Dirigida per Abel Gance el 1927, era la primera de les sis pel·lícules previstes sobre la vida de Napoleó. Malgrat una durada de cinc hores i mitja, "només" explica la infància de Napoleó, la gesta de Tolò, l'estada a Còrsega, el seu ascens durant el període del Terror, el seu casament amb la Josefina, i acaba amb la victoriosa campanya d'Itàlia. Per situar-nos, l'escena de Tolò, que al film de Scott ocupa menys d'un quart d'hora, al film de Gance deu ocupar una hora i mitja (o més, no ho sé, vaig perdre la noció del temps).
No hi ha inexactituds històriques -diria jo- i Napoleó vist per Abel Gance és un personatge heroic d'una peça, identificat amb una àliga, salvador de França i dels principis revolucionaris, fossin quins fossin. A falta de veure les altres parts, que Gance no va poder tirar endavant atès l'escàs èxit internacional d'un treball que devia resultar caríssim, el personatge de Josefina és presentat de forma molt ambigua, i apareix una noia casta i pura perdudament enamorada del soldat castís, que no sabem quin protagonisme podria haver tingut.
En definitiva, el "Napoléon" del 1927 no s'assembla gaire al del 2023, tot i que el cromatisme elemental del film de Scott (habitual en molts dels seus treballs) no l'allunyen gaire en l'aspecte visual d'una producció que podria haver estat només en blanc i negre però que utilitza cel·luloide de tonalitats diverses amb clara finalitat dramàtica (el vermell per a les batalles, el groc per a les escenes al París revolucionari, el blau per als moments amb la Josefina).
El film de Gance no és precisament concís i tampoc no gaire subtil (potser per això, Kubrick el va considerar "terrible"), però, com els millors títols de l'etapa silent, sap elaborar metàfores visuals i aporta novetats realment insòlites: filmació càmera en mà, escenes de persecució a cavall extraordinàriament filmades -fins i tot munten la càmera sobre l'animal per a una escena en pla subjectiu-, sobreimpressions, pantalla dividida i, en un tour de force que el director reserva per als darrers minuts, una projecció sobre tres pantalles, una al costat de l'altra, que permeten un format scope quan encara no s'havia inventat; una apoteosi formal que acompanya l'apoteosi narrativa en què Napoleó, convertit en l'àliga que simbolitza el seu esperit, contempla des de les muntanyes o entre els núvols l'avanç de les seves tropes en terres italianes.
Una obra visualment revolucionària.
5 comentaris:
Mastodóntica, como dices, pero no menos brillante.
Una obra maestra. El tiempo la ha puesto en su sitio, que es muy alto.
Aprovecho el comentario para desearte unas muy felices fiestas!
Abrazos!
Una película enorme en todos los sentidos y, sí, brillante, magistral.
¡Felices Fiestas a todos y un fuerte abrazo!
Hola Ricard!
Tengo que ponerme con ella, una de esas películas pendientes por ver desde hace un montón de años. Desde luego que para la época debió de ser un proyecto impresionante. Una cosa a la que le he dado vueltas, ¿no te parece que la proximidad en el tiempo de los hechos expuestos le aporta cierta verosimilitud?
Felices fiestas!
Hola Fran,
Necesitarás algún ratillo extra (5 horillas y media de nada!).
Sobre tu pregunta, no sé si el caso de "Napoleón" sirve como referencia, ya que, aunque nos remitamos a la versión muda, ya había pasado más de un siglo.
Sin embargo, puede ser más pertinente -y la respuesta debería ser en este caso positiva- si tomamos el caso de una película neorrealista que comento en mi último post recién publicado. (¿Has visto que hábil soy promocionándome?) ;)
¡Felices Fiestas!
Publica un comentari a l'entrada