dissabte, 30 de gener del 2010

NINE o com fer un remake d'una obra mestra i no morir en l'intent

Fer remakes d'obres mestres absolutes resulta normalment una operació temerària. D'entrada, tens guanyada l'antipatia de la majoria de cinèfils, que ho veuran com una profanació. Si la pel.lícula imitada és un clàssic genuí, millorar-lo esdevindrà una missió impossible; i si s'opta per marcar distàncies, el perill de caure en el ridícul encara és més gran.

Els productors confien en la ignorància de les noves generacions, que malauradament hi és. Però això no garanteix l'èxit, entre moltes altres raons perquè totes les pel.lícules, fins i tot els grans clàssics, són fruit del seu temps; i perquè la inspiració que les va originar és única i irrepetible.

I, no obstant això, els exemples són múltiples:

De "King Kong" (Merian C. Cooper, Ernest B. Schoedsak, 1933), se n'han fet dues noves versions, amb l'excusa força òbvia de millorar els efectes especials. La versió de Peter Jackson era divertida, però incapaç d'emular la fascinació de l'original.

"Vivir sin aliento" (1983), de Jim McBride, remake d'"A bout de souffle" (1959), de Godard, no tenia ni molt menys la rellevància de l'original, però tampoc no semblava pretendre-ho i això la feia simpàtica (això i el carisma dels seus protagonistes).

Aquesta actitud de modèstia sembla una bona manera d'encarar un projecte d'aquest estil. Portada, però, a l'extrem, pot conduir a l'absurd; és com el cas de Gus Van Sant: encarregat de fer un remake de "Psicosis" (Alfred Hitchcock, 1960), en considerar que no podia millorar en cap sentit l'obra del mestre, la va copiar pla per pla (això sí, en color i intercal.lant un pla d'una vaca voladora). Llavors, l'únic al.licient consisteix a comparar el treball dels actors. I constatem que la còpia és impossible per definició: per què si les dues "Psicosis" s'han filmat igual, la segona resulta tan plana? Per què el remake americà d'"Abre los ojos" (Alejandro Amenábar, 1997) és absolutament insípid?

També Michael Haneke va copiar la versió americana de la seva pel.lícula "Funny Games" pla per pla de l'original. Però, en aquest cas, no hauríem de parlar de modèstia sinó al contrari: si no va canviar ni una coma, potser és que estava convençut d'haver fet la millor pel.lícula possible.

Els grans directors clàssics no tenien tants problemes a l'hora de fer remakes de pel.lícules pròpies. De vegades els sortien millor ("El hombre que sabía demasiado", de Hitchcock) o pitjor ("Rio Bravo" i "Eldorado", de John Ford; "Bola de fuego" i el seu remake musical "Nace una canción", de Hawks), però sempre es quedaven tan amples.

El recurs del remake musical és bastant habitual, ja que permet marcar distàncies i els rígids codis del gènere oculten algunes dissonàncies.

Com ja vam dir en una entrada anterior, l'obra de Fellini ha estat objecte d'almenys dos remakes d'aquesta categoria, a càrrec de Bob Fosse ("Las noches de Cabiria" i "Noches de la ciudad"; "8 y 1/2" i "Empieza el espectáculo").

Fosse és el nexe d'unió, ja que Rob Marshall va adaptar un musical del famós coreògraf a "Chicago".

A "Nine" copia sense manies la pel.lícula de Fellini. Cal salvar moltes distàncies, però hem de dir que la pel.lícula de Marshall no és del tot menyspreable. Potser incomoda una mica aquesta pretensió de reviure un presumpte esperit "Itàlia als seixanta", la conversió en cartró-pedra d'allò que en el film de Fellini era un reflex (deformat) de la seva contemporaneïtat; els flash-backs del Guido Contini infant espiant la Saraghina a la platja no resisteixen la comparació. Però, en determinats moments, trobem encara certa emoció en la crònica de la crisi existencial del protagonista. De fet, els dos films no són tan diferents en aparença, ja que el de Fellini no deixava de ser un musical no declarat. De tota manera, allò que redimeix absolutament el remake de Marshall és la presència arravatadora de Marion Cotillard, des d'ara mateix la meva musa europea per excel.lència.

