diumenge, 28 de desembre del 2014

METGES I POLICIES

La quarta temporada de "Juego de tronos" ens ha proporcionat alguns dels millors moments d'aquest 2014 que ja s'acaba. També hem vist el final de "Boardwalk Empire", una sèrie que sempre ha ofert un disseny de producció espectacular i ha redimit alguns alts i baixos amb un darrer episodi perfecte. També he completat "Breaking Bad", una història originalíssima i brillant que ha posat el llistó de la ficció televisiva a un nivell difícilment superable.

En aquest context d'alló que ja s'anomena edat d'or de la televisió (potser caldria afegir de la televisió per cable nord-americana), una sèrie d'hospitals que ens explica les complicacions en les intervencions quirúrgiques i en els afers amorosos entre metges i infermeres no sembla quelcom gaire original. Aquest subgènere té una llarga tradició, iniciada els anys seixanta amb "General Hospital" o "Centro médico" i continuada més recentment amb infinitat de títols ("Urgencias", "Anatomía de Grey", "House", l'espanyola "Hospital Central"), i que no s'ha vist afectada per les seves paròdies al cinema, des de "Tootsie" (Sidney Pollack, 1982) fins a innombrables pel·lícules porno.

No obstant això, vaig superar els meus prejudicis i la meva hipocondria i vaig veure la primera temporada de "The Knick", dirigida per Steven Soderbergh.

És, com dèiem, una sèrie d'hospitals, centrada en les peripècies dels cirurgians residents i les infermeres del Knickerbocker Hospital de Nova York. Però té les seves peculiaritats:

L'acció transcorre l'any 1900. Això permet, en primer lloc, una ambientació d'època espectacular. D'altra banda, permet als guionistes mostrar uns metges que, en plena era dels invents, se senten encoratjats pels avenços de la medicina i de les tècniques quirúrgiques, i que, amb esforç i intel·ligència, s'enfronten a problemes i malalties que avui dia no tenen cap complicació però que en aquell temps eren fatals. Assistim a un moment històric fascinant, a l'instant en què l'home se sent capaç de lluitar amb la mort i vèncer-la. El protagonista, el doctor Thackery (esplèndid Clive Owen), és el prototip d'aquest home modern, un cirurgià brillant i inquiet que gosaria desafiar els designis divins si cregués en Déu. És un metge íntegre però també és humà i les eines que afavoreixen els seus èxits -l'orgull i la cocaïna- s'acabaran convertint en el seu taló d'Aquil·les.


Nova York l'any 1900 és un lloc força curiós. Una gran distància separa les classes benestants, que viuen al nord de Manhattan, dels treballadors i dels centenars de milers d'immigrants que viuen al sud de l'illa i que creen més d'una preocupació al departament de salut pública de la ciutat. La corrupció és bastant generalitzada; el servei d'ambulàncies és en mans privades i el trasllat de malalts o de cadàvers es paga a tant la peça i genera més d'una discussió a garrotades; els farmacèutics fan negoci amb els avenços mèdics però també s'aprofiten de la ignorància dels seus clients potencials. La gent és racista i la presència d'un metge negre al Knick és un fet insòlit i no gaire ben vist, tant fa que es tracti d'un cirurgià genial.

"The Knick" és, doncs, una sèrie molt interessant que explica les contradiccions d'una societat a través de les contradiccions dels seus personatges. I Soderbergh, ajudat per una fotografia excel·lent que oscil·la entre els tons freds i càlids en funció de l'emoció que vol transmetre i per una música electrònica sàviament dosificada, aconsegueix el miracle que aquesta mirada al passat resulti absolutament moderna.

Si una sèrie d'hospitals no sembla cap novetat, què podem dir d'una sèrie protagonitzada per dos policies de caràcters complementaris, si no antagònics? El gènere, també anomenat "buddy cop" (variant de la "buddy movie" amb policies), es remunta al film d'Akira Kurosawa "El perro rabioso" (1949), va propiciar un títol amb Òscar -"En el calor de la noche" (Norman Jewison, 1967)-, i va passar després a la televisió ("Las calles de San Francisco", "Starsky y Hutch") per tornar al cinema amb "Arma letal" (Richard Donner, 1987). Afegirem que "True Detective", sota la direcció de Cary Fukunaga, recull influències diverses, d'entre les quals "Se7en" (David Fincher, 1995) seria la més evident (i també era una "buddy cop movie").


Però la sèrie també resulta peculiar per raons diverses. L'acció, centrada en uns misteriosos assassinats, transcorre al llarg de vint anys i, en els primers episodis, se'ns mostra en flash-back a partir de l'enquesta policial a què dos policies sotmeten dos ex-policies, Cohle i Hart (l'omnipresent Matthew McConaughey i Woody Harrelson). Com és habitual en el gènere, la vida privada dels protagonistes és un desastre: Hart perd la seva família a causa de les seves infidelitats i d'una excessiva afecció a l'alcohol; però el cas de Cohle és superlatiu: va perdre una filla en un accident absurd i des d'aleshores pateix d'insomni; té alucinacions, certa tendència a filosofar sobre la futilitat de la vida i un coneixement quasi paranormal dels abismes de l'ànima que li resulta molt útil en els interrogatoris; després d'una etapa més o menys ascètica es torna politoxicòman.

L'escenari són els aiguamolls de Louisiana, un territori inhòspit poblat per white trash i predicadors alcohòlics, procliu als crims rituals i la pederàstia. En els vuit episodis de la temporada, hi ha més moments de reflexió que d'acció pura però Fukunaga es llueix en una escena de tiroteig urbà filmada en un llarg pla-seqüència i en el darrer episodi, que constitueix un dels cims del terror cinematogràfic de tots els temps.

Desconec si hi haurà més temporades d'aquestes sèries magnífiques. La història que explica "True Detective" conclou al darrer capítol. I la temporada de "The Knick" finalitza quan decideixen traslladar l'hospital al barri dels rics per salvar-lo de la ruïna, la qual cosa entraria en conflicte amb la base argumental de la sèrie; mentrestant, el doctor Thackery se sotmet a un tractament de desintoxicació de la cocaïna amb l'ajuda d'un derivat de l'opi de provada eficàcia i que anomenen heroïna, com revela el primeríssim pla sobre l'ampolla del medicament que tanca l'episodi. O sigui, res no serà ja el mateix encara que hi hagi continuació. Potser tampoc no cal: el perill més gran de les ficcions televisives és una durada excessiva que vingui més determinada per l'audiència que per les necessitats de l'argument (vegi's "Mad Men").

dimecres, 24 de desembre del 2014

PLÁCIDO


Serà la primera vegada que per Nadal parli d'una pel·lícula de tema nadalenc; el passi televisiu al programa de la Cayetana ho ha propiciat. Bé, "Plácido" (1961), primera col·laboració entre Luis García Berlanga i Rafael Azcona (dos anys més tard tornaven a treballar junts a "El verdugo", una altra obra mestra), passa per Nadal, a Manresa per ser més exactes. Però no m'atreviria a dir que participa de l'esperit nadalenc.

El títol previst inicialment, que la censura no va aprovar, era "Siente un pobre a su mesa". I el film narra això: la nit de Nadal, una associació presumptament benèfica amb alguns interessos publicitaris, organitza una rifa i assigna una colla de pobres a sengles famílies de classe mitjana que compartiran amb ells el cava i el pollastre, més pel que diran que no per una caritat inexistent, com el guió, càustic i negríssim, s'encarrega de destacar. Cap dels personatges no para quiet en un film que té un ritme trepidant i que certifica el talent inigualable de Berlanga per a la comèdia coral; tothom parla però ningú no escolta, i totes les anades i vingudes, les rèpliques i les situacions surrealistes tenen com a motor l'egoisme, la mesquinesa i la hipocresia, i com a escenari la misèria i la tristor de l'Espanya de postguerra; la qual cosa no impedeix que sigui un film divertidíssim.

dimarts, 23 de desembre del 2014

AUDITION


Diuen que els japonesos són molt masclistes.

El protagonista d'"Audition" (1999), un dels títols més famosos del prolífic Takashi Miike, deu ser-ho, ja que, si no, potser no se li hauria acudit buscar nòvia muntant un càsting per a una pel·lícula inexistent. I potser no hauria triat una noia tan aparentment dòcil. Si hagués sabut de la seva afecció a l'acupuntura, tal vegada s'ho hauria repensat.

dissabte, 20 de desembre del 2014

EXODUS: DIOSES Y REYES


Ridley Scott ha patit una transformació.

Alguns moments d'"Exodus: Dioses y reyes" poden recordar títols anteriors: l'arquitectura egípcia ja va inspirar l'edifici Tyrrell a "Blade Runner"; el pare que no està precisament satisfet del seu fill, hereu del seu imperi, i prefereix algú que, sense dur la seva sang, resulta més noble, era un tema ja present en l'inici de "Gladiator"; també trobem en ambdós films la frase "dorm feliç perquè se sent estimat", que l'hereu pronuncia davant el llit d'un infant (tot i que amb un sentit una mica diferent).

