dimecres, 31 de gener del 2024

EL SARGENTO NEGRO

"El sargento negro", dirigida per John Ford el 1960, se centra novament en les aventures dels soldats de cavalleria enfrontats als indis. En aquest cas, però, es tracta del novè regiment, format per afroamericans, a excepció dels oficials que el comandaven, com l'eixerit tinent que interpreta Jeffrey Hunter. 

El sergent del títol, interpretat per Woody Strode, és acusat d'assassinat i de violació, i ho té fotut perquè les víctimes eren un oficial blanc i una jove encara més blanca. Tot i que caldrà esperar al final per aclarir què va passar exactament, la insistència a destacar el valor del negre ens fa intuir que no és del tot culpable. Així, doncs, una vegada més, Ford arremet contra el racisme; i, tot i el caràcter didàctic de la proposta, es tracta d'un film notable que barreja hàbilment el drama judicial i l'aventura amb el Monument Valley de fons, sense renunciar a les habituals notes d'humor (els membres del tribunal jugant a cartes durant el recés; les intervencions de la dona del seu president) o els contrapunts tràgics. Com sempre, el director domina la posada en escena i se serveix hàbilment de la il·luminació, particularment quan aïlla els testimonis que declaren al judici i introdueix els flash-backs que estructuren la narració.

dimarts, 30 de gener del 2024

EL CUCO i altres horrors

Reconec el meu desinterès per la filmografia de Mar Targarona, almenys fins a la seva darrera realització, "El cuco" (2023). Tenia curiositat per veure aquesta història presumptament terrorífica sobre una parella barcelonina que intercanvia la seva casa per la molt luxosa residència d'una parella d'avis alemanys entranyables i així passar uns dies de vacances a la Selva Negra. Ella (Belén Cuesta) està embarassada, i aviat ens adonem que la cosa s'assembla bastant a "La semilla del diablo" polanskiana. No farem més espòilers d'una producció modesta però eficaç que no és exactament rodona però sí elegant i força inquietant. 

En canvi, després de llegir crítiques superlatives de la producció australiana "Háblame" (Danny i Michael Philippou, 2022), em vaig endur una decepció considerable. 

Recicla el vell assumpte de les sessions d'espiritisme, introduint un comentari malèvol sobre la dependència del mòbil entre els adolescents i les selfies. I no es pot dir que no sigui una pel·lícula elegant i ben filmada, que comença amb un pla-seqüència força impactant; però és que no em puc prendre seriosament una colla de galifardeus que es parteixen el cul mentre invoquen uns fantasmes plens de pústules i, tot i l'evidència i la violència dels contactes sobrenaturals, no es plantegen que alguna cosa pugui sortir malament. I els traumes de la protagonista, els apunts melodramàtics i uns girs cada vegada més recaragolats no convoquen els esperits sinó l'avorriment.

dissabte, 27 de gener del 2024

EL CASO DE THOMAS CROWN

A títol d'homenatge a l'ara desaparegut Norman Jewison, director tot-terreny responsable de més d'un film notable, recordarem "El caso de Thomas Crown" (la primera versió, del 1968). 

És un producte comercial simpàtic i molt sixties al voltant de la improbable relació entre un milionari que organitza atracaments perquè li falten distraccions i la detectiva d'una companyia d'assegurances, decidida a caçar-lo i també a estimar-lo. Un thriller regular que utilitza la pantalla dividida no amb finalitat narrativa sinó per resultar encara més sofisticat, troba la seva raó de ser en el carisma dels dos intèrprets més cool del moment en què es va estrenar: uns guapíssims Steve McQueen i Faye Dunaway. Volen amb un avió sense motor i passegen per la platja al volant d'un buggy; però l'escena amb més perill és aquella en què juguen als escacs mentre ella acarona les peces amb la mateixa morbositat amb què acaronava els revòlvers a "Bonnie y Clyde", la pel·lícula que l'havia fet famosa només un any abans.

divendres, 26 de gener del 2024

SEXY BEAST

Del darrer llargmetratge de Jonathan Glazer viatgem al primer, "Sexy Beast", que va dirigir el 2000, per constatar que, malgrat les seves pel·lícules siguin sempre molt estilitzades, en té un, d'estil, per a cada ocasió. 