No, la Pe tampoc no ho fa gens malament.

dissabte, 23 de gener del 2010

KUBRICK DE LA "A" A LA "Z" # 1: ARMA

Heus aquí la primera entrega d'un muntatge que he fet a partir de pel.lícules de Kubrick amb la intenció de retre-li un petit homenatge i també de destacar com les seves obsessions es repeteixen una i altra vegada, film rere film, ocasionalment amb girs inesperats i sempre il.lustrant la seva visió pessimista del món i el seu gust per les dualitats i les paradoxes.

En el primer dels títols, veure'm com estableix un paral.lelisme entre violència i dominació sexual, entre l'arma i el fal.lus. Finalment, unes màquines fan l'amor i els ulls del nen estelar de "2001" anticipen els ulls de Malcolm McDowell a "La naranja mecánica" i altres mirades que expressen una certa predisposició a la maldat.

diumenge, 17 de gener del 2010

EL LUCHADOR


Pot sorprendre d'entrada que el director de títols tan aparentment profunds com "Pi" o "La fuente de la vida", s'ocupi ara d'una pel.lícula sobre un lluitador de wrestling.

Però resulta que "El luchador", que sens dubte és una pel.lícula intensa emocionalment i beneficiada per la idònia interpretació de Mickey Rourke, és també un manifest gairebé metafísic que parla del pas del temps, de com el valor d'una vida pot condensar-se en un únic moment de glòria i de l'ambició de recuperar aquest moment; en el cas de Randy "The Ram", el moment en què s'alça dret a les cordes del quadrilàter per saltar sobre "The Ayatollah".

dissabte, 16 de gener del 2010

EN LA MORT D'ERIC ROHMER

Poc després de complir-se 50 anys del naixement de la Nouvelle Vague, ha mort un dels seus màxims representants, Eric Rohmer.

A diferència dels altres fundadors del moviment (Godard, Truffaut, Chabrol, Rivette), el reconeixement li va arribar a Rohmer amb deu anys de retard, amb l'èxit de "Ma nuit chez Maud" (1969). Títol emblemàtic de la seva filmografia, il.lustra a la perfecció el seu discurs: Rohmer, literat abans que cineasta, fa avançar els seus films a través d'uns diàlegs que semblen casuals però que estan molt ben pensats i escrits, només per posar de manifest que les persones ocultem rere les paraules les nostres veritables intencions. Amb una posada en escena despullada de qualsevol ornamentació, reconstrueix la realitat per trobar-hi una altra realitat oculta. La visió objectiva de la càmera farà pal.lesa la contradicció entre allò que els seus personatges diuen i allò que veritablement desitgen, que és gairebé sempre realitzar les seves obsessions amoroses, doncs per molt que els seus films semblin a priori molt intel.lectuals, tots parlen de coses senzilles com l'amor i les dificultats per trobar-hi la felicitat.

MA NUIT CHEZ MAUD (1969), o per què parlar de Pascal quan allò que m'interessa és tirar-me la Maud?



Admirador de Hitchcock (com els seus companys de la Nouvelle Vague), moltes de les seves històries transcorren com les del mestre en etapes d'inactivitat dels seus personatges. No cal que es trenquin una cama com James Stewart a "La ventana indiscreta"; n'hi ha prou amb que vagin de vacances.

LA COLLECTIONEUSE (1967)



LE GENOU DE CLAIRE (1970), o l'obsessió amorosa representada per un genoll.


"La boulangère de Monceau", "La carrière de Suzanne" (1963), "La collectioneuse", "Ma nuit chez Maud", "Le genou de Claire" i "L'amour l'apres-midi" (1972) componen els "6 contes morals", que Rohmer va concebre com a novel.la i va acabar filmant perquè va tenir clar que una imatge val més que mil paraules. És la primera sèrie de les tres que vertebren la seva filmografia. La següent, "Comèdies i proverbis", ocupa la dècada dels vuitanta: fidel a les seves temàtiques, ens presenta un seguit de personatges femenins apassionants per la seva proximitat, una mica caga-dubtes i que erren els seus objectius amorosos perquè no fan cas dels proverbis.

