TORRENTE PRESIDENTE

Molts anys després del darrer lliurament, reapareix l'expolicia José Luis Torrente a "Torrente presidente". 

Arremet contra la política d'aquest país i això no implica grans sorpreses; fins i tot, el gag en què comparen el Congrés dels Diputats amb un pati d'escola resulta força previsible. 

La sàtira esdevé innòcua en un context tan delirant com l'actual, i potser no tothom l'apreciarà, a pesar de l'avís als títols de crèdit; al cap i a la fi, el personatge se situa a la dreta de Nox (sic), el partit polític que vol utilitzar-lo electoralment, i ja sabem que la dreta (o ultradreta) està de moda, i que hi ha hagut pinyes per sortir a la pel·lícula. En qualsevol cas, crec que el més destacable de la proposta -i motiu principal del seu èxit popular- és la seva total i absoluta incorrecció política, que inclou la incorporació en el repartiment (més enllà d'una col·lecció de cameos tan llarga com impagable) d'actors cancel·lats (no diré més). Segura/Torrente s'erigeix en l'equivalent modern dels bufons de l'edat mitjana, el boig que es permet dir les coses pel seu nom sense por d'ofendre. Perquè els qui es poden sentir ofesos o bé surten a la pel·lícula o bé ni tan sols l'aniran a veure; la resta, si conservem el sentit de l'humor, podem passar una bona estona, assumint que això no és Lubitsch i que estem davant d'un fenomen més sociològic que cinematogràfic, malgrat l'aclucada d'ull a "Ciudadano Kane", massa òbvia per als cinèfils i del tot incomprensible per a la colla de marrecs que omplen les sales.

A TODO TREN. DESTINO ASTURIAS

Novament inspirant-se en un film estranger (en aquest cas, la francesa "Attention au départ"), Santiago Segura signa un altre treball per a tots els públics, intranscendent i previsible però en conjunt simpàtic, fins i tot divertit. Com en els films de "Torrente", els companys de viatge -mai millor dit- són força pintorescos: Florentino Fernández, Joaquín Reyes, "El Cejas" -conegut a Instagram- o el monologuista David Guapo, protagonista del millor acudit (cal esperar als títols de crèdit finals).

PADRE NO HAY MÁS QUE UNO

Després de "Sin rodeos", Santiago Segura ex-Torrente reincideix en el remake -ara d'una producció argentina- amb "Padre no hay más que uno", comèdia familiar sense arestes que tracta un assumpte tan agraït com previsible: el marit que no s'ocupa habitualment de les feines de casa, obligat a bregar amb cinc fills durant una setmana que l'esposa s'agafa de vacances (merescudes), i a compaginar-ho amb una feina que li exigeix vint-i-quatre hores al dia de dedicació; l'estructura en flash-back ja ens avisa que tot acabarà en el caos més absolut.

Si el millor de "Sin rodeos" era el comentari sobre alguns costums moderns, aquí és impagable la referència als demencials grups de wasap de mares de l'escola i similars. Més enllà d'això, "Padre no hay más que uno" és un títol eficaç i prou divertit si ens fem càrrec de la seva manca de pretensions, un fast-food cinematogràfic que es contempla amb simpatia i s'oblida en sortir del cinema.

SIN RODEOS

Reconec que sentia curiositat per veure què podia fer Santiago Segura com a director fora de l'univers de Torrente. En principi, "Sin rodeos" (2018) juga sobre segur; és el remake de la producció xilena "Sin filtro" i aborda un tema recurrent de la comèdia: un protagonista que reprimeix les seves emocions canvia el xip d'un dia per altre i comença a revoltar-se contra l'entorn malvat i hipòcrita que el tenallava, tot i que la seva desinhibició també pot esdevenir un problema.

Segura demostra la seva capacitat de mimetitzar determinats models narratius, com ja ha vingut fent als films de Torrente, però li trobem a faltar energia i estil. En qualsevol cas, "Sin rodeos" és un títol simpàtic que arremet sense pietat contra algunes modes ("influencers", neologismes, l'addicció al mòbil o als gimnasos, els animalistes, el porno amateur) i arquetips més intemporals, com el de l'artista vividor o el pretendent amb complex d'Èdip. Potser hauria d'afegir que com que jo sóc, com l'abnegada protagonista, una mica vintage, m'hi he sentit bastant identificat.

