dimarts, 31 de març del 2020

THE ZERO THEOREM


L'argument de "The Zero Theorem" (Terry Gilliam, 2013), remet a "Brazil": un món distòpic dominat per les corporacions i, al bell mig, un individu solitari (Christoph Waltz) que viu en una antiga església, obsessionat amb una trucada telefònica que haurà de resoldre la seva buidor existencial, enfrontat a un problema matemàtic irresoluble, enamorat d'una webcamer que podria ser l'oportunitat d'alliberar la seva ànima o només un esquer.

Cent per cent Gilliam, resulta curiosa però no aconsegueix retrobar l'encant de les seves produccions dels anys vuitanta i noranta.

diumenge, 29 de març del 2020

LA CAÍDA DEL IMPERIO AMERICANO


"La caía del imperio americano" (2018), del canadenc Denys Arcand, vindria a completar una presumpta trilogia iniciada el 1986 amb "El declive del imperio americano" i continuada el 2003 amb "Las invasiones bárbaras". Aquestes dues versionen el subgènere "reunió de vells amics, preferentment intel·lectuals, en una casa un cap de setmana" i inclouen un comentari que vol ser social i polític. A "El declive...", la qüestió que centra el debat són les relacions de parella i la moral sexual en l'entorn de les classes mitjanes cap a finals del segle XX; el film és divertit i enginyosos els diàlegs, i els personatges que presenta són decididament simpàtics, independentment de si compartim o no les seves opcions.


La guerra de sexes a "El declive del imperio americano":



Aquests personatges els retrobem a "Las invasiones bárbaras" en un context força més ombrívol. Un d'ells, el més entremaliat, té un càncer terminal. Com a bon intel·lectual d'esquerres, té una fe cega en la seguretat social, que -si ens atenim a allò que mostra Arcand al film-, al Canadà és un desastre. Contra les seves conviccions, haurà d'intervenir un fill yuppie que li mostrarà com els diners poden alleugerir l'agonia.


Malgrat la duresa de la situació, Denys Arcand aconsegueix fer una pel·lícula agradable, fins i tot divertida, i molt lúcida, des d'un inici demolidor en què el professor malalt anuncia als seus alumnes que es veu obligat a deixar les classes a causa del seu càncer i aquests només li pregunten si això influirà en els exàmens finals, a una conclusió més tendra que lloa l'amistat i defensa l'eutanàsia.

"La caída del imperio americano" recupera alguns dels actors de les dues primeres però no els personatges, tot i que, com ja passava a "El declive del imperio americano", n'hi ha un que s'enamora d'una prostituta que uneix a la bellesa física coneixements d'història o de filosofia. El tema central aquí són els diners: com es fan, com es mouen o per a què serveixen. I un comentari sobre la caritat entre el cinisme i la tendresa.

No és el millor títol de la trilogia però el discurs de Pierre Curzi sobre els diners que volten o que s'amaguen en paradisos fiscals, en quantitats estratosfèriques (a retenir sobretot ara, que el món necessitarà tota la liquiditat que li sigui possible), i la bellesa de Maripier Morin justifiquen el visionament.

Una bellesa que poden comprar els diners?:

dissabte, 28 de març del 2020

HOGAR


Presentada per Netflix i dirigida per Àlex i David Pastor, "Hogar" és una pel·lículeta de suspens cruel i enginyosa beneficiada per la facilitat amb què Javier Gutiérrez incorpora personatges menyspreables i maquiavèl·lics, en la línia d'"El autor" o "Vergüenza".

dimecres, 25 de març del 2020

UN HOMBRE FIEL


A "Un hombre fiel" (2018), Louis Garrel es posa finalment també rere la càmera i, amb l'ajuda d'unes simpàtiques Laetitia Casta i Lily-Rose Depp (filla d'en Johnny i la Vanessa Paradis, és clavada a la mare), segueix l'exemple del seu pare Philippe i presenta un argument de parelles que venen i van en un estil cent per cent Nouvelle Vague, combinant un to lleuger de comèdia romàntica amb notes de suspens, permetent que la veu en off faci avançar amb rapidesa una història que transcorre al llarg de molt de temps i, a la vegada, utilitzant sàviament les imatges nues que aporten la part més subtil de la informació (per exemple, la mirada del protagonista sobre les sabates d'aquell que li va prendre la xicota i que ara ha mort deixant-li novament el camí lliure).

diumenge, 22 de març del 2020

TRISTANA


Nou anys més tard de "Viridiana", Buñuel torna a rodar a Espanya, ara en companyia de Catherine Deneuve, i adapta novament Galdós. L'argument no és gaire diferent: també hi ha una noia aparentment innocent que és acollida pel seu oncle (novament Fernando Rey), que es converteix ben aviat en el seu amant.