A "Pauline à la plage" (1983), un dels meus títols predilectes, Marion i la seva cosina adolescent, Pauline, van de vacances. La primera, mentre no s'acaba de decidir entre dos pretendents, vol alliçonar la petita Pauline sobre els misteris de la vida i de l'amor. Però la Pauline, que no parla sinó que actua -i molt decididament-, acaba per prendre-li la davantera (i el pretendent sexi).

PAULINE A LA PLAGE (1983)



LES NUITS DE LA PLEINE LUNE (1984), o "qui té dues cases perd la raó". La protagonista no valora allò que té a casa i perd hores de son buscant una alternativa que no existeix.

 

A "Le rayon vert" (1986), el major èxit comercial de la seva carrera, Delphine és una noia solitària i tirant a complicada que va de vacances i no aconsegueix gaudir de la vida fins que troba un noi tan místic com ella i junts van a veure el raig verd que diuen que apareix quan es pon el sol i només poden veure els enamorats (l'equip de Rohmer va haver d'aconseguir filmar un autèntic raig verd).

LE RAYON VERT (1986); i, a sobre, vegetariana:



Enmig de la sèrie, intercal.la una pel.lícula sobre dues amigues a París, conseqüent amb el to de comèdia de tots els seus films d'aquesta etapa. 4 AVENTURES DE REINETTE ET MIRABELLE (1987); dos no es posen d'acord per indicar una adreça i un cambrer repel.lent es guanya a pols que les amigues facin un "sinpa":



A la dècada dels noranta vénen els "contes de les quatre estacions" que, com el seu nom indica, són quatre. A "Conte d'été" (1996), una altra pel.lícula ambientada durant unes vacances, el cagadubtes és un personatge masculí, un noi prim i molt xerraire com no podia ser d'altra manera. La protagonista de "Conte d'automne" (1998) també té problemes amorosos però és més granadeta que la majoria de personatges dels films de Rohmer, sempre molt joves. Més arquetípiques resulten les protagonistes dels altres dos contes, i les hi fan passar molt putes als seus pretendents.

CONTE DE PRINTEMPS (1990)



La protagonista de "Conte d'hiver" (1992) coneix un noi eixerit durant unes vacances i fan l'amor. En acomiadar-se, ella és víctima d'un terrible lapsus i li dóna malament la seva adreça, de manera que es perden la pista. Ella té una filla de la breu relació i no sap com refer la seva vida, tot i que dos pretendents, un d'ells molt intel.lectual i l'altre que toca més de peus a terra, proven d'accedir al seu cor. Però ella continua enamorada del noi que va conèixer aquell estiu.

CONTE D'HIVER (1992)



Aquestes comèdies sobre la passió amorosa són pel.lícules eternes que difícilment els nostres fills podran estimar perquè el cinema europeu de qualitat té mala fama (tots els diaris han parlat de Rohmer arran de la seva mort, però, que jo sàpiga, cap canal de televisió ha programat una pel.lícula seva). Si més no, tots els que hem freqüentat el cine-club de la nostra ciutat, tots els qui als anys vuitanta jugàvem a endevinar quina de les nostres amigues s'adeia a la protagonista del film, tots nosaltres li guardarem per sempre més un lloc als nostres cors. No puc acabar sense mencionar les seves pel.lícules històriques o d'època, que també en va fer. Obres mestres com "La marquise d'O" (1976), títols polèmics com "L'anglaise et le duc" (2001) -quin atreviment, parlar de la Revolució Francesa des del punt de vista dels aristòcrates!- o "Triple Agent" (2004). Filmats amb el mateix ascetisme que les pel.lícules d'ambientació contemporània, Rohmer no dubtava a fer servir decorats pintats matusserament ("L'anglaise et le duc") o tan "naïf" com els de la seva aproximació al personatge de Perceval.

PERCEVAL LE GALLOIS (1978)

diumenge, 10 de gener del 2010

EL IMAGINARIO DEL DOCTOR PARNASSUS

En les pel.lícules de Terry Gilliam, l'excés constitueix el seu pitjor defecte i, alhora, la seva virtut i el segell de la seva autoria.

