CORAZONES INDOMABLES

El 1939, John Ford va dirigir "Corazones indomables", un títol en clau d'aventures en què aborda la Guerra de la Independència americana. 

Els protagonistes són la improbable parella formada per en Gil (Henry Fonda) i la Lana (Claudette Colbert); ella és una noia de bona família que viu molt tranquil·la a Albany quan ell l'enreda perquè es casin i la porta a viure a una cabana enmig d'uns boscos molt fotogènics però plens d'indis no gaire simpàtics; quan els nadius s'alien amb els anglesos per lluitar contra els colons, les coses es compliquen, i encara sort que, prop de casa seva, hi ha un fort que s'assembla molt a altres que anirem trobant al llarg de la filmografia del director, on als homes els agrada beure i ballar però també són valents quan cal. 

El film voreja el melodrama i no és el més memorable d'un director que ja havia signat "La diligencia" el mateix any i estava a punt de fer "Las uvas de la ira", però conté els elements habituals al seu cinema: el sentit de l'humor que presideix el retrat dels personatges secundaris i que alterna amb moments de gran dramatisme; l'accent en la comunitat que atorga sentit a la lluita individual i que se celebra a si mateixa amb balls i litúrgies.

AIR

Després de la patinada de "Vivir de noche", Ben Affleck recupera a "AIR" (2023) la fórmula que tan bé li va funcionar a "Argo": una epopeia americana, un cas real amb final conegut. I, del món de la política, ens trasllada al de l'esport (el bàsquet), per explicar com s'ho va fer un executiu grassonet (l'amic Matt Damon) per aconseguir que el rookie Michael Jordan acceptés lluir les sabatilles de Nike quan aquesta marca encara no gaudia del seu prestigi actual i Converse i Adidas li passaven la mà per la cara. 

La pel·lícula no està malament gràcies als diàlegs i al retrat dels personatges; però he tingut la sensació que això ja m'ho han explicat mil i una vegades. En un registre similar, em va agradar més "Le Mans '66", de James Mangold (ara responsable del darrer Indiana Jones). També hi sortia Matt Damon.

EL SILENCIO DE UN HOMBRE

No podíem acabar aquest breu recorregut per l'obra de Melville sense referir-nos al seu film més emblemàtic. "El silencio de un hombre" (1967) té un títol espanyol descriptiu, ja que el protagonista parla més aviat poc, i un títol original més revelador pel que fa a les seves intencions: "Le samouraï". En l'inici del film, un rètol esmenta un fragment del Bushido, segons el qual la solitud del samurai és només comparable a la del tigre a la jungla. 

Jef Costello (Alain Delon) viu en la més absoluta austeritat, amb l'única companyia d'un canari. Una gavardina, un barret i una pistola el converteixen en una ombra quan surt a fer un encàrrec, és a dir un assassinat, que endevinem és el seu ofici. Compleix amb eficàcia, esquiva el setge d'un comissari tan tossut com ho són tots els policies melvillians, però no pot evitar la traïció dels mateixos que li han encomanat la feina. El seu codi d'honor s'imposa fins a les últimes conseqüències. 

Les accions executades amb freda precisió sense necessitat de paraules (o només les justes), les anades i vingudes pels escenaris ideals del director (night-clubs, carrers de París, racons de l'extraradi), les pistoles i la sensació constant d'amenaça, les relacions sense futur amb amants i conegudes, una persecució al metro, una fugida cap a un destí tràgic. Tot això conté el primer film en color de Jean-Pierre Melville, estilitzat però no desequilibrat, mostra perfecta de cinema negre minimalista i existencial.

HASTA EL ÚLTIMO ALIENTO

"Hasta el último aliento" (1966) és, sens dubte, una de les obres mestres de Jean-Pierre Melville. A través d'una narració que avança de manera tan implacable com els mètodes dels seus personatges, se centra en la figura d'en Gustave (Lino Ventura), qui fuig de la presó i, tot seguit, s'involucra en un robatori per obtenir els diners que li calen per desaparèixer. 

És eficaç i és llest però trobarà molts obstacles en un camí que endevinem només pot conduir al desastre: un antic amor, uns socis perillosos i uns policies capaços de qualsevol treta per aconseguir una confessió. A Gustave no se li posa cap pedra al fetge per haver de matar algú, però es torna boig quan el fan passar per delator perquè, com a bon personatge melvillià, ell té un codi d'honor, només faltaria. Si més no, el comissari que interpreta Paul Meurisse demostra que és el millor en la seva feina perquè comprèn els delinqüents; els engarjola però els respecta.

BOB EL JUGADOR

"Bob el jugador" (1956) és la primera aproximació de Jean-Pierre Melville al thriller, tot i que resulta, fins a cert punt, atípica en relació amb el gènere i l'obra posterior del cineasta. 

