diumenge, 28 de novembre del 2021

HISTORIAS PARA NO DORMIR

Va ser cap al 2005 que algú va tenir la idea de reunir uns quants realitzadors bregats en el gènere fantàstic per crear capítols nous que homenatgessin la mítica sèrie dels anys seixanta "Historias para no dormir", de Narciso Ibáñez Serrador. "Películas para no dormir" reunia els noms d'Álex de la Iglesia (vam comentar el cas i el seu episodi en un post del 2013), Jaume Balagueró, Mateo Gil, Enrique Urbizu, Paco Plaza i el mateix Chicho. Tot i el nivell dels realitzadors, l'experiència no va tenir èxit, la qual cosa no vull atribuir a la qualitat dels episodis (he vist els signats per De la Iglesia i Balagueró i són excel·lents, sobretot el segon). 

Com sigui, l'experiment s'ha repetit ara amb la diferència que els episodis nous (que poden veure's a Amazon Prime) s'inspiren en alguns dels ideats al seu moment pel gran Ibáñez Serrador: 

"La broma", de Rodrigo Cortés

El més fluix dels quatre episodis. Correcte però irrellevant. No hi ajuda la dicció poc intel·ligible d'un molt sobreactuat Eduard Fernández. La història original era enginyosa, tot i que més apta per a la senzilla innocència que permetia la jove televisió dels seixanta; però els canvis introduïts en la trama no la fan pas millor, la veritat sigui dita. 

"El doble", de Rodrigo Sorogoyen 

Sorogoyen torna a treballar amb Vicky Luengo després de la magnífica "Antidisturbios", l'ajunta amb l'ubic David Verdaguer i signa l'episodi més sofisticat i més elegant visualment, una distopia en què la gent adquireix dobles de si mateixos per estalviar-se feina o problemes matrimonials. La tècnica ha evolucionat, tot és més còmode i més asèptic, però la gent encara duu mascareta i s'ha de confinar de tant en tant. 

"Freddy", de Paco Plaza 

L'homenatge de Paco Plaza al genial episodi dirigit per Narciso Ibáñez Serrador ens condueix, en un intel·ligent exercici metalingüístic, al seu hipotètic rodatge; Carlos Santos convertit en un sòsia de Chicho dirigeix un actor en hores baixes que interpreta al ventríloc dominat pel seu titella. El viatge a l'any 1982 permet a Paco Plaza un joc iconogràfic similar al de "Verónica", complementat per l'adopció alegre -però respectuosa- de les formes del giallo

"El asfalto", de Paula Ortiz 

 A diferència dels casos ja esmentats, no coneixia l'obra anterior d'aquesta directora, malgrat que "La novia" (2014) va gaudir d'un èxit notable. I, francament, caldrà seguir-li la pista. Paula Ortiz, que s'enfrontava a un repte molt difícil atesa la genial simplicitat d'un dels episodis més notables de la sèrie original, aconsegueix fer-ne una versió actualitzada sense trair-ne l'esperit; la idea de convertir el protagonista atrapat per l'asfalt en un repartidor de menjar a domicili esdevé idònia, i Dani Rovira s'adapta molt bé al seu rol de persona insignificant enmig d'una societat insolidària.

divendres, 26 de novembre del 2021

LAS LEYES DE LA FRONTERA

Després de la relliscada de "Yucatán" (2018), Daniel Monzón torna al thriller tot adaptant una novel·la de Javier Cercas; "Las leyes de la frontera" (2021), ambientada l'any 1978, li permet recuperar el cinema quinqui i jugar amb la nostàlgia d'una època perduda per sempre; no ens referim solament a l'adolescència que rememora el protagonista en un flash-back cap al seu passat de delinqüent, sinó a les postals baby-boomers que constitueixen la raó de ser d'un film en què els atracaments són només un adorn: les sales de jocs amb les màquines de matar marcians, els televisors en blanc i negre, la frontera invisible que separa els xarnegos i els catalans, un barri xinès que té poc a veure amb l'ambient turístic i pijo-progre que presenta en l'actualitat el nucli antic de Girona, les discoteques i les cançons de l'època, els hippies drogant-se a les platges de la Costa Brava. 

