explícites a l'obra mestra de Luis Buñuel (i -més casualitats- objecte del darrer post de l'amic Jesús al seu bloc "Las mejores películas de la historia del cine").

A la pel·lícula d'Allen hi ha un gag molt divertit al respecte, que no revelaré.

L'altre títol és "Week End" (1967), de Jean-Luc Godard. Narra les aventures d'una parella de burgesos que transiten durant un cap de setmana per carreteres plenes de cotxes que han patit terribles accidents amb molts morts -la qual cosa no sembla impressionar ningú- i camins on troben personatges de conte, proletaris que els alliçonen sobre el maoïsme i, finalment, una banda de revolucionaris caníbals. Com la majoria de pel·lícules de Godard, fascina i irrita a parts iguals, anticipa la seva etapa més compromesa amb l'extrema esquerra i és famosa per un parell de travellings: el de l'embús a la carretera i un travelling circular que mostra un concert de piano i una dissertació sobre Mozart i la seva influència en la música pop, enmig d'una granja.



En una altra escena, els burgesos caminen per un camp ple de vehicles destrossats que, de cop i volta, desapareixen i són substituïts per un ramat de bens que els condueix novament a la carretera. El fragment, per si algú no ho tingués clar, ve precedit del rètol "l'àngel exterminador".

divendres, 20 de maig del 2011

TWO LOVERS


Leonard, un xicot de Brooklyn amb trastorn bipolar (magnífic Joaquin Phoenix) es troba davant de dos camins a seguir: dirigir la tintoreria de la família i fusionar-la i fusionar-se ell mateix amb la Sandra, una noia jueva encantadora (Vinessa Shaw); o bé fer-se fotògraf i fer-s'ho amb la Michelle, la veïna (Gwyneth Paltrow). La segona opció és més atractiva, però també més complicada: la rossa abusa dels estupefaents i de les amistats pijes; potser ni tan sols no és jueva.

Amb aquest punt de partida relativament senzill, James Gray factura una de les millors pel·lícules que haureu vist els darrers anys: "Two lovers" (2008); exquisida, plena de matisos, sincera i romàntica, molt ben interpretada i amb una banda sonora en què tots els sons -no només la música, també excel·lent- tenen la seva importància. A tall d'exemple, citem l'escena en què, mentre Michelle i el nòvio pijo són a la llotja que el seu bufet d'advocats té en propietat al Metropolitan Opera House, Leonard es consola escoltant també òpera al seu reproductor de cedés, amb el soroll de fons del veïnat.

dimarts, 17 de maig del 2011

BRIAN DE PALMA # 7 (CLOENDA): UN FUTUR INCERT

Després de "Corazones de hierro", De Palma vol continuar fent films de denúncia, com quan era jove però amb la saviesa narrativa que ha anat adquirint amb els anys, i s'atreveix amb l'adaptació del best-seller de Tom Wolfe "La hoguera de las vanidades", un fresc satíric al voltant dels grups de poder a la ciutat de Nova York i la manera com l'exerceixen, corrompent qualsevol noció de transparència i de justícia.

Comprimir en una pel·lícula de dues hores de durada la narrativa prolixa de Wolfe era un exercici complicat, i De Palma fracassa en l'intent; la sàtira es converteix en una caricatura i el film no té un eix definit. De manera que "La hoguera de las vanidades" (1990) va resultar un fracàs sonor de públic i de crítica, malgrat un repartiment ple d'estrelles com Bruce Willis, Tom Hanks, Melanie Griffith, Morgan Freeman o F. Murray Abraham. Personalment, crec que és un exercici fallit però tampoc menyspreable del tot, amb moments brillants com la presentació del personatge de Hanks, visualment barroc, ple d'enquadraments en contrapicat a l'estil d'Orson Welles i un pla-seqüència inicial protagonitzat per Bruce Willis (en el paper de narrador, absolutament prescindible) que anticipa el tour de force de "Ojos de serpiente".