Però no ens enganyem. Scott s'ha transformat. S'ha transformat en Cecil B. DeMille.

dilluns, 15 de desembre del 2014

DOS DÍAS, UNA NOCHE


Ja vam dir en parlar d'"El niño de la bicicleta" que, als films dels germans Dardenne, la gent no para de moure's; i la presentació de conductes diverses i personatges que són solidaris i d'altres que no ho són no pretén jutjar les seves conductes però sí retratar les misèries de la societat europea actual.

A "Dos días, una noche", qui no para de moure's és la pobra Sandra (excel·lent Marion Cotillard): acaba de sortir d'una depressió quan s'assabenta que l'acomiaden de la feina; els seus companys havíen de triar entre salvar-li el lloc de treball o conservar una paga extra de mil euros i han triat la paga extra i a la Sandra que la donguin; però això ha estat un divendres i, gràcies a la intervenció de la seva amiga Juliette, el dilluns es repetirà la votació; la protagonista haurà de passar tot el cap de setmana visitant els seus companys per demanar-los el vot que li és favorable.

Fins aquesta darrera pel·lícula de Jean-Pierre i Luc Dardenne no m'havia adonat que els suburbis que recorren els seus personatges infatigablement són inhòspits i gairebé aterridors. No és el Bronx, son suburbis de classe mitjana i treballadora, de pulcres cases adossades; però, en aquesta Europa de la crisi econòmica, l'alegria sembla haver desaparegut dels carrers i la gent oculta les seves misèries rere les façanes dels seus habitatges; i no sempre obren a la pobra Sandra quan ve a demanar-los caritat. Avui dia mil euros són diners i la solidaritat dels treballadors és cosa del passat. Aquesta és la trista realitat que ens ha tocat viure i que "Dos días, una noche", que té la força i la immediatesa del millor cinema europeu, retrata admirablement, tot i que vol acabar amb un missatge optimista. No hem de perdre la fe en nosaltres mateixos ni en la gent que ens envolta.

dissabte, 13 de desembre del 2014

MORTADELO Y FILEMÓN CONTRA JIMMY EL CACHONDO


En els seus molt celebrats curtmetratges "El secdleto de la tlompeta" i "Aquel ritmillo" (1995) i en el seu debut en el llarg, "El milagro de P. Tinto" (1998), Javier Fesser va demostrar que era un director amb un univers personal que amalgamava elements kitsch que remetien a la Espanya dels anys seixanta -de la seva infantesa-, com les gasoses "La Casera" o els cromos de les famílies, surrealisme i esperpent de profunda tradició hispànica, i, finalment, una cinètica visual i una violència heretades dels dibuixos animats de la Warner. Els personatges eren o Quixot o Sancho Panza: o bé llunàtics, o bé especialistes de la "chapuza".

Amb aquests antecedents, semblava inevitable que Fesser adaptés al cinema, l'any 2003, les aventures dels personatges més coneguts del genial Francisco Ibáñez, que participaven dels mateixos elements identitaris, a "La gran aventura de Mortadelo y Filemón", amb Benito Pocino i Pepe Viyuela.

L'any 2008, es va estrenar "Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar La Tierra"; però ara era Edu Soto qui feia de Mortadelo, i dirigia (amb menys fortuna que el seu predecessor) Miguel Bardem. Mentrestant, Fesser semblava fer un gir radical a la seva carrera amb "Camino", barreja insòlita de drama terrible (la protagonista és una nena amb càncer) i humor negríssim (a costa de l'Opus Dei); un film excel·lent, d'altra banda.

Però Fesser es devia enyorar dels detectius de la T.I.A. i presenta un nou lliurament de les seves aventures: "Mortadelo y Filemón contra Jimmy el Cachondo", finalment en versió animada, la qual cosa permet una afinitat encara més gran amb el còmic (o caldria dir "tebeo"?) original. Els detalls de la història -inclosa una banda sonora en què sona repetidament el hit de Julio Iglesias "Me olvidé de vivir"- són tan característics del seu cinema com de l'univers del dibuixant; però, visualment, aquest "Mortadelo y Filemón" digital ens ha semblat més proper al "Tintín" de Spielberg que a les versions en imatge real dels personatges; i ho dic amb admiració: gràcies a la tècnica al seu abast, Fesser atrapa la dinàmica del còmic en una successió de seqüències trepidants que tenen molt poc a envejar als moments de pura acció del meste californià. I això que Mortadelo i Filemón no són hàbils com Tintín o Indiana Jones sinó uns mestres de la "chapuza" que només en somnis -com passa en el film- poden emular James Bond.

dilluns, 8 de desembre del 2014

LA BRUJERÍA A TRAVÉS DE LOS TIEMPOS

Recentment reivindicada pel nostre company David Amorós (Lost Highway) com un dels millors exemples de cinema de terror de l'etapa muda, "La brujería a través de los tiempos" (Benjamin Christensen, 1922), entre el documental i la ficció narrativa, parla de les bruixes a l'Edat Mitjana i acaba relacionant la qüestió amb el fenomen contemporani de la histèria, hipotètica malaltia epidèmica que els metges diagnosticaven a les dones que tenien insomni i que algú curava mitjançant uns massatges "terapèutics" efectuats sobre el clítoris (recomanem la divertida "Hysteria", de Tanya Wexler).

El film de Christensen destaca per una posada en escena d'arrel pictòrica que no exclou solucions més avançades: sobreimpressions, primeríssims plans, trencament constant de "la quarta paret". I l'episodi que escenifica un procés de la Inquisició -constitueix el gruix de la pel·lícula- i que ens recorda els seus mètodes brutals i la seva lògica absurda i terrible és, encara avui dia, corprenedor.

Una pel·lícula visualment bella i, alhora, terrorífica; fixeu-vos en la càrrega sexual de moltes de les imatges (la repressió sexual es troba en l'origen de la histèria com en moltes de les supersticions associades a la bruixeria i les obsessions malaltisses dels inquisidors):









dissabte, 6 de desembre del 2014

DE TAL PADRE, TAL HIJO


El gener de 2011 vaig parlar en aquest bloc de "Still Walking", i deia el següent:

"La institució familiar i les relacions paterno-filials constitueixen una temàtica recurrent al cinema japonès, des de Yasujiro Ozu fins a Shin-Chan. Kore-Eda Hirokazu ... és un nom a retenir del cinema nipó recent".

Després de veure "De tal padre, tal hijo" (2013), em reafirmo en la meva opinió. Kore-Eda Hirokazu (també es pot dir a l'inrevès) és un director excel·lent. La història de dues famílies, una d'elles molt pija i l'altra més modesta però més feliç, que reben la notícia sorprenent que els seus fills respectius, de sis anys d'edat, van ser intercanviats en néixer ofereix moltes possibilitats; i Kore-Eda les aprofita totes sense forçar el dramatisme en cap moment, confiant només en la sinceritat i comprensió de la seva mirada sobre aquests nens i aquests pares dividits en el sentit més ampli de la paraula.

dimecres, 3 de desembre del 2014

SÓLO LOS AMANTES SOBREVIVEN


Jim Jarmusch ha dedicat bona part de la seva carrera a abordar els gèneres cinematogràfics des d'una òptica marciana, amb resultats prou estimulants. Recordem "Down by Law" (1986), semblant a una paròdia del gènere carcerari, el western "Dead Man" (1995) o "Ghost Dog" (1999), entre el thriller i el cinema de samurais.

"Sólo los amantes sobreviven" (2013) és una pel·lícula de vampirs que planteja diverses paradoxes interessants. Els protagonistes han viscut una pila d'anys (un d'ells, fins i tot li escrivia els drames a William Shakespeare) i s'adonen que el món actual ha estat convertit pels zombis (és com anomenen els mortals) en un lloc decadent i sense interès, on la violència ha estat substituïda per la desídia, i l'enginy per la correcció política. Ells mateixos s'encomanen d'aquesta manera de fer i compren la sang als hospitals, evitant matar uns humans que, segles enrere, mossegaven a cor què vols per a després fer desaparèixer els seus cossos al Tàmesi; però ara viuen a Detroit i a Tànger, que són dos llocs força inhòspits, tot i que encara poden reservar alguna sorpresa.

"Sólo los amantes sobreviven" ("Only Lovers Left Alive") és a estones un drama existencial i, en d'altres moments, sembla una sit-com amb vampirs. Però manté sempre una elegància tan distingida com els seus personatges i el delicat equilibri entre el to poètic i la ironia característics del cinema de Jarmusch, del qual esdevindrà un dels títols millors i més representatius.

diumenge, 30 de novembre del 2014

EL CONSEJERO


"El consejero" (2013) és el primer guió que ha escrit Cormac McCarthy, qui ja havia vist adaptades al cinema dues de les seves novel·les ("No es país para viejos", "La carretera"). Això semblava una garantia, com també ho semblava la direcció de Ridley Scott o la presència en el repartiment de Michael Fassbender, Penélope Cruz, Cameron Díaz, Javier Bardem, Brad Pitt o Bruno Ganz. Contràriament, però, el llibret de McCarthy, excessivament literari, acaba resultant un llast per a un títol que tampoc no aporta gran cosa als films sobre el narcotràfic i que Ridley Scott filma exactament com ho hagués fet el seu germà Tony. En qualsevol cas, la seva duresa argumental transforma allò que semblava destinat a ser un thriller molt comercial en un títol de culte, una raresa quasi simpàtica.

dissabte, 29 de novembre del 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 8: CAP A LA INDEPENDÈNCIA I... MÉS ENLLÀ?