Quasi un documental sobre les nits de Pigalle -ja força mogudes els anys cinquanta, com es pot veure en un film que conté alguna escena pujada de to-, se centra en la figura del Bob del títol, noctàmbul empedreït i jugador compulsiu, que, com tots els personatges de Melville, manté una actitud ambigua: expresidiari, no li costa gaire organitzar un atracament quan se li acaben els calés; a pesar d'aquesta aparent falta de moralitat (jo crec que el seu problema és la falta de son), manté una ferma amistat amb un inspector de policia a qui va salvar la vida, és amic dels seus amics i respectuós amb les noies, fins i tot quan són tan alegres com la jove interpretada per la guapíssima Isabelle Corey. 

Bob, el jugador, és, com en la cançó, un pinxo i un senyor; al casino de Deauville, s'hi presenta elegantíssim; la idea és assaltar l'establiment però l'home es troba tan còmode jugant a la ruleta -i, curiosament, guanyant- que oblida les seves obligacions de malfactor.

FATUM

Dirigida i escrita per Juan Galiñanes, "Fatum" (2023) desenvolupa amb encert un argument amb més d'un gir que barreja atracaments, drama familiar, suspens i thriller de revenja. Els actors, amb el gran Luis Tosar al capdavant, defensen bé els seus personatges i contribueixen a un acceptable entreteniment, que potser farà patir més del compte però aporta dues conclusions sempre pertinents: jugar és un vici molt lleig; i, si no estàs centrat per anar a la feina, val més que et quedis a casa.

DOCTOR TERROR

Freddie Francis va ser redescobert com a excel·lent director de fotografia per Lynch i Scorsese. Però, al llarg de molts anys, havia exercit ell mateix de realitzador, bàsicament de pel·lícules de terror de baix pressupost per a les productores especialitzades Hammer o Amicus. 

Per a la segona, va dirigir, el 1965, "Doctor Terror", un clàssic film d'episodis vinculats una mica capriciosament a partir de la reunió en un vagó de tren de cinc homes tocats i posats i un individu misteriós que els distraurà llegint-los el futur amb les cartes del tarot. 

El cert és que les prediccions de les cartes no poden ser més peculiars i catastròfiques, de manera que els pobres passatgers sabran que hauran d'enfrontar-se (si no ho impedeix la carta de la Mort) a homes-llop, plantes carnívores, malediccions vudú, vampirs i, en l'episodi més enginyós, a una mà seccionada que, com la que volta per cals Addams, es resisteix a morir. 

Poca-solta però divertit, el film reuneix a dos incondicionals del cinema d'horror britànic dels seixanta: Peter Cushing (el tarotista misteriós) i Christopher Lee (un crític d'art amb poc criteri i pitjor caràcter). Més inesperada resulta la presència en el repartiment d'un joveníssim Donald Sutherland, qui, potser pel seu accent canadenc, fa el paper d'un nord-americà.

FERRERI A ESPANYA

Vam esmentar en un post del 2015 "Los chicos", una de les pel·lícules que Marco Ferreri va realitzar a Espanya, on havia vingut per vendre uns objectius que volien ser la versió italiana del Cinemascope. Aquest títol no va passar la censura i van tenir més sort (almenys es van estrenar) les seves col·laboracions amb Rafael Azcona, dues obres mestres de l'humor negre que van ser també els primers treballs de l'escriptor per al cinema i que anticipaven les berlanguianes "Plácido" i "El verdugo".

"El pisito" (1959) codirigida per Isidoro M. Ferry, ens mostra una societat de postguerra en què l'accés a l'habitatge era francament complicat (vaja, més o menys com ara); Rodolfo (José Luis López Vázquez) i Petrita (Mary Carrillo) fa dotze anys que festegen i veuen com se'ls escapa la joventut mentre no aconsegueixen un pis per casar-se i anar-hi a viure; ell viu rellogat a casa de l'anciana senyora Martina, la qual se l'estima força, però això no impedirà que el propietari l'hagi de fer a fora (a ell i a la resta de llogaters) quan la dona falti; a no ser que Rodolfo i la vella es casin (per descomptat, per l'Esglèsia i sense males intencions).

A "El cochecito" (1960), l'inefable Pepe Isbert és l'Anselmo, un vellet a qui la família ignora i que només es distreu amb el seu amic invàlid. Però l'amic i altres discapacitats com ell es mouen amb motos i cotxets amb motor adaptats. L'Anselmo es deleix i, tot i no tenir cap problema de mobilitat, decideix empenyorar les joies de la seva esposa difunta per comprar-se el cotxe del títol. La família no hi està gaire d'acord i l'home resoldrà el conflicte de la manera més expeditiva possible (això, en el final recuperat recentment i al seu dia prohibit per la censura franquista).

Ambdós títols presenten la cara més miserable d'un país endarrerit i, més enllà de la conya dels arguments i d'uns personatges patètics, situen l'acció en interiors estrets i caòtics d'immobles decadents o bé en uns carrers plens de canalla, bestiar, captaires o tetraplègics. En aquests espais, no falten les estampes surrealistes, com l'home-anunci d'"El pisito", la comitiva de senyors amb un vàter entaforat al cap en una de les escenes d'"El cochecito", o la gallina que treuen a passejar pel celobert lligada amb una corda.