Presumiblement desconcertat i decebut pel fracàs dels seus intents de fer un cinema "seriós", De Palma retorna als seus pastiches hitchcockians de suspens a "En nombre de Caín" (1992), que novament gira sobre un cas de doble personalitat. Però torna a fracassar a causa d'un guió massa recaragolat i de la sobreactuació de John Lithgow.



Tant "Atrapado por su pasado" com "Misión: Imposible" són també retorns a territori conegut: tragèdies protagonitzades per gàngsters llatins o adaptacions d'antics serials televisius ("El precio del poder", "Los intocables de Eliot Ness"). Cal dir, si més no, que en aquests dos casos De Palma va estar més afinat.

Arribem a "Ojos de serpiente" (1998), un altre film compendi. Comença, com dèiem, amb un pla-seqüència espectacular i llarguíssim que culmina en una escena amb un assassinat, un testimoni no sabem si del tot innocent, una noia que són dues i una investigació dels fets a partir de la gravació d'un combat de boxa a través de múltiples pantalles de televisió.

Després d'aquest film, molt brillant en la seva primera meitat i progressivament decebedor (com passa en la majoria dels seus thrillers), De Palma afronta un gènere nou per a ell: la ciència-ficció a "Misión a Marte" (2000). En aquest cas, la decepció abasta la totalitat de l'invent, i l'homenatge explícit a "2001: una odisea en el espacio" resulta simpàtic i prou.



Amb "Femme Fatale" (2002), De Palma retorna per enèsima vegada al thriller hitchcockià; terreny conegut però lloc de filmació inexplorat: França, amb festival de cinema de Cannes incorporat a l'argument, que gira al voltant d'un fotògraf (Antonio Banderas) obsessionat per una dona misteriosa (Rebecca Romijn-Stamos) que pot ser la doble d'algú altre ("Vértigo").



Després d'aquest títol, que va passar sense gaire pena ni glòria tot i ser un dels més divertits de la seva carrera, nous fracassos de públic ("La dalia negra", "Redacted") posen punt final, almenys a dia d'avui, a l'obra d'un dels directors més controvertits de la nova generació de cineastes nord-americans sorgida els anys setanta. S'anuncia de fa temps una preqüela de "Los intocables de Eliot Ness" amb el títol de "Capone rising", però només el temps dirà si el projecte es farà realitat o serà senzillament un miratge enmig de l'ocàs i De Palma passarà a engrandir la llista de "los olvidados".

dissabte, 14 de maig del 2011

EL TIO BOONMEE QUE RECUERDA SUS VIDAS PASADAS


Un dels màxims representants del cinema minimalista actualment de moda entre els cinèfils més radicals, Apichatpong Weerasethakul, aconseguia la Palma d'Or del darrer Festival de Cannes amb "El tío Boonmee que recuerda sus vidas pasadas".

La seva dona morta i el seu fill desaparegut, ara convertit en un simi d'ulls vermells, tornen per visitar un Boonmee malalt; enmig, la hìstòria d'una princesa que fa l'amor amb un peix i altres coses que no explico per no espatllar les sorpreses d'un film insòlit i fascinant, en què els elements fantàstics sorgeixen amb tota naturalitat, com apareix la lluna per il·luminar la selva a la nit; mentrestant, els personatges assumeixen els trànsits de la vida a la mort i de la mort a la vida amb serenor característicament oriental.

divendres, 13 de maig del 2011

JUEGO DE TRONOS


La cadena televisiva HBO, responsable de "Boardwalk Empire", novament demostra tenir uns estàndars de qualitat altíssims amb l'adaptació de l'obra literària de George R. R. Martin "Juego de tronos", que ara podem veure a Digital +.

