EMMA.

"Emma." (Autumn de Wilde, 2020) és una elegantíssima adaptació del clàssic de Jane Austen. La ironia, ja present en l'original literari, permet observar sense morir en l'intent el dia a dia d'aquests terratinents britànics de començaments del XIX que distreuen la seva ociositat prenent moltes tasses de te o cavalcant sense despentinar-se. I Anya Taylor-Joy està perfecta en el paper de la vanitosa hereva Woodhouse.

NICKELODEON

També es pot trobar sota el títol d'"Así empezó Hollywood" aquesta pel·lícula dirigida el 1976 per Peter Bogdanovich. 

Amb una carrera en caiguda lliure després dels fracassos d'"Una señorita rebelde" i "At Long Last Love", el director intenta retrobar el favor del públic convocant els protagonistes d'un dels seus grans èxits -"Luna de papel"-, Ryan O'Neal i la seva filla Tatum, per protagonitzar un film bastant coral que volia explicar els orígens de Hollywood, quan els productors de cinema independents van viatjar a l'Oest escapant del monopoli imposat per Edison i els seus sequaços. També torna a treballar amb el director de fotografia László Kovács. Recupera Burt Reynolds del seu anterior film i, pensant que Cybill Shepherd no li portava sort ni agradava als crítics, imposa la debutant Jane Hitchcock. 

La noia era bufona però sense gaire carisma. La seva carrera al cinema comença i acaba amb "Nickelodeon", que va ser un nou fracàs en la carrera del director.

Es tracta d'un títol simpàtic però que mai no acaba de funcionar del tot. Bogdanovich pretén elaborar una comèdia que vagi del slapstick (conseqüent en tractar-se d'un homenatge al cinema mut) als registres més sofisticats característics de la screwball comedy. Tot, però, resulta un pèl forçat, des dels gags, irrellevants sense excepció, fins a la història d'amor a tres bandes entre O'Neal, Reynolds i Hitchcock, sense substància ni progressió dramàtica. 

En l'escena culminant, els personatges assisteixen a la projecció d'"El nacimiento de una nación", de Griffith (*), i constaten que mai no podran fer una pel·lícula millor, tot i que no renuncien al seu amor pel cinema, llavors elevat de la categoria d'espectacle de fira al d'expressió artística de primer nivell. Una metàfora d'allò que potser sentia el mateix Bogdanovich? L'impuls de seguir el camí d'uns clàssics de qui mai no podria estar a l'altura?

(*) Com que Bogdanovich és un pedant (ens va quedar clar després de veure "Lío en Broadway"), ens fa saber que, inicialment, el film de Griffith portava per títol "The Clansman", però que el canviarien per a l'estrena als Estats del Nord.

LA FERIA DE LA VANIDAD

Molts cinèfils relacionaran l'escriptor anglès del segle XIX William Makepeace Thackeray amb l'adaptació que Kubrick va fer de la seva novel·la "The Luck of Barry Lyndon". Però l'obra més coneguda d'aquest literat -i també la que més vegades ha estat adaptada al cinema- és "Vanity Fair" (La fira de la vanitat). 

També és una sàtira i una novel·la picaresca que narra els intents per ascendir en l'escala social d'una noia (Becky Sharp) d'origen humil però nombrosos talents, bella, intel·ligent, i també manipuladora, tot i que té bon cor en el fons; almenys, en la versió més famosa que és la que va dirigir l'any 1935 Rouben Mamoulian. 

Miriam Hopkins va estar nominada a l'Òscar per la seva interpretació però, vista avui, resulta un pèl histriònica. I condensar l'acció de la novel·la en l'hora i mitja escassa que dura el film tampoc n'afavoreix el resultat, molt elemental pel que fa a la sàtira -tret d'algunes línies de diàleg-, irrellevant en els moments més presumptament dramàtics. De tota manera, si el film de Mamoulian és famós, és perquè va ser el primer en Technicolor. I aprofita bé el recurs gràcies a l'abundància d'uniformes de color vermell dels oficials britànics que es disputen els favors de la Becky. Tot i que, paradoxalment, els plans més elegants són els que presenten els personatges transformats en ombres xineses (una escena domèstica de la Becky i la seva amiga, la innocent Amelia, o la part de Napoleó).

MY MEXICAN BRETZEL

Totes les imatges de "My Mexican Bretzel" (Núria Giménez Lorang, 2019) pertanyen a una sèrie de filmacions domèstiques en 8 i 16 mil·límetres atribuïdes als avis de la directora, que vivien a Suïssa. Uns avis presumptament benestants que mostren les seves vacances als destins de moda durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial a través d'unes imatges casuals i, no obstant això, bellíssimes, que funcionen en dos nivells: com a document sobre l'Europa del miracle econòmic de la segona meitat del segle XX i com a reflex involuntari de les carències íntimes dels seus protagonistes. Però ambdós nivells no existirien sense la complicitat de l'espectador; la naturalesa prosaica del material de partida dialoga amb les nostres conviccions i, a més, amb la informació complementària que aporten els subtítols, teòricament extrets del diari de l'àvia que sempre somriu (o quasi sempre) mentre és filmada. 

En definitiva, la catalana Núria Giménez, en un dels exercicis més interessants i més insòlits del nostre cinema, a partir de la trobada casual de les pel·lícules de viatges, juga amb els conceptes de realitat i ficció i juga amb els elements que defineixen el cinema: la imatge, reelaborada a partir del muntatge i de l'aportació literària, i el so, que il·lustra amb calculada parquedat allò que la càmera de l'avi retrata amb avidesa.

REYES DE LA NOCHE

Una mica per casualitat, però sense desmerèixer l'oportuna recomanació de l'amic Fran (el cine sin gafas), he acabat veient -quasi d'una tirada- la minisèrie de Movistar + "Reyes de la noche", dirigida per Carlos Therón. 