Don Lope és un cavaller espanyol de manual: no ha treballat mai ni té cap intenció de fer-ho, tot i certes dificultats econòmiques; té un sentit de l'honor quasi medieval, però acompanyat d'un ferm anticlericalisme i d'una notable indulgència pel que fa als temes amorosos, lligada a la seva vocació de seductor. Tanmateix, no reacciona gaire bé quan s'adona que es fa vell i que la seva neboda Tristana prefereix la companyia d'un pintor (Franco Nero), a qui coneix quan està pintant un català (sic) i amb qui acabarà fugint.

Més endavant, les circumstàncies propiciaran un gir inesperat: Tristana perd una cama a causa d'una malaltia i reprèn una relació amb el seu tiet que a partir d'ara tindrà un caire sadomasoquista.

"Tristana" té tots els atributs del millor cinema del seu autor i les esperades dosis de surrealisme (menció especial al somni recurrent en què el cap de Don Lope és el batall d'una campana) i d'ironia salvatge: Don Lope sempre havia mantingut la dita castissa segons la qual la dona ha de quedar-se a casa amb la cama trencada; finalment, ho aconsegueix pels seus pecats i convida a berenar els capellans que abans odiava mentre la noia exhibeix amb ostentació tant la seva coixesa com el menyspreu cap al seu tutor, ara ja marit però mai més amant.

dissabte, 21 de març del 2020

FARAÓN


L'any 1966, el polonès Jerzy Kawalerowicz estrenava una de les produccions més ambicioses del cinema de l'Est de tots els temps. Amb soldats de l'Exèrcit soviètic exercint d'extres, "Faraón", com indica el seu títol, ens porta a l'Egipte de l'Imperi Nou per narrar les lluites entre Ramsès XIII i la casta sacerdotal, que no en tenen prou amb el poder religiós i també volen el polític. Més enllà d'un missatge que potser vol traduir les circumstàncies de Polònia en l'entorn comunista, el film no ha perdut vigència gràcies a una reconstrucció històrica rigorosa (tot i que no hi va haver cap Ramsès XIII) i, sobretot, una posada en escena d'excepcional elegància, que combina sumptuosos moviments de càmera en els lluminosos exteriors del desert amb tenebrosos travellings en els ombrívols interiors; llums i ombres d'un home cridat a governar com un Déu terrenal que, en la pràctica, està totalment sotmès a les obligacions del càrrec i les pressions que rep de totes bandes. Les imatges subratllen aquesta contradicció fins a un final en què un eclipsi molt oportú i l'enfrontament del protagonista amb el seu doble segelleran el seu destí tràgic.


Escenes de batalla i orgies filmades càmera en mà, pentinats monumentals i vestits vaporosos d'unes egípcies guapíssimes i una escenografia i colors que, malgrat mostrar un Egipte perfectament plausible, afavoreixen una estètica aclaparadorament sixties; una delícia.


divendres, 20 de març del 2020

PELLE, EL CONQUISTADOR


Sempre m'havia fet una mica de mandra veure aquesta pel·lícula, potser perquè no em va agradar gens ni mica "La casa de los espíritus". Però el film del 1987 que va donar a conèixer Bille August -un drama sobre les condicions de semiesclavatge d'uns immigrants d'origen suec que treballen en una granja a Dinamarca al llindar del segle XX- resulta molt superior. Retrata els seus nombrosos personatges sense pietat però sense maniqueisme, amb una mirada crítica i alhora humanista; a més, la realització és sòbria i elegant, i tant el jove protagonista (Pelle Hvenegaard) com l'ara desaparegut Max von Sydow, ofereixen grans interpretacions, d'una precisió admirable en el cas del segon, en un dels millors papers de la seva extensa i excelsa carrera.

dimecres, 18 de març del 2020

ÚNICO TESTIGO


El 1985, Peter Weir va dirigir un thriller amb connotacions romàntiques que va constituir un gran èxit comercial i artístic gràcies a la seva proverbial intel·ligència i sensibilitat i -per què no dir-ho?- a l'aportació d'uns carismàtics Harrison Ford i Kelly McGillis.

