diumenge, 30 de desembre del 2012

LOS MISERABLES


Les adaptacions cinematogràfiques de la famosa novel·la de Victor Hugo són nombrosíssimes. Una de les més recents la va dirigir Bille August el 1998, amb Liam Neeson fent de l'ex-convicte Jean Valjean, Geoffrey Rush en el paper de l'implacable inspector Javert, Uma Thurman fent de la pobra Fantine i Claire Danes de la seva filla Cosette; era notablement feixuga i un seriós advertiment sobre el perill de les adaptacions literals de melodrames decimonònics a l'albada del segle XXI; i consti que ho dic sense voler desmerèixer la que sens dubte és una gran obra literària que tracta temes eterns com són els límits entre el bé i el mal o la pobresa extrema (avui encara existent, tot i que erradicada cap al Tercer Món -o no?-).

"Los miserables" versió 2012, dirigida per Tom Hooper ("El discurso del rey"), no adapta la novel·la en sentit estricte, sinó el musical de Broadway homònim. Aquest subgènere també té perills. Vegem sinó l'encarcarada adaptació de "The Phantom of the Opera" que va dirigir Joel Schumacher l'any 2004.

Hooper devia ser prou conscient del risc de la proposta i no es complica la vida: un parell d'escenes espectaculars (sobretot, la que obre el film) amb l'ajut dels efectes digitals, dos o tres números filmats segons l'ortodòxia del gènere musical modern (moviments de càmera grandiloqüents combinats amb un muntatge espasmòdic) i -la nota més peculiar del film- primeríssims plans sostinguts en els solos més notables, que ens permeten gaudir de la qualitat de la música i de les interpretacions (fixeu-vos que no he dit de les veus) de Hugh Jackman, Russell Crowe, Anne Hathaway i la resta del repartiment (vull destacar el jove Eddie Redmayne, molt convincent en el paper de Marius).

Finalment, una pregunta: Ja em sembla lògic que no es doblin i se subtitulin les cançons, però calia doblar els escassíssims moments en què els actors no canten i només parlen, breus interludis en què canvia la veu i l'idioma només perquè poguem entendre sense haver de llegir que han dit "bon dia" o "passi-ho bé"?

dijous, 27 de desembre del 2012

FOLLOWING


"Following", el primer film de Christopher Nolan, és un treball amateur rodat el 1998 a la seva Anglaterra natal mentre encara estudiava. Comença amb una idea interessant (un escriptor a l'atur es dedica a seguir gent pel carrer) i, després, transita pels terrenys del cinema negre més tradicional, mostrant una perícia narrativa molt considerable i algunes característiques que esdevindran habituals en la seva obra posterior: una estructura amb salts temporals i la persecució d'una sorpresa final. El caràcter premonitori del film resulta definitiu en el moment que descobrim el símbol de Batman sobre la porta de l'apartament del protagonista.

dimarts, 25 de desembre del 2012

BRANDED TO KILL


Quan va realitzar "Branded To Kill" (Koroshi no rakuin, 1967), Seijun Suzuki ja portava una pila d'anys dirigint sèries B de yakuzas i experimentant amb el llenguatge cinematogràfic. Aquesta vegada, però, els productors van dir que prou, que les seves pel·lícules no s'entenien i no donaven diners i li van tallar l'aixeta, condemnant-lo a l'ostracisme fins que, a mitjans dels vuitanta i arran d'una retrospectiva a la Mostra Internazionale del Nuovo Cinema de Pesaro, se'l va descobrir a Occident i Tarantino i altres van començar a reinvindicar-lo.

Una mica difícil de seguir sí que resulta el film, en els seus primers compassos. Suzuki prescindeix de qualsevol ortodòxia i, com un Godard qualsevol, se salta totes les regles del raccord. Però, a mesura que ens situem en la trama, també descobrim que aquesta no té gaire importància, una enèsima revisitació de l'ètica dels yakuzas, amb assassinats per anar omplint i abundants escenes eròtiques entre el protagonista i les seves amants; l'interès del film radica en la seva llibertat formal, una posada en escena barroca i pròdiga en imatges inquietants (la noia morta al vàter, la col·lecció de papallones dissecades...), més alguns detalls surrealistes com l'obsessió del protagonista per l'olor de l'arròs bullit.

Sexe i papallones.



dissabte, 22 de desembre del 2012

dimarts, 18 de desembre del 2012

LOS IDUS DE MARZO


"Los idus de marzo" (2011) ens presenta un candidat a les primàries del Partit Demòcrata d'idees progressistes, discurs transparent i presència física impactant. Podria ser George Clooney si es dediqués a la política; de fet, és George Clooney, que interpreta i dirigeix la cinta. El protagonista, però, és Ryan Gosling ("Drive"), l'ajudant del seu cap de campanya (Philip Seymour Hoffman), un xicot idealista i intel·ligent amb molt de futur. Però li falta una mica d'experiència. No passa res; en el decurs de la campanya tindrà ocasió d'averiguar que en el món de la política no hi ha un pam de net i que cal renunciar als ideals i pactar amb el diable per obtenir la victòria... O conservar la feina.

Tot i algun gir dramàtic una mica forçat, "Los idus de marzo" és un film d'arrel clàssica sòlid, molt ben interpretat (ja heu vist els noms), eficaç i molt útil per entendre perquè tots els qui ens manen acaben enganyant-nos: doncs perquè els honestos no poden guanyar unes eleccions.

diumenge, 16 de desembre del 2012

EL MANANTIAL DE LA DONCELLA


Precedent culte de "La última casa a la izquierda", "El manantial de la doncella" és un fim dirigit per Ingmar Bergman l'any 1960 que li va valer un èxit de públic notable i el seu primer Oscar de Hollywood. En canvi, no té la consideració crítica d'altres dels seus treballs, probablement perquè narra una història molt senzilla (una antiga llegenda escandinava) sobre la violació i assassinat d'una donzella i la posterior venjança del seu pare, que culmina amb un miracle redemptor. En qualsevol cas, es tracta d'un film dirigit pel mestre suec amb la seva perícia habitual, magníficament fotografiat per Sven Nykvist, i que conté una reflexió més profunda del que sembla a primera vista sobre les pors atàviques, la violència inherent als homes, el sentiment de culpa i, finalment, el seu tema predilecte: el prec de l'home cap a una divinitat que s'entesta a dissimular la seva existència, tot i que en aquest cas, acaba enviant-ne una prova en forma de brollador. Després d'aquesta mostra d'esperança, el cineasta radicalitzarà els seus postulats -també en l'aspecte formal- i abordarà amb més profunditat i causticitat la crisi de la fe i el silenci de Déu en la trilogia que integren "Como en un espejo" (1961), "Los comulgantes" i "El silencio" (1963).

dijous, 13 de desembre del 2012

LA VIDA DE PI


Ang Lee ha tocat totes les tecles en la seva carrera de director. Després de retratar la comunitat taiwanesa en els seus primers films, viatja a l'univers de Jane Austen a "Sentido y sensibilidad", dissecciona la burgesia progre nord-americana dels anys setanta a "La tormenta de hielo", conrea el western a "Cabalga con el diablo", el cinema d'arts marcials a "Tigre y dragón", de superherois a "Hulk", el melodrama romàntic protagonitzat per cowboys homosexuals ("Brokeback Mountain") o per espies xinesos ("Deseo, peligro").