Amb l'eficaç Tim Van Patten rere la càmera i un disseny de producció senzillament extraordinari, és una nissaga de fantasia heroica ambientada en una Edat Mitjana imaginària, una mica en la línia d'"El Senyor dels Anells" però més dirigida a un públic adult, amb les dosis justes de violència i de sexe bastant explícit (és a dir, la tendència que triomfa en els darrers serials televisius que transcorren en temps pretèrits: "Roma", "Los Tudor", "Spartacus", "Els Borgia", "Hispania").

"Juego de tronos" té molts personatges i subtrames, però és, en essència, una senzilla història de traïcions i de lluita pel poder, de bons i de dolents, captivadora en la seva elementalitat, amb detalls força inquietants (almenys va ser així en el primer episodi, emès dilluns passat): l'amenaça d'un hivern que s'anuncia llarguíssim (estem en un univers paral·lel, no sabem quant duren les estacions); uns misteriosos personatges amb els ulls tenyits de blau que s'oculten en els paratges nevats dels límits del regne; dues pedres amb uns ulls pintats posades sobre els ulls closos d'un ministre mort en circumstàncies estranyes; corbs missatgers; el casament concertat entre una nimfa rossa d'ulls blaus i un individu salvatge que no ha sentit parlar mai de les carícies prèvies... Sean Bean n'és el protagonista; fa de senyor de les terres del nord, honrat però implacable quan cal ser-ho; i el nan Peter Dinklage observa amb cinisme les intrigues d'un món en què regna la força i que l'exclou per la seva deformitat.

diumenge, 8 de maig del 2011

EL ECLIPSE

Després de "La aventura" y "La noche", Antonioni tanca amb "El eclipse" (1962) una etapa fonamental de la seva filmografia.

Trobem novament els burgesos amb problemes de comunicació que viuen als afores d'una gran ciutat italiana (Roma, en aquest cas). La protagonista (Monica Vitti), que acaba de partir peres amb Riccardo (Francisco Rabal), un home de bona posició, visita el centre, l'edifici de la Borsa per ser més precisos, on hi ha la seva mare, tan enganxada al tema de les accions com una altra ho estaria al bingo o les escurabutxaques si ja s'haguessin inventat. La mare perd un grapat de milions i la Vitti aprofita l'avinentesa per iniciar un festeig -que endevinem condemnat al fracàs- amb el corredor de borsa de sa mare (Alain Delon).

Més encara que en els films anteriors de la trilogia, l'essència de la pel·lícula es troba en la seva forma. En la contraposició del silenci de les àrees suburbanes amb el brogit del centre de Roma i, sobretot, de la Borsa: allà tothom crida i és difícil entendre res; és la mateixa incomunicació però amb soroll.

I després d'una trobada amorosa i un llampec de felicitat, i quan els protagonistes retornen a la seva angoixa quotidiana, la càmera d'Antonioni, en un gir sense precedents, s'allunya dels personatges i filma edificis, cantonades, rostres anònims, la gent que torna a casa després de la jornada laboral i es tanca als seus cubículums mentre s'encenen els fanals i els carrers tornen a quedar deserts.

diumenge, 1 de maig del 2011

BRIAN DE PALMA # 6: EL CINEMA BÈL·LIC

Després de les aportacions de Cimino, Coppola, Stone i Kubrick, Brian De Palma aborda el conflicte de Vietnam a "Corazones de hierro" (1989).

Resulta palesa la seva voluntat de fer un film seriós de denúncia. No hi ha grans escenes espectaculars i l'argument gira al voltant de la violació i assassinat d'una noia vietnamita per una colla de marines; un d'ells, l'únic que no ha participat activament en l'acte criminal, intentarà denunciar-lo als seus superiors, enfrontant-se a la llei del silenci.

No obstant això, és un film cent per cent De Palma, amb una estructura molt similar a la dels seus thrillers hitchcockians: tenim un assassinat que centra la trama (i parteix simètricament la pel·lícula), amb un testimoni (Michael J. Fox) que intentarà que es faci justícia topant amb la indiferència o la hostilitat dels seus superiors. Quan els secuaços del sergent Meserve (Sean Penn) intenten matar el soldat Eriksson (Fox), De Palma utilitza la càmera subjectiva per generar suspens, com en molts altres títols, de "El fantasma del paraíso" a "Los intocables de Eliot Ness".

