dimecres, 29 de gener del 2020

MIENTRAS DURE LA GUERRA


Alejandro Amenábar parla de la Guerra Civil -i de Franco, i de Miguel de Unamuno- a "Mientras dure la guerra" (2019), un títol amb el qual sembla haver recuperat el favor del públic però que no ha estat tan ben rebut pels crítics.

Recordem que Amenábar va ser saludat com el nou nen prodigi del cinema espanyol després de dos títols de gènere, "Tesis" (1996) i "Abre los ojos" (1997). El primer era un thriller no gaire versemblant però summament eficaç; com "Abre los ojos", oferia, a través d'una mirada gairebé adolescent, una reflexió prou lúcida sobre els cànons de bellesa física i el pes de les aparences.

"Los otros" (2001), produïda per Tom Cruise i protagonitzada per la seva esposa Nicole Kidman, era un notable exercici d'horror gòtic amb sorpresa final. Molt canònica i menys original que "Abre los ojos" però dotada d'una elegància quasi sorprenent en un realitzador tan jove.

Després d'aquest títol, el realitzador aparca el cinema de gènere i roda "Mar adentro" (2004), sobre el cas de Ramón Sampedro i l'eutanàsia, i "Ágora" (2009), en què recrea l'aventura d'Hipàtia i els seus problemes amb els cristians fanàtics a l'Alexandria del segle IV. L'originalitat dels seus primers treballs es perd pel camí i el geni es converteix en un professor d'Història que sembla saber de tot menys com recuperar l'emoció de les imatges i la narració pura. El retorn al thriller amb la fallida "Regresión" (2015) només servirà per certificar la pèrdua potser definitiva de la seva inspiració.

"Mientras dure la guerra" és un títol sens dubte digne i probablement necessari en els temps que corren. Però continua sent més didàctic que brillant i Amenábar, incomprensiblement, esguerra amb un crescendo musical excessiu un moment clau de la pel·lícula: la darrera discussió entre Unamuno i Salvador Vila, amb visions polítiques oposades però encara amics; tot un exemple davant els radicalismes que ara reapareixen. I no crec que s'excedeixi en caricaturitzar Millán-Astray però el seu quequeig en l'escena culminant al paranimf de la universitat no és gaire subtil com a exemple de la falta de discurs dels feixistes.

En fi, potser la subtilesa mai no ha estat una virtut del director, ni tan sols a "Tesis" o "Abre los ojos"; però la superava gràcies al plaer per narrar, aquí substituït per l'ànsia d'educar i la necessitat d'agradar (que es revela contraproduent).

diumenge, 26 de gener del 2020

TERRY JONES IN MEMORIAM

Parlàvem de Terry Gilliam i se'ns mor Terry Jones, un altre dels distingits membres dels Monty Python. I és oportú recordar la seva figura i doblement trist perquè ens fa adonar que l'humor (caldria afegir intel·ligent?) pràcticament ha desaparegut de les pantalles i, al pas que anem, de la vida en general.

En fi, la seva producció com a director i guionista és llarga però els seus treballs més memorables es concentren en el període que va de "Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores" (1975), co-dirigida amb Gilliam, a "El sentido de la vida" (1983), passant pel seu títol més celebrat, "La vida de Brian" (1979), paròdia genial dels films sobre la vida de Jesucrist, amb gags que resisteixen perfectament el pas dels anys, com la conya sobre els grups d'extrema esquerra i els seus noms; d'altres són més elementals però igualment eficaços:



Per cert, Jones feia el paper de la mare de Brian.

Irreverents com ell ho era, l'acomiadem amb una escena d'"El sentido de la vida" que celebra el naixement (Jones torna a fer el paper de mare):

dissabte, 25 de gener del 2020

EL HOMBRE QUE MATÓ A DON QUIJOTE


Terry Gilliam portava vint anys intentant adaptar les aventures del Quixot de Cervantes; els problemes del rodatge van ser tan nombrosos i surrealistes que van originar un documental ("Lost in La Mancha") probablement més interessant que el mateix film, "El hombre que mató a Don Quijote" (2018), finalment interpretat per Adam Driver i Jonathan Pryce en uns papers pensats inicialment per a Johnny Depp i Jean Rochefort.

Parteix d'una idea interessant: Toby (Driver) és un director de cinema que ha renunciat als seus somnis per especialitzar-se en cinema publicitari. Mentre roda un spot a La Mancha, retroba un vell sabater (Pryce) a qui, molts anys enrere, va enredar per interpretar Don Quixot en una pel·lícula. Ara, l'home s'ha cregut el paper i reviu les aventures del personatge, molins inclosos, amb Toby exercint de Sancho i una prostituta-princesa per rescatar.