Malgrat el renom de l'autor de l'original literari o la participació de Jorge Guerricaechevarría, el llibret no és gaire original més enllà del concepte que suggereix el seu títol: la frontera que separa els qui tenen un futur dels qui no en tenen cap, representada pel pont que uneix el barri xinès amb la ciutat moderna (molt oportunament, el clímax de la història també succeeix en un pont). Però l'atractiu del darrer film de Monzón resideix en la seva passió, en la fascinació d'una història d'amistat entre personatges quasi tan antagònics com ho eren els protagonistes de "Celda 211" o "El Niño", i la història d'amor a tres bandes que té en el seu vèrtex a la Tere (impressionant Begoña Vargas); com podríem no enamorar-nos d'ella quan l'observem ballant a un pas de la ingravidesa amb música de Las Grecas ("Te estoy amando locamente")?

 

dissabte, 20 de novembre del 2021

CARTA A TRES ESPOSAS

A "Carta a tres esposas" (1949), Joseph L. Mankiewicz ja recorre al flash-back, recurs narratiu que fonamentarà la posterior i magistral "Eva al desnudo". De fet, tres són els flaixbacs en què les protagonistes repassen les circumstàncies dels seus matrimonis respectius i els perills latents, a partir de la revelació d'un personatge també femení i de forta personalitat a qui, en canvi, mai no veurem en pantalla (com la "Rebeca" de Hitchcock?). 

Com en els seus millors treballs, Mankiewicz, autor també del llibret, descriu molt bé els personatges, però es mostra encara més hàbil -i més immisericorde- quan denuncia les mancances de l'american way of life situant l'acció en una població petita i benestant en què tothom es coneix i on manen les aparences, i l'afany d'ostentació i esperit liberal exhibits a les festes al Country Club no poden ocultar el provincianisme i la mediocritat intel·lectual de la majoria dels llogarencs.

divendres, 19 de novembre del 2021

LA CRÓNICA FRANCESA

Semblava difícil que l'estil cartesià, ja inconfusible, de Wes Anderson pogués sublimar-se, anar una mica més enllà. No obstant això, ho aconsegueix amb "La crónica francesa", film de caràcter episòdic en què cada capítol representa una secció de la revista que uns nord-americans -capitanejats per l'inevitable Bill Murray- editen a França, en la imaginària ciutat d'Ennui, que s'assembla molt a un París etern, com el que apareixia a "Mon oncle", de Tati, títol homenatjat explícitament. Tots els actors (els de sempre i algun més en un repartiment d'autèntic luxe) subactuen o sobreactuen; la informació -rellevant o irrellevant, tant-se-val- que transmeten imatges, decorats (s'hi deuen haver gastat una fortuna), diàlegs i veus en off resulta aclaparadora; les estructures de caixes xineses, les composicions simètriques, el caràcter surrealista de les situacions, els interludis en blanc i negre o els fragments en animació, componen una obra quasi esgotadora, en tot moment fascinant. Wes Anderson en estat pur, creador d'un univers personalíssim que, curiosament, s'inspira en personatges i publicacions ben reals, que ens apropen a una imatge idealitzada de l'Europa del segle XX, secretament admirada pels americans. L'episodi del maig (març en la pel·lícula) del 68 és el més agraït en una obra sens dubte brillant però que demana certa complicitat en l'espectador (aviso).

dimecres, 17 de novembre del 2021

LA MÁSCARA DEL DEMONIO

Tot i que ja tenia certa experiència rere la càmera, "La máscara del demonio" (1960) és la primera pel·lícula que Mario Bava signa amb el seu nom. 