El punt de partida no és tan original com el de les seves produccions posteriors: un gàngster que viu molt tranquil en el seu retir a la Costa del Sol rep la visita d'un antic company de malifetes que el vol convèncer perquè torni a Londres per participar en un robatori que, per cert, recorda el de la segona temporada de "La casa de papel"; i el visitant no acceptarà un no per resposta i tant li fotrà que el lladre jubilat tingui una panxa que envejaria el mateix Joan Laporta. 

Glazer dilata o accelera l'acció quasi capriciosament, però l'interessa molt més mostrar l'enfrontament entre els dos protagonistes masculins sota la intensa llum d'Andalusia, reflectida pel blanc de la casa o de les camises, que la part anglesa, molt més fosca i sinistra, també menys rellevant. En qualsevol cas, el millor de la funció és, sens dubte, la interpretació perfecta d'un Ben Kingsley absolutament terrorífic (tots els altres gàngsters semblen bons jans al seu costat).

dilluns, 22 de gener del 2024

LA ZONA DE INTERÉS

L'imprevisible Jonathan Glazer estrena llargmetratge deu anys després d'"Under the Skin", ara amb una temàtica més realista, fins i tot brutalment realista, podríem dir. 

"La zona de interés" (2023) mostra el dia a dia de la família Höss. Tenen una casa amb jardí i piscina, al costat mateix de la feina del marit, comandant a Auschwitz. Cuiden les flors i juguen amb els seus fills i no sembla molestar-los gaire el fum que surt de les xemeneies ni els crits que arriben del camp d'extermini. De fet, quan volen traslladar a Rudolph per a una feina més administrativa, la Hedwig s'amoïna perquè allà, a Auschwitz, són feliços. 

Amb plans generals que mai no mostren l'horror rere els murs del camp, Glazer ens parla sense fer discursos d'allò que hom va anomenar la banalitat del mal. Ens recorda que els artífexs de l'Holocaust no eren monstres, sinó bons pares de família, funcionaris al servei d'un sistema abominable. "La zona de interés" aporta un punt de vista complementari al d'altres films sobre l'Holocaust i és, al meu entendre, un títol necessari, potser fins i tot imprescindible.

diumenge, 21 de gener del 2024

MANDÍBULAS

Podeu completar un programa doble sobre Quentin Dupieux recuperant aquest títol hilarant del 2020 (totes dues pel·lícules estan disponibles a Filmin; i també podeu trobar-hi "Fumar provoca tos" (2022), però aquesta ja cal pagar-la a part, com si no paguéssim prou!). 

"Mandíbulas" és una barreja de cinema fantàstic i comèdia de col·legues, al voltant de dos penjats que troben al maleter d'un cotxe robat una mosca gegant i decideixen ensinistrar-la per "fer-la servir com a dron". És tan surrealista com divertida; i la intervenció d'Adèle Exarchopoulos fent el pallasso, absolutament impagable.

YANNICK

"Yannick" (2023) és la darrera gamberrada de Quentin Dupieux, un realitzador francès especialitzat en propostes surrealistes presidides per un humor negre i irreverent, simpàtiques, modestes i de durada prou racional (64 minuts, en aquest cas). Vaja, l'antítesi de Béla Tarr! 

