dijous, 31 d’octubre del 2019

DÍA DE LLUVIA EN NUEVA YORK


Finalment i després dels problemes que ha tingut als Estats Units, on encara no s'ha estrenat per motius extracinematogràfics, propiciant el trencament entre Woody Allen i Amazon, que darrerament distribuïa les seves pel·lícules (Mediapro al rescat!), ens arriba "Día de lluvia en Nueva York", una comèdia lleugera en què retrobem els temes més habituals del realitzador: la ciutat de Nova York i els seus magnífics apartaments amb vistes a Central Park, fotografiats extraordinàriament -sota la pluja, com anuncia el títol- per Vittorio Storaro; el retrat dels artistes i el de les classes acabalades; un protagonista (de nom Gatsby Welles!) una mica neuròtic que dubta entre una noia una mica esnob i una altra més autèntica i intel·ligent. Afegeix una prostituta, professió convocada en més d'un dels seus títols i que novament dóna peu als acudits més grollers d'entre una selecció molt àmplia, i introdueix una revelació familiar que potser pretén dotar d'algun missatge una història en conjunt intranscendent però, com ja ve sent habitual, narrada amb un ritme molt àgil, gairebé trepidant, que no impedeix alguns moments de repòs amb una mica de malenconia i música de jazz al piano.

Allen disposa d'un repartiment de rostres agradables (Timothée Chalamet, Elle Fanning, Diego Luna, una sensacional Selena Gomez), als quals dedica molts més primers plans d'allò a què ens té acostumats, irrepetible en la mesura que molts dels intèrprets han anunciat que no tornaran a treballar amb el director després de les declaracions de Dylan Farrow.

diumenge, 27 d’octubre del 2019

LA VIDA SENSE LA SARA AMAT


"La vida sense la Sara Amat" (2019), dirigida per Laura Jou i basada en la novel·la de Pep Puig, troba la seva principal virtut en la senzillesa: una història senzilla (relativament) i una posada en escena senzilla, basada en la fotogènia dels joves protagonistes, la Maria Morera i el Biel Rossell, un noi molt simpàtic del meu poble que només havia fet una mica de teatre i accedeix al cinema com si ho hagués fet tota la vida.

dissabte, 26 d’octubre del 2019

DORIS DAY x 2 + CARY GRANT x 2 + ROCK HUDSON

Si per a Scarlett O'Hara el matrimoni no era una finalitat sinó un mitjà per aconseguir alguna cosa, els personatges de la rossa Doris Day volien únicament casar-se.


"Confidencias de medianoche" (Michael Gordon, 1959) va ser un gran èxit de públic i la parella protagonista, Doris Day i Rock Hudson, repetirien en dos títols més: "Pijama para dos" (Delbert Mann, 1961) i "No me mandes flores" (Norman Jewison, 1964). En aquests tres títols els acompanya Tony Randall, contrapunt indispensable de la part més romàntica de la comèdia, individu neuròtic però també pragmàtic, gelós però també amic del protagonista masculí.

El personatge de Tony Randall en l'esmentada "Confidencias de medianoche" és ric i més o menys flegmàtic (es diu Jonathan Forbes, no sé si el cognom té alguna cosa a veure amb la famosa llista) i, no escarmentat després de dos divorcis, vol casar-se sí o sí amb la Jan Morrow (Doris Day). Però ella sembla una dona independent que treballa de decoradora a qui no li preocupa quedar-se per vestir sants, tot i els consells de la seva minyona alcohòlica (sic).

Res més lluny de la veritat. Quan coneix el Rock Hudson, sense saber que és en realitat el seu veí, un compositor faldiller amb qui, estranyament, comparteix la línia telefònica, se n'enamora immediatament. És clar que ell es fa passar per un texà de visita a Nova York, noble i cavallerós, de manera que la incògnita radica en saber què farà la noia quan descobreixi l'engany. La pantalla partida contribueix a reforçar visualment el contrast entre la realitat i la seva percepció, a banda d'afavorir la icònica seqüència en què tots dos parlen per telèfon des de les banyeres respectives, suggerint una trobada eròtica que no veurem de cap més manera en un film de blancor immaculada.