Així, no ens hauria d'estranyar que el seu darrer film sigui també imprevisible i exòtic. "La vida de Pi", definida per algú -no sense raó- com una barreja d'"Amélie" i cinema d'aventures, és una paràbola religiosa a partir d'un naufragi que uneix dos sobrevivents tan poc compatibles com són un noi indi i un tigre de Bengala. La cosa podia derivar fàcilment en el ridícul, però Ang Lee és un director seriós i competent i ens ven la moto amb facilitat a través d'una forma fastuosa -amb un ús modèlic del 3D- i una mirada transparent com les aigües de l'Oceà Pacífic.

diumenge, 9 de desembre del 2012

ARGO


"Argo" és la demostració definitiva que Ben Affleck és molt més bon director que actor. Bé, com a actor és més aviat lamentable, o sigui que no era gaire difícil. Diguem-ho, doncs, d'una altra manera: Affleck és un gran director.

Tenia davant seu dues dificultats evidents:

- La història, malgrat ser certa, resulta absolutament increïble.

- Ja en sabem el final; o, si no, ens el podem imaginar fàcilment.

Doncs bé, Affleck bat J. A. Bayona en el mateix terreny dels films basats en històries reals increïbles, i sense efectes especials. Aconsegueix que ens ho creguem tot -gràcies a un treball d'ambientació notabilíssim- i generar un suspens considerable quan els diplomàtics nord-americans intenten fugir de l'Iran en un vol regular de Swissair amb tots els deixebles de l'aiatolà sobre la seva pista.

Destaquem les prestacions dels veterans John Goodman i Alan Arkin i una panoràmica final sobre unes joguines que constitueix un moment especialment inspirat.

dijous, 6 de desembre del 2012

CRONENBERG I ELS COTXES

L'any 1996, el director canadenc David Cronenberg va adaptar "Crash", la polèmica novel·la de J.G. Ballard.

Va d'una colla de personatges que comparteixen un hobby peculiar: veient o experimentant en la pròpia carn accidents automobilístics, s'exciten sexualment. Són el matrimoni Ballard (James Spader i Deborah Kara Unger), la doctora Remington (Holly Hunter), Vaughan (Elias Koteas) i Gabrielle (Rosanna Arquette). El film comença, com no podia ser d'altra manera, amb un accident aparatós, que farà que James Ballard entri en contacte amb el grup fetitxista: topa amb el cotxe en què viatgen la doctora Remington i el seu marit; l'home mor i ella queda ferida, però en aquest moment tan tràgic i violent encara té humor per mostrar-li a Ballard el seu pit nu. A partir d'aquí, "Crash" es converteix en una successió metòdica de trobades sexuals molt explícites entre els protagonistes, ben bé com si ens trobessim davant d'una pel·lícula pornogràfica. Aquesta estructura fa del film una experiència lleugerament àrida i hermètica però tanmateix fascinant; i cal dir que conté la majoria de les constants del cinema de Cronenberg:

- L'alienació:

Els personatges viuen fora del món. La seva rara fília els aïlla; però la sensació va més enllà, és una constatació que el director transmet molt bé en termes visuals: els exteriors són freds i impersonals, banyats per una il·luminació blavosa; vehicles desplaçant-se per una autopista entre blocs d'apartaments idèntics, observats per Ballard des de la finestra del seu apartament, igual a tots els altres. Després del primer accident, porten el protagonista a l'hospital més proper, que és el de l'aeroport; com que està pensat per a eventuals desastres aeris, està buit, i ell roman en una sala repleta de llits pulcrament fets que no acullen cap pacient.

- La fusió home-màquina:

És la idea de la Nova Carn, prou assajada pel director en films anteriors, especialment "Videodrome" (1983). Alienat del món que l'envolta, l'home es fusiona amb les màquines. Aquí, són els cotxes, lògicament, però també les pròtesis aparatoses que transformen els seus cossos ferits (amb menció especial per al personatge interpretat per Rosanna Arquette).

- La mutació:

Els personatges veuen com els seus cossos canvien. També el matrimoni Ballard, que busca la manera d'avançar en la seva relació, canviarà a partir de les experiències viscudes amb el grup fetitxista.

Després de l'accident, ella se'l mira amb uns altres ulls:


La ruïna dels planxistes:


La Nova Carn:


No miren un video porno; és el Fernando Alonso.


A "Cosmopolis" (2012), també l'adaptació d'una novel·la, escrita per Don DeLillo i considerada profètica de l'actual crisi del sistema capitalista, Cronenberg presenta un home -el multimilionari Eric Packer, interpretat amb sorprenent convicció per Robert Pattinson- que viu dins d'un cotxe, la seva limusina blanca, que fa servir per creuar Nova York per tallar-se els cabells en una barberia de barri. La ciutat està plena d'embusos de trànsit i manifestacions a causa de la visita del president dels Estats Units i el trajecte s'eternitza. Packer, però, no té temps d'avorrir-se, almenys aparentment; des del seu vehicle ultratecnificat, aposta milions de dòlars contra el yuan xinès mentre folla amb Juliette Binoche i amb una atractiva guardaespatlles, departeix sobre el sentit dels diners i de la vida amb els seus assessors i la seva dona, es fa fer -com cada dia- una completa revisió mèdica, visita una biblioteca, un parell de restaurants i una discoteca, o rep la visita d'un raper que l'informa de la mort del seu músic favorit (en un dels seus ascensors, només s'escoltava la seva música).


Amb uns diàlegs brillants però densos i una voluntat clarament metafòrica (Packer i la seva limusina SÓN el sistema capitalista), "Cosmopolis" sembla massa deutora del seu original literari, la qual cosa no impedeix que, novament, les constants cronenbergianes apareguin:

- L'alienació:

Packer no és al món. Ell viu en palaus i limusines rodejat de tots els luxes imaginables. Mentre el seu vehicle insonoritzat el porta a tallar-se els cabells, veiem els carrers per on circula: són transparències, la qual cosa intensifica la sensació d'alienació; hi veiem imatges terribles de rates mortes i d'homes immolant-se amb gasolina i un llumí. Per a Packer, la gent només són comparses. Té a la seva disposició soldats i prostitutes però se sent sol al davant del seu exèrcit i temptat per l'autodestrucció, que viatja sempre amb ell i que també l'espera al final del camí amb l'aspecte d'un ningú amb un arma (Paul Giamatti).