El Yannick que dóna títol a la pel·lícula és un paio amb "problemes personals" que interromp un vodevil de tercera fila titulat "Le cocu" (el cornut) perquè l'obra li sembla infame i reclama el seu dret a passar una bona estona. Tot i que la seva actitud és pròpia d'un psicòpata, aconseguirà certa solidaritat dels espectadors, els del teatre i nosaltres mateixos. Confiem que no li surtin imitadors en la vida real, tot i que, de vegades, desitjaríem que passés alguna cosa semblant.

dissabte, 20 de gener del 2024

EL HÉROE ANDA SUELTO

En un post bastant extens sobre Peter Bogdanovich de gener del 2015, esmentàvem el seu salt a la direcció el 1968 amb "Targets", produïda per Roger Corman i titulada aquí "El héroe anda suelto". 

Tot i que, en la mateixa època, també va signar "Viaje al planeta de las mujeres prehistóricas", cal considerar "Targets" el seu primer títol personal. I molt. Es tracta d'un film inclassificable, barreja de thriller i referències cinèfiles. 

Bogdanovich, que també actua en el paper d'un jove realitzador, convoca Boris Karloff per fer d'ell mateix, o quasi: un actor en decadència que ofega en alcohol el seu desencís, preocupat perquè no entén Hollywood ni el món que l'envolta, ple de violència als carrers. Per donar-li la raó, assistim a la peripècia d'un jove bastant normal en aparença, molt afeccionat a les armes, que decideix provar punteria sobre els transeünts. 

L'home del rifle acaba disparant sobre els espectadors d'un drive-in on es projecta "El terror", film de Roger Corman amb Jack Nicholson i el mateix Karloff, qui tindrà ocasió d'actuar als dos costats de la pantalla.

divendres, 19 de gener del 2024

ARMONÍAS DE WERCKMEISTER

"Armonías de Werckmeister", dirigida el 2000 per l'hongarès Béla Tarr (va venir a presentar-la a la Filmoteca), adapta una novel·la de László Krasznahorkai i podria ser una preqüela d'"El caballo de Turín". No parla de l'apocalipsi, però, a través dels seus característics i hipnòtics travellings i plans-seqüència, mostra un escenari de violència i destrucció, que contempla amb mirada innocent un protagonista obsessionat amb el moviment dels planetes i, amb els seus ulls sense vida, la balena que un circ ha deixat a la plaça del poble.

dimarts, 16 de gener del 2024

LOS VERDES AÑOS

Dirigida per Paulo Rocha el 1963, "Los verdes años" és considerada una obra fonamental del cinema portuguès; i és també, en forma i contingut, exponent de les noves onades que van permetre reinventar el cinema europeu durant la prodigiosa dècada. 

La història d'un noi de camp que es trasllada a Lisboa per viure la transformació d'un país, i tal vegada prosperar -tot i que de moment es conforma a fer d'ajudant d'un ataconador-, esdevé un tema ja abordat per les cinematografies llatines: Itàlia, Espanya, sempre països en vies de desenvolupament, amb referències a Alemanya com a destí últim. Aquí, el pagès amb boina acostumava a assemblar-se a Alfredo Landa i el to era de comèdia, però "Los verdes años", amb les llargues passejades de la parella protagonista pels afores d'una ciutat en construcció i amb l'omnipresent música de guitarra de Carlos Paredes, és un fado, una tragèdia; el protagonista topa amb una porta que no sap obrir i amb una realitat clarament desigual que no acaba de comprendre; la seva resposta al desencís és abrupta i atàvica.

dilluns, 15 de gener del 2024

MI DOBLE EN LOS ALPES

Resulta que, entre dos títols tan notables com "El señor de la guerra" (1965) i "El planeta de los simios" (1968), Franklin J. Schaffner va signar una pel·lícula d'espies de qualitat més discutible; curiosa, si més no. Ens referim a "Mi doble en los Alpes" (1967). 

