BARBIE

Un film sobre les aventures de la Barbie i el Ken en una visita al món real? Una proposta decididament arriscada que Greta Gerwig resol amb perícia dosificant convenientment els diversos elements que la componen. 

L'escena inicial és una òbvia aclucada d'ull cinèfila que aplaudiran els fans de Stanley Kubrick; però el deute més evident és amb els videoclips dels vuitanta, fonament dels números musicals i l'estètica kitsch. I aviat ens adonem que "Barbie" vol ser més que una diversió estiuenca que apel·la a la nostàlgia, i que conté una reflexió sobre els rols de gènere sens dubte més eficaç que les dissertacions de Marc Giró i els seus contertulians/contertulianes en el programa de RAC1 que diàriament arremet contra l'heteropatriarcat. 

"Barbie" no pot evitar ser una pallassada més o menys estrafolària, però està elaborada amb enginy i sentit de l'humor. Un sentit de l'humor que comparteixen els seus intèrprets, Margot Robbie i Ryan Gosling parodiant sense complexos la seva imatge de sex-symbols.

PEARL

La preqüela de "X", "Pearl" (Ti West, 2022), ni tan sols sembla un slasher, tot i que conté els acarnissaments característics del subgènere. 

Ens transporta a la joventut del personatge que li dóna títol i acaba sent un drama més aviat previsible que, això sí, aprofita a fons les prestacions interpretatives de l'enigmàtica Mia Goth ("Please, I'm a Star!").

OPPENHEIMER

El darrer film de Christopher Nolan aborda un gènere nou en la seva filmografia; el biopic; en aquest cas, de l'inventor de la bomba atòmica, Julius Robert Oppenheimer, senyor d'enorme talent a qui van posar al capdavant del Projecte Manhattan a pesar de les seves simpaties d'esquerres (que, després d'Hiroshima i Nagasaki, servirien d'excusa per a un procés vergonyant a la seva figura). 

Tan complex i alambinat com acostumen a ser els treballs del realitzador, el film alterna a través d'un muntatge força hàbil moments i arguments diversos, que formen un puzzle que Nolan completa en la darrera seqüència. Parla, òbviament, de Los Alamos i de la bomba, i aquesta és la part més espectacular; perquè, si el director va demostrar a "Dunkerque" que no li calen paraules per desenvolupar una història, "Oppenheimer", més enllà d'algunes metàfores visuals, és un film molt dialogat, sobretot quan es refereix a la persecució política a l'inventor i la seva relació amb l'enigmàtic Lewis Strauss, igualment enfrontat a una comissió, que Robert Downey Jr. incorpora admirablement. No falten les referències a la joventut del personatge i les seves investigacions en el camp de la física quàntica, les seves relacions amb les dones, amb els companys, amb el poder. 

Nolan s'enfronta a un repte difícil. Perquè "Oppenheimer" és un film dens que apunta en moltes direccions i, tret del moment de l'explosió al desert, no conté gaires concessions al gran públic. Adopta un to grandiloqüent, igualment comú en molts dels seus treballs, omple la banda sonora de soroll (nova col·laboració amb Ludwig Göransson), però triomfa en termes generals gràcies a -com hem dit- la precisió en el muntatge, que tampoc no tindria sentit sense un guió més calibrat que els càlculs dels científics que surten al film, puntuat per frases i diàlegs intel·ligents, i les actuacions memorables de gairebé tothom (Cillian Murphy, transmutat en el personatge, Emily Blunt, Florence Pugh, el ja esmentat Robert Downey Jr., Matt Damon, Gary Oldman fent de Harry Truman en una de les millors escenes, i tota una llarga llista de secundaris il·lustres). Per damunt de tot, el gran dilema que recorre transversalment la història -la que explica el film i la que tots coneixem-: quin és el preu de l'èxit del Projecte Manhattan? Quin és el preu que Oppenheimer ha de pagar (*) i quin és el preu que ha de pagar la Humanitat? 

(*) La qüestió de la culpa i els intents de redempció potser ha propiciat l'admiració que Paul Schrader ha expressat envers el film de Nolan. El guionista de "Taxi Driver" fa un cinema molt diferent en la seva forma al del britànic, però en aquest cas la coincidència temàtica és clara i evident.

