DIABOLIK

El 1968, Mario Bava va fitxar el nord-americà John Phillip Law, que voltava per Europa després d'haver fet el paper de l'àngel cec a "Barbarella", per rodar "Diabolik", també produïda (amb dos duros) per Dino De Laurentiis, també l'adaptació d'un còmic, ara al voltant d'un lladre sofisticat, sempre ocult rere una màscara i un vestit ajustat de color negre i sempre decidit a fer quedar malament els policies capitanejats per un impertorbable Michel Piccoli. 

Roba tot allò que li posin al davant, fins i tot un barrell d'or d'unes quantes tones que la policia fa servir d'esquer. Però no fuig a cap illa tropical sinó que s'amaga al piset que té muntat en una cova, amb una decoració molt pop i -això sí- la companyia d'una guapíssima Marisa Mell, un mite eròtic del cinema europeu de l'època. 

"Diabolik" només pretén entretenir i no és un film memorable, tot i que, a part de la bellesa dels protagonistes, cal destacar la banda sonora d'Ennio Morricone i algunes notes d'humor malèvol: després que el Ministeri de l'Interior ofereixi un milió de dòlars a qui trobi l'escàpol Diabolik, el lladre destrueix com a represàlia totes les oficines d'Hisenda del país; el govern, privat de les dades fiscals i enfrontat a la ruïna, demana als ciutadans que paguin els impostos que els corresponen voluntàriament; però aquesta insòlita crida al patriotisme rebrà com a resposta el silenci i alguna rialla dels contribuents. 

Erotisme soterrat:

PRE-ALIEN

Com vam dir al post d'agost del 2012 en què parlàvem d'"Alien", algú va comentar que era un remake de "Terror en el espacio", film de Mario Bava del 1965, però sembla que ni Ridley Scott ni el guionista Dan O'Bannon coneixien aquesta entranyable coproducció ítalo-espanyola. 

Com sigui, l'argument té més d'una similitud: els protagonistes viatgen a un planeta misteriós després de rebre un senyal, sense sospitar que és una trampa perquè els extraterrestres puguin substituir els cossos dels astronautes i viatjar a La Terra amb males intencions. Però el moment més curiós és quan troben l'esquelet enorme d'un alienígena, ja que sembla ben bé l'esborrany del descobriment de l'space-jockey a "Alien". 

Comparacions odioses 1:

També viatgen dones entre els astronautes, però la seva funció dramàtica és més limitada que al film de Scott i sorprèn la seva capacitat de mantenir uns pentinats culpables de la destrucció de la capa d'ozó fins i tot després de portar un casc espacial força ajustat.

A "Planeta sangriento" (Curtis Harrington, 1966), també uns astronautes capten un senyal demanant auxili i donen aixopluc en la seva nau a una extraterrestre de mirada encisadora però que té el lleig costum de xuclar la sang de les seves víctimes humanes. Un clàssic de culte fet amb dos duros (resulta estrany que tota l'estona perdin el rastre dels companys i l'extraterrestre atès que la nau només té dos espais/decorats), amb un curiós repartiment on podem trobar John Saxon, Basil Rathbone i un jovenet Dennis Hopper.

I acabem el breu repàs amb "Dark Star" (1974), que és el film que Dan O'Bannon, el creador d'"Alien", va escriure amb John Carpenter, òpera prima de tots dos (el segon dirigia i el primer també apareixia com a actor), encara més barata que les dues produccions abans ressenyades; de fet, es tracta bàsicament d'un treball amateur i, com vam dir en el post esmentat en l'inici, l'extraterrestre que viatjava amb els astronautes era una pilota de platja pintada, i les seves malifetes consistien a amagar-se i fer pessigolles al protagonista (potser cal afegir que les hi feia mentre l'home intentava no caure al buit després de quedar atrapat al forat de l'ascensor de l'astronau). De tota manera, la influència més evident en aquest exercici de final de curs és el "2001" kubrickià: els astronautes s'avorreixen sobiranament i, després de la topada amb un meteorit, comencen a tenir problemes amb una bomba que transporten i que té la capacitat de pensar i de decidir quan i com explota; la conversa metafísica que mantenen el tripulant i l'artefacte posa la nota d'humor definitiva a un film que, conscient de la seva manca de pressupost, adopta un to contracultural i paròdic.

Comparacions odioses 2 i 3:

SEIS MUJERES PARA EL ASESINO

Molts entesos consideren "Seis mujeres para el asesino" (Mario Bava, 1964) el primer giallo de la història. I, certament, el seu esquema (i el títol amb dos substantius i un adjectiu numeral) va servir de model per a l'allau de pel·lícules que, des d'Itàlia, inundarien els cinemes de programa doble durant els anys següents i fins als primers setanta: bàsicament, un assassí misteriós cometrà uns quants crims que executarà amb sadisme sobre noies bufones (en aquesta ocasió, es tracta de models d'alta costura); més enllà de la trama purament policíaca, que acostuma a resultar molt elemental (tot i que en el cas que comentem s'hi van esmerçar una mica més), l'eix de la narració són els assassinats en si, mostrats amb un detall que anticipa el gore i que es poden llegir en clau eròtica: comencen per un assetjament a manera de seducció que finalitza quan les mans del dolent -o dolenta- abracen la seva víctima i la porten a la mort entre crits i gemecs. 

La influència expressionista que Bava havia utilitzat hàbilment en títols anteriors com "La máscara del demonio" roman amb la incorporació del color; colors cridaners que combina amb elegants moviments de càmera per crear una atmosfera gairebé onírica que també havien de copiar els seus deixebles.

LA MÁSCARA DEL DEMONIO

Tot i que ja tenia certa experiència rere la càmera, "La máscara del demonio" (1960) és la primera pel·lícula que Mario Bava signa amb el seu nom. 

Es tracta d'un relat gòtic amb bruixes, malediccions, criptes i vampirs, protagonitzat per Barbara Steele, actriu anglesa de bellesa enigmàtica. Les seves aparicions i la fotografia expressionista confereixen al film una forta personalitat, tot i que és palesa la voluntat d'aprofitar l'èxit recent del "Drácula" de Terence Fisher. Un parell d'anys després, Mario Bava inventaria el giallo, i es consolidaria com el nom més important del cinema fantàstic a la italiana.