Després de "Jack", Francis Coppola va dirigir "Legítima defensa" (1997), pulcra adaptació d'una novel·la de John Grisham sobre un jove advocat (Matt Damon) enfrontat a una companyia d'assegurances que ha permès que un xicot mori de leucèmia perquè la seva pòlissa no cobria el transplantament de medula òssia. Cal aclarir que l'acció del film transcorre fa algunes dècades, quan aquest tractament encara no era habitual, però no ho dic pas per defensar les companyies d'assegurances tot i que em serveixin per pagar la hipoteca (jo treballo amb una d'elles i la primera recomanació que faig als meus clients és que no es pensin que tracten amb una oenagé).

Com algú ha observat molt encertadament, la història del jove lletrat Rudy Baylor és la d'un quixot modern que, acompanyat d'un simpàtic Sancho Panza que és Deck Shifflet (Danny DeVito), empleat del bufet sense gaires coneixements tècnics però molta experiència, s'enfronta als gegants representats per Leo F. Drummond (John Voight), un advocat prestigiós i sense escrúpols (com que jo també sóc advocat, puc afirmar amb coneixement de causa que normalment aquestes qualitats són indissociables); fins i tot trobarà la seva Dulcinea en la Kelly (Claire Danes), casada amb un maltractador.

El més curiós d'aquest film de bons i dolents és que els primers tampoc no estan lliures de culpa: el cap del bufet on treballa el protagonista (Coppola recupera Mickey Rourke de l'oblit per al paper) és empresonat per les seves pràctiques irregulars, i el mateix Rudy Baylor es converteix en un criminal per una sèrie de circumstàncies (atenuants). Una altra paradoxa: el triomf final de la justícia no canvia res, com passa sovint en el món real. De fet, el llibret és molt interessant. I Grisham va afirmar que el film de Coppola era la millor de les moltes versions cinematogràfiques dels seus best-sellers.

Coppola va dirigir amb la major senzillesa possible el film, d'altra banda esplèndidament fotografiat i interpretat; segurament no calien, les vel·leitats autorals.

Però, després d'aquest exercici de modèstia, devia semblar-li que ja n'hi havia prou de fer d'artesà. Així, doncs, va posar-se a treballar en el guió d'una pel·lícula futurista que havia de portar per títol "Megalopolis". Però la megalomania ja no té cabuda en el firmament cinematogràfic d'avui dia i el retorn de Coppola a la independència es va concretar -deu anys més tard!- en un film de pressupost modest, tot i que temàticament ambiciós: "Youth Without Youth", adaptació de la novel·la de Mircea Eliade, un filòsof romanès.


Narra l'estranya peripècia del professor Matei (Tim Roth), qui, en vigílies de la Segona Guerra Mundial, treballa en un estudi enciclopèdic sobre els origens del llenguatge. Un dia, viatja a Bucarest i li cau un llamp al cap. Però, en comptes de morir-se, es torna jove (una altra variació sobre el tema del pas del temps), com un Benjamin Button qualsevol. Després, els nazis volen apoderar-se del seu secret i ell fuig i coneix una noia misteriosa que, de tant en tant, perd la consciència i comença a parlar en idiomes extingits fa mil·lenis.

Si la primera meitat del film és visualment compacta i dramàticament intensa, els nombrosos meandres narratius de la segona meitat el convertiran en una marcianada sense ritme i sense lògica, fins i tot irrellevant estèticament.

Coppola s'ha tornat com Orson Welles: un paio gras i bon vivant que filma projectes impossibles amb rodatges itinerants i justets de pressupost. Però Welles, en les pitjors condicions, mantenia la seva empremta visual. A Coppola, en canvi, la seva indecisió perenne entre un estil clàssic de narració i els experiments formals -una característica que tant pot ser un llast com originar obres mestres, cas d'"El padrino"-, el perjudica clarament a "Youth Without Youth". Un projecte que barreja gèneres (especulació filosòfica, ciència-ficció, cinema d'espies, drama romàntic), rodat en llocs tan distants com Romania o la Índia, demanava a crits una certa uniformitat estilística; i no la veiem per enlloc.

També caldria dir que el guió, signat pel mateix Coppola, no acaba de funcionar. De fet, aquest inconvenient resultarà habitual en aquesta darrera etapa de la seva carrera, la qual cosa és sorprenent si tenim en compte la seva experiència prèvia: no únicament havia col·laborat en el llibret de quasi tots els seus films, sinó que va tenir els primers èxits no com a director sinó com a guionista (va obtenir un Òscar per "Patton").


"Tetro" (2009), rodada a l'Argentina amb un repartiment internacional que inclou les actrius espanyoles Maribel Verdú i Carmen Maura, també falla per la banda del guió. La posada en escena és més equilibrada que a "Youth Without Youth", tot i que no exclou certa experimentació. El film incorpora nombrosos flash-backs que revelen els motius del torturat protagonista; quan filma en present, Coppola ho fa en blanc i negre i format scope, i capta sense grans esforços la quotidianitat afable dels ambients bohemis a Buenos Aires; per als flash-backs, utilitza el color i la pantalla quadrada i, paradoxalment, un to molt més ombrívol, ocasionalment barroc amb referències explícites al film de dansa "Las zapatillas rojas" (Emeric Pressburger, Michael Powell, 1948).

L'alternança del blanc i negre i el color i la temàtica recorden "La ley de la calle". A "Tetro", trobem igualment un germà petit (Alden Ehrenreich) que retroba un germà gran a qui admira però no comprèn. Però la semblança s'acaba aquí i el film acaba explicant-nos un trauma paterno-filial que vol ser qui sap què i acaba resultant ridícul, com un melodrama que hagués dirigit Almodóvar passat de calimotxos (la presència d'una Carmen Maura fent de diva intel·lectual reforça aquesta impressió).


Si aquests dos films es poden considerar, com a mínim, irregulars, "Twixt" (2011) esdevé el súmmum de la decadència. Si més no, tanca el cercle d'aquest retorn a la independència amb una estranya lògica: si Coppola va començar la seva carrera amb un film de terror de sèrie B ("Dementia 13"), la culmina (almenys, de moment) amb un altre títol de les mateixes característiques.

"Twixt" incorpora una vegada més l'experimentació amb el color (i el 3-D, en aquest cas) i els rellotges avariats (com els de la torre de l'església del poble en què transcorre l'acció). Però la història d'un escriptor alcohòlic turmentat per la mort de la seva filla que col·labora amb Edgar Allan Poe (sic) en la resolució d'un enigma amb vampirs i crims d'inspiració satànica no s'aguanta ni amb pinces; fins i tot els autors semblen admetre-ho en la inquietant escena final al despatx de l'editor. No hi ajuda gens el protagonisme d'un Val Kilmer en hores baixes i greus problemes de sobrepès. Elle Fanning ofereix una imatge suggerent de fantasma gòtic, però no hi ha gran cosa més de destacable en aquest despropòsit. A "Dementia 13", tenia l'excusa de la manca d'experiència; però ara, què pot al·legar el director en la seva defensa?

Ens estimem molt Coppola, continuarem veient els seus films tot i els problemes d'exhibició, però tant de bo comenci a tocar de peus a terra i no abordi nous projectes sense tenir un guió amb cara i ulls. Les seves ànsies de fer cinema són molt lloables però el preu d'ensorrar el seu prestigi pot resultar massa car. Tot i que imagino que això ja no li preocupa al director i potser no cal ser injustos; fa molts anys va tenir un somni, el va perdre i ara només li queda el plaer de treballar.




dissabte, 22 de novembre del 2014

EL GRADUADO


Ha mort Mike Nichols, un director especialitzat en la comèdia càustica amb elements de crítica social i un dels noms més rellevants del cinema nord-americà i internacional a finals dels anys seixanta i primers setanta.

Després del gran èxit de "¿Quién teme a Virginia Woolf?" (1966) i "El graduado" (1967), va dirigir dos títols de culte: "Trampa 22" (1970) i "Conocimiento carnal" (1971). La seva carrera posterior va alternar èxits i fracassos però sempre movent-se en uns paràmetres molt més convencionals.

"El graduado" va gaudir d'un èxit de públic enorme gràcies a la conjunció dels factors següents:

- La història d'una dona madura (Anne Bancroft) que seduïa un jove tímid (Dustin Hoffman en la seva revelació cinematogràfica) resultava escandalosa, sobretot atès que ella eludia qualsevol implicació que anés més enllà de l'estrictament sexual.

