BALA PERDIDA

Si l'excés de pretensions llasta molts títols de la filmografia de Darren Aronofsky, no podem dir el mateix de "Bala perdida" (2025), un thriller que sorprèn per la superficialitat d'una trama hiperviolenta, amb protagonista antiheroic (Austin Butler) i secundaris peculiars (menció especial per als gàngsters jueus), una mica en la línia de Guy Ritchie, amb alguns moviments de càmera espectaculars i unes quantes situacions grotesques. 

Resulta entretinguda, si més no, i demostra que Aronofsky és un realitzador eclèctic, procliu a influències que poden venir de la sèrie B més irrellevant.

LA BALLENA

A "La ballena", Darren Aronofsky recupera un registre intimista en què sembla sentir-se còmode malgrat les vel·leïtats espectaculars que sovintegen en la seva filmografia ("Noé", per exemple). També ofereix una gran oportunitat a una estrella en hores baixes, com va fer amb Mickey Rourke a "El luchador"; aquí es tracta de Brendan Fraser, abans especialitzat en action movies infantilitzades, afectat després per una depressió, ara redimit en el paper molt oscaritzable d'un professor de literatura homosexual que té alguns problemes de sobrepès... no menors, en realitat; el doble sentit del títol pot semblar obvi, però també es refereix a una crítica de la novel·la Moby Dick que el protagonista llegeix com un mantra i que trobarà sentit en un final bastant memorable després de dues hores de confessions, traumes familiars i les referències religioses habituals en la filmografia del realitzador.

MADRE!

A "Madre!" (2017) Aronofsky recupera l'opció estilística de "Cisne negro" (llargs plans-seqüència amb la càmera enganxada al clatell de la protagonista -Jennifer Lawrence-) i la re-lectura del Gènesi com havia fet a "Noé", ara en clau més metafòrica.

Si "Cisne negro" rebia les influències de De Palma i Dario Argento, "Madre!" ens remet a les epopeies claustrofòbiques de Polanski i alguns moments del film recorden "La semilla del diablo" o "El quimérico inquilino". Tot i que l'escriptor en hores baixes (Javier Bardem) i la seva jove esposa (Lawrence) viuen en una casa isolada; no tenen veïns però tant se val: la llar es veurà progressivament violentada per uns visitants tan incòmodes com maleducats. El suspens deriva cap a un final apocalíptic que pretén impactar l'espectador però més aviat aclapara. Com passa a bona part de la filmografia del director, les referències religioses i pretensions al·legòriques, més aviat ridícules en darrera instància, arruïnen allò que podria haver estat una sèrie B entretinguda, fins i tot una reflexió interessant sobre el procés de creació, de la mateixa manera que els forasters arruïnen la casa en què la protagonista ha dipositat tot el seu amor.

NOÉ

El darrer treball de Darren Aronofsky narra la història de Noè; ja sabeu, aquell senyor que va rebre de Deú l'encàrrec de construir una arca per salvar-se a si mateix, a la seva família i a una parella d'animals de cada espècie, mentre el Creador es dedicava a fer neteja amb un diluvi.

La visió del director pot donar pàbul als creacionistes, i alhora pot molestar-los en dotar el film d'una atmosfera fantàstica i un clar missatge ecologista. Tot plegat resulta força discutible i voreja el ridícul amb els àngels caiguts convertits en monstres de pedra com el de "La historia interminable" o les aparicions d'Anthony Hopkins exercint de Matusalem dotat de poders màgics. Però després de l'escena obligada de la catàstrofe de dimensions bíbliques -mai millor dit-, quan l'acció se centra en els escassos sobrevivents i en els dilemes morals d'un Noè obligat a una tasca poc agraïda, la sobrietat de la posada en escena i l'excel·lent treball dels protagonistes (Russell Crowe, Jennifer Connely, Emma Watson) eleven el nivell i salven el film del naufragi -també mai millor dit-.

DARREN ARONOFSKY

"La pianista" em va recordar una mica "Cisne negro", la pel·lícula de Darren Aronofsky. En ambdues, la protagonista està boja, té una mare dominant, conrea una modalitat artística en un entorn molt competitiu i s'autolesiona.

No pretenc acusar Aronofsky de plagi i "Cisne negro" té la seva gràcia, tot i que ja vaig advertir en el seu moment que la trobava un pèl sobrevalorada. En realitat, el comentari em serveix d'excusa per fer un repàs a la seva filmografia, que he pogut completar darrerament, amb l'ajuda inestimable del Gerard (gràcies, Gerard!).