Però que, enmig d'un repartiment molt heterogeni, trobem Jordi Mollà fent de potentat rus, no és un bon senyal. La pel·lícula de Gilliam, de títol premonitori, té seriosos problemes de ritme i moments francament patètics que no salva amb el seu característic barroquisme visual. És com l'anunci d'una bona pel·lícula que només podem imaginar perquè no acaba de sorgir d'un muntatge atropellat.

Al final, a Gilliam li haurà passat com a Orson Welles, un altre expert en excessos visuals que va intentar sense gaire èxit aixecar un film sobre el Quixot, començat el 1957 i muntat el 1992 amb els diners del cinquè centenari i la col·laboració de Jesús Franco, qui no va aconseguir completar una obra coherent, ni tan sols agradable a la vista, que ja és trist.

dimarts, 21 de gener del 2020

EL FARO


Una feina en un indret aïllat i la bogeria que s'apodera dels protagonistes fins que un d'ells acaba brandant una destral... Us recorda "El resplandor"? En qualsevol cas, no és, ni de bon tros, l'única de les referències cinematogràfiques del darrer i impecable treball de Robert Eggers ("La bruja"): visualment, amb el seu blanc i negre i el seu format quadrat, evoca les epopeies del cinema expressionista; però recorda també el Bergman de "Persona" o "La hora del lobo"; o alguns treballs de David Lynch. I trobem referències literàries a Melville i a Lovecraft. En qualsevol cas, Eggers amalgama aquests elements sense problemes i construeix un relat angoixant, interpretat extraordinàriament per Willem Dafoe i Robert Pattinson en el paper dels faroners atrapats en una roca, assetjats per una tempesta terrible, per gavines que duen l'ànima dels mariners morts, fantasmes del passat, sirenes i tritons, sempre vigilats per la llum al final del túnel, al cim del far on s'oculta el darrer dels misteris.

dissabte, 18 de gener del 2020

1917


Ferma candidata a guanyar l'Òscar d'enguany, "1917" ens retorna Sam Mendes en plena forma després de la seva aventura jamesbondiana. Es tracta d'un drama bèl·lic tan simple com eficaç que ens transporta -com indica el títol- a la primera gran contesa del segle XX i a la guerra de trinxeres, escenari molt procliu als travellings llargs, com ja va descobrir Kubrick en la llunyana "Senderos de gloria". Però si el senyor Stanley afirmava que l'essència del cinema és el muntatge, Mendes sembla no fer-li cas i concep el seu film com un pla-seqüència (amb alguna interrupció) de dues hores de durada; una ostentació tècnica que el situa en la lliga d'altres títols similars, de "La soga", d'Alfred Hitchcock, a "Birdman", d'Iñárritu, passant per "El arca rusa", de Sokurov; però el cas de "1917" és més meritori en transcórrer per diversos escenaris i en exteriors, amb molts extres amunt i avall tret de la part central en què els soldats protagonistes avancen per una terra de ningú devastada, plena de cràters, de cadàvers i de fang.

Mendes, però, esquiva molt bé el risc que l'enlluernadora proesa tècnica i l'absència de muntatge aparent acabin perjudicant la necessària progressió narrativa, i sap com mantenir i incrementar el ritme i com aconseguir que les emocions no es perdin enmig dels majestuosos moviments de grua (a la qual cosa contribueix l'esforçada interpretació del jove George MacKay). Finalment, el gran Roger Deakins aconsegueix transformar l'horror en bellesa, encara que es tracti d'una bellesa fantasmal, tal com va fer al seu dia Storaro en el seu treball amb Coppola (per cert, el joc de llums i ombres en la seqüència nocturna ens recorda moments similars d'"Apocalypse Now").

diumenge, 12 de gener del 2020

PARÁSITOS


Si "Viaje a Nara" és la típica pel·lícula que contribueix a la mala fama del cinema oriental (avorrit, contemplatiu...), no es pot dir el mateix de l'adrenalítica "Parásitos" (Bong Joon-ho, 2019). Ah, sí, que aquesta és coreana, no japonesa...