- En un moment en què els joves es rebel.laven contra l'aventura de Vietnam i altres contradiccions d'una societat tan opulenta com mesquina, el film enfrontava la innocència i inseguretat dels joves Ben (Hoffman) i Elaine (la bellíssima Katharine Ross) a la hipocresia i altivesa dels seus pares, membres de l'alta societat californiana.

- "El graduado" és, en essència, un conte de fades amb una disfressa molt moderna, en què Ben és un príncep amb aspecte d'anti-heroi, Elaine la princesa tancada a la torre i la senyora Robinson la bruixa dolenta i manipuladora.

Cal dir que aquest argument, tan eficaç com -en certa manera- esquemàtic i superficial, està molt ben estructurat per dos guionistes de nivell: Calder Willingham ("Senderos de gloria", "Los vikingos", "El rostro impenetrable", "Pequeño gran hombre") i Buck Henry ("Trampa 22", "¿Qué me pasa, doctor?").

No podem obviar una banda sonora mítica, composta fonamentalment per cançons de Simon & Garfunkel (per cert, Art Garfunkel va aparèixer com a actor en els dos films següents de Nichols: a "Trampa 22" i, compartint protagonisme amb Jack Nicholson, a "Conocimiento carnal").

Però també hem de parlar de la posada en escena de Mike Nichols. Potser no era un gran mèrit en un moment en què, si volies destacar, havíes de fer servir el teleobjectiu en tots els plans d'exteriors i copiar els travellings dels films d'en Godard, però "El graduado", des de l'escena de l'arribada de Ben a l'aeroport (idèntica a l'inici de "Jackie Brown", de Tarantino) fins als travellings filmats amb objectiu angular que segueixen l'esportiu vermell del protagonista mentre viatja per la costa de Califòrnia, passant per les transicions que porten Ben des de la piscina de casa dels seus pares al llit de la senyora Robinson, està plena d'imatges suggerents, bellament fotografiades pel gran Robert Surtees. Entre la tradició narrativa clàssica i l'esperit avantguardista de finals dels seixanta, entre el moviment paroxístic i els plans fixos sobre el rostre-recipient de Dustin Hoffman, en tot moment als acords de la música de Simon & Garfunkel, "El graduado" potser ha perdut part de la seva càrrega crítica però preserva intacta la seva capacitat hipnòtica.

CONCURS # 7: LA SOLUCIÓ

Ningú no s'ha atrevit amb la pregunta que fèiem arran de la nostra entrada sobre els monstres. Recordem-la:

"El lobo de Wall Street" inclou un homenatge a la pel·lícula de Browning, quan els brokers planegen contractar uns nans per llançar-los contra una diana (a Espanya, algunes discoteques de polígon van muntar shows com aquest) i canten "Gooble Gobble". Però encara hi ha una altra connexió entre el film de Scorsese i els dos títols sobre monstres que hem comentat. ¿Sabríeu dir quina és?

L'amic Borgo ha mencionat un altre homenatge a l'escena famosa a "El juego de Hollywood", de Robert Altman. Però la cosa no anava per aquí:

Tant a "El hombre que ríe" com a "Freaks", l'actriu russa Olga Baclanova té un paper important. Doncs resulta que l'any 1929 -l'any del crac- va protagonitzar, juntament amb George Bancroft, el film de Rowland V. Lee "El lobo de Wall Street"; també tractava d'un especulador borsari.

dissabte, 15 de novembre del 2014

INTERSTELLAR


L'apocalipsi observada des d'una granja al costat d'un camp de blat: el Christopher Nolan d"Interstellar" emparentat amb el M. Night Shyamalan de "Señales"? Però això només és l'inici d'un film dens i prolix que ens conduirà als confins de l'univers i que, entre problemes i oportunitats que es deriven de la teoria de la relativitat, i imatges que recorden la solemnitat i profunditat de "2001", tindrà temps per explicar-nos un parell d'històries d'amor (per exemple, entre un pare i una filla).

En anteriors films de Nolan, es notava un cert desequilibri entre els diversos nivells narratius, però això no passa a "Interstellar"; malgrat que és, de llarg, el seu projecte més arriscat, sobreviu al perill de quedar empresonat en un forat negre d'ambicions desmesurades. Podria ser un títol rodó si no fos per l'escena que revela tot el misteri, adornada amb un muntatge en paral·lel, que és espessa però gens misteriosa, i assenyala la distància -sideral?- que encara separa el director de "Batman Begins" de Stanley Kubrick.

El final, en un món que es plega sobre si mateix, ens retorna el Nolan d'"Origen".

dissabte, 8 de novembre del 2014

MONSTRES (CONCURS # 7)


Gràcies a la gentilesa del nostre amic Borgo, que n'és un gran admirador, vaig descobrir una obra mestra del cinema mut, "El hombre que ríe" (1928), adaptació de la novel·la de Victor Hugo a càrrec de Paul Leni, cineasta alemany del moviment expressionista que havia estat reclutat pels estudis Universal (entre 1927 i la seva mort prematura l'any 1929, va dirigir quatre pel·lícules als Estats Units, entre elles la molt influent "El legado tenebroso").

"El hombre que ríe", protagonitzada per Conrad Veidt (*), narra la dramàtica peripècia vital de Gwynplaine: fill d'un noble caigut en desgràcia, el segresten quan és un nen uns bandits coneguts com els "comprachicos" (en espanyol, a l'original) que li practiquen una sàdica intervenció quirúrgica que fa que mostri una rialla permanent (inspiraria el personatge del Joker del còmic de Batman) i el convertirà en una barreja de monstre i pallasso de circ. De fet, acabarà fent de pallasso amb un firaire que l'acull, juntament amb una nena cega -Dea- que Gwynplaine s'ha trobat pel camí després d'escapar dels segrestadors.

Gwynplaine i Dea arriben a l'edat adulta i estan molt enamorats. Però ell defuig el compromís perquè és conscient de la seva lletjor i pensa que ella no se l'estimaria si el pogués veure. No se m'acut una situació més tendra ni més tràgica. Després, una duquessa molt marxosa se sent atreta per Gwynplaine i ell està força content perquè si una dona pot veure el seu rostre i, malgrat tot, estimar-lo, sabrà que és mereixedor de l'amor de la Dea. El tema es complicarà i molt quan la duquessa descobreixi l'origen noble del monstre. Abans, però, assistim a una escena de seducció entre la guapa aristòcrata i el tímid Gwynplaine que és una de les més morboses que mai he pogut contemplar en una pantalla.

A la segona meitat del film, la complexitat argumental (mai no acabem d'aclarir què pretén aconseguir el pèrfid bufó Barkilphedro més enllà de tocar els collons a tothom) i els excessos melodramàtics (probablement ja presents en la novel·la) afecten l'interès de la proposta. Els millors moments els trobem en la primera meitat, que té un ritme trepidant i una posada en escena d'arrel expressionista amb moments tan brillants com la fugida del petit Gwynplaine a través d'un paisatge nevat ple de cadàvers, solucions narratives molt innovadores (la càmera situada enmig de la gent que entra a veure l'espectacle dels pallassos o la càmera subjectiva a la nòria) i imatges de gran força expressiva com aquella en què veiem enfrontats els perfils del gos llop i del protagonista, tots dos ensenyant les dents.

El personatge de la duquessa està interpretat per la bellíssima actriu russa Olga Baclanova. L'experiència va servir perquè, quatre anys més tard, la fitxessin per a un paper semblant: la trapezista Cleopatra, que es lliga el nan del circ, en Hans, per quedar-se amb els seus diners.


"Freaks", de Tod Browning, està interpretada per monstres reals, integrants del circ Barnum i d'altres espectacles de fira: persones amb malformacions congènites gravíssimes, mancades d'extremitats, afectades per la malaltia coneguda com cap d'agulla, siameses, dones barbudes, nans... A la pel·lícula, formen una mena de gran família, s'estimen i s'ajuden. Paradoxalment, la bella trapezista i el seu còmplice Hèrcules, el forçut, són agraciats físicament però moralment menyspreables. Quan Cleopatra es casa amb Hans, els monstres ho celebren i l'accepten com un d'ells ("Gooble Gobble One of Us"); a la noia no li fa gaire gràcia.

"Freaks" és una de les pel·lícules més insòlites de la història del cinema. El públic de l'època la va considerar repugnant i va ser un fracàs majúscul; redescoberta als anys seixanta, actualment està considerada una obra mestra del cinema fantàstic. La part final, deutora de l'estètica expressionista, és terrorífica. La resta del film és un cop de puny a les consciències endormiscades.



El concurs:

"El lobo de Wall Street" inclou un homenatge a la pel·lícula de Browning, quan els brokers planegen contractar uns nans per llançar-los contra una diana (a Espanya, algunes discoteques de polígon van muntar shows com aquest) i canten "Gooble Gobble". Però encara hi ha una altra connexió entre el film de Scorsese i els dos títols sobre monstres que hem comentat. ¿Sabríeu dir quina és?