Maribel Verdú aporta la seva solvència interpretativa i Segura fa allò que millor sap fer: adornar la trama amb secundaris impagables, personatges en si mateixos; en aquest cas, amb menció d'honor per a Cristina Pedroche, Enrique San Francisco i Cañita Brava exercint de disc-jockey.

TORRENTE 5: OPERACIÓN EUROVEGAS

El darrer lliurament de la nissaga de Torrente, el policia feixista i fastigós creat per Santiago Segura, transcorre l'any 2018, en què el protagonista surt de la presó. Espanya ha anat a pitjor si això és possible; Torrente reacciona iradament (atenció a l'homenatge a "El planeta de los simios") i decideix convertir-se definitivament en un fora de la llei i organitzar amb una colla de friquis realment memorable l'atracament a un casino d'Eurovegas, el complex lúdic somniat per la Comunitat de Madrid i finalment executat amb els diners aportats per uns quants corruptes il·lustres. És a dir, que "Torrente 5: Operación Eurovegas" vindria a ser una barreja de film vintage (vegeu, si no, els títols de crèdit) on s'homenatja "La cuadrilla de los once" (res de George Clooney: Frank Sinatra, que és el "Fary" americà) i distòpia que funciona com a comentari irònic sobre la realitat espanyola actual. D'altra banda, encara que l'acció avanci cap al futur, el film significa un cert retorn als orígens, i tornen a aparèixer Chus Lampreave i Neus Asensi, de la mateixa manera que continuen apareixent Cañita Brava, el Cuco (Julián López en un paper que havia estat de Gabino Diego), Barragán, Xavier Deltell, José Mota, Buenafuente o Florentino Fernández. No em vull allargar sobre els cameos per no espatllar-vos la festa però sí destacar que, en aquest to nostàlgic que assumeix la pel·lícula, Segura se les empesca per fer reaparèixer Tony Leblanc (un Tony Leblanc dels anys cinquanta) i ajuntar novament en la pantalla la parella més mítica de la comèdia tipical spanish: Pajares i Esteso.

Més enllà d'aquests matisos, la fórmula no varia excessivament. No falta l'enèsima variació del gag de les pajillas ni el bateig enginyós d'una modalitat de sexe oral. Els signes d'esgotament són clars, però no més que en la tercera i la quarta; en realitat, si el termòmetre és la intensitat i freqüència de les rialles que provoca, "Torrente 5: Operación Eurovegas" vindria després de les dues primeres parts (la més divertida, pel meu gust, continua sent la segona, la de Marbella).

Ahir a la nit, arran d'una presentació al Cine-club d'Igualada, vaig sopar amb una coneguda actriu i directora catalana. Parlant de la crisi del cinema al nostre país, vaig comentar l'èxit de "Torrente". Però, com que eren gent fina i intel·lectual, només vaig obtenir com a resposta una mirada de menyspreu. No va ser com en una altra trobada de cinèfils en què vaig gosar dir que Albert Serra potser estava un pèl sobrevalorat i una mica més i em pengen del pal major (n'hi havia un on dinàvem; era el pal d'una bandera o només estava allà a propòsit per penjar infiltrats?). També va dir la nostra amiga que no entenia la devoció de les masses pel cinema de terror, que això només podia agradar als qui estaven malalts (sic). Després, li va tocar el rebre al futbol, màxim exponent del pla de les dretes per rentar el cervell a la plebs; en aquest cas, no em vaig haver de sentir tan estrany, però vaig intentar defensar la gent que innocentment es distreia de les misèries quotidianes veient el Barça. Va ser endebades; tothom qui llegeixi el Mundo Deportivo pot considerar-se un ésser menyspreable i si algú afirma que sense el futbol no sabria viure doncs més val que es mori (sic). La cultura està condemnada i no entenia la nostra amiga com la Mònica Terribas li havia pogut parar un projecte sobre la gauche divine amb l'argument que "no interessava", quan va ser la clau de volta de tot, el moment que Barcelona es va obrir al món i tot va canviar. O no ho veieu així?