- La fusió home-màquina:

Packer no pot funcionar sense la seva limusina plena de pantalles i d'ordinadors. El món és de les màquines i la vella barberia només és un miratge, un record del passat. A part del cotxe, trobem, a la part final de la pel·lícula, una pistola que només funciona si reconeix la veu del seu portador (sembla molt segura, però...) i l'arma de ciència-ficció amb què el personatge de Paul Giamatti vol materialitzar la seva justícia.

- La mutació:

Si la protagonista femenina d'"Inseparables" (1988) tenia l'úter trifurcat, a "Cosmopolis", Packer té la pròstata asimètrica. Ell es pensa que això és signe d'una malaltia, però Levin-Giamatti li explicarà (massa tard) que el caos no és necessàriament anòmal (tot i així, la seva estranya arma pot ser l'equivalent dels instruments quirúrgics per a dones mutants que dissenyava el doctor Mantle).

El film, com "Crash" i com molts altres títols del director, presenta una evolució del personatge protagonista, que potser el fa més savi però també el pot conduir a la mort. Recordeu allò que li passava al pobre científic de "La mosca" (1986).

diumenge, 2 de desembre del 2012

LUNAS DE HIEL (Polanski i els vampirs)

Polanski va abordar el gènere vampíric en clau d'humor a "El baile de los vampiros" (1967). Però no és la seva única pel·lícula de vampirs. L'altra és "Lunas de hiel" (1992).

Podríem dir també que és una gran història d'amor. La història d'amor d'Oscar (Peter Coyote) i Mimi (Emmanuelle Seigner), que el primer explica, en el transcurs d'un creuer, a Nigel (Hugh Grant), un anglès una mica sonso i reprimit que viatja amb la seva dona Fiona (Kristin Scott-Thomas).

Li explica com va arribar a París des dels Estats Units per convertir-se en escriptor. No va publicar cap llibre però sí que va trobar una musa de trets adolescents i mirada enigmàtica amb la qual va poder compartir una passió tan intensa que no podia acabar com les passions normals, les que es transformen en rutina o simplement desapareixen; la seva es convertí en una dependència masoquista, una relació mòrbida i destructora que Nigel no pot entendre, tot i que el relat d'Oscar encén el seu desig per Mimi.

Finalment, la nit de cap d'any al creuer, hi ha una tempesta tan desfermada com les passions a la pista de ball. La cosa no acaba com el "Titanic" però sí que hi ha un naufragi íntim.

A "Lunas de hiel" trobem un catàleg de sensacions extremes que van del plaer a la humiliació i el patiment, tant a tocar les unes de les altres com els dits d'Oscar i Mimi quan miren de trobar-se, primer en una atracció de fira, més endavant en una habitació d'hospital, quan ell sap que el contacte és un passaport a l'infern però no pot fer res per evitar-ho.

Adjuntem una seqüència fotogràfica d'una de les escenes més eròtiques d'un film fascinant i pertorbador:

dissabte, 1 de desembre del 2012

ÉL

"Él" és un film de l'etapa mexicana de Luis Buñuel, del 1953. En la superfície, un melodrama sobre un marit molt gelós i una dona reclosa a la seva mansió, que recorda situacions similars vistes a, per exemple, "Luz que agoniza" (George Cukor, 1944). Però va més enllà i esdevé una crítica ferotge a una societat masclista i a la influència perversa que l'esglèsia catòlica hi exerceix. Inclou algun detall surrealista marca de la casa i una escena inicial impagable i que resumeix el sentit de l'humor i l'esperit iconoclasta del cineasta aragonès: en una església se celebra la Pàsqua amb molta pompa; el capellà, emulant el gest de Jesús, renta i besa els peus nus dels escolans; mentrestant, la mirada fascinada del protagonista es desvia d'aquesta imatge i va a parar a uns altres peus, uns peus de dona de la qual s'enamora immediatament, fins i tot abans de veure-li la cara. I és que l'home té un concepte molt romàntic del tema, com es fa palès en aquesta altra escena:


dimarts, 27 de novembre del 2012

LA HORA DEL LOBO


Els Borg (Max von Sydow i Liv Ullmann) viuen en una illa solitària. Mentre ell surt a pintar, ella li llegeix el diari i descobreix que els fantasmes del passat són ben vius. De fet, s'escapen de les pàgines i poblen l'illa i l'interior d'un castell on és possible assistir a una representació de "La flauta màgica" en un teatret de titelles (un motiu molt bergmanià) o reviure una passió amorosa amb el cadàver de la persona estimada (una escena pertorbadora, en la qual potser es va inspirar Kubrick a "Eyes Wide Shut").

"La hora del lobo" (Ingmar Bergman, 1968) està catalogat com un film d'horror, i probablement ho sigui en la mesura que posa rostre a les imatges que ens assalten "entre la nit i l'aurora, quan la majoria de les persones moren, quan el son és més profund, quan els malsons són més reals, quan els insomnes es veuen assetjats per les seves pors, quan els fantasmes i els dimonis són més poderosos". Però, com altres films del director, també aborda les relacions de parella, les inseguretats i la buidor existencial. Observar l'ànima dels homes pot provocar pànic.


diumenge, 25 de novembre del 2012

EN LA CASA


"En la casa", de François Ozon, adapta una novel·la de l'espanyol Juan Mayorga, "El chico de la última fila". No l'he llegida, però cal dir que la història que veiem en pantalla és magnífica; Ozon aplica el to lleuger habitual en els seus treballs per introduir-nos en un thriller de suspens sense que ens n'adonem, de manera tan subtil i alhora implacable com ho fa l'alumne talentós del professor de literatura interpretat per Fabrice Luchini quan s'introdueix en el si de la família del seu company de classe Rapha. No vull revelar gaires detalls d'un argument apassionant. Només afegirem que "En la casa", a més de resultar molt entretinguda, a estones fascinant, de ser quasi digna de Hitchcock (a qui es ret un clar homenatge en el darrer i demolidor pla del film), és, a més, força didàctica: ens explica com funciona el procés de creació literària, l'escriptura d'una novel·la, a partir d'uns éssers reals sense gaire interès aparent que el mestre i l'alumne rebaixen (o eleven, segons es miri) a la categoria de personatges, tal vegada oblidant que ells mateixos són personatges, que la vida, com les bones novel·les, està plena de paranys i de sorpreses.

dissabte, 24 de novembre del 2012

DARREN ARONOFSKY

"La pianista" em va recordar una mica "Cisne negro", la pel·lícula de Darren Aronofsky. En ambdues, la protagonista està boja, té una mare dominant, conrea una modalitat artística en un entorn molt competitiu i s'autolesiona.

No pretenc acusar Aronofsky de plagi i "Cisne negro" té la seva gràcia, tot i que ja vaig advertir en el seu moment que la trobava un pèl sobrevalorada. En realitat, el comentari em serveix d'excusa per fer un repàs a la seva filmografia, que he pogut completar darrerament, amb l'ajuda inestimable del Gerard (gràcies, Gerard!).