(*) Conrad Veidt és un personatge realment interessant. Entre moltes altres interpretacions, cal destacar el paper de Cesare a la mítica "El gabinete del Doctor Caligari" (1920) o el nazi Strasser a "Casablanca" (1942). Era molt famós i Goebbels volia guanyar-lo per a la causa o, almenys, retenir-lo a Alemanya, però Veidt no era gaire amic dels nazis i defensava els jueus de la mateixa manera que més endavant lluitaria pels drets dels homosexuals. L'any 1934 va protagonitzar "El judío Süss", però la versió anglesa, que no era pas antisemita sinó tot el contrari. Els nazis no li van perdonar i Veidt es va quedar a viure al Regne Unit amb la seva esposa jueva.

divendres, 7 de novembre del 2014

IDA


L'aspecte visual d'"Ida" (Pawel Pawlikowski, 2013), i no ho dic només pel seu blanc i negre impecable, remet a Dreyer i també al cinema europeu dels seixanta, quan als directors els preocupava moltíssim l'enquadrament i la llum idònia de cada pla. De fet, no només sembla un film dels seixanta sinó que l'acció transcorre en aquells anys; els anys seixanta a Polònia, quan la gent vivia reclosa (en un convent o en un pis rònec), refugiada en l'alcohol o en les conviccions polítiques o religioses, provant d'oblidar un passat abjecte. La jove protagonista, una novícia a punt de prendre els vots, emprèn un viatge que la conduirà cap als seus orígens i al descobriment de la realitat que hi ha més enllà de la ficció de la seva existència, una realitat estranya i, fins a cert punt, igualment fictícia.

dimarts, 4 de novembre del 2014

LA VENUS DE LAS PIELES


"La venus de la pieles" (Roman Polanski, 2013), vindria a ser una adaptació de l'obra homònima de Leopold von Sacher-Masoch plantejada de manera molt original. Wanda (Emmanuelle Seigner) es presenta a una audició per al paper femení d'una representació teatral basada en el llibre; amb l'adaptador (Mathieu Amalric), assagen l'obra i progressivament es fiquen en els personatges fins a confondre's-hi. La relació de poder entre l'adaptador i l'aspirant s'inverteix i ell passa a ser esclau de la noia, com el Severin de la novel·la del senyor que va donar nom a les relacions masoquistes i legitimació literària als vestits de pell o cuir de les dominatrix.

Polanski mou de manera magistral els fils d'una trama que transcorre en un dels seus característics espais claustrofòbics i quasi onírics, i treu tot el partit dels actors: tot i la seva edat, la Seigner resulta insultantment atractiva; Amalric, insuperable en el paper de titella, sembla un doble de Polanski i, en l'escena final, es transforma literalment en el protagonista indefens i transvestit d'"El quimérico inquilino".

divendres, 31 d’octubre del 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 7: OCEANS DE TEMPS

A la dècada dels noranta, Coppola dirigeix dues pel·lícules en què la seva obsessió pel pas del temps esdevé tema central, tot i que des de perspectives prou diferents.


"Drácula" (1992) parla de la immortalitat i d'un amor que roman al llarg dels segles fins que el vampir protagonista retroba la seva estimada Elizabeta, morta tràgicament a mitjan segle XV, reencarnada en una noia de casa bona al Londres de finals del XIX. L'escena en què el comte transilvà i la Mina coincideixen en un teatre on es projecta una pel·lícula dels Lumière relaciona de manera molt bella i elegant el naixement del cinema amb la seva capacitat per preservar la realitat, i la història dels amants per als quals un instant és etern i el temps tan incert i inabastable com les onades que es perden en l'oceà.

La referència al cinema primitiu, en el film de Coppola, no és només argumental. L'extraordinària escena inicial, amb Vlad lluitant contra els turcs i empalant tothom qui arreplega, simula una projecció d'ombres xineses. L'arribada a Londres està filmada amb una primitiva càmera Pathé. Cap dels nombrosos efectes visuals està fet per ordinador i tots remeten a trucs quasi tan antics com el mateix cinema. La part de la visita de Jonathan Harker al castell d'un Dràcula l'ombra del qual va per lliure és una interessant reelaboració dels elements més característics de l'expressionisme cinematogràfic i conté els moments més memorables de la pel·lícula.

"Drácula" és un experiment que combina una gran fidelitat a la novel·la de Bram Stoker (com s'anuncia des del títol), recuperant el seu caràcter epistolar, o l'esmentat homenatge als inicis del cinema, amb elements més sofisticats i, fins a cert punt, post-moderns: l'espectacular disseny de vestuari d'Eiko Ishioka o les nombroses referències sexuals, explícites en alguns diàlegs (Van Helsing fa un joc de paraules entre civilització i sifilització, i d'aquesta manera relaciona també la mossegada del vampir amb el contagi d'una malaltia venèria; Lucy fa un acudit de mal gust en veure els seus pretendents tan ben armats), o implícites en l'argument: Mina sembla més púdica que la cosina Lucy però el magnetisme animal de l'aristòcrata eslau que la reclama al seu costat i, de vegades, es transforma en el llop del conte, resulta una temptació irresistible en l'entorn repressiu de l'Anglaterra victoriana; o la part final -la menys aconseguida del film-, quan uns genets armats amb rifles i abillats com en un western persegueixen al comte fins al castell on l'espera la mort redemptora.

Té algun aspecte discutible però "Drácula" és un dels films més atractius del director, visualment fascinant i delicadament romàntic. L'aportació de Gary Oldman resulta essencial i Winona Ryder compleix en el paper ambigu de Mina (o Elizabeta). El director havia volgut l'actriu per al paper de Mary Corleone a "El padrino III" i es va treure l'espina que duia clavada. A més, va aconseguir el primer èxit comercial en molt de temps, que fins i tot va inaugurar una franquícia que consistiria a recuperar els personatges clàssics del terror en luxoses produccions que apel·larien al seu original literari; així, doncs, a "Drácula de Bram Stoker" va seguir "Frankenstein de Mary Shelley", produïda per Coppola dos anys més tard i dirigida per Kenneth Branagh; però aquest títol no va tenir gaire èxit i l'experiment no va tenir continuïtat.


L'any 1996, Coppola va dirigir "Jack", protagonitzada per Robin Williams, que tractava d'un nen amb un trastorn genètic que el feia envellir a una velocitat quatre vegades superior a la normal; de manera que l'actor fa el paper d'un nen de deu anys amb l'aspecte d'un home de quaranta, amb tots els problemes que això comporta. El film, que manté un delicat equilibri entre el drama i la comèdia, va ser molt mal rebut per la crítica; personalment, crec que no és menyspreable en absolut: el llibret no és res de l'altre mon i l'invent té un cert aire de telefilm de sobretaula; però Coppola i Williams es mostren en tot moment sensibles i respectuosos amb el drama quotidià d'un nen que sap que és diferent però no vol renunciar a portar una vida normal, sobretot quan intueix que no serà gaire llarga.

dimarts, 28 d’octubre del 2014

NEBRASKA


"Nebraska" (2013) té diversos punts en comú amb la pel·lícula precedent d'Alexander Payne, "Los descendientes" (2011): hi ha una relació paterno-filial i un procés de redescobriment, uns familiars mesquins i interessats, un paisatge que sembla determinar un caràcter. També, com passava a "A propósito de Schmidt" (2002), un personatge de la tercera edat (Bruce Dern) fa un viatge llarg per carretera; no condueix ell sinó el seu fill, i no busca les seves arrels sinó un presumpte premi d'un milió de dòlars, però la col·lisió amb el passat serà inevitable.

El film de Payne avança, com el cotxe dels protagonistes, tranquil·lament però sense pausa, al ritme de la música de Mark Orton i de la fotografia en blanc i negre, esplèndida, de Phedon Papamichael, enmig dels paisatges de l'Amèrica Profunda, camps immensos i pobles minúsculs, fins a un final revelador que esdevé un dels moments més bells del cinema recent.

dissabte, 25 d’octubre del 2014

PERDIDA


Diré sobre "Perdida" quelcom molt semblant a allò que vaig afirmar arran de la pel·lícula precedent de David Fincher ("Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres", 2011): el material literari de partida llasta el resultat final. Gillian Flynn signa el guió a partir de la seva novel·la; cal reconèixer que és enginyós, però la seva voluntat evident de despistar l'espectador acaba per limitar la credibilitat d'una trama que tampoc no es decideix clarament entre el thriller pur o una sàtira que arremetrà sense pietat contra la institució matrimonial i els realities televisius. De fet, és una barreja una mica extravagant, que en mans de qualsevol altre director hauria estat indigerible. Sortosament, la ferma mà de Fincher, ja molt bregat en arguments de suspens, mantindrà l'espectador clavat a la butaca al llarg de tota la durada del film, que no és poca. Potser no cal demanar més.

dilluns, 20 d’octubre del 2014

BORGMAN


Ja n'hi ha prou de comèdies i de bon rotllo! "Borgman" (Alex van Warmerdam, 2013), guanyadora al Festival de Sitges de l'any passat, és una de les pel·lícules més terrorífiques dels darrers anys.