Si la situació central es basa en l'equívoc (com en la majoria de comèdies), també algun gag recurrent, com el desconcert d'un ginecòleg en creure que el personatge de Rock Hudson necessita els seus serveis.


Stanley Shapiro és també el guionista de "Suave como visón" (Delbert Mann, 1962). Per això no ens hauria de sorprendre que es repeteixi l'acudit de l'home embarassat: ara no és un ginecòleg sinó un psiquiatre, qui se sorprèn que un home tingui un fill, però encara més que el tingui amb un altre home; de fet, quan descobreix que el seu pacient manté una relació homosexual (un altre equívoc, en realitat), necessita prendre's uns dies de repòs, la qual cosa ja ens avisa de la mentalitat conservadora i masclista que sustenta la trama.

I la resta és igualment una fotocòpia de "Confidencias de medianoche", canviant Rock Hudson per Cary Grant en una de les seves darreres -i impecables- interpretacions, i Tony Randall per Gig Young, més neuròtic i més sobreactuat, sempre al servei de la parella, literalment en el cas del protagonista masculí, que és ara un individu riquíssim, en aparença fred, egoista i al·lèrgic al matrimoni.

Si de cas, es potencia el to de conte de fades. La noia (Day) està a l'atur i, tot i que maca, no troba marit. L'oportunitat de caçar un milionari és única però li genera un seriós conflicte quan s'adona que el festeig li exigirà fer Pasqua abans de Rams. Tan virginal és el personatge que la simple visió del llit -tot i que ubicat en un luxós hotel de les Bahames- li provoca una reacció al·lèrgica. I Grant haurà de passar la nit al costat de la piscina, en companyia d'un altre indesitjable a qui una noia més jove i més guapa que ell ha fet fora amb l'excusa del mal de cap, i que es lamenta que sempre facin el mateix quan ja han aconseguit l'abric de visó.

De manera que els personatges masculins veuen les dones com un objecte que poden comprar. De fet, el protagonista també sembla haver comprat el seu secretari (Young), intel·lectual en conflicte amb la seva dependència econòmica (d'aquí, les visites a cal psiquiatre), i tal vegada homosexual (tot i que, com dèiem, la seva relació i paternitat són un equívoc, les seves maneres efeminades i complicitat amb els personatges femenins són una mica sospitoses).

Si més no, la noia aconseguirà el seu objectiu (casar-se) apel·lant a l'orgull de mascle del noi (una mica veterà, però vaja), servint-se d'un incaut que té la barra de pretendre-la tot i ser lleig i, a més, funcionari (no un guapo capitalista com el Cary Grant).


Tot i que, com hem dit, Rock Hudson no intervé a "Suave como visón", el seu nom apareix en els diàlegs, en un gag verbal que, curiosament, retrobem en el film que Cary Grant venia de protagonitzar, "Página en blanco" (1960), dirigida per Stanley Donen.

Es tracta d'una comèdia sofisticada en el sentit més estricte. Cary Grant i Deborah Kerr són una parella d'aristòcrates anglesos que mantenen la mansió enorme en què viuen venent xampinyons i cedint les sales a les visites dels turistes. Un d'ells, un multimilionari nord-americà (Robert Mitchum), se salta el protocol i, no content amb envair les estances privades, es lliga sense gaire esforç la mestressa de la casa. Jean Simmons passava per allà i busca aprofitar el conflicte, obtenint com a recompensa l'abric de visó, una vegada més expressió del poder econòmic del mascle alfa.