"Pi, fe en el caos" (1998) també la trobo sobrevalorada. La posada en escena és desassossegadora gràcies a una fotografia en blanc i negre una mica cremada, els objectius angulars i un estil nerviós basat en el moviment continu de la càmera i la reiteració de gestos i de sons (el treball sobre la banda sonora en els films d'Aronofsky és força interessant); però aquesta estètica presumptament avantguardista està al servei d'una anècdota argumental (el misteri al voltant d'una seqüència numèrica) curiosa però insuficient per a un llargmetratge. Tot plegat, molt pretensiós. Si més no, el film va gaudir d'un prestigi notable i molts van saludar l'arribada d'un nou autor.


A "Réquiem por un sueño" (2000), trobem les mateixes virtuts (la repetició com a figura d'estil) i els mateixos defectes (la voluntat d'impactar a qualsevol preu), però resulta finalment un títol molt més interessant, sobretot per la manera com vincula les addiccions dels protagonistes a la influència d'una societat mediocre i alienadora, que no dubta a destruir els seus individus. Ellen Burstyn va merèixer una nominació a l'Òscar pel seu paper de vídua solitària addicta a la televisió escombraria i a les amfetamines.


"La fuente de la vida" (2006) té un estil més reposat però resulta pretensiosa i inútil en la seva barreja de ciència-ficció, melodrama i metafísica new age, malgrat les interpretacions esforçades de Hugh Jackman i Rachel Weisz.

"El luchador" és, sens dubte, el seu millor treball; Aronofsky aprèn dels seus errors i assoleix la transcendència a través de la modèstia. Llàstima que el seu últim projecte ("Noah"), sobre Noè i la seva Arca, amb el protagonisme de Russel Crowe, no apunti precisament en aquesta direcció.

dissabte, 17 de novembre del 2012

SINISTER


"Sinister", el darrer film de Scott Derrickson, fa honor al seu títol i és sinistre i macabre.

Un escriptor, magníficament interpretat per Ethan Hawke, troba unes cintes de Super-8 que el poden ajudar a resoldre un seguit de crims esgarrifosos; les imatges són terribles per la seva fredor i més eficaces a l'hora de provocar la por que les aparicions de fantasmes a la casa on s'ha traslladat amb la família, massa subratllades per efectes àudio-visuals (tot i que cal dir que la banda sonora de Christopher Young és excel·lent). En qualsevol cas, el film de Derrickson és notable en conjunt, eficaç com a títol d'horror i amb l'atractiu afegit d'incloure un dilema moral: el protagonista hauria de traslladar a la policia els seus descobriments però això li faria perdre l'oportunitat d'obtenir un gran èxit editorial, de l'estil d'"A sangre fría", de Truman Capote, novel·la citada explícitament al film.

dimarts, 13 de novembre del 2012

VIOLÈNCIA AUTOINFLIGIDA

El tret més evident que tenen en comú "La pianista" (Michael Haneke, 2001) i "Gritos y susurros" (Ingmar Bergman, 1972) és l'ablació de clítoris que s'autoinfligeixen les seves protagonistes. Però les relacions entre ambdós films potser van més enllà d'aquesta anècdota.

El film de Haneke incideix en el discurs sobre la violència present a tots els films del director austríac. En aquest cas, la protagonista (impressionant Isabelle Huppert), una professora de piano rígida i severa, amaga rere el seu aspecte de monja una vena sado-masoquista que la incita a portar una doble vida bastant sòrdida i a fer mal a tothom però, sobretot, a si mateixa. L'origen de la seva actitud sembla ser la relació malsana que manté amb una mare dominant (la veterana Annie Girardot); però Haneke és molt hàbil, i emplaça la violència infligida o patida pel personatge en un entorn social opressiu i mesquí, representat per la molt austríaca institució dels conservatoris de música clàssica.


Bergman, a "Gritos y susurros", ens trasllada també a un entorn opressiu. Al començament del segle XX (o final del XIX, no n'estic segur), les germanes Maria (Liv Ullmann) i Karen (Ingrid Thulin) es traslladen a la casa on havien viscut amb els seus pares per vetllar la seva germana soltera, Agnes (Harriet Andersson), malalta de càncer. L'ambient és tens per la situació, però també perquè Maria i Karen són incapaces d'entendre's i, fins i tot, defugen qualsevol contacte físic entre elles; ambdues són infelices en els seus matrimonis: Karen, la més severa, ho demostra de manera prou expeditiva quan s'automutila i ofereix al marit el seu cos ensangonat; Maria és més convencional i es limita a posar-li les banyes al respectiu; en funció de la seva actitud davant del sexe i de la vida, semblen caràcters oposats, però, en el fons, comparteixen la mateixa hipocresia. Mentrestant, l'agonitzant Agnes només troba consol en els braços de la soferta criada Anna (que l'estreny contra el seu pit en una imatge que evoca la Pietà de Miquel Angel). La comunicació física entre Anna i Agnes, tan diferent de l'abisme que separa la resta de personatges, continua després de la mort de la segona en l'escena inquietant, potser onírica, en què ressucita durant uns instants, i constitueix un gest d'amor mal vist per les germanes i, per extensió, per una societat puritana i mesquina.


D'alguna manera, doncs, ambdós films, que es troben entre les millors obres del seus autors, ens parlen dels problemes d'unes dones per ubicar els seus sentiments i la seva sexualitat en un entorn hostil, i de com la seva frustració deriva en solitud, violència o càncer. El títol de Bergman uneix a aquesta reflexió una posada en escena al·legòrica plasmada en decorats de color vermell intens sobre els quals evolucionen les protagonistes vestides de blanc o, alternativament, de negre, sense cap altra tonalitat.

dissabte, 10 de novembre del 2012

SKYFALL


El darrer lliurament de la nissaga Bond, en el seu cinquantè aniversari, estava obligat a ser distingit.

Com va quedar demostrat en el cas de "Quantum of Solace", encomanar-ne la direcció a un director de cert prestigi no és necessàriament garantia d'èxit. Com sigui, aquí els productors van confiar en Sam Mendes, responsable d'"American Beauty" (1999), "Camino a la perdición" (2002) o "Revolutionary Road" (2008). La intervenció d'un director tan seriós no ha afectat de manera notable les constants en l'etapa Daniel Craig; si més no, "Skyfall" té una elegància visual sorprenent en un film d'acció. I, d'acció, en té la justa; en això, accentua la tònica dels darrers títols: després de l'obligada espectacularitat del pròleg, el film esdevé bastant auster; els protagonistes van a peu, per les clavegueres o el metro de Londres però a peu; també hi ha una escena en un gratacel de Shanghai, però Bond no acaba penjat d'un cable a la façana com un Tom Cruise qualsevol. El dolent també és discret: no pretén dominar el món, només venjar-se; i gairebé ens posem de part seva, perquè li van fer una mala passada de consideració. Fins i tot els tradicionals gadgets d'en Q són aquí substituïts per una senzilla pistola i un buscador, la qual cosa fa afirmar Bond: "No heu llençat la casa per la finestra!"; i el nou Q (Ben Whishaw), un jove hacker -signe dels nous temps-, li respon: "Què esperava? Un bolígraf amb un dard?" (un dels diversos gags que serveixen d'homenatge a les icones de la nissaga, com la reaparició del mític Aston Martin).