El Borgman del títol sembla al principi del film un pidolaire vulgar, no especialment perillós; però la circumstància que visqui sota terra i que el persegueixen tres individus armats fins a les dents, un d'ells capellà, ens hauria de fer sospitar. Una família burgesa li obre les portes de casa seva i el nouvingut, a més de fer augmentar exponencialment la factura de l'aigua passant-se hores a la banyera, els portarà problemes encara més greus. Però potser Borgman no és ningú en realitat sinó la materialització amb trets dimoníacs de la mala consciència d'una classe benestant enfrontada a la seva misèria moral.

divendres, 17 d’octubre del 2014

ATRAPA A UN LADRÓN


Continuem parlant de comèdies i ara li toca a "Atrapa a un ladrón" (1955).

Una comèdia d'Alfred Hitchcock? Bé, no és tan estrany; el mateix any en va dirigir una altra, molt negra però comèdia: "Pero... ¿quién mató a Harry?".

"Atrapa a un ladrón" és allò que en diríem una comèdia sofisticada. Conté elements de thriller però no ens els podem prendre seriosament: John Robie (Cary Grant), un antic lladre de guant blanc rehabilitat després de lluitar amb la Resistència durant la Segona Guerra Mundial, viu una existència plàcida i agradable en una casa a la Costa Blava -la qual cosa ens fa pensar que no deu haver tornat els calés-, fins que algú es dedica a robar els milionaris que visiten el casino imitant els seus mètodes, de manera que els seus antics socis, la policia i un agent d'assegurances molt flegmàtic sospitaran d'ell. Robie, per demostrar la seva innocència i atrapar el dolent autèntic, ordeix un pla molt sofisticat consistent a amagar-se rera una xemeneia i esperar que apareguin el lladre i les joies.

De manera que el veritable interès se centra en el setge a què el sotmet una milionària molt atractiva amb els trets de Grace Kelly que també el vol atrapar però per casar-s'hi (tan tranquil que vivia!). Els diàlegs de doble sentit entre la parella són enginyosos i l'escena en la penombra de la cambra de l'hotel amb el castell de focs al fons és tan brillant com les joies que llueix la futura princesa de Mònaco. Finalment, hi ha una escena en què viatgen amb un cotxe a tota velocitat per una carretera amb molts revolts cèlebre per dos motius: anticipa seqüències gairebé idèntiques a "Con la muerte en los talones" o "La trama" i presagia una situació similar en la vida real, que li va costar la vida a la Grace. Justament va ser en el decurs d'aquest rodatge a la Costa Blava que l'actriu va segellar el seu destí de conte de fades (amb final tràgic).

dilluns, 13 d’octubre del 2014

SOMOS LOS MILLER


Rawson Marshall Thurber, el director de "Somos los Miller" (2013), no és Billy Wilder, per descomptat. Però el viatge que emprenen una colla d'arreplegats per recullir a Mèxic una càrrega de marihuana i portar-la cap als Estats Units recorda algunes comèdies del mestre, particularment "Con faldas y a lo loco": els protagonistes també es disfressen -un camell de poca volada, una stripper, un adolescent friqui i una joveneta desarrelada aparenten ser una família tradicional i ben avinguda-; també els persegueixen uns gàngsters. I, el més rellevant i que origina els millors gags, és la manera com els personatges obliden que estan fent un paper i assumeixen els seus rols quasi com Jack Lemmon exercia de Daphne al film de Wilder. El final no és tan vitriòlic a "Somos los Miller" -al cap i a la fi, no pot deixar de ser una comèdia nord-americana contemporània- ni l'humor és tan subtil, però li reconeixem al guió certa habilitat, compleix amb la seva funció de distreure i ens regala un strip-tease de Jennifer Aniston força impactant, tot i que ens queda el dubte de si hi havia doble de cos.

Aquí sí que sembla ella:

dissabte, 11 d’octubre del 2014

TORRENTE 5: OPERACIÓN EUROVEGAS


El darrer lliurament de la nissaga de Torrente, el policia feixista i fastigós creat per Santiago Segura, transcorre l'any 2018, en què el protagonista surt de la presó. Espanya ha anat a pitjor si això és possible; Torrente reacciona iradament (atenció a l'homenatge a "El planeta de los simios") i decideix convertir-se definitivament en un fora de la llei i organitzar amb una colla de friquis realment memorable l'atracament a un casino d'Eurovegas, el complex lúdic somniat per la Comunitat de Madrid i finalment executat amb els diners aportats per uns quants corruptes il·lustres. És a dir, que "Torrente 5: Operación Eurovegas" vindria a ser una barreja de film vintage (vegeu, si no, els títols de crèdit) on s'homenatja "La cuadrilla de los once" (res de George Clooney: Frank Sinatra, que és el "Fary" americà) i distòpia que funciona com a comentari irònic sobre la realitat espanyola actual. D'altra banda, encara que l'acció avanci cap al futur, el film significa un cert retorn als orígens, i tornen a aparèixer Chus Lampreave i Neus Asensi, de la mateixa manera que continuen apareixent Cañita Brava, el Cuco (Julián López en un paper que havia estat de Gabino Diego), Barragán, Xavier Deltell, José Mota, Buenafuente o Florentino Fernández. No em vull allargar sobre els cameos per no espatllar-vos la festa però sí destacar que, en aquest to nostàlgic que assumeix la pel·lícula, Segura se les empesca per fer reaparèixer Tony Leblanc (un Tony Leblanc dels anys cinquanta) i ajuntar novament en la pantalla la parella més mítica de la comèdia tipical spanish: Pajares i Esteso.

Més enllà d'aquests matisos, la fórmula no varia excessivament. No falta l'enèsima variació del gag de les pajillas ni el bateig enginyós d'una modalitat de sexe oral. Els signes d'esgotament són clars, però no més que en la tercera i la quarta; en realitat, si el termòmetre és la intensitat i freqüència de les rialles que provoca, "Torrente 5: Operación Eurovegas" vindria després de les dues primeres parts (la més divertida, pel meu gust, continua sent la segona, la de Marbella).

Ahir a la nit, arran d'una presentació al Cine-club d'Igualada, vaig sopar amb una coneguda actriu i directora catalana. Parlant de la crisi del cinema al nostre país, vaig comentar l'èxit de "Torrente". Però, com que eren gent fina i intel·lectual, només vaig obtenir com a resposta una mirada de menyspreu. No va ser com en una altra trobada de cinèfils en què vaig gosar dir que Albert Serra potser estava un pèl sobrevalorat i una mica més i em pengen del pal major (n'hi havia un on dinàvem; era el pal d'una bandera o només estava allà a propòsit per penjar infiltrats?). També va dir la nostra amiga que no entenia la devoció de les masses pel cinema de terror, que això només podia agradar als qui estaven malalts (sic). Després, li va tocar el rebre al futbol, màxim exponent del pla de les dretes per rentar el cervell a la plebs; en aquest cas, no em vaig haver de sentir tan estrany, però vaig intentar defensar la gent que innocentment es distreia de les misèries quotidianes veient el Barça. Va ser endebades; tothom qui llegeixi el Mundo Deportivo pot considerar-se un ésser menyspreable i si algú afirma que sense el futbol no sabria viure doncs més val que es mori (sic). La cultura està condemnada i no entenia la nostra amiga com la Mònica Terribas li havia pogut parar un projecte sobre la gauche divine amb l'argument que "no interessava", quan va ser la clau de volta de tot, el moment que Barcelona es va obrir al món i tot va canviar. O no ho veieu així?

Potser ella té raó; potser jo sóc un infrahome a qui li fan gràcia les bajanades d'en Santiago Segura i menja crispetes (sí, ho confesso!) i no mereixo continuar vivint, o almenys continuar vivint com un impostor que té la gosadia d'escriure un bloc sobre cinema. Tot i que, ara que hi penso, de cinema no se'n va parlar, al llarg del sopar. Es va parlar dels cine-fòrums, del cinema com a eina d'integració social i de divulgació de la cultura. Però de cinema com jo l'entenc, no se'n va parlar. De fet, sospito que a molts directors catalans no els agrada, realment, el cinema (*). I per això fan el que fan.

(*) En un altre d'aquests sopars, ara fa uns quants anys, el gran director català Francesc Bellmunt va afirmar que les pel·lícules de Quentin Tarantino no tenien cap valor cinematogràfic, que només eren pornografia, sang i fetge gratuïts.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

NOVES TECNOLOGIES


La parella protagonista de "10.000 Km" (Carlos Marqués-Marcet, 2014), després de set anys de convivència, s'han de separar quan ella marxa de Barcelona i se'n va a Los Angeles amb una beca per aprendre fotografia. Les noves tecnologies (skype, facebook, internet en general) els hauríen d'ajudar a comunicar-se malgrat la distància i fer més suportable l'absència. Però hi ha coses que les màquines encara no poden resoldre. Ells són Natalia Tena ("Juego de tronos") i David Verdaguer, que surt en tots els programes que fan gràcia de TV3; però no us enganyeu: això no és una comèdia.