Com que el banyut és britànic i noble, no pot expressar la seva gelosia de qualsevol manera; i l'americà, tot i que més rude, també s'encomanarà de l'ambient elegant. De manera que, fins i tot quan es baten en duel, mantenen les bones maneres i ningú no es prendrà una copa de conyac sense haver convidat l'altre abans.

La flegma dels protagonistes davant d'una situació teòricament força traumàtica i el suggeriment d'un possible intercanvi de parelles, semblen convocar un punt de vist modern. Però tan contradictoris són els sentiments dels personatges com el caràcter del film, a estones lúcid (però no tant com la posterior i més reeixida "Dos en la carretera"), però finalment conservador i amb algunes línies de diàleg que semblen extretes d'un vodevil d'estar per casa.

El film no pot amagar el seu origen teatral i el recurs -novament- a la pantalla partida durant una conversa telefònica entre els quatre protagonistes, esdevé un pèl forçat. Si més no, la seqüència que mostra el festeig a Londres entre la dona i l'amant a partir de l'absència d'ambdós en pantalla constitueix una troballa força original. Els actors aporten la seva professionalitat però Cary Grant, rei de la comèdia sofisticada, se'ls menja amb patates amb una de les seves interpretacions minimalistes.

divendres, 25 d’octubre del 2019

LO QUE EL VIENTO SE LLEVÓ


De tota manera, en un títol anterior -i molt famós- trobem una altra protagonista femenina que adopta un paper en principi reservat als homes. Tothom se'n va a la guerra a "Lo que el viento se llevó" (Victor Fleming, 1939) i la Scarlett O'Hara es posa al davant de la seva plantació. Passa de ser una senyoreta del Sud elegant i capriciosa, la més bonica de la contrada, a brandar un nap, escabellada i bruta, jurant que mai no tornarà a passar gana, mentre el cel es tenyeix de roig.

És clar que la seva independència és força relativa i que sempre cerca la companyia dels homes, bàsicament per utilitzar-los, per posar gelós el seu estimat Ashley (un amor bastant incomprensible atès que és el cavaller més sonso de Georgia) o per aconseguir diners. Però tots li fallen: es moren els més incauts, l'Ashley passa d'ella per casar-se amb la Melània (l'altra sonsa de la família) i l'atractiu Rhett Butler n'acaba fins als nassos i, quan la Scarlett s'adona que és a ell a qui en realitat estima, perquè és rude i atractiu i perquè s'assembla al Clark Gable, resulta que a ell l'importa un rave.

I entre raves i naps transcorre el film més exitós de la història, una producció espectacular en Technicolor, de quatre hores de durada, melodrama fastuós que treu molt partit de la iconografia i la llegenda del Sud dels Estats Units, minyona negra inclosa, i que tampoc no seria el que és si no fos per la presència magnètica del Rei i la interpretació inoblidable de la llavors bellíssima Vivien Leigh.

dilluns, 21 d’octubre del 2019

EL FANTASMA Y LA SEÑORA MUIR


El 1947, Joseph L. Mankiewicz va dirigir "El fantasma y la señora Muir" que, com el seu títol indica, va d'un fantasma (Rex Harrison) que se li apareix a una vídua de bon veure (Gene Tierney). S'albira una història d'amor però que ell no estigui viu és un greu inconvenient; i el George Sanders també és bastant guapo i apassionat, o almenys ho sembla.

Que d'aquesta improbable història en resulti una pel·lícula excel·lent en té la culpa una posada en escena delicada i elegant (la metàfora recurrent de les onades no és gaire original però resulta eficaç), apuntalada en una fotografia magnífica i en la bellesa de Gene Tierney. A més, el guió és molt equilibrat tot i la barreja de gèneres i incorpora (no sabem si conscientment) un missatge feminista en una època en què no s'estilava: la protagonista vol ser independent, se sent alliberada després de la mort d'un espòs a qui no estimava, escriu com ho faria un llop de mar (potser inspirada pel fantasma però, qui sap?) i els homes (vius) que la pretenen són ineptes o mentiders.

dissabte, 19 d’octubre del 2019

MAYA


El protagonista de "Maya" (Mia Hansen-Love, 2018) acaba de viure una experiència traumàtica a Síria. Per guarir les ferides i retrobar el seu passat viatjarà a l'Índia. Allà, coneixerà la Maya, una noia maca i intel·ligent. Però, com els passa als personatges de la directora, el pes de la vocació és molt fort i la de reporter de guerra és una feina solitària.