Yul Brinner fa el paper d'un espia americà a qui uns russos indesitjables fan viatjar als Alps austríacs (per què sempre Àustria?) amb intencions nefastes que tampoc no cal explicar, tot i que el títol ja avisa per on van els trets. L'estratagema per fer-lo anar a una estació d'esquí és radical: el seu fill, que viu a Europa no sabem ben bé per què, ha mort, possiblement assassinat, mentre esquiava. Brinner -potser perquè és un home molt dur, o perquè és incapaç d'actuar (*)- no sembla excessivament afectat per la tragèdia; fins i tot arribem a pensar que està més interessat a lligar-se la Britt Ekland mentre esquien per unes pistes molt rares (neu verge, no hi ha senyals). Tot plegat una mica estrany i ens temem que l'argument només és una excusa per mostrar paisatges nevats i espectaculars mansions a la muntanya on sempre hi ha festes amb gent guapa i whisky a l'abast. 

(*) Finalment, van trobar un paper a la mida de la seva capacitat expressiva a "Almas de metal" (1973), en què fa de robot.

dissabte, 13 de gener del 2024

CINEMA DE CAMPUS

En relació amb "Los que se quedan" (Alexander Payne, 2023), el meu bon amic Cinefília aporta en la seva acurada ressenya dues idees que voldria esmentar: d'una banda, la compara amb el film de losers més mític de la història, les "Vidas rebeldes" de John Huston; i, més endavant, diu que és l'antítesi d'"El club de los poetas muertos", la qual cosa m'ha semblat curiosa: imagino que ho diu perquè el protagonista del film d'en Payne (un excepcional Paul Giamatti) no és un professor (d'Història Antiga) gaire admirat pels seus alumnes, i encara menys pels seus col·legues; però sí que resulta incòmode en el rígid escenari, novament un internat de Nova Anglaterra per a nens rics; i l'acció se situa l'any 1971, una dècada més tard però també en un moment de canvis i amb la por dels trasllats a una escola militar o, en darrera instància, al Vietnam. 

I és que jo havia pensat en la conya de dir que "Los que se quedan", que narra les més aviat tristes vacances de Nadal de tres personatges que es queden sols en l'internat perquè no tenen on anar, era un encreuament entre "El club de los poetas muertos" i "El resplandor". 

Ara més seriosament, la referència als films de losers (perdedors) és prou encertada. Sense que això sigui cap novetat en la filmografia del director, ens presenta tres individus traumatitzats i arraconats per un sistema inclement, que acabaran agermanats i imposaran la seva dignitat sense tenir en compte les conseqüències: un professor aparentment misantrop, un alumne inadaptat i la cuinera negra que va perdre el seu fill al Vietnam perquè eren negres i no podien pagar la universitat i obtenir una pròrroga, a diferència de la resta d'alumnes, pijos racistes i malcriats. 

Nogensmenys, el film s'ubica clarament en el gènere que algú ha batejat com a "cinema de campus", perquè passa en un internat o en un entorn escolar o universitari, del qual en seria l'exemple més clar l'esmentada "El club de los poetas muertos", però també altres títols del cinema nord-americà, des de la primera meitat de "Conocimiento carnal" (curiosament, un film estrenat el 1971) a "La red social", passant per les aventures de Harry Potter, en clau fantàstica, o les moltes aproximacions en clau de comèdia grollera, a l'estil de "La revancha de los novatos", amb el denominador comú que relaten la lluita dels inadaptats (nerds) contra els guapos de la classe. Sense oblidar que el mateix Alexander Payne ja havia abordat el gènere a la brillant "Election" (1999). 

Malgrat la broma d'"El resplandor", "Los que se quedan" té el to habitual en les obres de Payne, una peculiar barreja de drama i comèdia. 