Als protagonistes de "The Bling Ring" (2013), l'última pel·lícula de Sofia Coppola, internet els serveix per saber si els famosos (Paris Hilton, Megan Fox, Lindsay Lohan i catèrvola per l'estil) són a casa seva o de viatge per Europa i per localitzar a Google Earth la casa en qüestió, entrar-hi, emprovar-se els models de les estrelles i endur-se'n uns quants, més uns ròlex de propina. Després, es fan selfies amb els objectes robats i pengen les fotografies a Facebook. Gran idea. Però això no és el més sorprenent sinó la constatació que a Hollywood Hills la gent no tanca les portes de casa seva i tampoc no fa servir alarmes. Tot plegat resultaria prou increïble si no fos perquè el film està basat en fets reals. Sofia Coppola gaudeix d'allò més mostrant col·leccions aclaparadores d'objectes de luxe mentre acompanya el reportatge amb una banda sonora esplèndida, és a dir més o menys com ja va fer a "María Antonieta" (2006); al cap i a la fi, els membres de la casta privilegiada que apareix al film no semblen tan diferents dels aristòcrates francesos. I el comentari sobre l'absència de valors resulta força pertinent, de manera que, tot i parlar bàsicament del mateix, el film ens ha agradat més que "Somewhere"; i si la roba-escenes d'aquella pel·lícula era l'Elle Fanning, aquí trobem unes quantes joves promeses, cap de les quals, però, li fa ombra a una magnífica Emma Watson (sí, la noia de "Harry Potter").

divendres, 3 d’octubre del 2014

FRANCIS FORD COPPOLA # 6: RETORN AL PASSAT

Robert Evans, productor d'"El padrino", no havia tingut gaire sort amb les seves darreres estrenes: "Cowboy de ciudad", protagonitzada per John Travolta quan era verí per a la taquilla; i "Popeye", l'adaptació del famós còmic a càrrec de Robert Altman, una raresa que va esdevenir un dels fracassos més espectaculars de la història de Hollywood, gràcies a la qual el senyor Altman es passaria els deu anys següents dirigint telefilms (tot i que cal reconèixer que Robin Williams i Shelley Duvall no podien haver estat més ben triats atesa la seva semblança física amb els personatges d'E. C. Segar).

El fet que Coppola estigués arruïnat després del desastre de "Corazonada" i disposat a qualsevol penitència li va fer pensar al productor més eixerit i també més desesperat de Los Angeles que seria una bona idea fitxar-lo per fer un altre film de gàngsters que pugués revalidar l'èxit de la seva anterior col·laboració.


No van escatimar recursos per dur a terme "Cotton Club" (1984), una atrevida barreja de musical i thriller al voltant del club de jazz més famós de Nova York als anys de la Llei Seca, al qual els negres només podien entrar per actuar sobre l'escenari per als blancs rics que omplien el local.

La trama, tan alambinada com finalment lleugera, presenta en paral·lel la peripècia dels germans Dwyer (Richard Gere i Nicolas Cage) i dels afroamericans i també germans Williams (Gregory i Maurice Hines). Dixie Dwyer (Gere) toca la trompeta i actua a Hollywood fent de gàngster de mentida mentre s'entén d'amagat amb l'amistançada (Diane Lane) de Dutch Schultz, un gàngster de veritat (James Remar); el seu germà (Cage) es passa de frenada i acaba convertit en l'enemic públic número u (qualificatiu que es portava bastant a l'època però no sempre implicava tenir bona sort). Sandman Williams vol ballar al Cotton Club i potser ho aconseguirà si abans no li trenquen les cames per gosar fer-li proposicions indecents a la ballarina més bufona i més descafeÏnada del local (Lonette McKee). Encara una parella més pintoresca: la formada per l'amo del club, el totpoderós Owney Madden i el seu acòlit Frenchy Demange, dos amics inseparables de físic prou divers, interpretats respectivament per Bob Hoskins i per Fred Gwynne, que era el paio que feia de Frankenstein a "La família Munster".

La profunditat dramàtica d'"El padrino" brilla per la seva absència, la qual cosa no impedeix que "Cotton Club" sigui un film vistós, discutible en el seu conjunt més aviat dispers però ple a vessar d'escenes brillants, totes les de ball (recordem que Coppola tenia certa experiència en el gènere gracies a "El valle del arco iris") i moltes de les escenes de violència. Una de les seqüències finals, la que relaciona el soroll dels peus de Gregory Hines mentre balla claqué amb el que fan les metralletes dels homes de Lucky Luciano (Joe Dallesandro) quan resolen expeditivament els problemes amb Schultz, és clarament deutora dels muntatges en paral·lel de la nissaga d'"El padrino" i el millor exemple de la falta de definició que llasta el film.

"Cotton Club" va ser un desastre financer que no va resoldre els problemes de Robert Evans. Al seu torn, Coppola assumia la seva condició de director d'encàrrec i, dos anys més tard, emprenia la realització de "Peggy Sue se casó", protagonitzada per Nicolas Cage novament i per l'estrella del moment Kathleen Turner.


La guapíssima protagonista de "Fuego en el cuerpo" i "El honor de los Prizzi" és aquí una dona madura que s'acaba de separar del seu marit (Cage) i que, en el transcurs d'una trobada amb els seus antics companys d'institut, viatja misteriosament al passat i es converteix sense maquillatge en una adolescent addicta al rock'n roll i els drive-in que mirarà d'aprofitar l'ocasió per no cometre alguns errors que en el futur li passaran factura. Però les coses no són tan senzilles; potser no es tracta tant de voler canviar la gent i la seva circumstància com d'aprendre a acceptar-les.

No queda clar si "Peggy Sue se casó" és un intent de repetir l'èxit de "Regreso al futuro" des d'una perspectiva feminista o una reflexió més profunda, en la línia de "Fresas salvajes" d'Ingmar Bergman, disfressada de comèdia romàntica. Com sigui, Coppola despatxa l'encàrrec amb professionalitat i integra en un producte molt comercial les seves preocupacions sobre el pas del temps i els problemes de la vida en parella.


El seu film següent va sorprendre encara més els admiradors del seu cinema. "Jardines de piedra" (1987) torna a parlar de Vietnam però des d'una perspectiva en aparença molt menys radical. És un homenatge als homes de la Guàrdia Nacional que, al Cementiri d'Arlington, vesteixen de gala mentre reten honors als caiguts en combat, que als anys de la guerra de Vietnam n'eren uns quants. El sergent instructor Hazard (James Caan, novament a les ordres del director) està una mica cansat de la rutina i els rituals que ben poc tenen a veure amb el camp de batalla i procura alliçonar els joves reclutes que volen anar a guanyar medalles a Indoxina perquè no hagin de tornat en un taüt.

"Jardines de piedra", amb el seu to patriòtic i la seva realització convencional, sembla ben bé el revers d'"Apocalypse Now". En bona mesura ho és: del front a la rereguarda; del caos a la selva a l'ordre de les formacions sobre la gespa immaculada d'Arlington. Però tot això no vol dir que Coppola s'hagi venut per un plat de mongetes. L'obsessió per captar la fotogènia de les formacions i desfilades de la Guàrdia Nacional (ajudat per la fotografia de Jordan Cronenweth en la seva segona col·laboració després de "Peggy Sue se casó") no implica que el director adopti una actitud conservadora (d'altra banda, a John Ford mai li han plogut crítiques per fer el mateix i més descaradament); la presència de la guerra a través dels noticiaris televisius que es mostren en moltes escenes al fons de l'enquadrament, il·lustra la idea que l'horror de les morts en combat pugna per imposar-se sobre la parfernàlia militar. Un taüt cobert per una bandera dels Estats Units és tan elegant com es vulgui però a dins només hi ha un cadàver. En un dels casos, el mort era Gio, el fill de Coppola que va morir d'accident; un detall anecdòtic si es vol però que demostra que en l'ànim del director pesava més la tristesa que el fervor patriòtic. I el film acaba per resultar estranyament malenconiós.

A la seva manera, Hazard és un home enfrontat al sistema. També ho eren Michael Corleone, Harry Caul, Kurtz o els adolescents de les adaptacions de Susan E. Hinton. Però si en l'obra del director hi ha un personatge que va a contracorrent i pot ser vist com un àlter ego del director, aquest és Preston Tucker.


George Lucas, a qui Coppola va ajudar en els seus inicis, s'havia fet d'or gràcies a les sèries de Star Wars i d'Indiana Jones. Va decidir tornar-li el favor a l'italoamericà i li va produir "Tucker: Un hombre y su sueño" (1988), film que explicava la batalla legal que va enfrontar el senyor Tucker (Jeff Bridges) amb les grans companyies automobilístiques després que el primer patentés, el 1948, un vehicle revolucionari. No és difícil veure en l'enginyer i la colla d'amics i parents que li fan costat un transsumpte del director i els seus familiars i acòlits, que van voler aixecar un imperi sense dependre dels grans estudis i van obtenir una certa victòria moral, que no econòmica.