En principi, res no convidava a l'experiència. "Lo dejo cuando quiera" (2019) era moderadament divertida, però la carrera d'aquest director -no consta parentiu amb una actriu sud-africana de físic espectacular- semblava bastant discreta. D'altra banda, com ja vaig dir en el meu comentari al bloc del nostre company, no sóc fan de les emissions radiofòniques esportives; no ho era en els anys que retrata la sèrie (vuitanta i noranta del segle passat) ni en l'actualitat; si, per casualitat, escolto el programa nocturn diari de RAC1, em sorprèn la capacitat dels seus responsables per dedicar hores i més hores a parlar del possible proper fitxatge del Barça o del mal de panxa que pateix el porter d'algun equip de segona. Crec que això em converteix en un espectador desproveït de prejudicis. Només afegiré que he esperat a finalitzar la sèrie per saber qui eren els referents d'aquests personatges "de ficció" i com va anar aquesta batalla entre José María García i José Ramón de la Morena. 

El cas és que "Reyes de la noche" funciona admirablement amb independència dels seus referents en la realitat, ja que la guerra sense quarter per l'audiència que narra al llarg dels sis capítols de mitja hora cadascun remet a una temàtica ben clàssica: la lluita de David contra Goliat, la traïció, la solitud que sol acompanyar l'èxit. Salvant algunes distàncies, però no tantes, Paco "el Cóndor" és un antiheroi a l'estil del Michael Corleone de la nissaga d'"El padrino", algú que utilitza els mètodes que calguin per assolir els seus objectius i que, per protegir la seva família i les seves conviccions, acaba, paradoxalment, traint-los i pagant molt car el preu de la ¿victòria? sobre l'enemic. I el deixeble convertit en competidor també es veurà sotmès a dures proves morals i la seva voluntat inicial de renunciar al joc brut no resistirà les provocacions d'un antagonista amb un ego proporcionalment invers a la seva alçada. De fet, Paco "el Cóndor" i Jota (obviem García i De la Morena) podrien ser el mateix personatge només amb la diferència de l'edat; i també és l'edat la que marca la seva evolució i l'evolució d'una audiència que, amb tot, els responsables de la sèrie ens vénen a dir que sempre és la mateixa en la panoràmica que tanca la sèrie i que reprodueix la que l'obre però en direcció contrària; per cert, un recurs estilístic de ressonàncies fordianes que demostra bon gust i, tal vegada, un coneixement profund dels clàssics americans a què remet una trama allunyada de l'apatia de la majoria de les actuals ficcions, que recorda les screwball comedies dels trenta però també títols més aspres ("Chantaje en Broadway", per exemple). Una certa tendència a la caricatura no impedeix que "Reyes de la noche" s'erigeixi en una nova demostració de la qualitat de les produccions de Movistar +; equilibra amb encert el to de comèdia amb el rerefons tràgic de la història i la serveix a través d'un guió impecable que conté no un sinó dos clímaxs que converteixen els dos darrers episodis en el millor que hem vist no diré en anys però sí en mesos. 

La referència a la comèdia clàssica nord-americana, també sovint ambientada en els competitius ambients de les redaccions periodístiques, és igualment factible gràcies a un altre element fonamental: un elenc ben escollit, encapçalat per dos grans intèrprets (Miki Esparbé no s'arronsa davant el sempre magnífic Javier Gutiérrez), que no oblida dotar de carisma la totalitat dels secundaris, alguns impagables.

MEMORIAS DEL SUBDESARROLLO

"Memorias del subdesarrollo", dirigida per Tomás Gutiérrez Alea el 1968, és considerada la millor pel·lícula de la cinematografia cubana. 

No coneixem prou el cinema produït sota l'ègida castrista per entrar a valorar aquesta afirmació, però certament es tracta d'un títol curiós, un film que parla de la Revolució però que ho fa, paradoxalment, a través de la mirada d'un burgès (Sergio, qui s'assembla moltíssim a John Malkovich) que opta per quedar-se al país quan tots en fugen, un diletant que va d'intel·lectual i que reflexiona sobre la idiosincràsia d'un país que titlla de subdesenvolupat mentre es distreu amb aventures sexuals que no condueixen enlloc. 

Formalment, "Memorias del subdesarrollo" s'assembla força al cinema de l'avantguarda europea dels seixanta i combina sense complexos una mirada introspectiva quasi antonioniana amb fragments documentals que ens situen en el context dels moments més complicats després del triomf dels revolucionaris, amb la crisi dels míssils i l'amenaça nuclear com a catàrtic rerefons de la deriva existencial del protagonista, en clar contrast amb l'aparent indiferència de la gent als carrers de L'Havana.

LLIÇONS DE CINEMA # 3

Després de Peter Lorre, a qui va fer protagonista de "M, el vampiro de Düsseldorf", i ja en la seva etapa americana, Fritz Lang va trobar un altre actor ideal per fer el paper de criminal patètic: a "La mujer del cuadro" (1944) i "Perversidad" (1945), Edward G. Robinson s'emparella amb Joan Bennett i representa l'home normal, sense atributs físics, encisat per una dona bella que li complicarà la vida fins a convertir-lo en criminal. Ambdós títols, molt similars en intencions i argument, comencen amb una reunió d'amics que es lamenten d'haver tingut una vida grisa i sense al·licients; la possibilitat d'una aventura amorosa està representada pels quadres amb l'efígie de la protagonista femenina. L'aparició dels retrats en un aparador simbolitza que la dona retratada no està realment a l'abast de qui contempla la seva imatge protegida pel vidre. Mira'm però no em toquis.