En canvi, "Saltburn" (Emerald Fennell, 2023), que ambienta la seva primera meitat a Oxford (ens traslladem al Regne Unit), i se centra en l'amistat improbable entre un estudiant raret i el més guapo i ric del campus, hereu d'una família impresentable que viu en un castell -el Saltburn del títol-, pertany al gènere de suspens, tot i que això només queda clar en el tram final, més efectista que convincent. Jo crec que no calia; la descripció -em temo que força realista- que fa la directora d'"Una joven prometedora" del classisme d'aquesta tropa d'energúmens ben plantats i millor vestits, que de grans s'emborratxaran amb en Boris Johnson, és prou terrorífica.

divendres, 12 de gener del 2024

LES PEL·LÍCULES DEL 2023 (I DEL 2022)

Com fa un parell d'anys, torno a fer trampa, ara per partida doble, i, aprofitant l'estrena de la pel·lícula d'en Bayona a Netflix i la d'en Kaurismäki al meu poble, he esperat uns dies a fer la llista de l'any passat. Continuen faltant títols rellevants, com la darrera d'Erice, però tampoc no puc treure una llista de (presumptes) millors pel·lícules quan ja estiguem a Setmana Santa. A més, sempre em queda el recurs de refer-la l'any que ve, com faré ara amb la del 2022, després de molt dubtar; però em semblava de justícia incloure un exemple magnífic de cinema diferent o d'equilibrar una balança molt dominada pel cinema espanyol. 

També vull aclarir que la llista d'enguany és bastant arbitrària i respon molt als meus gustos personals. Sortosament, hi havia on triar i cal fer menció de la caiguda de "Decision to Leave" per encabir la caiguda de les fulles a la tardor, les "Fallen Leaves" de Kaurismäki (un joc de paraules una mica estrany, ho reconec). 

 2023
1. LOS FABELMAN, de Steven Spielberg 

En quatre anys, només dos noms al primer lloc de la nostra llista: l'espanyol Rodrigo Sorogoyen i l'americà Steven Spielberg. "Los Fabelman" ens mostra un alter ego del jove Spielberg que descobreix la màgia del cinema i també algunes veritats incòmodes. Senzilla i sàvia. 

2. THE QUIET GIRL, de Colm Bairéad 

En un any en què no han faltat les grans produccions d'autor (que també enyoràvem) brillen amb llum pròpia petites històries commovedores, com la de la noia callada que protagonitza el primer títol parlat en gaèlic. 

3. LOS ASESINOS DE LA LUNA, de Martin Scorsese 

Scorsese, en plena forma tot i la seva ja avançada edat, ens explica el lamentable genocidi dels indis osage. En van tenir la culpa els americans, i de culpa ens torna a parlar el director, tot i que, en aquest cas, la redempció resultarà força complicada. El Globus d'Or que ha guanyat la protagonista femenina és totalment merescut. 

4. OPPENHEIMER, de Christopher Nolan 

Nolan signa un dels seus títols més complexos (que ja és dir). El seu treball, també triomfador als Globus d'Or (merescudíssim l'atorgat a Robert Downey Jr.), dignifica el sempre complicat gènere del biopic i transcendeix el retrat del creador de la bomba atòmica fent que ens interroguem sobre l'estupidesa humana (una paradoxa atès que al film apareix gent molt intel·ligent, o això sembla). 

5. FALLEN LEAVES, d'Aki Kaurismäki 

El realitzador finlandès aplica el seu peculiar estil (hieratisme, localitzacions atemporals i més aviat tristes, estudiada paleta de colors) a una història d'amor amb molts entrebancs entre un jove una mica dipsòman i una noia tan solitària com ell (atenció a la metafòrica crossa del final); el vent que fa desaparèixer un paper amb un telèfon és una de tantes dificultats, metàfora (una altra) de problemes més generalitzats, com la manca de diners i d'una feina estable. Però "Fallen Leaves" és un conte, i la dignitat i la solidaritat d'alguns s'imposarà en una societat de llops en què la guerra d'Ucraïna, present en les emissions radiofòniques, només és un símptoma. Kaurismäki aprofita un esquema molt senzill per introduir notes d'humor en un panorama més aviat fosc i referències cinèfiles que van de Godard a Chaplin passant per les pel·lícules del seu amic americà Jim Jarmusch. 