"Snowpiercer" (2013) era una faula distòpica que parlava de la lluita de classes. "Parásitos" ve a ser el mateix en clau més contemporània. A partir de la imatge metafòrica dels escarabats que s'oculten en la foscor, el realitzador narra el viatge d'una família des de l'inframón en què viuen miserablement a l'univers dels rics, paràsits que són parasitats en un joc de miralls ric en matisos i alguna sorpresa. Bong Joon-ho sembla haver-se allunyat de la fantasia dels seus títols precedents; però l'aparent realisme d'aquest conte en clau de comèdia negra sobre les desigualtats socials no exclou un to oníric que emergeix de les profunditats i esclata en una catarsi violenta quasi tarantiniana. En definitiva, els somnis es paguen cars en una societat ultra-capitalista on mai no plou al gust de tothom (literalment).

divendres, 10 de gener del 2020

VIAJE A NARA


A "Viaje a Nara" (2018) Naomi Kawase fitxa el protagonista taciturn d'"Una pastelería en Tokio" -Masatoshi Nagase-, l'emparella amb Juliette Binoche, quasi una especialista en films d'autor dirigits per orientals, i elabora una faula sobre la relació entre l'home i la naturalesa en la línia d'"Aguas tranquilas" però més metafísica i inextricable; tant és així que l'invent se li'n va de les mans i la visió del film ("Vision", curiosament, n'és el subtítol) esdevé molt feixuga si no va acompanyada d'alguna ingestió de bolets al·lucinògens o similar.

MUJERCITAS


Si no he vist, que recordi, cap de les moltes versions de la novel·la de Louisa May Alcott, i si li tinc tírria a la Greta Gerwig des de "Frances Ha", voleu dir-me perquè tenia ganes de veure aquesta "Mujercitas" del 2019?

A més, no m'ha desagradat. La història de les quatre germanes que viuen en un poble de Massachusetts durant la Guerra Civil americana té les dosis de cursileria esperables i les notes feministes que també calia esperar i que, lògicament, vehicula el personatge de la Jo, aspirant a escriptora i presumpte àlter ego de l'autora de la novel·la. Però Gerwig aborda un material tan sensible amb una barreja d'intel·ligència i passió que, acompanyada d'una fotografia i ambientació impecables, fa prou interessant i còmoda la revisió d'aquest melodrama per a tots els públics.

No podem obviar l'entrega del repartiment. Només cal dir que l'excel·lent Emma Watson passa gairebé desapercebuda al costat de la notabilíssima Saoirse Ronan i de la hipnòtica Florence Pugh ("Lady Macbeth", "Midsommar"), la millor Amy de totes, la que millor riu i millor plora i que enamora l'espectador i els pretendents rics que es creuen en el seu camí. Per cert, els personatges masculins tampoc no es conformen amb ser elements del decorat i l'inevitable Timothée Chalamet interpreta amb soprenent intensitat el paper del veí ric de les pubilles.

dilluns, 6 de gener del 2020

CÓMO ROBAR UN MILLÓN Y...


Als anys seixanta, les comèdies romàntiques amb elements de thriller van constituir quasi una moda, i William Wyler, qui venia de dirigir la notable "El coleccionista", s'hi va apuntar amb "Cómo robar un millón y..." (1966). La protagonitzaven el llavors molt popular Peter O'Toole i Audrey Hepburn vestida per Givenchy; la noia ja havia treballat amb Wyler a "Vacaciones en Roma" i "La calumnia" i tenia experiència en el gènere gràcies a "Charada" (Stanley Donen, 1963).

En aquest cas, el suspens deriva del robatori d'una peça presumptament valuosa exposada en un museu. Lamentablement, Wyler no sap què fer amb una història que Blake Edwards potser hauria brodat i resulta un títol insatisfactori en què fins i tot el glamur dels protagonistes esdevé tan impostat com els quadres que falsifica Hugh Griffith.

Com a curiositat, signa la banda sonora el senyor John Williams quan encara es feia dir Johnny.

dissabte, 4 de gener del 2020

LES PEL·LÍCULES DEL 2019 (I DEL 2018)

Us ben asseguro que em feia molta mandra refer la llista de l'any passat. Però, en última instància, vaig trobar que era injust no incloure dues aportacions de la sempre estimulant cinematografia oriental, més una notable producció del tan irregular com interessant Paul Schrader.

No hi haurà llista de la dècada fins l'any que ve, per diverses raons; en primer lloc, per coherència, ja que l'anterior llista la vaig fer a finals del 2010; i, com en aquella ocasió, obeïa a considerar el còmput d'acord amb el calendari cristià, que no té un any zero, i també a una raó menys filosòfica i més pràctica, ja que falten per estrenar -i em falten per veure- molts títols de l'any 2019, i de la dècada mateixa sens dubte. De manera que, com que no estic per fer dues llistes com faig amb els anys, m'espero dotze mesos que passen de seguida. Tingueu paciència.

Pel que fa al 2019, no ha estat un mal any, i tinc pendents alguns títols a priori interessants ("Parásitos", per exemple) que potser calgui incloure en una tercera llista el 2020.