EL SEÑOR DE LA GUERRA

Abans d'"El planeta de los simios", Charlton Heston i Frankin J. Schaffner havien col·laborat a "El señor de la guerra" (1965), un film ambientat en l'Edat Mitjana. Narra la història d'un cavaller vingut a menys que, en companyia del seu germà (Guy Stockwell), del seu company d'aventures (Richard Boone en un paper a la seva mida), un capellà i uns quant soldats, es fa càrrec d'una torre i de quatre vilatans per defensar-los de les incursions dels homes del Nord. 

Curiosament, "El señor de la guerra" esdevindrà una història d'amor entre el senyor feudal i una guapa vilatana, molt romàntica tot i que discutible en la seva gènesi, quan el cavaller fa ús de l'ius primae noctis, també conegut com dret de cuixa, davant el desconsol del pobre nuvi i la lògica animadversió de la gent a qui diu defensar. Un punt de partida curiós per a una història de sentiments profunds, no sempre nobles, molt entretinguda, molt ben fotografiada per Russell Metty, i que recorda en molts aspectes la mítica "Los vikingos", de Richard Fleischer: un protagonista de caràcter contradictori, un germà no del tot ben avingut, certa voluntat de realisme que també beu del tapís de Bayeux (amb el tall de cabell característic dels normands), la presència d'uns vikings -lògicament-, i l'assalt a una fortalesa, amb escales, fletxes, oli bullent i tota la parafernàlia que hi escau.

LA BARRERA INVISIBLE

També va de racisme un film força curiós dirigit el 1947 per Elia Kazan. 

"La barrera invisible" es refereix a l'antisemitisme als Estats Units, i resulta molt hàbil quan, a través de l'experiència d'un periodista (Gregory Peck) que es fa passar per jueu per fer un reportatge sobre la qüestió, mostra unes actituds que, sense ser obertament violentes, posen de manifest uns prejudicis profundament arrelats, i ens interpel·la com a espectadors fent-nos desitjar, com l'angoixada nòvia del protagonista, que ell acabi amb la impostura, sentint-nos afortunats de ser part de la majoria cristiana (*).

 (*) A Catalunya, gairebé no existeix el judaisme en sentit religiós, però l'herència genètica dels conversos (aquí sempre hem estat molt pragmàtics) és prou evident; i no estic segur que no generi cert rebuig atàvic en part de la població. Si més no, encara recordo que els meus avis (probablement amb avantpassats jueus) deien que "escopir és de jueus" o jugaven a "matar jueus" mentre feien sonar unes carraques.

LA BATALLA DE ARGEL

"La batalla de Argel", dirigida el 1966 per l'italià Gillo Pontecorvo, és un clàssic incontestable.

Amb un to proper al gènere documental i unes imatges de gran impacte i immediatesa, narra la lluita sense quarter entre el Front d'Alliberament Nacional Algerià i els colons francesos. La intervenció de militars de mètodes obertament feixistes sembla posar fi a la rebel·lió, però, com tots ja sabem, no era tan fàcil mantenir una situació anòmala i anacrònica en què els pieds-noirs relegaven de manera sistemàtica la majoria musulmana. La separació física entre la ciutat europea i la casbah, destacada des de l'inici del film, resulta prou eloqüent.

"La batalla de Argel" lamenta les víctimes d'ambdós bàndols, eminentment població civil; però no oculta la simpatia cap als oprimits en el que també és un al·legat contra el racisme i un crit a favor de les llibertats.

ALGUNES DECEPCIONS (qualsevol temps passat va ser millor?)

No és que "Nunca llueve en California" (Jamie Dack, 2022) sigui exactament una mala pel·lícula. Es nota que va justa de pressupost però la planificació és correcta i l'actriu protagonista ho fa molt bé. No obstant això, m'inquieta que li hagin donat el premi a la millor direcció a Sundance. No hi havia propostes més valentes? 

Les noies de Califòrnia s'avorreixen, les seves mares passen d'elles, i són víctimes propiciatòries d'energúmens com el protagonista masculí. Calien quasi dues hores per explicar-ho? 