6. LA SOCIEDAD DE LA NIEVE, de J.A. Bayona 

Impecable reconstrucció de l'accident d'avió en què els supervivents, la majoria joves components d'un equip de rugbi, van haver de sobreviure perduts als Andes en condicions terribles. El realitzador fonamenta la seva versió en la fisicitat dels actes, posant de relleu, al mateix temps, l'esperit de grup. 

7.  ANATOMÍA DE UNA CAÍDA, de Justine Triet 

El judici que intenta aclarir si el marit de la protagonista es va suïcidar o va ser assassinat també servirà per revelar els problemes existencials d'una parella en crisi. Una proposta original que va merèixer la Palma d'Or al Festival de Cannes. 

8. TÁR, de Todd Field 

Cate Blanchett interpreta a una directora d'orquestra tan genial com antipàtica arrossegada a un malson a causa de la cultura de la cancel·lació, molt de moda en aquests temps que corren. 

9. SABEN AQUELL, de David Trueba 

La commovedora història de l'Eugenio (l'humorista) i la Conchita, narrada amb gran sensibilitat pel petit dels Trueba i interpretada meravellosament per David Verdaguer i Carolina Yuste. Em semblava obligat posar-la a la llista. 

10. JOHN WICK 4, de Chad Stahelski 

Com també em semblava obligat incloure el film d'acció més desprejudiciat, més brillant i més divertit d'aquesta i moltes temporades. És tan excessiu que serà irrepetible. 

 2022
1. AS BESTAS, de Rodrigo Sorogoyen 

Un drama rural intens però contingut. Sorogoyen aconsegueix una narració absorbent i equilibrada, en què l'horror de tot plegat no impedeix que coneguem les raons dels implicats. 

2. ALCARRÀS, de Carla Simón 

Un altre drama rural, no tan excessiu, però profund i força proper. Aquí, també, tothom té les seves raons. 

3. PETITE MAMAN, de Céline Sciamma 

Un títol insòlit al voltant d'una nena i una amiga especial que juguen al bosc. Fantasia i poesia sense subratllats innecessaris. 

4. MANTÍCORA, de Carlos Vermut 

Com "As bestas", "Mantícora" parla de monstres quotidians. També coneixerem les seves raons. Barreja de tendresa i humor negre en una nova demostració del talent de Carlos Vermut. 

5. VORTEX, de Gaspar Noé 

Un drama aspre sobre l'Alzheimer (metàfora de la incomunicació?) i la inexorabilitat de la mort. Noé es mostra més sobri i equilibrat que en films anteriors sense renunciar a certa experimentació, en aquest cas traient molt partit de la pantalla dividida. 

6. PARÍS, DISTRITO 13, de Jacques Audiard 

Audiard mostra els sentiments d'una colla de personatges de la banlieue parisenca, que podria ser qualsevol altra ciutat del món, no endebades es basa en una novel·la gràfica del nord-americà Adrian Tomine (amb guió de la Céline Sciamma). 

7. DRIVE MY CAR, de Ryusuke Hamaguchi 

Adaptació d'un relat curt d'Haruki Murakami, que el film amplia afegint silencis i referències al teatre. Però no patiu, que no falten les confessions i el to inconfusible del gran escriptor japonès. 

8. AFTERSUN, de Charlotte Wells 

Un pare divorciat i la seva filla són de vacances en un resort una mica tronat, a Turquia. El to contemplatiu d'una molt intel·ligent posada en escena filtra però no impedeix que aflorin les emocions i certa angoixa existencial. 

9. CRÓNICA DE UN AMOR EFÍMERO, d'Emmanuel Mouret 

Una comèdia sobre les relacions de parella que recorda Woody Allen només perquè el protagonista és insegur i, de vegades, xerra més del compte. Mouret té el seu estil i es revela com un cineasta tan sensible com rigorós en la posada en escena. 