2019


1. EL IRLANDÉS, de Martin Scorsese

El director italoamericà tanca una aparent trilogia sobre la màfia ("Uno de los nuestros" i "Casino" serien els altres dos títols) amb aquesta obra de maduresa en què explica la seva versió de la història dels Estats Units en la convulsa segona meitat del segle XX i el drama individual d'un antiheroi que descobreix que obeir és relativament senzill però, eventualment, pot obrir la porta a una realitat tràgica que, com el pas dels anys, tot ho ensorra i tot s'ho enduu. Excepcionalment lúcida i pessimista, aquesta obra crepuscular d'un dels millors cineastes en actiu podria ser l'equivalent en la seva filmografia d'"El hombre que mató a Liberty Valance" en la de John Ford.

2. ÉRASE UNA VEZ EN... HOLLYWOOD, de Quentin Tarantino

També en aquest cas ens trobem davant d'una obra cabdal d'un dels directors més brillants del moment que parla de la història dels Estats Units, encara que sigui a partir de la llegenda. Tarantino aboca en aquest títol inesperadament melancòlic i crepuscular tota la seva passió pel cinema de sèrie B i la gent que el va fer possible, mentre mostra un univers de llums de neó en què la innocència i l'amistat s'hauran d'enfrontar al mal, en una representació que pren la forma de conte (com ja anuncia el mateix títol).

3. DOLOR Y GLORIA, de Pedro Almodóvar

Tercera obra fonamental i crepuscular en la tria d'enguany, en aquest cas una indissimulada autobiografia del director manxec, que es retroba a si mateix en tots els sentits. El seu millor títol des d'"Hable con ella", depurat i essencial com pertoca en un film de maduresa, esplèndidament interpretat per Antonio Banderas.

4. LOS HERMANOS SISTERS, de Jacques Audiard

En una anyada repleta de films crepusculars, no fa nosa un western d'aquesta tonalitat. Sembla cent per cent americà però està dirigit per un francès. Audiard és un director sorprenent i sap trobar en el seu film l'equilibri precís entre homenatge i revisió del gènere, entre tragèdia i sentit de l'humor.

5. JOKER, de Todd Phillips

Amb "Los hermanos Sisters" i "Joker", Joaquin Phoenix esdevé l'actor més rellevant de la temporada. Aquí broda el difícil paper de l'antagonista de Batman en una faula que transcendeix el gènere dels superherois i uns referents marcadament scorsesians per convertir-se en el reflex cinematogràfic d'un món en caiguda lliure en què la gent alça la veu als carrers contra uns polítics al servei dels diners (Fuking Money Man).

6. RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS, de Céline Sciamma

Història d'amor lèsbic amb ambientació d'època i composicions pictòriques plenament justificades per l'argument, conté alguns dels moments més intensos del cinema d'enguany.

7. LA BALADA DE BUSTER SCRUGGS, de Joel i Ethan Coen

No em resisteixo a incloure un altre western en la llista. Estrenat només a Netflix, és un film d'episodis que revisa els tòpics del gènere amb esperit postmodern i execució brillantíssima. Com altres títols de la selecció d'aquest any, és un pèl irregular però apassionant tanmateix.

8. MIDSOMMAR, d'Ari Aster

Aster podria convertir-se en un habitual d'aquestes llistes si continua en la seva línia, revisitant els arguments clàssics del gènere de terror per donar-los la volta, dotar-los de molts nivells de lectura, vestir-los amb una posada en escena exquisida.

9. LETO, de Kirill Serebrennikov

La fama serà per a "Bohemian Rapsody", però dins del subgènere vides exemplars d'estrelles del rock em quedo amb aquesta pel·lícula russa, que retrata amb delicadesa i imaginació els problemes artístics i amorosos d'uns rockers de Leningrad d'abans de la perestroika. Per cert, "Rocketman", amb una interpretació impecable de Taron Egerton, tampoc no em va desagradar.

10. LA FAVORITA, de Yorgos Lanthimos

La pel·lícula fins ara més popular del provocador Lanthimos, una història d'intrigues cortesanes en l'Anglaterra del segle XVIII que analitza amb humor les relacions de poder. I segon títol de la llista amb relacions lèsbiques i ambientat en la mateixa època. Curiós.

2018


1. LA FORMA DEL AGUA, de Guillermo del Toro

Un conte dissenyat impecablement, ambientat en plena Guerra Freda, que narra la insòlita relació amorosa entre una dona de la neteja muda i un ésser amfibi amb qui pretenen experimentar els militars.