És el problema de la major part del cinema indie actual: senzillament, és avorrit. O potser tenim mitificada la independència dels noranta, la que va adquirir carta de noblesa amb "Sexo, mentiras y cintas de vídeo". 

També m'ha sorprès l'excel·lent acollida crítica que ha rebut l'espanyola "Una vida no tan simple" (2023). 

No em va desagradar l'anterior pel·lícula de Félix Viscarret, "No mires a los ojos". Però les presumptes virtuts de la seva darrera producció, sens dubte més ambiciosa, són defectes als meus ulls. O potser estic perdent la perspectiva? 

La relacionen amb la comèdia romàntica que, els anys vuitanta i noranta, van popularitzar gent com Fernando Trueba o Emilio Martínez-Lázaro. Però, si donem per bona la comparació, només serveix, al meu entendre, per constatar la distància que la separa dels seus models. 

Té moments divertits, els secundaris estan ben trobats (tots els competidors dels arquitectes sense feina interpretats per Miki Esparbé i Álex García)... Però, en la meva molt modesta opinió, li falta una progressió dramàtica adequada. Si és una comèdia, no té ritme; si és un drama, li falta intensitat. La història és previsible, es fa llarga, i, quan el director no sap com omplir els minuts que encara li sobren (perquè no hi ha res més per explicar), endolla la imatge ralentitzada d'unes patinadores que recorren la ciutat del Nord on transcorre la tènue acció; algun crític ho ha trobat original i metafòric, però a mi m'ha recordat els plans dels carrers de Barcelona que omplen les transicions de la sèrie "Cites" (per cert, la idea de doblar-la en català l'he trobada infame, i no serà que jo no defensi el meu idioma, com n'és la prova el bloc que esteu llegint).

LA TUMBA DE LAS LUCIÉRNAGAS

A "Cuentos de Tokio", el trauma de la guerra i els seus efectes devastadors és implícit. 

Sens dubte, trobaríem molts més títols realitzats al Japó que comparteixen aquest sentiment; fins i tot els de monstres com Godzilla no s'entenen sense l'experiència de la bomba atòmica. En qualsevol cas, ens detindrem en un anime del 1988, "La tumba de las luciérnagas", tercer llargmetratge del reputat Studio Ghibli i dirigida per Isao Takahata, que ens situa al darrer any del conflicte bèl·lic per mostrar els bombardejos americans sobre Kobe i la tràgica experiència de dos germans que queden orfes i que malden per sobreviure. 

Es tracta d'un film venerat per la crítica que és capaç d'oferir màgia i poesia a partir del drama més absolut.

CUENTOS DE TOKIO

"Cuentos de Tokio" (1953), obra mestra de Yasujiro Ozu, també parla de la vida i de la mort, a través de l'anècdota d'una parella d'ancians que viatgen a Tòquio per visitar dos dels seus fills i la nora vídua d'un tercer, i de la posada en escena característica del realitzador: la càmera enfoca des del terra, enquadrant els personatges des d'una distància prudent que permet apreciar les dimensions dels seus petits però aparentment confortables habitatges; la posició de la càmera té també l'avantatge de mantenir-la a l'alçada dels protagonistes quan seuen o dormen a terra, com és el seu costum. 

Tot i que els avis fan més aviat nosa a uns fills que treballen molt per aixecar un país ferit per la recent Segona Guerra Mundial, sempre mostren agraïment. Cal tirar sempre endavant, fins i tot assumint el risc de mostrar-se egoistes. I els avis insisteixen a la seva jove, que sembla estimar-los més que els fills biològics, que oblidi el marit mort a la guerra, que ja no s'hi pot fer més, i es torni a casar. I quan mor la iaia, tornant del viatge, també el pare recorda als seus fills que la vida continua. I una mica de sake de tant en tant ho fa tot més suportable.

PECHOS ETERNOS

El fet que aquesta pel·lícula japonesa del 1955 l'hagués dirigida una dona ja li atorga certa singularitat, tot i que no és l'únic film de Kinuyo Tanaka (n'hi ha cinc més, entre 1953 i 1962). Però el guió també és d'una dona (Sumie Tanaka) i, a més, es basa en la vida d'una poetessa. 