Gilliam és -o era- l'únic membre no britànic dels Monty Python (és nord-americà). S'encarregava de les escenes d'animació del seu show televisiu i figura com a director de "Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores" (1975), "La bestia del reino" (1977) i un episodi d'"El sentido de la vida" (1983), sobre uns vells empleats d'una companyia d'assegurances que converteixen l'edifici on treballen en un vaixell pirata i, armats amb punxons i grapadores, assalten la seu d'una moderna corporació de la City, un argument que resumeix prou bé les seves predileccions temàtiques. Els seus films ens parlen de personatges que viuen al marge d'una societat salvatgement competitiva, refugiats en el seu món de fantasia; com l'obscur funcionari de "Brazil" (1985), el personatge de Robin Williams a "El rey pescador" (1991), el periodista gonzo de "Miedo y asco en Las Vegas" (1998), els germans Grimm o el mateix Doctor Parnassus. De vegades, les empreses quixotesques d'aquests outsiders els serveixen per redimir-se i, de passada, redimir altres personatges que conserven encara un peu a la realitat però viuen igualment al marge després d'haver caigut en desgràcia, com el cas paradigmàtic del disc-jockey d'"El rey pescador" (esplèndid Jeff Bridges).

La parella de personatges protagonistes d'"El rey pescador" són com Dom Quixot i Sancho Panza i anticipen el projecte més maleït de Gilliam, "The man who killed don Quixote", amb Jean Rochefort fent de Dom Quixot i Johnny Depp de Sancho Panza: després de grans problemes per obtenir finançament, el rodatge a Las Bárdenas va ser un autèntic desastre: tempestes que es van endur els decorats, avions de l'exèrcit espanyol sobrevolant contínuament els llocs on filmaven, Jean Rochefort amb una doble hèrnia discal que l'impedia cavalcar... Finalment, la producció es va suspendre i només en va quedar un curiós documental titulat "Lost in La Mancha". Però Gilliam és tan perseverant com els seus personatges, i anuncia que reprèn el projecte amb Robert Duvall fent de Dom Quixot i Johnny Depp encara fent de Sancho Panza.

"El imaginario del Doctor Parnassus" és un film cent per cent Gilliam: excessiu i brillant a parts iguals, té l'estructura d'un conte de fades i narra una lluita desproporcionada, la del Doctor Parnassus (Christopher Plummer), armat amb el mirall que transporta a un univers de somnis, contra el mateix diable (Tom Waits). Tony, personatge que prové d'un món dominat per la frivolitat i la cobdícia i que ha caigut en desgràcia (se'l troben literalment penjat), l'ajudarà en la seva empresa, tot i que, en aquest cas, no podrà redimir-se ell mateix.

La malastrugança que sembla perseguir Gilliam va ser també present de forma ben tràgica en la gestació del film: Heath Ledger, que fa el paper de Tony, es va suicidar a mig rodatge. Si més no, el film es va poder salvar gràcies a un cert retoc argumental i la col.laboració desinteressada de Johnny Depp, Jude Law i Colin Farrell, que van incorporar el mateix personatge en les escenes que faltaven per rodar; l'experiment no va en detriment sinó que enriqueix un film a contracorrent, desbordant de fantasia i inventiva visual, que confirma Gilliam com un dels directors més insubornablement personals del panorama cinematogràfic.

dimecres, 6 de gener del 2010

LA LLISTA, LES LLISTES

Ara que comença el nou any, sembla una obligació cinèfila redactar una llista amb les millors pel.lícules del precedent. A més, m'agrada fer-ho, no ho vull pas negar. Però amb el 2009 tinc dos problemes: en primer lloc, no crec que hagi estat un any especialment brillant, de fet diria que tirant a patètic en conjunt; en segon lloc, sempre em deixo per a més endavant alguns títols presumptament interessants, sigui per falta de temps, sigui per amortitzar el canal de pagament.

De manera que només em veig amb cor de fer una llista diguem-ne provisional i de cinc títols, perquè a deu no arribo. En canvi, podria fer una llista de deu títols de 2008, un any amb una collita especialment bona i del qual ja tinc una visió més completa. És a dir que aquí teniu dues llistes pel mateix preu:


LES 5 MILLORS PEL.LÍCULES DEL 2009 (LLISTA PROVISIONAL)

1. UP, de Pete Docter

Aquesta és segura. Només pels deu minuts inicials ja mereix ocupar la primera posició. Demostra el bon moment de l'animació en general i la genialitat de Pixar en particular.