"Maya" és una pel·lícula insòlita, renoirana, lleu en la forma i tràgica en el fons, una història d'amor elemental -gairebé massa elemental- i una passejada molt agradable per un territori exòtic que no cau en els errors de la postal turística ni del documental conscienciat.

divendres, 18 d’octubre del 2019

LA CHICA DESCONOCIDA


A "Dos días, una noche" (2014), el personatge de Marion Cotillard recorria els suburbis i trucava a la porta dels veïns per demanar-los ajuda; uns l'obrien i altres no.

A "La chica desconocida" (2016), algú truca a la porta de l'esforçada doctora Jenny (Adèle Haenel). Però ella no obre i això propicia una desgràcia i un sentiment de culpa en la jove protagonista, que intentarà apaivagar amb la reiteració del seu compromís amb els més desfavorits; tot això mentre recorre els carrers amunt i avall cercant alguna resposta, com pertoca tractant-se d'un film dels germans Jean-Pierre i Luc Dardenne.

dissabte, 12 d’octubre del 2019

LETO


"Leto" (Kirill Serebrennikov, 2018) s'uneix a la petita allau d'històries de grups o cantants de rock basades en personatges reals com la vida mateixa. Però manté algunes diferències amb "Bohemian Rapsody" i epopeies similars.

D'entrada, no són anglesos sinó russos (el film es basa en les memòries de Natasha Naumenko i la seva relació -una mica triangular- amb el cantautor Viktor Tsöi); els problemes que tenien els rockers i punks occidentals amb els pares i elements més conservadors del seu entorn social són ximpleries en comparació amb els d'uns joves que viuen a Leningrad als anys vuitanta, que han de sotmetre les lletres de les cançons a la censura del partit i que només poden actuar al Club del Rock sota la supervisió dels funcionaris encarregats de contenir i canalitzar la seva energia, davant d'un públic que no té permès alçar-se dels seients. Els protagonistes admiren els grups occidentals, de Led Zeppelin a David Bowie, passant per Blondie, i han de dibuixar ells mateixos les portades d'uns discos que no existeixen oficialment.

Natasha, Viktor i Mayk viuen aquesta situació amb una barreja d'indolència i de rebel·lia característicament adolescent. El vi omple els seus moments d'esbarjo i també val per ofegar les penes. El director ho capta a través d'unes imatges gràcils i belles, en un blanc i negre extraordinari, amb algunes irrupcions del color i de la fantasia en clau musical d'una llibertat que mai no va existir. Força i sentiment en un dels títols més estimulants de la darrera temporada.

dimarts, 8 d’octubre del 2019

JOKER


En parlar de "Joc d'armes", ja vam destacar les seves similituds força evidents amb "El lobo de Wall Street". I començàvem el post assenyalant que el mimetisme en el cinema nord-americà anava més enllà dels films de superherois.

Doncs bé: "Joker" (Todd Phillips, 2019) ens dóna la raó però també ens la treu. M'explico: per raons òbvies, el film enllaça amb la nissaga de títols al voltant de Batman i el món paral·lel que habita, cortesia de DC Comics. I Phillips s'inspira una vegada més en Martin Scorsese i la seva filmografia; més concretament, la història dels orígens de l'arxienemic de Bruce Wayne resulta ser una barreja entre "Taxi Driver" (individu solitari una mica desequilibrat amb tendència als esclats violents que viu als anys setanta en una ciutat -Gotham o Nova York, ve a ser el mateix- consumida per la brutícia, la corrupció, la pobresa i la violència) i "El rey de la comedia": Arthur Fleck, abans de convertir-se en el Joker, malviu fent de pallasso per a una agència que el lloga per a campanyes publicitàries d'estar per casa i sessions en hospitals infantils; però el seu somni és fer comèdia en viu i el seu ídol, l'estrella de la televisió William Franklin, interpretat gens casualment per Robert De Niro.