"Corazones de hierro" és, en qualsevol cas, una pel·lícula senzilla i sòbria, directa i eficaç, i exposa amb molta lucidesa les motivacions d'un acte tan salvatge: no tant la luxúria com la voluntat de fer prevaler, en un context de lluita per la sobrevivència, el poder i l'exercici absolut de la força més enllà de qualsevol altra consideració.



"Redacted" (2007) explica bàsicament la mateixa història (violació i assassinat d'una nena per un escamot de soldats), però en el marc del conflicte iraquià. L'argument és el mateix, però conté un parell de diferències importants respecte a "Corazones de hierro":

- Formalment, és més experimental; tota l'acció ens és mostrada a través de càmeres que són al lloc dels fets, básicament les imatges de vídeo que capta el soldat Salazar (que aspira a entrar en una escola de cinema després del conflicte gràcies al seu reportatge), les imatges d'un hipotètic documental francès sobre l'activitat diària dels soldats nord-americans en territori ocupat i la difícil convivència amb la població civil, imatges captades per càmeres de seguretat, altres vídeos domèstics, noticiaris televisius o imatges de pàgines d'internet. De Palma utilitza aquest recurs narratiu amb molta saviesa, no endebades ja l'havia experimentat en els seus primers llargmetratges ("Hi, mom!"), i aconsegueix que la figura del testimoni, representada a "Corazones de hierro" per Michael J. Fox, sigui omnipresent i alhora despersonalitzada, doncs el testimoni són les càmeres, que tot ho veuen al segle XXI, que no jutgen (com si calgués!) i només enregistren els fets.

- La voluntat de denúncia és la mateixa, però el conflicte que De Palma enfoca a través de les seves càmeres és ara contemporani. De Palma no es talla ni un pèl i -com si la història narrada no fos suficient per escalfar els ànims- afegeix un epíleg titulat "danys col·laterals" que mostra imatges reals de nens iraquians morts o malferits. No és gens estrany que l'acusessin d'anti-patriota i que el film fos un fracàs. No ha tornat a dirigir però ha demostrat que té un parell de... films bèl·lics molt bons.

DRACULA: PAGES FROM A VIRGIN'S DIARY

Aquests dies es pot veure a Barcelona una retrospectiva sobre el director de Winnipeg (Manitoba, Canadà), Guy Maddin (al bloc del nostre company David Amorós, trobareu molta informació al respecte: http://losthighwayblog.blogspot.com/2011/04/cronica-festival-cinema-dautor-de.html). Curiosament, però, jo l'he descobert amb una mínima antelació gràcies a una projecció a la meva ciutat de "Dracula: Pages from a Virgin's diary" (2002), pel·lícula que fou premiada a Sitges però -com la resta de la filmografia del senyor Maddin- no es va estrenar comercialment, almenys que jo sàpiga.

És una adaptació de l'obra de Bram Stroker en forma de ballet a càrrec de la companyia Royal Winnipeg Ballet, amb música de Gustav Mahler, posada en imatges per Maddin com si es tractés de cinema mut expressionista, amb intertítols i en blanc i negre (amb pinzellades de color). Malgrat l'aparent anacronisme de la proposta, Maddin utilitza el muntatge de manera molt moderna i poc convencional i incorpora a la història ja prou coneguda de Lucy i Mina i els seus pretendents mortals i no-morts alguns apunts molt irònics, com l'assimilació entre l'arribada de Dràcula a Londres i la immigració dels països de l'Est o la insistència de Mina a Harker perquè li exposi de manera pràctica les seves experiències amb tres vampires seductores que ha relatat en el seu diari.