"Pechos eternos" ens parla d'una dona que intenta alliberar-se d'una societat eminentment masclista i ho aconsegueix a través de l'art: Fumiko Nakajo (1922-1954) va tenir una existència tràgica, ja que va haver de patir un matrimoni desgraciat i, un cop divorciada, va haver d'enfrontar-se a la mort, primer d'un amor de joventut i, més endavant, de la seva pròpia, quan li detecten un càncer de pit; tot i que, de manera inesperada, la felicitat arriba mentre és a l'hospital i escriu els seus millors versos. 

Kinuyo Tanaka combina un to realista relativament lleuger, influenciat per Ozu, amb qui havia col·laborat com a actriu, amb moments més dramàtics i visualment atrevits, des d'alguns travellings de seguiment fins al pla impossible des de l'esquena de la protagonista, ajaguda al llit mentre la besa el seu amant i amic.

¡CORTEN!

Coneixedors de la cinefília i del caràcter metalingüístic dels treballs de Michel Hazanavicius, no ens sorprèn excessivament aquesta pel·lícula de zombis particularment descurada en què l'apocalipsi coincideix amb el rodatge d'un exploit sobre el tema. En el moment en què som conscients que la broma no donarà per a un llargmetratge, l'acció fa un salt enrere i ens trobem davant d'una versió de "Pel davant i pel darrere" traslladada al món del cinema, amb l'excusa que la pel·lícula, produïda per una japonesa que riu de manera estranya i rodada per francesos, és un migmetratge en pla-seqüència i en directe. 

Comèdia sobre el món del cinema, "¡Corten!" (2022) no té l'enginy i encara menys la poesia de "La noche americana", però sí moments i personatges divertits.

INDIANA JONES Y EL DIAL DEL DESTINO

A "Indiana Jones y el dial del destino" (2023), James Mangold pren el relleu de Steven Spielberg per oferir un episodi calcat de l'anterior. 

Després d'un pròleg amb Indiana Jones-Harrison Ford rejovenit digitalment i, com quasi sempre, enfrontat a una colla de nazis, el retrobem envellit però encara carismàtic en un moment crucial de la Història. L'home acaba d'arribar a la Lluna i, gràcies als efectes digitals, ens desplacem al bell mig de la desfilada dels tres astronautes a la Cinquena Avinguda de Nova York l'estiu del 1969. En tot aquest segment, el guió es mostra prou hàbil presentant els personatges i preparant-nos per a una darrera aventura: el doctor Jones es jubila i es troba sol i desemparat (té això a veure amb la Guerra del Vietnam?); el seu antagonista, un antic nazi que ha col·laborat decisivament en la missió Apollo, interroga un cambrer negre sobre els seus orígens i qüestiona la intervenció americana en la Segona Guerra Mundial per, tot seguit, contestar a un periodista que l'espai ja no és la darrera frontera. Deixa la frase en suspens però ben aviat sabrem que tot té a veure amb un instrument enigmàtic inventat per Arquimedes i separat per peces que caldrà buscar arreu del món. 

Espectaculars escenes d'acció, una part central en què el ritme decau una mica (no diré que Antonio Banderas en tingui la culpa, però el seu personatge és més aviat irrellevant), Jones-Ford demostrant que està en forma tot i l'edat, ajudat, però, per una heroïna hawksiana (com la Marion del primer lliurament) i un nen (com el Tapón de la segona pel·lícula), i un final apoteòsic sobre el qual estalvio comentaris per no fer espòilers. 

Mangold no és Spielberg però compleix amb l'eficiència que ja havia demostrat a la notable "Le Mans '66". I probablement "Indiana Jones y el dial del destino" no sigui el millor títol de la nissaga, però juga bé la carta de la nostàlgia; la prova: quan vaig guardar entrades al cine del meu poble per a una sessió en dia laborable, em va sorprendre que estigués la sala gairebé plena; vaig pensar que estaria ple de canalla, però resulta que no; la majoria dels assistents eren vells com jo i aplaudien amb entusiasme les aparicions d'un senyor que demostra amb fets que ja no hi ha edats. Harrison Ford ja en té vuitanta i ell i el seu personatge són el millor regal per als boomers.