10. LA ABUELA, de Paco Plaza 

Si Céline Sciamma apareix en aquesta llista com a directora i també com a guionista, passa el mateix amb Carlos Vermut, que aplica el seu humor negre i les seves obsessions a un film d'horror poc convencional.

diumenge, 7 de gener del 2024

LA SOCIEDAD DE LA NIEVE

Semblava que "La sociedad de la nieve" (2023), sobre la tragèdia dels joves uruguaians perduts als Andes després que el seu avió s'estavellés, tragèdia que contenia serioses implicacions ètiques pels mètodes emprats per a sobreviure, podria ser una reedició del plantejament de "Lo imposible" (2012): una catàstrofe coneguda, amb una escena espectacular en l'inici (del tsunami a l'accident d'avió) i la lluita per sobreviure després, més una possible pornografia dels sentiments. 

Però, com els herois dels Andes, J. A. Bayona planta cara al perill i sobreviu al risc de repetir-se o d'excedir-se, fins i tot del gore a què també es prestava la història. "La sociedad de la nieve" és superior a "Viven", dirigida per Frank Marshall el 1993; ben realitzada, ben estructurada, duríssima perquè no eludeix gaires detalls de la cruel experiència, però també una mostra de la fe en les persones i, per extensió, una història d'esperança. Si la pel·lícula nord-americana posava en relleu les capacitats individuals dels implicats (un punt de vista molt anglosaxó i a la manera de Hollywood), Bayona aporta una visió més llatina i es preocupa en tot moment -des del títol- de remarcar que la salvació dels sobrevivents a la catàstrofe va ser obra del grup, de la solidaritat. 

En la seqüència inicial, els protagonistes, integrants d'un equip de rugbi, es queixen que un d'ells no ha passat la pilota quan calia. Però el mateix noi que no passava la pilota ho farà tot pels altres quan són a la muntanya. I els joves catòlics superaran els seus obvis prejudicis. I és que, com diu un dels personatges, Déu no existeix més enllà del fusellatge que el protegeix del fred, i sí en les mans de qui li cura les ferides, en el rostre del company que li somriu i l'anima. I el narrador no està tan preocupat perquè se li està infectant la ferida a les cames com pel fet de no poder col·laborar; però el seu relat romandrà en la memòria, també col·lectiva, certificada per les fotografies dels supervivents esperant un miracle al costat de les restes de l'avió.

dilluns, 1 de gener del 2024

LOS DEMONIOS

Ken Russell reitera el seu estil hiperbòlic a "Los demonios" (1971). 

Si a "La pasión de vivir" tornava a treballar amb la protagonista de "Women in Love", en aquest títol es retroba amb Oliver Reed, en el paper del seductor Urbain Grandier, capellà del poble francès de Loudun, víctima de la seva lubricitat, però també d'un seguit de circumstàncies desafortunades, des de la bogeria d'una colla de monges reprimides sexualment fins al conflicte amb el cardenal Richelieu, a qui no interessa la relativa independència a què aspira la vila esmentada, residu feudal que convé neutralitzar després de la victòria sobre els hugonots. 

Les muralles de Loudun, que els sequaços de Richelieu aspiren a enderrocar, formen part d'una atrevida escenografia a càrrec de Derek Jarman, un punt a favor d'un dels títols més controvertits de Russell, basat en el pur excés, amb tota mena d'escenes d'impacte que van propiciar la intervenció de la censura, si més no justificades en bona part per la crua realitat dels fets que narra: el vergonyant i insòlit procés de bruixeria i l'exorcisme practicat a les monges i a la després santificada Mare Joana dels Àngels (Vanessa Redgrave). Russell no estalvia res: masturbacions amb l'ajuda de figures de Jesucrist, orgies, tortures inquisitorials de tota mena... Què voleu? Eren els primers setanta!