Així doncs, no hi ha grans desplaçaments geogràfics a "Skyfall", però els viatges temporals sí que són molt rellevants en la història, molt ben tramada per un equip de guionistes que ha prescindit de Paul Haggis. El malvat (inspiradíssim Javier Bardem) torna del passat per venjar-se; els seus mètodes passen per dominar la informàtica i Internet, que és un futur molt present. Bond recupera, com ja hem dit, l'Aston Martin que tenia tancat en un magatzem per trinxar-lo tot seguit en un viatge al passat que constitueix l'episodi final del film (que inverteix l'habitual setge al cau del dolent) i, paradoxalment, el preludi d'un nou començament en què M recupera el sexe masculí i Moneypenny accedeix al seu càrrec de secretària.

dijous, 1 de novembre del 2012

50 ANYS DE 007

Què podem dir sobre James Bond ara que se celebren els cinquanta anys del mite?

- Que té -més o menys- la meva edat. Potser és per això que no envelleix! ;)

Tot i que el personatge literari és una mica més ancià, el Bond cinematogràfic és fill de la dècada dels seixanta. Jo era molt petit llavors però sé per referències que va ser una època estranya: d'una banda, la Guerra Freda implicava el risc de l'apocalipsi; d'una altra, la puixança econòmica havia portat a la majoria de les famílies un benestar fins llavors reservat a uns quants privilegiats i la cultura de l'oci s'enfilava cap al seu apogeu. Aquestes coordenades una mica contradictòries constitueixen l'origen i l'essència del personatge, un hedonista que defensa el món lliure i el capitalisme d'amenaces de destrucció absoluta desenvolupades a l'empar dels avenços tecnològics per sociòpates refinats.

Bond allibera els espectadors de les seves pors i els mostra les possibilitats del sistema de vida occidental: viatges exòtics, cotxes imponents, noies atractives, martinis i música lounge.





- La nissaga Bond evoca una realitat idealitzada a través d'una iconografia que barreja els antics serials d'aventures, la violència del cinema negre i el pop. També conté elements de ciència-ficció i fenòmens paranormals (que els sofisticats gadgets trobin sempre la seva utilitat davant de perills molt concrets només s'explica pels poders clarividents d'en Q). Puntualment, i segons la moda, la sèrie flirteja amb altres gèneres: arts marcials ("Sólo se vive dos veces" -Lewis Gilbert, 1967-), blaxpoitation ("Vive y deja morir" -Guy Hamilton, 1973-), space opera ("Moonraker" -Lewis Gilbert, 1979-).

- Als nens els agrada sentir una vegada i una altra el mateix conte. La sèrie Bond apel·la a la nostra vena més infantil i repeteix una i altra vegada el mateix esquema (consolidat en el tercer lliurament, "James Bond contra Goldfinger" -Guy Hamilton, 1964-): un pròleg que té una certa independència respecte de la trama principal; títols de crèdit característics que combinen imatges molt sofisticades de pistoles amb silenciador i noies en bikini amb una cançó que pretén ser emblemàtica; la visita de Bond al despatx de M, que inclou el flirteig amb la Moneypenny; els gadgets de Q; la visita a un indret exòtic, preferiblement proveït de casino, per començar la investigació; un parell de viatges més, un parell de conquestes femenines i el final al refugi del dolent, en companyia de la noia Bond, on el malvat explicarà orgullós el seu pla malèfic per conquerir el món i després intentarà matar 007 amb mètodes molt barrocs dels quals l'agent secret sempre aconsegueix escapolir-se.

- Però la sèrie no envelleix perquè evoluciona. Tot i que l'esquema abans esmentat presenta poques variacions, podem observar, a grans trets, els canvis següents: a mesura que la nissaga avança, s'imposa l'humor, sempre una mica càustic, sobretot a partir del relleu de Connery per Roger Moore; s'incorpora un personatge que fa de pallasso, com el sheriff texà de "Vive y deja morir" o el Tiburón incorporat per Richard Kiel, que evoluciona de dolent terrorífic a aliat de Bond i reclam per al públic infantil. Amb el fitxatge de Timothy Dalton ("007: Alta tensión" -John Glen, 1987-, "007: Licencia para matar" -John Glen, 1989-), el personatge s'humanitza i la sèrie recupera certa seriositat i un nivell de violència insòlit; aquest intent de dirigir-se novament al públic adult va fracassar estrepitosament, potser perquè el públic adult ja no anava al cinema, potser perquè el shakespearià Dalton feia sempre cara de patir gastritis crònica; en contrapartida, la producció i la realització eren més acurades que en els títols de Roger Moore que van seguir a la encara notable "La espía que me amó" (Lewis Gilbert, 1977).

Pierce Brosnan va ser un James Bond de manual, menys rude que Connery i més fidel, doncs, al personatge imaginat per Ian Fleming,; també més políticament correcte que els seus predecessors, una mica insípid com el moment històric de la seva aparició; no beu (tant), no folla (tant) i no fuma. Amb l'arribada del nou segle, fins i tot se'l veu patir de valent (empresonat i torturat a "Muere otro día" -Lee Tamahori, 2002-). Res comparable, però, al càstig infligit a Daniel Craig en una part molt delicada de la seva anatomia a "007 Casino Royale" (Martin Campbell, 2006), anatomia que exhibeix generosament en el mateix film en un pla homenatge al d'Ursula Andress emergint de l'oceà a "Agente 007 contra el Dr. No" (Terence Young, 1962), també replicat per Halle Berry a "Muere otro día". Aquest lligam de la darrera etapa amb la primera passa també pel retorn a l'atractiu animal del Bond interpretat per Sean Connery. Craig és igual de rude però també sap ser sensible. I "007 Casino Royale" (pel meu gust, la millor de la sèrie) acaba a Venècia -indret habitual a la nissaga però mai en l'escena final- de manera inusualment dramàtica, només comparable a l'altre títol en què a Bond se li mor la noia: la reivindicable "007 al servicio secreto de su Majestad" (Peter Hunt, 1969), amb el model George Lazenby substituint el temporalment desertat Connery.

Bond enamorat??


Moments per al record:

- Ursula Andress, la primera noia Bond i la més famosa.


- El ménage a trois amb dues zíngares a "Desde Rusia con amor" (Terence Young, 1963).

- La morta més sexi: Shirley Eaton banyada en or a "James Bond contra Goldfinger"; una astuta metàfora visual dels leit-motivs de la sèrie: la violència, el sexe i els diners.