Potser ella té raó; potser jo sóc un infrahome a qui li fan gràcia les bajanades d'en Santiago Segura i menja crispetes (sí, ho confesso!) i no mereixo continuar vivint, o almenys continuar vivint com un impostor que té la gosadia d'escriure un bloc sobre cinema. Tot i que, ara que hi penso, de cinema no se'n va parlar, al llarg del sopar. Es va parlar dels cine-fòrums, del cinema com a eina d'integració social i de divulgació de la cultura. Però de cinema com jo l'entenc, no se'n va parlar. De fet, sospito que a molts directors catalans no els agrada, realment, el cinema (*). I per això fan el que fan.

(*) En un altre d'aquests sopars, ara fa uns quants anys, el gran director català Francesc Bellmunt va afirmar que les pel·lícules de Quentin Tarantino no tenien cap valor cinematogràfic, que només eren pornografia, sang i fetge gratuïts.

TORRENTE 4: franquícia letal

"La Vanguardia" no ha publicat cap crítica de "Torrente 4: lethal crisis", ni tan sols l'anuncia entre les novetats. Ignoro el motiu d'aquesta omissió (que no ha impedit un èxit de públic sense precedents), però serviria d'exemple del menyspreu de la crítica i la intel.lectualitat en general cap a la nissaga creada per Santiago Segura.

Això no obstant, quan es va estrenar la primera part -"Torrente, el brazo tonto de la ley" (1998)-, molts la van saludar com una mostra enginyosa de comèdia costumista emparentada tant amb la tradició neorealista italiana com amb Berlanga i, fins i tot, amb Valle-Inclán i l'esperpento. Una mica de tot això hi havia, per bé que no podem ignorar influències no tan il.lustres, com les de Mariano Ozores i una llarga tradició d'humoristes castissos, prou ben representada per la recuperació cinematogràfica del llavors oblidat Tony Leblanc.

Partint d'aquesta catalogació, el cinema de Santiago Segura (és a dir, les pel·lícules de "Torrente", doncs no n'ha fet d'altres en format de llarg-metratge), ha anat perdent prestigi crític mentre guanyava adeptes a nivell popular.

L'animadversió dels crítics pot ser causada per diversos factors, però un dels més importants, al meu entendre, és que Segura no volia continuar fent manifestos neorealistes sino reversionar les pel·lícules de James Bond, canviant el component glamurós per la lletjor i la misèria moral i econòmica dels seus personatges.

Ja la segona part de la nissaga, "Torrente 2: misión en Marbella" (2001), reproduia fil per randa l'estructura dels films de la sèrie Bond: un pròleg que enllaça amb el títol precedent i prepara per a l'acció posterior seguit d'uns títols de crèdit amb una cançó ampul·losa sobre les imatges de noies espectaculars armades amb revòlvers; després, una trama d'espies amb un malvat psicòpata totpoderós que vol destruir el món (o Marbella, tant-se-val), que impulsa una acció fragmentada en diversos escenaris i episodis, amb l'aparició continuada de nous personatges que col·laboren o competeixen amb Torrente en la resolució del cas, fins a un final al cau dels dolents en què el protagonista els malmet els plans enmig de trets i explosions.

En tots els títols, els antagonistes representen el poder i l'opulència capitalista i resulten vençuts per un ex-policia caspós, racista i covard, amb l'ajuda de tota mena de gent marginal (drogoaddictes, captaires, peixaters border-line, etcètera...). En certa manera, els films de Torrente són la versió espanyola dels films nord-americans de nerds (passerells) que es vengen dels pijos de les germandats universitàries; encara que no ens sentim ni siguem tan frikies com els protagonistes, els sentim propers perquè vencen els qui d'alguna manera hem envejat o ens han fet la guitza en algun moment de les nostres vides, i així fem nostra la seva revenja.

Segura parla de la nostra societat, la retrata per la via de l'exageració; però no pretén en cap moment intel·lectualitzar la seva mirada. Vol fer un cinema popular en el sentit més genuí, i les recaptacions milionàries avalen l'èxit de la seva proposta.