Es tracta d'un relat gòtic amb bruixes, malediccions, criptes i vampirs, protagonitzat per Barbara Steele, actriu anglesa de bellesa enigmàtica. Les seves aparicions i la fotografia expressionista confereixen al film una forta personalitat, tot i que és palesa la voluntat d'aprofitar l'èxit recent del "Drácula" de Terence Fisher. Un parell d'anys després, Mario Bava inventaria el giallo, i es consolidaria com el nom més important del cinema fantàstic a la italiana.

diumenge, 14 de novembre del 2021

EL BUEN PATRÓN

Ja vaig dir que tant "Un día perfecto" (2015) com "Amador" (2010) em semblaven títols estimables malgrat la fredor amb què van ser rebuts per la crítica, per no dir acarnissament. No puc jutjar "Loving Pablo" (2017), que no he vist, però sembla evident que Fernando León de Aranoa ha recuperat amb "El buen patrón" el favor de crítica i públic que no rebia des de "Los lunes al sol", del 2002. En aquella, Javier Bardem tenia un paper important en un repartiment coral; aquí és el protagonista absolut (sense desmerèixer el treball -excel·lent- de tots els secundaris), fent un personatge diametralment oposat. 

Julio Blanco (Bardem) és ara un empresari de segona generació, aparentment afable i paternal, simpàtic, gairebé tendre, finalment revelat com un manipulador sense cap mena d'escrúpol. La seva peripècia se'ns narra en un to de comèdia negra que director i intèrpret condueixen admirablement fins a una conclusió demolidora; l'al·legoria de les balances que fabriquen a Cal Blanco pot ser òbvia, com algunes de les solucions dramàtiques, però resulta tanmateix prou eficaç. I el més trist és que de personatges com aquest n'està ple en un món en què prevalen el pragmatisme i l'ànsia de poder, com ho prova el fet que ningú no gosi plantar cara als empresaris del gas i del petroli que continuaran destruint el planeta malgrat els discursos buits a Glasgow.

dissabte, 13 de novembre del 2021

NUNCA, CASI NUNCA, A VECES, SIEMPRE

El dret a l'avortament és un tema sempre actual. Aquest film indie dirigit per Eliza Hittman el 2020 l'aborda amb naturalitat a través de la peripècia de dues amigues adolescents que, sense calés i sense dir-ho a casa, han de viatjar de Pennsilvània a Nova York perquè una d'elles pugui interrompre el seu embaràs. Una epopeia en petit format, empàtica i conseqüent.

dilluns, 8 de novembre del 2021

EL ÚLTIMO DUELO

Si "El último duelo" hagués de ser la darrera pel·lícula dirigida pel veterà Ridley Scott (no ho serà, ja té acabada la següent), es tancaria el cercle iniciat amb el seu primer llargmetratge, "Los duelistas", del 1977. 

En aquest cas, viatja a l'Edat Mitjana, com ja havia fet a "El reino de los cielos" o "Robin Hood", tot i que l'acció, que se centra en el darrer combat a mort documentat a França i els fets que el motivaren, transcorre entre el 1370 i el 1386, quan la pesta negra ja havia fet estralls i, malgrat que la Guerra dels Cent Anys continuava, el sistema feudal s'encaminava cap a la seva desaparició. Precisament, els problemes econòmics de bona part dels terratinents estarien en l'origen de la disputa entre Jean de Carrouges (Matt Damon) i Jacques Le Gris (Adam Driver), tot i que el motiu immediat del seu enfrontament a mort fou la presumpta violació a càrrec del segon de l'esposa del primer (Jodie Comer).

Els guionistes (els mateixos Damon i Aflleck, en companyia de Nicole Holofcener) i el director, advertint la similitud d'una trama triangular amb violació inclosa, estructuren el relat a la manera del "Rashomon" de Kurosawa. La història és explicada fins a tres vegades, des dels punts de vista dels seus protagonistes. Aquesta elecció permet introduir matisos força valuosos però no estic segur que fos la millor manera d'encarar la proposta, ja que afecta el ritme d'un argument que, tot i les seves implicacions, remet als films d'aventures tradicionals, que acostumaven a tenir un metratge més moderat que les dues hores i mitja d'"El último duelo"; d'altra banda, en el film de Kurosawa (que no arribava a l'hora i mitja de durada), la superposició dels relats posava de manifest la seva ambigüitat, mentre que, en el treball de Scott, almenys una de les versions és la veritat sense matisos; les altres dues, les dels homes, reflecteixen els seus prejudicis en una societat en què les dones eren poc més que objectes al servei de les seves famílies, els seus marits i els seus admiradors. De fet, és una obvietat que el film de Scott, basat en la documentada novel·la d'Eric Jager, fa servir el passat per abordar temes de molta actualitat, com ho són per desgràcia les agressions sexuals (la darrera i més comentada, va tenir lloc al meu poble durant la Castanyada). 