"007 Quantum of Solace" (Marc Forster, 2008) inclou un homenatge; en aquest cas, la noia mor banyada en petroli.

- La batalla subaquàtica d'"Operación Trueno" (Terence Young, 1965).

- "Sólo se vive dos veces": la millor cançó.



- La persecució a la neu de "007 al servicio secreto de su Majestad" (i la clínica-refugi a les muntanyes).

- La persecució amb llanxes de "Vive y deja morir" (i la mort del dolent: Yaphet Kotto s'infla una mica més del que ja està normalment i explota).

- Els fitxatges d'"El Hombre de la Pistola de Oro" (Guy Hamilton, 1974): Christopher Lee, Britt Ekland i el nan Hervé Villechaize. Lee-Scaramanga tenia tres mugrons; no sabem si el títol fa al·lusió a alguna altra particularitat de la seva anatonia.

- Barbara Bach a "La espía que me amó". I Tiburón.

- Els dolents més estrafolaris de la sèrie: Grace Jones i Christopher Walken tenyit de ros (un referent del Bardem de "Skyfall"?) a "Panorama para matar" (John Glen, 1985).

- Pierce Brosnan conduint un tanc a "Goldeneye" (Martin Campbell, 1995).

- La partida de pòker a "007 Casino Royale". I Eva Green, és clar.


La paròdia:




La paròdia de la paròdia:




dimarts, 30 d’octubre del 2012

LOOPER


"Looper", de Rian Johnson, és un thriller de ciència-ficció d'aparença modesta però ple a vessar de bones idees. Què és un looper? Doncs és un senyor que es dedica a matar les víctimes que li són enviades des del futur per les màfies -que controlen els viatges temporals- i a fer-ne desaparèixer els cadàvers; és una feina molt ben pagada però sempre hi ha el perill que t'hagis de matar a tu mateix (és a dir, al teu jo futur). Les trames sobre desplaçaments en el temps i les paradoxes que impliquen són tan atractives com perilloses, però el director i guionista esquiva tots els perills i ens condueix amb bon pols narratiu cap a un final sorprenent. Joseph Gordon-Levitt i Bruce Willis fan el mateix personatge; tot ho arreglen a trets i tenen bona punteria, més el segon perquè n'ha anat aprenent amb l'edat; però el problema no és com matar sinó a qui i a quin preu.

diumenge, 28 d’octubre del 2012

MÁTALOS SUAVEMENTE


"Mátalos suávemente", un film sobre uns mafiosos de poca volada que pateixen la crisi de 2008, té un to molt tarantinià, amb llargues escenes de diàlegs delirants flanquejades per moments de violència extrema. Però no li vull treure mèrits a Andrew Dominik, l'home que va dirigir "El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford" (2007); a més, el film està basat en una novel·la de George V. Higgins, i no resulta impostat com algunes còpies molt descarades de l'estil del creador de "Pulp Fiction". La trama és lleu però conté actuacions molt notables de James Gandolfini o Richard Jenkins i un discurs final del personatge de Brad Pitt, molt clarificador i que s'imposa al d'Obama, quan va dir allò de "yes, we can".

divendres, 26 d’octubre del 2012

BLANCANEU


Diran que "Blancaneu" (Pablo Berger, 2012) està calculada per aprofitar l’èxit de "The artist", el títol que la darrera temporada va triomfar revivint el to i les maneres del cinema silent.

Bé, podria ser que aquesta circumstància hagués animat la producció; però Berger afirma que ja portava temps pensant en el film, i qui hagi vist la seva pel·lícula anterior, "Torremolinos 73" (2003), sabrà que aquest director -de moment no gaire prolífic pero ja importantíssim en la història del cinema espanyol- fa gala d’una vasta cinefília i conrea els homenatges i les combinacions impossibles. En aquell cas, barrejava Bergman amb la comèdia de "destape" dels setanta, utilitzant la mateixa fotografia de colors esvaïts i transcendint el gènere amb molta intel·ligència i sentit de l’humor. Ara, ens ofereix el conte de la Blancaneu en format de cinema mut i ubicant-lo als anys vint, a Sevilla, amb toros i flamenc.

Novament, el tractament d’un material tan delicat resulta molt hàbil: Berger no evita el comentari irònic i alguns acudits –els nans toreros- són obligats. Però la història de la pobra Blancaneu se’ns presenta com allò que és en essència: un folletó al voltant dels traumes edípics que apel·la als nostres sentiments més elementals, amb tragèdia i suspens, i personatges malvadíssims, com la madrastra (esplèndida Maribel Verdú) i el seu xofer (Pere Ponce), o tan bondadosos com la Carmen (Macarena García / Sofía Oria), passant per alguns de més ambigus, com els nans interpretats per Emilio Gavira i Sergio Dorado o l’empresari mefistofèlic (Josep Maria Pou). Això no impedeix alguna variació interessant, com la rellevància del personatge del pare, molt oblidat en d’altres versions, aquí un torero torturat i tetraplègic a causa d’una cogida (excel·lent Daniel Giménez Cacho), la substitució del mirall màgic pel reportatge gràfic d’una revista del cor o un final amb ressò necròfil.

Els homenatges cinèfils són variadíssims, del cinema folclòric espanyol d’abans de la guerra a l’expressionisme alemany, Hitchock en les escenes al cortijo, Renoir en les escenes campestres, i un final que evoca el clàssic de Tod Browning "Freaks"; però "Blancaneu" no és només un collage erudit sinó un compendi d’emocions aconseguides a força de convicció i a força d’imatges impactants –la multitud avançant cap a la Maestranza mentre un dirigible sobrevola la plaça de braus; el castell de focs i la nit de gresca al campament dels nans; qualsevol primer pla de la bellíssima Macarena García- subratllades per una fotografia hipnòtica de Kiko de la Rica. Però "Blancaneu" tampoc no és una col·lecció de postals amb intertítols; com en les avantguardes del cinema silent, hi ha molts travellings, sobreimpressions, transicions imaginatives (els motius circulars centrats en els ulls enormes de la Blancaneu, els ulls-mirall del brau i la visió zenital de la plaça) i un muntatge trepidant.

I si no us agrada el flamenc i la corrida, tant-se-val. En gaudireu igualment. I Pablo Berger té el detall simpàtic de no deixar que mori cap toro, ni en la ficció.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

ELS GERMANS SCOTT # 5: PROMETHEUS


En els seus dos darrers treballs ("Asalto al tren Pelham 123" -2009- i "Imparable" -2010-), tots dos protagonitzats pel seu inseparable Denzel Washington, Tony Scott es relaxa una mica i demostra que és un gran director de pel·lícules d'acció dignes i entretingudes.

També "Prometheus" (2012) en el cas de Ridley Scott ens dóna la mida exacta de la seva vàlua com a director, si més no en el moment actual.