2. LA CLASE, de Laurent Cantet

El cinema francès continua en forma. Un retrat hiperrealista de la joventut del pais veí (que podria ser la nostra) i dels problemes d'un mestre que s'interpreta a si mateix.

3. EL CURIOSO CASO DE BENJAMIN BUTTON, de David Fincher

La darrera mostra del talent de Fincher, qui resol amb sensibilitat i tècnica impecable la història a priori rebuscada de l'home que rejoveneix amb el pas del temps.

4. GRAN TORINO, de Clint Eastwood

No és una de les seves obres mestres, però està narrada amb la sobrietat i eficàcia que caracteritzen el darrer dels clàssics.

5. ENEMIGOS PÚBLICOS, de Michael Mann

Revisió del cinema de gàngsters en clau de western. La pel.lícula definitiva sobre Dillinger dirigida per un Michael Mann que mostra el seu domini del format digital.


LES 10 MILLORS PEL.LÍCULES DEL 2008

1. LAS HORAS DEL VERANO, d'Olivier Assayas

Amb l'esponsorització del Museu D'Orsay, l'inclassificable Assayas explica la història d'una casa i la seva herència i resumeix en la lleu anècdota grans temes com són el pas del temps o la nostra responsabilitat amb la memòria col.lectiva.

2. POZOS DE AMBICIÓN, de Paul Thomas Anderson

Anderson narra amb la saviesa i la concisió dels clàssics la història d'un magnat del petroli a principi del segle XX que il.lustra el cantó més fosc del capitalisme salvatge i dels fanatismes religiosos. Interpretació superlativa de Daniel Day-Lewis.

3. WALL-E, d'Andrew Stanton

El cinema d'animació, Pixar, narrar sense paraules... Ja en vam parlar quan ho vam fer d'"Up", oi?

4. 4 MESES, 3 SEMANAS, 2 DÍAS, de Cristian Mungiu

El relat d'un avortament en un país i un temps sense llibertats transcorre en temps real i en el marc claustrofòbic d'una miserable habitació d'hotel que reflecteix prou bé la manca d'horitzons de les joves protagonistes.

5. GOMORRA, de Matteo Garrone

Basat en la novel.la de Roberto Saviano, el film de Garrone il.lustra sobre els negocis de la Camorra siciliana i ens transporta a un univers de gàngsters i de misèria que té ben poc a veure amb el "glamour" dels mafiosos del cinema nord-americà. Una narració abrupta casa bé amb la violència que mostra.

6. NO ES PAÍS PARA VIEJOS, de Joel i Ethan Coen

Els Coen adapten la novel.la homònima de Cormac McCarthy amb menys distanciament que en anteriors incursions en el gènere negre. Impecable sobrietat narrativa i ús de l'el·lipsi i un magnífic plantell d'actors amb el nostre compatriota Bardem al capdavant, brodant el paper de psicòpata letal (la frase del film: "És perillós?" -pregunta un personatge referint-se a l'assassí en qüestió; resposta: "Comparat amb què? Amb la pesta negra?").

7. ESCONDIDOS EN BRUJAS, de Martin McDonagh

Barreja de gèneres amb un guió de ferro i excel.lents interpretacions. El film sorpresa de la temporada.

8. ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO, de Sidney Lumet

Thriller de ressonàncies shakespearianes molt ben interpretat per Philip Seymour Hoffman (i la resta del repartiment) i molt ben explicat pel veterà Sidney Lumet.

9. JUNO, de Jason Reitman

Ellen Page broda el paper de l'embarassada adol.lescent que (només) sembla que passi de tot. Al final, resulta que té més coneixement que algun adult amb complexe de Peter Pan. Després de "Juno", Reitman ha dirigit la que diuen serà la pel.lícula dels Òscars del 2010: "Up in the air", amb George Clooney.

10. MONSTRUOSO, de Matt Reeves

Amb producció de J.J. Abrams ("Perdidos"), el film fantàstic més original de la temporada: la destrucció de Manhattan per un monstre típus Godzilla, en la millor tradició dels kaiju eiga japonesos, vista a travès d'una càmera de video manejada per uns joves que surten d'una festa. El partit que en treuen d'aquesta alteració del punt de vista tradicional magnifica el film molt més enllà de la lleu anècdota argumental. Faria un bon programa doble amb "[REC]".