"Tucker: Un hombre y su sueño", que podria haver estat una història trista ja que en definitiva parla d'un projecte fallit, és en canvi un film optimista en el fons i la forma. Jeff Bridges sempre somriu i els colors de Vittorio Storaro són càlids i resplendents. Aquest títol, potser juntament amb el migmetratge "Vida de Zoe" -que forma part del projecte col·lectiu "Historias de Nueva York" i que va escriure la seva filla Sofia- és el més personal de Coppola des de "Corazonada". Lamentablement, no va tenir gaire èxit i el director es va refugiar en un encàrrec aparentment segur i un nou intent de retrobar un passat més gloriós: la tercera part d'"El padrino". Tampoc no va acabar de funcionar, malgrat les seves virtuts evidents.

Resulta curiós comprovar com la filmografia del director constitueix un mosaic de la història dels Estats Units al llarg del segle XX:

1901: "El Padrino II"
1920: "El padrino II"
1923: "Cotton Club"
1946: "El padrino"
1948: "Tucker: Un hombre y su sueño"
1958: "El padrino II"
1961: "Peggy Sue se casó"
1967: "Rebeldes"
1968: "Jardines de piedra"
1969: "Apocalypse Now"
1975: "La ley de la calle"
1979: "El padrino III"




diumenge, 28 de setembre del 2014

RASHOMON


El públic occidental va conèixer Akira Kurosawa arran de la presentació de "Rashomon" (1950) al Festival de Venècia, on va guanyar el Lleó d'Or; després, el film va ser guardonat amb l'Òscar honorífic a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

En aquella època, pocs anys després de la Segona Guerra Mundial, un film de procedència japonesa resultava com a mínim exòtic. Però la sorpresa va ser majúscula en descobrir una obra filmada com si fos un western de John Ford (director molt admirat per Kurosawa), amb travellings i moviments de càmera sumptuosos, alternats, això sí, amb alguns plans estàtics més propers a la tradició del teatre kabuki. Però l'estructura i el motiu argumental eren encara més sorprenents.

La història ens trasllada al Japó medieval i arrenca quan tres personatges (un viatger una mica malcarat, un monjo i un llenyataire) es refugien de la pluja sota les ruïnes de l'anomenada Rashomon, que era una de les portes de la ciutat de Kioto en l'era Heian (al segle VIII, més o menys). Tot i que el mal temps durarà una bona estona no s'avorriran gens ni mica quan el llenyataire els expliqui un crim que ha presenciat al bosc: un lladre ha assaltat una parella, ha violat la dona i assassinat l'home. O potser no va passar ben bé així? Potser a la dona li van agradar les escomeses del saltejador; potser, fins i tot, va ser ella qui va matar el marit; o potser aquest es va suïcidar, incapaç de suportar l'afront. En flash-backs successius, se'ns mostra allò que va passar al bosc segons les versions dels diversos testimonis -el lladre, la dona, el llenyataire, fins i tot el marit mort que parla a través d'una vident-, i totes són diferents, sense que puguem saber quina d'elles és l'autèntica. L'espectador del film haurà de treure les seves conclusions o, senzillament, reflexionar sobre les motivacions dels personatges en les seves accions presumptes o en les seves declaracions davant la policia. I els tres homes que s'aixopluguen sota la porta de Rasho, s'adonaran que tot són mentides i desgràcies però descobriran també que encara resta una oportunitat per a les bones accions.

El comentari sobre la impossibilitat d'una informació veraç a causa de l'interès de l'informador és molt audaç i molt actual. I, malgrat la seva calculada ambiguïtat i el seu caràcter quasi experimental, "Rashomon" és un títol apassionant i molt intens dramàticament (atenció a l'escena en què la dona contempla aterrida la mirada de l'espós traït mentre sona el "Bolero" de Maurice Ravel).

El 1964, Martin Ritt va rodar-ne un remake en clau de western titulat "Cuatro confesiones", protagonitzat per Paul Newman, Claire Bloom, Laurence Harvey i Edward G. Robinson.

divendres, 26 de setembre del 2014

BOYHOOD


S'ha estrenat "Boyhood", la pel·lícula que Richard Linklater ha estat filmant al llarg de dotze anys (diversos dies de rodatge repartits entre el 2002 i el 2013) amb els mateixos actors, que creixen i envelleixen davant dels nostres ulls, i que mostra la vida de Mason (Ellar Coltrane) des dels sis anys fins que entra a la universitat.

No és que al jove protagonista li passi res de l'altre món, ni a la seva germana (Lorelei Linklater, filla del director), ni als seus pares separats (Patricia Arquette i Ethan Hawke). Tret del mal costum de la mare d'emparellar-se amb alcohòlics psicòpates, les seves vides són d'allò més normals i representen fidelment la classe mitjana del cor d'Amèrica, vessant intel·lectual -tot i que tindrem ocasió de conèixer gent força conservadora-. Però això no vol dir que el film no resulti interessant. L'experiment, tota una novetat històrica, comporta una sensació absoluta de realisme i resol de manera expeditiva el problema sempitern de reflectir en pantalla el pas del temps. Però "Boyhood" tampoc no seria tan apassionant si no fos per la rara capacitat de Linklater de captar la rellevància dels petits instants, de mostrar la mirada d'un nen primer i un adolescent després sense cap mena de condescendència, la qual cosa ja és un mèrit a l'abast de molts pocs directors. Mason és molt intel·ligent però és com la pel·lícula mateixa: no li cal fer grans discursos ni formular interrogants en veu alta per fer-nos partíceps de la seva por i, alhora, el seu entusiasme per afrontar una vida que comença i que pot conduir a l'èxit o al fracàs, o fins i tot a un lloc incert en què les coses perden el seu significat, més o menys com els ha passat als seus progenitors.

divendres, 19 de setembre del 2014

LOS ILUSOS


Jonás Trueba és fill de Fernando i nebot de David i deu el seu nom a la pel·lícula d'Alain Tanner "Jonas qui aura 25 ans en l'an 2000" (1976). Amb aquests antecedents, no és estrany que la seva darrera pel·lícula, "Los ilusos", en blanc i negre, imiti descaradament les maneres de la Nouvelle Vague, amb molts exteriors al carrer Atocha de Madrid i encara més escenes amb els personatges fent un cafè en un bar il·luminats per la llum natural que entra pels finestrals , o gratant-se els ous als pisos on viuen de lloguer. Són gent de la faràndula, actors i directors de cinema sense gaire feina que no sabem com s'ho fan per pagar les cerveses, el menjar xinès o les entrades dels cinemes de versió original.

Sortosament, la naturalitat de les situacions, els diàlegs extravagants i alhora hiperrealistes i Aura Garrido -"Stockholm", "El cuerpo"- s'acaben imposant sobre l'artifici.

Aura Garrido en color i a l'estil Nouvelle Vague:


diumenge, 14 de setembre del 2014

ALGUNOS HOMBRES BUENOS


Com sap molt bé en David, de Safari Nocturno, m'agraden les pel·lícules de judicis. I no crec que tingui a veure únicament amb la meva formació.

De bones pel·lícules de judicis, altrament dites melodrames judicials (tot i que acostumen a incorporar molts elements del thriller) en podríem citar unes quantes: "Testigo de cargo", "Doce hombres sin piedad, "Vencedores o vencidos", "Veredicto final"...

Potser "Algunos hombres buenos" (Rob Reiner, 1992) no sigui una de les millors. En la seva estrena espanyola, la majoria de crítiques van anar de la condescendència a l'acarnissament, com acostuma a passar amb els films dissenyats per guanyar Òscars. I potser sí, potser el guió d'Aaron Sorkin no sigui un prodigi de subtilesa, potser la direcció de Reiner no transcendeixi el caràcter teatral de l'obra i potser tot plegat sigui senzillament un vehicle perquè Tom Cruise llueixi els ulls blaus i les dents blanques, Demi Moore exerceixi de dominatrix mentre els uniformes d'oficial de la Marina estrenyen els seus pits operats i Jack Nicholson brodi novament el paper de psicòpata.

Però què voleu que us digui? Jo no sóc aquí per fer de crític, encara que de vegades ho pugui semblar. Jo només vinc a parlar de les pel·lícules que m'agraden, encara que siguin plaers culpables. I "Algunos hombres buenos" m'encanta. M'agrada que el tinent Kaffee superi les seves inseguretats i es transformi en un advocat brillant; m'agrada que la tinent Galloway sigui tan eixerida i idealista i que protesti "enèrgicament"; m'agrada que siguin professionals i tinguin el detall de no interrompre la feina per anar-se'n al llit; m'agrada que els militars de Guantánamo siguin uns pertorbats (el tinent coronel Markinson -J.T. Walsh-) o uns fills de puta (els personatges de Kiefer Sutherland i Jack Nicholson), o que els soldats acusats d'assassinat tinguin l'encefalograma pla; m'agraden els interrogatoris als testimonis; i, per descomptat i tot que és inversemblant, m'agrada l'enfrontament final entre Tom Cruise i Jack Nicholson.

Sí, ho reconec: M'agrada aquesta refotuda pel·lícula! Vaig ordenar un codi vermell! I què? Saludeu, collons, que hi ha un oficial a la sala!