2. COLD WAR, de Pawel Pawlikowski

Més Guerra Freda i més història d'amor complicada, ara entre un pianista dissident i una estrella del règim soviètic, bellíssima Joanna Kulig. Un blanc i negre extasiant i una posada en escena que agermana Tarkovsky amb el cinema musical.

3. ROMA, d'Alfonso Cuarón

El director recorda la seva infantesa a Mèxic i la figura heroica de la minyona que s'encarregava de tot en un títol visualment aclaparador.

4. EL HILO INVISIBLE, de Paul Thomas Anderson

L'exquisidesa formal continua amb aquest títol de l'imprevisible Anderson, qui torna a col·laborar amb un Daniel Day-Lewis tan perfeccionista com el seu personatge. També és una història d'amor amb regles que només comprenen els seus protagonistes, que estableixen una insòlita relació de mútua dependència.

5. TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh

Un drama narrat en clau irònica, una galeria de personatges i situacions que sembla tòpica i que culmina posant a prova les nostres conviccions. Diàlegs i interpretacions memorables.

6. CARAS Y LUGARES, d'Agnès Varda i JR

Jocs de paraules, paradoxes i relacions impossibles, com l'establerta entre la nonagenària directora de la Nouvelle Vague, recentment desapareguda, i l'artista conceptual JR convergeixen en aquest documental sorprenent que tampoc no és exactament un documental, més aviat una road-movie i una celebració de la vida que reflexiona sobre la mirada i la necessitat de plasmar en una fotografia allò que és en essència fugaç: la nostra pròpia existència.

7. LUCKY, de John Carroll Lynch

Una altra celebració de la vida protagonitzada per un actor-personatge al llindar de la mort: Harry Dean Stanton fent de Harry Dean Stanton.

8. UN ASUNTO DE FAMILIA, de Hirokazu Kore-Eda

El japonès aborda novament el seu tema predilecte: la família. Tot i que, en aquesta ocasió, la família retratada és una mica peculiar i té poc a veure amb les classes mitjanes que apareixen en altres dels seus films. Aquí, els personatges viuen del miracle i Kore-Eda es mou en un registre insòlit, com si es tractés d'un film neorealista en què Ozu s'encarregués dels plans de conjunt i Bergman dels primers plans.

9. BURNING, de Lee Chang-Dong

Un film coreà que sembla japonès i que adapta hiperbòlicament l'univers de Haruki Murakami, música de jazz inclosa i amb un toc de violència.

10. EL REVERENDO, de Paul Schrader

El guionista de "Taxi Driver" aconsegueix el seu millor treball en anys adaptant els seus mestres, Bresson i Bergman.

dimecres, 1 de gener del 2020

¿QUÉ FUE DE BABY JANE?


"¿Qué fue de Baby Jane?" (Robert Aldrich, 1962) sorgeix d'una fórmula tan arriscada com original (tot i que se la podria relacionar amb "El crepúsculo de los dioses"): dues actrius del Hollywood clàssic en hores molt baixes (Bette Davis i Joan Crawford) reunides per fer el paper de dues actrius retirades, dues germanes, una de les quals va ser nena prodigi a l'estil Shirley Temple i a qui l'altra la va succeir en l'èxit popular fins que un misteriós accident la va deixar invàlida. Baby Jane té cura de Blanche però l'odia; i tampoc no sembla estar gaire en els seus cabals: li duu una rata morta per esmorzar i contracta un pianista mediocre per preparar un improbable retorn a les pantalles amb la cançó que la va fer famosa, "I've Written A Letter To Daddy"; les escenes en què la canta, vestida, pentinada i maquillada com quan era petita, resumeixen el patetisme i l'horror convocats per Aldrich en aquest grand guignol irrepetible, que va gaudir d'un èxit enorme i bastant inesperat atesa la modèstia de la producció.



A "Canción de cuna para un cadáver" (1964), amb Olivia de Havilland prenent el relleu de la Crawford i Joseph Cotten completant el triangle de velles glòries, repeteixen fórmula amb els mateixos ingredients: un fet del passat (un assassinat truculent) manté a la protagonista (Davis) reclosa i aparentment pertorbada; l'escenari gòtic és ara una típica mansió del Sud que volen enderrocar per fer una carretera (impossibilitat de conciliar passat i present); una cançó infantil enganxifosa que proporciona el títol original al film: "Hush... Hush, Sweet Charlotte"; sorpresa final i diversos moments de terror al llarg d'una trama un pèl recargolada, no tan inspirada com la de "¿Qué fue de Baby Jane?". El personatge de Bette Davis no resulta tan estrafolari i De Havilland apareix fins i tot atractiva quan es desprèn de la seva màscara de bondat.