Recuperar el nivell i l'originalitat de títols com "Alien" o "Blade Runner" sembla ja impossible. Scott renuncia a fer experiments i el que fa és ni menys ni menys que un remake de la primera (i ja s'anuncia la seva continuació), amb molts mitjans però amb esperit de sèrie B, amb un guió amb més forats que un formatge de gruyère i una realització tan exquisida com convencional. El resultat és entranyable com ho eren els clàssics d'aventures de ciència-ficció que "Prometheus" recorda en cadascuna de les seves imatges transparents. Com a producte d'entreteniment, és perfecte. Una introducció brillant ens presenta l'excusa d'un remake disfressat de preqüela: la investigació al voltant dels space-jockeys de la primera versió, ara revelats com els enginyers extraterrestres que potser ens van dissenyar; però aquest punt de partida tan ambiciós aviat deixa pas a una senzilla trama de suspens amb monstres i ensurts que no té alts i baixos narratius i que conté uns quants moments destacables:

- L'androide de rigor (Michael Fassbender) que vetlla la son dels humans que viatgen a l'espai es distreu mirant "Lawrence de Arabia" i es pentina com Peter O'Toole.

- Tot i ser estèril, l'arqueòloga Elisabeth Shaw (Noomi Rapace) porta al ventre un extraterrestre amb molt mala pinta, que no expulsarà de manera tan expeditiva com John Hurt a "Alien" sinó via una cesària self-service, en una escena tan angoixant com divertida.

- El robot David tradueix a l'únic "enginyer" sobrevivent la pregunta transcendental dels humans: Per què ens vau crear, per què ens voleu destruir? Aquest enfrontament entre la creació i el creador, el fill i el pare, en què el primer demana explicacions al segon, remet a "Blade Runner" i "Gladiator"; allà, el fill matava el pare perquè els arguments d'aquest no el convencien; ara, la situació s'inverteix: el presumpte creador no gasta saliva i, per tota resposta, arrenca el cap de l'androide (que no és exactament la creació de l'extraterrestre, sinó una creació de la creació, vull dir dels humans, una rèplica de la rèplica).

En un títol d'aquestes característiques acostumen a destacar els efectes especials, però no les interpretacions. En aquest cas, els efectes són notables però l'encert més remarcable es troba, curiosament, en les actuacions; almenys, és el cas de Noomi Rapace, que no solament aconsegueix fer oblidar Sigourney Weaver sinó que crea un personatge molt matisat, de mirada vulnerable i físic indestructible; i, com no podia ser d'altra manera, de l'extraordinari Michael Fassbender, impecable i subtilíssim en el difícil paper de robot. Aquest home pot amb tot! I Ridley Scott ha tornat a reclamar els seus serveis a "The counselor", el film que està a punt d'estrenar, amb guió de Cormac McCarthy, que promet ser un treball irreprotxable i potser impersonal que, si més no, endarrirà una mica les anunciades continuacions de "Prometheus" i... "Blade Runner"!

diumenge, 21 d’octubre del 2012

10.000 x 3

El bloc ja ha complert els tres anys d'existència i les visites ja en són més de 10.000. No ha canviat gaire des que vam engegar l'estiu de 2009, potser perquè sóc més aviat conservador. Continuo comentant les estrenes i alternant-ho amb monogràfics i ressenyes de títols antics, fent servir la inspiració del moment com a criteri gairebé únic per a la tria; l'única diferència deu ser que ara penjo menys vídeos perquè la meitat desapareixen al cap de quatre dies, i tot i que sóc conscient que aquest és un mitjà precari, m'agrada pensar en una certa vocació de permanència.

Aprofito per agrair a tots els meus seguidors la fidelitat i les mostres d'ànim que demostren amb els seus comentaris. Que no decaigui i a veure si aguantem tres anys més. De títols per comentar, n'hi ha per donar i per vendre.


dijous, 18 d’octubre del 2012

CONCURS # 2: LA SOLUCIÓ

Deu que ser que poca gent ha vist la darrera pel·lícula de Woody Allen (irregular però divertida); el cas és que ningú no s'ha atrevit amb el concurs.

Recordem que la pregunta era:

Allen homenatja el cinema italià i el món del cinema, i també incorpora un gag que al·ludeix a King Vidor. Us n'heu adonat?

La resposta:

En l'episodi interpretat per Jesse Eisenberg i Ellen Page, ella cita arquitectes que l'han impressionada. Entre d'altres, anomena Howard Roark, que no és un personatge real sinó el protagonista del film de King Vidor "El manantial", fictici tot i que inspirat en la figura de Frank Lloyd Wright.

El premi, doncs, el declarem desert.




Sabríeu dir a quines pel·lícules corresponen les imatges?

dimarts, 16 d’octubre del 2012

HOLY MOTORS


Léos Carax és l'etern jove geni maleït del cinema francès, tot i que ja en té més de cinquanta; i és que d'ençà de la seva fulgurant aparició amb "Boy Meets Girl" (1984), només ha dirigit cinc llargmetratges, tots ells igualment irregulars, escandalosament pretensiosos però, ocasionalment, brillants, apassionants i apassionats.

"Holy Motors", la gran triomfadora del Festival de Sitges d'enguany, no és una excepció. El protagonista (gran creació de Denis Lavant, actor fetitxe de la primera etapa del director) no té una personalitat pròpia, en sentit literal. Viatja en una limusina que va fent parades a diversos indrets de Paris, en cadascuna de les quals, i amb l'ajuda d'un equip complet de maquillatge, adoptarà diferents personalitats i durà a terme tasques d'allò més variades; així doncs, serà, successivament, un banquer, una captaire, un intèrpret de motion capture, el senyor Merda (Carax recupera el personatge del seu segment al film col·lectiu "Tokyo!" -2008-), un assassí i la seva víctima, un acordionista, el pare d'una nena amb problemes d'integració social, un moribund i el pare humà d'una família de ximpanzès. Desconec si tot plegat té algun sentit, però és el que tenen els films surrealistes: la seva interpretació és tan lliure com el procés de llur creació. La majoria d'episodis, amb menció especial del fragment on el senyor Merda rapta una top model amb la fesomia d'Eva Mendes per acabar component amb ella una Pietà singularment provocadora, resulten sorprenents i irritants a parts iguals; però algun d'ells, sobretot l'únic en què, tècnicament, el protagonista no fa cap paper i on comparteix pla amb Kylie Minogue en una escena en clau musical que transcorre de nit als grans magatzems de la Samaritaine, plens només de pols i de deixalles, certifiquen el talent d'un gran creador d'imatges a qui li aniria bé una cura d'humilitat.