A la llum d'aquesta voluntat de fer una nissaga amb situacions molt reconeixibles per a l'espectador, i centrant-nos ja en el cas de "Torrente 4: lethal crisis", la pega més important que cal oposar-li és precisament aquesta reiteració que acaba per cansar:

"Torrente 4" s'apropa més que anteriors pel·lícules de la nissaga a l'objectiu de fer un film popular d'aventures i gags en la línia dels films de Bond; gràcies a un pressupost més generós, les escenes d'acció estan molt més elaborades i constitueixen el millor de la pel·lícula (sobretot, la fugida de la presó), justament a l'inrevés d'allò que passava a "Torrente, el brazo tonto de la ley". En canvi, la resta és simplement el mateix de sempre i no necessàriament millorat: Torrente fent l'imbècil en una festa de la jet, Torrente acompanyant el seu condiscípul a un puti-club, l'escena onírica de rigor, els acudits racistes, l'aparició de jugadors del Real Madrid fent de jugadors del Real Madrid, la reaparició de Cuco, Cañita Brava i Barragán fent o dient el mateix que en altres títols, l'enèsima versió de l'acudit de les "pajillas", etcètera. I el dolent, interpretat pel cantant Francisco, no té la més mínima gràcia.

El film és, amb diferència, el més escatològic i vulgar de la nissaga. De tota manera, vull matisar que l'escatologia als films de Torrente-Segura no és necessàriament un defecte. Respon a la incorrecció política i afany de provocació que els caracteritzen i que agraeixo i celebro en uns temps en què està mal vist dir les coses pel seu nom. I veure Torrente cagant en un cementiri no és un gag gaire brillant per si mateix; però si això s'acompanya de l'aparició en escena de Carmen Lomana, guanya bastants punts (llàstima que l'esmentada ¿famosa? refusés intervenir en el film i fos substituïda per Ana Obregón). Això em condueix a una reflexió sobre el tema dels cameos, que li critiquen dient que és una manera barroera de buscar la complicitat de l'espectador; potser sí, però també aquí hem de dir que, normalment, la gràcia no s'acaba amb l'aparició del famós-famosa i que Segura juga amb la contraposició entre el caràcter del personatge real i del personatge representat: l'aparició de Cristina Tárrega a "Torrente 2" resulta hilarant en la mesura que fa el paper de prostituta, i que porta el malnom de "la borde"; en el mateix film, Yola Berrocal és un transvestit. A "Torrente 4", Kiko Rivera treballa fregant el terra d'un peep-show i vol tenir calés només per anar de putes (no sé què pot pensar la seva mare veient la pel·lícula); el Langui, discapacitat que va protagonitzar "El truco del manco", és el porter del partit de futbol que Torrente organitza a la presó per muntar una fugida a l'estil d'"Evasión o victoria" ("esa película que pasa en la primera guerra mundial"). Etcètera.

Afegim finalment que la part de la presó és el més original de "Torrente 4", tot i que no assoleix, com a paròdia del gènere carcerari, el nivell d'"Agárralo como puedas 33 y 1/3"; i que les intervencions -novament- d'Andreu Buenafuente i de José Mota constitueixen alguns dels pocs gags salvables d'un títol que, a diferència dels anteriors de la nissaga, no conté cap acudit brillant. I sí, en anteriors títols, n'hi havia, diguin el que diguin els seus detractors: a "Torrente 2", la mort i enterrament a la platja del gos Franco, amb un Valle de los Caídos fet de sorra; en el mateix film, el final en què Torrente desvia el míssil que ha de destruir Marbella i apunta al penyal de Gibraltar; a "Torrente 3", l'escena onírica en què Torrente es desperta parlant català; o la trobada d'un Torrente nen amb Florentino Fernández als lavabos d'un puti-club en un flash-back que explica la seva obsessió per les "pajillas" mútues. I rèpliques impagables com quan, a la primera, l'inefable Jaime Barnatán li diu a Torrente que "es usted mi ídolo; bueno, usted y monseñor Rouco Varela".

En fi, podria seguir, però ja m'està quedant el post massa llarg. Quedo a l'espera de rebre les vostres protestes i/o comentaris.