De manera que el director de "Resacón en Las Vegas" fa una pel·lícula de superherois i copia novament el cinema de Scorsese. Però ara cal afegir que "Joker" no és ni de bon tros la típica pel·lícula de superherois; i l'aproximació al catàleg de personatges scorsesià és assumida i, en qualsevol cas, aconsegueix, si no millorar, transcendir els seus referents. En definitiva, és un producte que té entitat per si mateix i una pel·lícula magnífica, interpretada extraordinàriament per Joaquin Phoenix, que es belluga en un territori insòlit, entre un realisme aspre i la faula, salvatge, distòpica, que capgira els Batman precedents per convertir els "bons ciutadans", inclòs Wayne pare, en autèntics fills de puta feixistes que menyspreen una població empobrida a qui consideren pallassos, ni més ni menys. O sigui que Gotham s'assembla força al nou ordre mundial i esperem que el conflicte no arribi als extrems que mostra el film.

dissabte, 5 d’octubre del 2019

REBELIÓN A BORDO


Al començament dels anys seixanta, la Metro Goldwyn Mayer buscava repetir l'èxit de "Ben-Hur" (William Wyler, 1959) i apostava per grans produccions que arrenquessin la gent dels sofàs davant de la ja omnipresent televisió i els portessin a les sales a veure espectaculars pel·lícules en Cinemascope i Technicolor.

"Ben-Hur" havia tingut un parell de versions anteriors, la més coneguda la que va protagonitzar Ramón Novarro el 1925.

També "Rebelión a bordo", basada en el motí de la Bounty que va commocionar la marina britànica a finals del segle XVIII, havia tingut una molt exitosa versió el 1935, dirigida per Frank Lloyd i protagonitzada per Charles Laughton i Clark Gable. Als productors els va semblar que podrien revalidar l'èxit afegint-hi el format scope i la fotografia en color. De manera que van fitxar Trevor Howard i Marlon Brando en els papers respectius del sonso i sever capità William Bligh i l'oficial dissident Fletcher Christian, més simpàtic i atractiu (el seu origen aristocràtic es destaca com una altra font de conflicte amb un capità sense pedigrí), van construir una rèplica quasi exacta de la nau original i se'n van a anar als Mars del Sud per reviure l'aventura d'uns homes que havien de travessar el món per recollir una planta molt cobdiciada a Tahití i transportar-la després a Jamaica, on hauria de constituir una font d'aliment barata i efectiva per als nombrosos esclaus. El problema és que, després de conviure els mariners amb les nadiues tahitianes durant cinc mesos, els mètodes de Bligh els van semblar insuportables en el viatge de tornada.

Dirigida per Lewis Milestone el 1962, "Rebelión a bordo" és una pel·lícula d'aventures simpàtica i moderadament entretinguda (potser un pèl llarga), que combina amb encert les escenes de mala mar i discussions i càstigs a bord del vaixell amb les estampes de Tahití, molt ben fotografiades per Robert Surtees (també havia treballat a "Ben-Hur" o "Quo Vadis"). Però el pressupost es va disparar i l'invent se'ls en va anar de les mans: a pesar del relatiu èxit de públic, va ser un fracàs econòmic que va posar en greu perill les finances de la Metro.