"Único testigo" integra una trama criminal amb un esquema clàssic de policia ocult en un ambient que li resulta absolutament aliè, en aquest cas la comunitat amish (cristians d'arrel centreeuropea que viuen als Estats Units apartats voluntàriament de qualsevol avenç tecnològic o signe de modernitat). Hàbilment, Weir juga amb el contrast entre l'escèptic i urbanita John Book (Ford) i els devots amish evitant caure en la paròdia i oferint pel mateix preu una pel·lícula de lladres i serenos (amb final extret del film de Dreyer "Vampyr, la bruja vampiro"), un documental sobre aquesta peculiar comunitat i una commovedora història d'amor impossible.

No sé si hi ha gaires pel·lícules que passin entre els amish però l'altre dia vaig descobrir "Bendición mortal", dirigida el 1981 per Wes Craven (va servir d'inspiració als productors d'"Único testigo"?). És un slasher bastant mediocre però fa gràcia veure unes noies ben plantades, entre elles una joveníssima i encara desconeguda Sharon Stone, provocant els pudorosos joves de la integrista comunitat, davant la comprensible indignació del seu líder (Ernest Borgnine, nominat als Razzies pel seu paper).

dimarts, 17 de març del 2020

VERACRUZ


El 1954, Robert Aldrich va realitzar dos westerns vigorosos, ambdós produïts i interpretats per Burt Lancaster: "Apache", considerat el primer western proindi, i "Veracruz".

En la primera, l'actor i ara productor es reserva el paper protagonista, el de l'apatxe irreductible. A "Veracruz", comparteix cartell amb Gary Cooper i el seu personatge és més ambigu. Fan de mercenaris ianquis al servei dels homes de Maximilià que, durant la Guerra Civil mexicana, escorten un carregament d'or que, evidentment, també pretenen els juaristes. En realitat, tothom vol apropiar-se del tresor i tothom vetlla pels seus propis interessos en un film en què ningú no és del tot honest, tot i que el personatge de Cooper, un antic militar confederat, és en darrera instància honorable, i el de Lancaster, en primera instància, un assassí sense escrúpols, però que resulta simpàtic i que sembla professar una amistat sincera cap al seu company d'aventures, la qual cosa no impedirà un duel final. Cadascun d'aquests pistolers té una oponent femenina: la de Lancaster és una pèrfida i sofisticada Denise Darcel i la de Gary Cooper la nostra Sara Montiel en el paper que la va presentar al públic nord-americà.

Concisa i contundent, "Veracruz", amb els seus paisatges mexicans, violència i ambigua moral, anticipa alguns treballs de Peckinpah ("Mayor Dundee", "Grupo salvaje").

diumenge, 15 de març del 2020

EL ÁRBOL DE LA SANGRE


A "El árbol de la sangre" (2018), Julio Medem porta a les darreres conseqüències diverses constants de la seva obra, de les quals el film vindria a ser un catàleg: les coincidències temporals, les trames circulars, el sexe i la mort com a motors de l'acció, fins i tot els paisatges rurals del seu Euskadi natal i les vaques, ficats una mica amb calçador. Hi ha vaques i braus i un mafiós georgià posseïdor d'un atractiu i una potència sexual que propicien algunes banyes, enmig d'una història tan alambinada que resulta difícil de seguir -francament-. La llàstima és que Medem no renuncïi a les seves pretensions poètiques ni a comentaris socials una mica puerils (la interacció de les diverses nacionalitats en un film amb personatges que parlen en castellà, català i euskera; les rancúnies de la Guerra Civil; el poder omnímode i pervers dels diners...) i converteixi en una paròdia allò que podia haver estat un culebrot més o menys distret.

dijous, 12 de març del 2020

ELISA Y MARCELA


En els seus darrers treballs, Isabel Coixet aposta per una posada en escena més sòbria, d'arrel clàssica, millorant considerablement els resultats. Però tots els extrems són dolents i "Elisa y Marcela" (2019) voreja perillosament l'academicisme, tot i alguns signes d'identitat com la referència al gravat japonès "Somni de la muller del pescador". El blanc i negre i les transicions a l'estil del cinema mut no aporten gran cosa -més enllà d'una fotografia excel·lent- a una història d'amor lèsbic a la Galícia de l'inici del segle XX que comença com totes (amor i desig enfrontats a la incomprensió i, fins i tot, la violència de l'entorn) i acaba d'una manera més peculiar, com ho fou el cas real que inspira la pel·lícula.

diumenge, 8 de març del 2020

EL SALARIO DEL MIEDO


Guanyadora de la Palma d'Or a Cannes, "El salario del miedo" (1953) és -amb "Las diabólicas"- la pel·lícula més coneguda d'Henri-Georges Clouzot.