El senyor Merda en acció:


La bella i la bèstia:


Denis Lavant i Kylie Minogue en la millor escena del film:


Edith Scob emmascarada: un doble homenatge a Georges Franju.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

LO IMPOSIBLE


No s'hi han trencat gaire les banyes amb el guió de "Lo imposible". La història de la família espanyola -aquí reconvertida en anglosaxona per exigències de la coproducció i del repartiment- atrapada pel tsunami del 2004 té tots els elements necessaris per commoure l'espectador. J. A. Bayona es limita -que no és poc- a filmar-ho tot de manera espectacular i creïble; i els actors, adults i nens, estan perfectes. L'aparició de Geraldine Chaplin a mitja pel·lícula és a punt d'espatllar la màgia de l'invent, però salva l'escena un dels escassos diàlegs amb contingut.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

ELS GERMANS SCOTT # 4: LA RESURRECCIÓ DE RIDLEY

Després d'"Amor a quemarropa" i "Marea roja", Tony Scott realitza un dels seus pitjors treballs, "Fanático" (1996), que és també una de les pitjors actuacions de Robert De Niro. "Enemigo público" (1998), amb Will Smith, i "Spy Game" (2001), amb Robert Redford i Brad Pitt, resulten entretingudes i prou.

Ridley ha perdut el prestigi crític guanyat amb els seus primers films després de la successió de títols mediocres de la dècada dels noranta. Però començarà el nou mil·leni amb bon peu i una pluja d'Òscars.

El tigre a punt de menjar-se el gladiador:


"Gladiator" (2000) no és un film especialment original, una barreja entre "Espartaco" i "La caída del imperio romano". Ara bé, cal reconèixer que recuperar el gènere oblidat del peplum amb efectes digitals del segle XXI -el Colosseu en tot el seu esplendor- és una bona pensada. El vigor narratiu d'un director que aquí es retroba a si mateix fa la resta i "Gladiator" ens atrapa des de la primera escena, espectacular i brillant, amb la batalla entre els legionaris i els bàrbars enmig del fang i de la boira. Scott esquitxa de foc un paisatge de tons blavosos i reserva el daurat per a l'escena següent, quan el destí de l'imperi es decideix de manera violenta dins les tendes del campament romà; una escena, com ja vaig assenyalar, similar a la de "Blade Runner" que enfronta el replicant Batty amb el seu creador, filmada en el mateix to daurat.

La segona meitat de la història ens porta, doncs, al Colosseu, on Màxim exercirà de gladiador mentre rumia com venjar-se del malvat emperador Còmmode. Aquí, Ridley Scott ens regala un seguit d'escenes de lluita molt bèsties i impactants; filma la violència amb un muntatge menys frenètic i el·líptic que el dels seus primers films, més coreogràfic i igualment brillant. Aquest virtuosisme renovat el perfeccionarà en els seus films següents, sobretot "Black Hawk derribado".

No podem obviar la contribució a l'èxit de la proposta de les composicions de Russell Crowe, que dota al seu personatge d'honorabilitat i grandesa fins i tot quan està brut de sang i de pols -que és tot el metratge-, i Joaquin Phoenix, genial en el paper de dolent capriciós i torturat. Crowe es convertirà en la present dècada en actor fetitxe del director.

Scott sembla haver renunciat a l'etiqueta d'autor i continua fent pel·lícules sense pretensions amb un estil impecable, com n'és un clar exemple "Hannibal" (2001), la seqüela d'"El silencio de los corderos". El personatge del psiquiatre caníbal -una creació indisociable del seu intèrpret, Anthony Hopkins en estat de gràcia- ja era sorprenentment empàtic al film precedent; aquí, Scott explota la seva vena elegant i sibarita en un escenari tan idoni com Florència. La bella ciutat italiana surt molt fotogènica al film, però en ella habita un monstre tan letal com l'extraterrestre d'"Alien", que esventra les seves víctimes abans de penjar-les perquè queda més autèntic, sense pietat però amb un estrany sentit de la justícia i notes d'humor negre, que potser no aprecïin els turistes japonesos quan els budells del policia interpretat per Giancarlo Giannini aterren als seus peus sobre les llambordes de la Piazza della Signoria. Aquesta escena i alguns menús opípars -milionari desfigurat devorat per porcs; cervell de policia saltat amb herbes aromàtiques per a tres comensals, un d'ells el mateix proveïdor de la matèria primera, o acompanyat de delicatessen en un envàs molt elegant i apropiat per a vols transoceànics- proporcionen els millors moments d'un film que aconsegueix divertir gràcies a una barreja insòlita de gore i exquisidesa visual, i malgrat els factors que juguen en contra: la substitució de Jodie Foster per Julianne Moore o un argument impossible.

Ray Liotta a punt de menjar-se a si mateix:


Com hem dit abans, "Black Hawk derribado" (2002) és impecable visualment. Peró aquesta crònica de guerra basada en fets reals que converteix en gesta heroica una missió fracassada dels marines a la ciutat de Mogadiscio (Somàlia) incorpora un comentari d'arrel feixista: davant la inoperància dels polítics, els soldats miren d'imposar la pau i salvar vides amb la força dels seus fusells; se sacrifiquen per tan noble objectiu i dinou (19) marines no tornaran a les seves cases; en l'enfrontament, només van perdre la vida mil (1000) somalís.

Els marines van a la platja.


Sí, els germans Scott tenen una vena feixista que aflora sobretot en els seus films a la major glòria de l'exèrcit nord-americà, sobretot si estan produits per Jerry Bruckheimer, com en aquest cas.

En els anys següents, Scott alterna films de petit format com la curiosa "Los impostores" (2003) o la fallida "Un buen año" (2006) amb superproduccions amb molta acció, unes sense gaire interès tot i que entretingudes ("El reino de los cielos" -2005-, "Red de mentiras" -2008-, "Robin Hood" -2010-) i almenys una força recomanable: "American Gangster" (2007).

La moda dels setanta.


Protagonitzada pel seu actor fetitxe, Russell Crowe, i pel que ho era de son germà, Denzel Washington, explica com l'afroamericà Frank Lucas es va fer l'amo de Nova York quan era una ciutat sense llei a finals dels anys seixanta i primers setanta, important heroïna des de Vietnam, camuflada en els taüts dels soldats morts. Lucas i el seu perseguidor, el policia Richie Roberts, s'assemblen bastant: són intel·ligents i emprenedors i fidels a un codi ètic; però el segon és un solitari i el primer té una família, el segon intenta acabar amb el tràfic de drogues i el primer en ven a preus molt raonables. Aquesta incursió de Scott en el gènere de gàngsters li deu força a Coppola i Scorsese, però també recorda alguns thrillers ambientats a l'època, com "French Connection" i similars; té el mateix look, el mateix vigor narratiu i, a més, no condemna el traficant, el presenta com un personatge conseqüent, un supervivent enmig d'una societat en guerra, esplèndidament retratada.

I, mentre Ridley Scott poleix el seu estil de manera controlada en tots aquests títols comercials, Tony s'especialitza en epopeies de venjança i violència que resulten més personals en la seva desmesura. I, a "El fuego de la venganza" (2004) o "Domino" (2005), mou la càmera i munta com si tingués el mal de Sant Vito, d'una manera tan excessiva que acaba per dinamitar el relatiu interès de la història.

La Domino ja està cremada.