"Pi, fe en el caos" (1998) també la trobo sobrevalorada. La posada en escena és desassossegadora gràcies a una fotografia en blanc i negre una mica cremada, els objectius angulars i un estil nerviós basat en el moviment continu de la càmera i la reiteració de gestos i de sons (el treball sobre la banda sonora en els films d'Aronofsky és força interessant); però aquesta estètica presumptament avantguardista està al servei d'una anècdota argumental (el misteri al voltant d'una seqüència numèrica) curiosa però insuficient per a un llargmetratge. Tot plegat, molt pretensiós. Si més no, el film va gaudir d'un prestigi notable i molts van saludar l'arribada d'un nou autor.

A "Réquiem por un sueño" (2000), trobem les mateixes virtuts (la repetició com a figura d'estil) i els mateixos defectes (la voluntat d'impactar a qualsevol preu), però resulta finalment un títol molt més interessant, sobretot per la manera com vincula les addiccions dels protagonistes a la influència d'una societat mediocre i alienadora, que no dubta a destruir els seus individus. Ellen Burstyn va merèixer una nominació a l'Òscar pel seu paper de vídua solitària addicta a la televisió escombraria i a les amfetamines.

"La fuente de la vida" (2006) té un estil més reposat però resulta pretensiosa i inútil en la seva barreja de ciència-ficció, melodrama i metafísica new age, malgrat les interpretacions esforçades de Hugh Jackman i Rachel Weisz.

"El luchador" és, sens dubte, el seu millor treball; Aronofsky aprèn dels seus errors i assoleix la transcendència a través de la modèstia. Llàstima que el seu últim projecte ("Noah"), sobre Noè i la seva Arca, amb el protagonisme de Russel Crowe, no apunti precisament en aquesta direcció.

CISNE NEGRO

Si penseu que la vostra feina és estressant, espereu a veure com pateixen les ballarines de dansa clàssica que aspiren a actuar al Metropolitan Opera House.

Si -com li passa a Natalie Portman -Nina- tens una mare castradora que sembla una versió pija de la de "Carrie" i un director insofrible com tots els genis que et postula per encapçalar el cartell d'"El llac dels cignes" de Txaikovski en el doble paper de cigne blanc i cigne negre, tens bastants números per patir un desequilibri emocional de conseqüències imprevisibles.

"Cisne negro" té punts en comú evidents amb els anteriors treballs de Darren Aronofsky i, particularment, amb "El luchador": un protagonista dedicat en cos i ànima a la seva feina, el retrat amb pretensions documentals d'un ambient o d'un espectacle, la filmació amb la càmera enganxada al clatell del personatge perquè vegem el món amb els seus ulls... No obstant això, aquest títol ha generat una rebuda aclaparadora, una recaptació de 100 milions de dòlars als Estats Units, i una encesa polèmica entre crítics i cinèfils, ràpidament dividits entre els qui la consideren una obra mestra i els detractors que la qualifiquen d'efectista i tramposa. Crec que bona part de l'admiració generada pel film es deu al vernís intel·lectual que li confereix la ubicació de la trama en l'univers minoritari de la dansa clàssica, i la interpretació certament memorable de Natalie Portman (sense desmerèixer la resta d'actors: Vincent Cassel, Barbara Hershey, Mila Kunis, Winona Ryder); però "Cisne negro", diguem-ho clarament, és una sèrie B amb ínfules, un film de gènere que beu de Hitchcock però també de De Palma i, sobretot, de Dario Argento i els seus giallos. No vull semblar pejoratiu: és una pel·lícula brillant i molt entretinguda; però no la vegeu com allò que no és o la vostra percepció acabarà tan alterada com la de la protagonista.

EL LUCHADOR

Pot sorprendre d'entrada que el director de títols tan aparentment profunds com "Pi" o "La fuente de la vida", s'ocupi ara d'una pel.lícula sobre un lluitador de wrestling.

Però resulta que "El luchador", que sens dubte és una pel.lícula intensa emocionalment i beneficiada per la idònia interpretació de Mickey Rourke, és també un manifest gairebé metafísic que parla del pas del temps, de com el valor d'una vida pot condensar-se en un únic moment de glòria i de l'ambició de recuperar aquest moment; en el cas de Randy "The Ram", el moment en què s'alça dret a les cordes del quadrilàter per saltar sobre "The Ayatollah".