Segurament, algú va culpar Brando del desastre. Encadenava fracassos de taquilla i ho continuaria fent durant tota la dècada, i no s'aprenia els diàlegs de memòria ni s'avenia amb els companys de rodatge. Potser se li'n refotia: va aprofitar el viatge per casar-se amb la partenaire tahitiana Tarita (aquest va ser el seu únic paper al cinema) i deu anys més tard va recuperar el prestigi gràcies a la seva intervenció a "El padrino". I amb això no volem dir que no hagués fet una gran interpretació en el paper de l'oficial Fletcher; Brando era bo fins i tot quan posava el pilot automàtic.

divendres, 4 d’octubre del 2019

CRIMS SEQÜENCIALS


David Fincher té una provada experiència en films amb psicòpates. I, el 2007, va dirigir "Zodiac", un thriller tan obsessiu i minuciós com els seus protagonistes, al voltant del cas mai resolt de l'anomenat Assassí del Zodíac, qui va portar de corcoll la policia de San Francisco entre 1966 i 1978.


Té certa lògica la seva implicació (com a productor i director d'alguns episodis) en la sèrie de Netflix "Mindhunter", que explica com l'FBI va crear una unitat dedicada a entrevistar assassins compulsius amb un llarg historial per buscar patrons de conducta i poder comprendre i prevenir altres crims aparentment gratuïts; l'acció ens situa als anys setanta, quan l'expressió assassí en sèrie encara no s'havia inventat (un dels protagonistes inventa el qualificatiu d'assassí seqüencial). Recorda altres buddy cop movies i alterna els comentaris sobre la vida privada dels protagonistes (l'idealista i una mica sonso Holden Ford, el veterà amb problemes a casa Bill Tench, la psicòloga lesbiana Wendy Carr) amb les entrevistes als psicòpates i amb les investigacions dels casos que es troben pel camí. Més original és el to de la sèrie, substituint l'espectacularitat pel rigor i la seriositat, no endebades es basa en fets i personatges reals.


També basada en fets reals i no menys seriosa i meticulosa és "Creedme", una altra sèrie de Netflix que aporta una versió feminista de les buddy cop (són dues policies, una més jove i idealista, l'altra més veterana i tan antipàtica com eficaç, interpretades per Merritt Wever i Toni Collette), dedicades a perseguir un altre criminal en sèrie, no assassí sinó violador. Un aspecte molt enginyós de l'argument és que combina la investigació duta a terme el 2011 amb el cas d'una noia víctima d'una violació però també de la incomprensió del sistema, que pateix un calvari tres anys abans -el 2008-, acusada de denúncia falsa quan l'espectador ja sospita que es tracta del mateix malfactor que les dones policia busquen en el futur. Això permet dos comentaris complementaris sobre aquests casos criminals i accentua el suspens, ja que el Setè de Cavalleria no només està lluny en l'espai sinó també en el temps, i no sabrem fins ben avançada la mini-sèrie (vuit capítols) si arribarà a temps d'impartir justícia.

En fi, per acabar amb aquest post sobre criminals en sèrie (seqüèncials, que diria Holden Ford), parlarem d'una coproducció del 2018 entre Espanya (cortesia dels germans Almodóvar) i Argentina, que també hem descobert a Netflix (aquest canal és una mina), es titula "El Ángel", ha estat dirigida per Luis Ortega, i il·lustra sobre la peripècia criminal de l'adolescent Carlos Eduardo Robledo Puch, un noi molt eixerit de classe mitjana, amb dubtes sobre la seva identitat sexual, que, al començament dels setanta, es va carregar prop d'una dotzena de persones abans de complir vint anys, robatoris apart, tot plegat en el decurs d'una espiral delictiva sense gaire sentit i que el film aconsegueix contextualitzar sense jutjar i sense subratllats innecessaris, fent que sentim llàstima d'aquest noi que no és cap víctima del sistema i només del seu mal cap, de la seva incapacitat per enfrontar-se a uns sentiments contradictoris i a una visió del món entre infantil i psicòtica.