En un país indeterminat de l'Amèrica Llatina, una colla d'europeus sense ni cinc de calaix anhelen fugir de l'ensopiment i la misèria mentre maten les hores al bar, sota la mirada dels indígenes. L'incendi en una explotació petroliera els ofereix l'oportunitat de guanyar diners, tot i que la feina no és precisament fàcil, només apta per a valents o individus desesperats com els protagonistes, que hauran de conduir un parell de camions carregats de nitroglicerina per carreteres no gaire ben asfaltades.

Un bitllet del metro de París que Mario (Yves Montand) guarda com un tresor simbolitza l'esperança del retorn a una llar de la qual els separen molts quilòmetres de sotracs, qualsevol dels quals pot polvoritzar-los. El valor, la covardia, l'amistat, les reaccions imprevisibles en situacions límit acompanyen una trama de suspens que el realitzador controla admirablement. En una època en què no existien els efectes especials, sorprèn la perícia amb què estan rodades la majoria de les seqüències; i on no arriben els efectes, ho substitueix l'elegància narrativa, com el moment en què Jo (Charles Vanel) cargola una cigarreta i el tabac desapareix sobtadament a causa de l'ona expansiva d'una explosió que la càmera no mostra directament.

dissabte, 7 de març del 2020

TRES MUJERES


No sabria dir si "Tres mujeres" (1977) és la millor pel·lícula de Robert Altman però estic convençut que és la més insòlita i fascinant. Narra una relació vampírica entre dues noies que, per motius diferents, tenen seriosos problemes per relacionar-se socialment i es mouen en un univers desolat, una Califòrnia desèrtica que els recorda la seva Texas natal, territori de solituds compartides, des del geriàtric on les dues treballen al motel on viuen, passant per un ranxo amb bar i camp de tir on passen les hores mortes en companyia de policies, borratxos i una misteriosa mestressa que no parla i pinta estranyes figures.

"Tres mujeres" sembla hereva del Bergman de "Persona" alhora que anticipa el David Lynch de "Mulholland Drive" i viatja del realisme a l'horror en una transició que el film subratlla metafòricament amb la caiguda a la piscina de Pinky Rose o amb l'aigua que parteix la imatge quan mira per la finestra o mentre somia. Les dues protagonistes, Sissy Spacek i Shelley Duvall, aporten el seu físic inquietant i ambigu, que va fascinar a De Palma abans ("Carrie") i Kubrick després ("El resplandor").

divendres, 6 de març del 2020

GERMANS SAFDIE


Netflix ens porta l'obra més recent dels germans Joshua i Ben Safdie, dos talents del cinema independent americà que, apadrinats per Martin Scorsese, podrien fàcilment convertir-se en hereus de l'italoamericà.

Tant "Good Time" (2017) com "Diamantes en bruto" (2019) són thrillers espídics sobre personatges autodestructius que intenten aconseguir diners i alguna mena de redempció amb tanta energia com manca de sentit comú, fugint, en un trajecte angoixant, de la policia, dels creditors, de si mateixos en certa manera.

En la primera, Robert Pattinson (en un paper tan poc glamurós com el d'"El faro") i el també realitzador Ben Safdie, que fa de discapacitat, són dos germans que només saben delinquir i que sembla que vulguin estimar, estimar-se i obtenir certa pau però que, clarament, no saben com. La càmera els segueix quasi en temps real en un periple que va d'un hospital psiquiàtric a la presó, passant per cases de desconeguts entre lletges i miserables i un parc d'atraccions que podria ser el de "La dama de Shanghai" en versió trap.

Una fotografia molt contrastada, una càmera en perpetu moviment i el predomini del primer pla defineixen un estil aparentment descurat però matisat per alguns plans generals (sobretot zenitals) i per un ús de la banda sonora calculadament agressiu que permeten albirar una intenció d'anar més enllà de l'estètica indie.