EL DESIERTO DE LOS TÁRTAROS

La darrera pel·lícula dirigida per l'italià Valerio Zurlini, "El desierto de los tártaros" (1976), va ser una cara coproducció que reunia un elenc farcit de noms il·lustres: Jacques Perrin, Vittorio Gassman, Giuliano Gemma, Helmut Griem, Philippe Noiret, Fernando Rey, Francisco Rabal, Jean-Louis Trintignant i Max von Sydow. 

Amb una fotografia excel·lent de Luciano Tovoli, les primeres escenes, en què el jove protagonista arriba a la fortalesa que guarda una frontera enmig del desert resulten impressionants i semblen anunciar un gran títol d'aventures. Però aviat ens adonem que aquesta adaptació de la novel·la de Dino Buzzati és més aviat una al·legoria claustrofòbica que Buñuel, autor d'"El ángel exterminador", hauria volgut dirigir (cert): ningú no pot escapar d'una fortalesa que s'alimenta de la salut i les vides dels seus habitants, militars lliurats a rutines i reglaments absurds que esperen un enemic que mai no apareix; els joves substitueixen els oficials veterans per fer-se vells ells mateixos, fins que arribi la jubilació o la mort, amb l'única companyia del vent i de la sorra.

30 MONEDAS

La sèrie que Álex de la Iglesia ha dirigit per a HBO, "30 monedas", té un capítol inicial espectacular; tant, que contribueix a deslluir la resta, tot i que el conjunt continua sent notable, amb un esforç de producció que fins i tot sembla excessiu (l'acció se centra al poble medieval de Pedraza -Segovia-, però també hi ha escenes rodades a Suïssa, Nova York, Roma o Jerusalem) i moments d'horror i humor negre en la línia marcada des d'"El día de la bestia"; sang, fetge, conspiracions a les altes esferes del Vaticà, exorcismes, presències demoniaques, amb el contrapunt d'una història d'amor triangular en què en Paco, el batlle del poble on passa tot -i de tot-, interpretat per Miguel Angel Silvestre, que està casat amb l'ambiciosa Merche (Macarena Gómez), se sent irremissiblement atret per Elena, la veterinària (Megan Montaner), qui, en la primera escena, ajuda una vaca a parir un nen humà (aparentment); perquè us en feu una idea.

Esperem impacients la segona temporada.

EL LEÓN EN INVIERNO

Avui coronen el rei dels anglesos i pot ser una excusa per parlar d'un títol sobre la monarquia d'aquell país i constatar que els problemes familiars a les cases reials venen de lluny. I, si no, vegeu el cas del rei Enric II Plantagenet i els seus tres fills, un de maquiavèl·lic -Geoffrey-, un altre una mica salvatge -el famós Ricard Cor de Lleó- i un de ruc, en John (després conegut com en Joan Sense Terra, etern enemic d'en Robin Hood). Triar entre una d'aquestes toies per fer-lo hereu era quasi tan complicat com la relació del rei amb la seva esposa, Elionor d'Aquitània, a qui tancava en una torre quan li convenia. 

"El león en invierno" (Anthony Harvey, 1968) va tenir cert renom i bastants premis, però és molt dialogada, gairebé teatral, més aviat feixuga i sense un gran interès cinematogràfic, tot i que permet gaudir d'excel·lents interpretacions de Peter O'Toole, Katharine Hepburn i un jovenet Anthony Hopkins en el paper del futur rei Ricard; i juga a desmitificar una època (la cort del segle XII és grisa i bruta i els castells plens de palla i de bestiar) i uns personatges, menció especial a l'esmentat Ricard Cor de Lleó, que, malgrat la seva fama de mascle guerrer, no sempre combatia els francesos: de vegades, els acollia al llit.

EL CLUB DEL ODIO

"El club del odio" (Beth de Araújo, 2022) és un bon exemple de la predilecció de Blumhouse pels arguments que, amb l'excusa del thriller de terror, denuncien la polarització de la societat nord-americana. 

Aquí, els monstres són unes a priori simpàtiques mestresses de casa que munten un club en defensa de la seva herència ària (sic). La creu gammada dibuixada sobre el pastís o la salutació romana poden semblar un joc, però les ganes de gresca les conduiran a una expressió del seu odi força més visceral. 

Filmada en un únic pla-seqüència, les converses durant el berenar en què intercanvien els seus punts de vista convoquen molt més horror que un desenllaç previsible.

 

BONES AND ALL

Luca Guadagnino també ha conreat el giallo (el seu remake de "Suspiria" de Dario Argento). I ha parlat del primer amor a "Call Me by Your Name". 

A "Bones and All" (2022), torna a treballar amb Timothée Chalamet i torna a explicar-nos una història d'amor adolescent, amb la particularitat que els joves protagonistes són caníbals. 

La proposta és, sens dubte, arriscada. Guadagnino opta per la seriositat i se'n surt prou bé: aquesta insòlita barreja de terror, drama romàntic i road-movie és elegant i, fins a cert punt, tendra. No apta per a vegetarians.