Com sigui, ens trobem davant d'un títol bastant imponent, magníficament ambientat i fotografiat i també prou ben interpretat tant pels dos duelistes com per Jodie Comer o per Ben Affleck, qui es reserva el personatge del lúbric comte d'Alençon.

diumenge, 7 de novembre del 2021

A TODO TREN. DESTINO ASTURIAS

Novament inspirant-se en un film estranger (en aquest cas, la francesa "Attention au départ"), Santiago Segura signa un altre treball per a tots els públics, intranscendent i previsible però en conjunt simpàtic, fins i tot divertit. Com en els films de "Torrente", els companys de viatge -mai millor dit- són força pintorescos: Florentino Fernández, Joaquín Reyes, "El Cejas" -conegut a Instagram- o el monologuista David Guapo, protagonista del millor acudit (cal esperar als títols de crèdit finals).

divendres, 5 de novembre del 2021

TÚ Y YO

Leo McCarey reversionava el 1957 el seu film del 1939 "Love Affair" (*) substituint Irenne Dunne i Charles Boyer per Deborah Kerr i Cary Grant. 

El film comença com una comèdia romàntica i deriva cap al melodrama, amb algun interludi musical; que la trama sigui excessiva no impedeix que es tracti d'un títol magnífic, gràcies al carisma i la convicció dels intèrprets i a una posada en escena elegant i delicada. El petó que no veiem a la coberta del vaixell o la imatge de l'Empire State Building reflectida a la finestra de la protagonista femenina que espera, si tot va bé, un retrobament al cap de sis mesos al mirador de l'emblemàtic gratacel, són exemples de la subtilesa de la direcció de McCarey, qui havia començat fent cinema silent i es mostrava prou inspirat al final de la seva carrera. 

(*) Els títols originals són "Love Affair" en el cas de la primera versió i "An Affair to Remember" en el cas de la segona, aquí comentada. La història va tenir dos remakes relativament recents que, curiosament, també alternaven ambdós títols, almenys en la versió espanyola: "Algo para recordar", dirigida per Nora Ephron el 1993, amb Tom Hanks i Meg Ryan, i "Un asunto de amor", signada un any després per Glenn Gordon Caron, amb Warren Beatty i Annette Bening. La màgia es va perdre pel camí.

dilluns, 1 de novembre del 2021

MADRES PARALELAS

Ara sí, parlarem de les "Madres paralelas", darrer treball de Pedro Almodóvar. 

Com el títol adverteix, parla de mares i de les seves filles i se centra en la relació entre els personatges interpretats (amb convicció) per Penélope Cruz i Milena Smit, una relació marcada per la tragèdia i traïda per la impostura. 

El director té traça quan treballa la tragèdia i el melodrama i les escenes entre les dues actrius es troben entre el millor de la seva filmografia. Però la impostura que vertebra el relat sembla preocupar al director a nivell més personal i l'esforç per integrar -amb calçador- les referències a la Memòria Històrica, l'afany de demostrar que ell -a diferència del personatge "apolític" interpretat per la "pija" Aitana Sánchez-Gijón- és un artista d'esquerres, acaba perjudicant una història que ja era prou íntima i alhora universal. La referència a García Lorca sembla obligada en un film que parla de fosses comunes i justifica la inclusió d'un monòleg teatral (de "Doña Rosita la soltera") dels que tant li agraden al director (vegeu l'anterior projecte "La voz humana"), però el moment del transsexual celebrant ser portada d'una revista femenina o el final amb els familiars dels desapareguts avançant triomfalment cap a la càmera com en un quadre del realisme soviètic s'assemblen perillosament a un espot publicitari. 

Completen el film arguments ja tòpics en el cinema d'un realitzador sens dubte competent però amb tendència a repetir-se: un personatge masculí sense entitat que només està al servei de la protagonista -la deixa embarassada, l'ajuda a desenterrar els avantpassats-, una Rossy de Palma secretament enamorada de la Pé, un viatge a l'Espanya rural presidit per clàssics gastronòmics, de la truita de patates a les torrijas.