"Diamantes en bruto" confirma aquesta impressió. Amb més pressupost (i Darius Khondji rere la càmera) els germans Safdie no renuncien al seu estil abrupte però fan més evident que la posada en escena no és descurada sinó intencionadament frenètica; pot ser espectacular i elegant quan s'ho proposen (l'escena inicial a Etiòpia, l'escena a la discoteca amb llum negra), però sempre agressiva, l'única manera de transmetre de manera convincent l'epopeia narrada quasi en temps real (com a "Good Time") del joier ludòpata encarnat per un magnífic Adam Sandler, un personatge excessiu i contradictori com el seu univers, entre l'opulència i la ruïna econòmica, el mal gust i la lluminositat de l'òpal, la bona vida i la mala vida perseguit per gàngsters i usurers, pinxos i estrelles del bàsquet. L'aposta els surt més bé als directors que al protagonista i en resulta un film hipnòtic i adrenalític, sobretot en el tram final, un film diferent, imperfecte però apassionant, un diamant en brut.


dimarts, 3 de març del 2020

VERGÜENZA


En alguna ocasió hem parlat d'Álvaro Fernández Armero i de Juan Cavestany: ambdós han conreat la comèdia, han tingut algun èxit o quasi però no han aconseguit una carrera continuada, almenys en cinema; el primer ha treballat sobretot a la televisió i el segon només ha dirigit dos llargmetratges en els darrers deu anys.

La seva reunió per a la sèrie de Movistar "Vergüenza", de la qual acabem de veure la tercera temporada, confirma el seu talent per a la creació de personatges i situacions. El protagonista (brillantment interpretat per Javier Gutiérrez) és un ésser a la vegada insòlit i recognoscible: un pobre individu que viu de fer fotografies a casaments i batejos i que pretén ser moltes coses (artista, seductor, milhomes) però que és bàsicament ignorant i malastruc; té un sentit de la vergonya que li porta incomptables problemes i, al mateix temps, una immensa facilitat per resultar patètic exhibint el seu caràcter narcisista i egocèntric. Els creadors de la sèrie, a partir d'aquest personatge singular i dels qui tenen la desgràcia de conviure-hi, fabriquen hàbilment situacions de vergonya aliena gairebé surrealistes, sempre hilarants, sense que això impedeixi un retrat de les nostres classes mitjanes i dels defectes nacionals absolutament realista i precís, fins i tot quan juguen a l'excés.

La primera temporada era un compendi impagable de gags; la segona, ens va semblar una repetició menys afortunada tot i un capítol final memorable (i escatològic). Aquesta tercera, en qualsevol cas, arrodoneix el conjunt a partir d'una trama que supedita els moments humorístics a la construcció d'una peripècia amb elements de thriller, de manera que es pot veure, més que com una sèrie amb capítols (molt curts, de vint minuts cadascun), com una pel·lícula estàndard amb plantejament, nus i un desenllaç que convida a una quarta edició; perfecta en la conjunció dels elements que la componen, ben escrita i millor dialogada, quasi una obra mestra de la comèdia esperpèntica contemporània.

dilluns, 2 de març del 2020

LA HIJA DE UN LADRÓN


La collita de films catalans dirigits per noies amb predilecció pels travellings de seguiment s'incrementa amb l'òpera prima de Belén Funes "La hija de un ladrón" (2019). De tota manera, l'estil immediat, les interpretacions construïdes a partir dels silencis (extraordinaris Greta i Eduard Fernández, filla i pare tant al film com a la vida real) i, sobretot, el retrat de les classes desfavorides que viuen als afores de les grans ciutats (en aquest cas, Barcelona), la seva lluita diària per la supervivència enmig d'una precarietat que els serveis socials intenten pal·liar sense gaire entusiasme, remeten al millor cinema social europeu. Recorda, sobretot, el cinema dels germans Dardenne: Sara és una altra d'aquestes dones que no paren quietes, que es busquen la vida i que aprenen a base de plantofades (en sentit metafòric i real).

El film de Belén Funes, finalment, tracta l'espectador com un ésser intel·ligent a qui no cal donar-li tots els detalls d'una història familiar que entenem complicada a partir de lleus pinzellades; una història de pares i de fills que, com més a prop són els uns dels altres, més sols es troben.