divendres, 31 de desembre del 2021

NO MIRES ARRIBA

"No mires arriba", darrer treball d'Adam McKay, és una sàtira apocalíptica més o menys en la línia de "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú". 

Dos astrònoms, interpretats per Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence (al capdavant d'un repartiment de luxe), descobreixen un meteorit de quasi deu quilòmetres de diàmetre que viatja cap a la Terra. La destrucció està assegurada però ningú no hi fa gran cosa: els polítics estan més interessats en els escàndols i les enquestes; les televisions prefereixen informar sobre la ruptura sentimental d'una cantant que s'assembla a Ariana Grande; i la gent desconfia dels científics. 

Es tracta d'un film molt divertit amb personatges impagables, menció d'honor per al sòsia de Steve Jobs que interpreta admirablement Mark Rylance. No obstant això, es fa difícil creure que la gent d'aquest planeta en perill pugui ser tan imbècil; i els qui defensen la llibertat i "no mirar amunt" o que directament neguen l'existència del cometa? És com aplaudir Ayuso i Trump, creure's les seves fake news, o negar coses tan evidents com que la Terra és rodona o que la vacuna per a la covid evita morts. No hi pot haver gent així! 

O sí?

dijous, 30 de desembre del 2021

CHAVALAS

La idea de "Chavalas" (2021), primer llargmetratge de Carol Rodríguez Colás, té la seva gràcia: els problemes d'una noia que vol destacar com a fotògrafa enmig de l'ambient pijo-progre de Barcelona, que es veu obligada a tornar al barri que la va veure néixer, a la ciutat satèl·lit de Cornellà de Llobregat; allà retroba unes amigues amb qui manté una relació ambivalent. 

Aquesta ambivalència, que fonamenta la trama, esdevé massa zigzaguejant per resultar creïble. Sortosament, les quatre protagonistes (Vicky Luengo, Carolina Yuste, Elisabet Casanovas, Ángela Cervantes) supleixen amb la seva naturalitat i simpatia les mancances del guió.

diumenge, 26 de desembre del 2021

EL MEJOR

Barry Levinson va tenir un inici de carrera interessant els anys vuitanta, de "Diner" (1982) a les populars "Good Morning, Vietnam" (1987) i "Rain Man" (1988). I, enmig d'aquests títols, va signar "El mejor" (1984), que és probablement el seu millor treball, valgui la redundància. 

Es tracta d'un drama esportiu ambientat als anys trenta, protagonitzat per Robert Redford (i un elenc notabilíssim amb Robert Duvall, Glenn Close, Kim Basinger, Barbara Hershey, Michael Madsen, Wilford Brimley o Richard Farnsworth), narrat com un conte èpic: un noi que vol ser el millor jugador de beisbol de la història s'ha de retirar abans de començar a causa d'una tragèdia inesperada; ningú no sabrà res més d'ell fins que apareix al cap de molts anys, quan ja se'l considera vell per fer de batedor, per incorporar-se al pitjor equip de la lliga; és clar que porta amb ell el bat que va fabricar de jovenet amb la fusta d'un arbre que va partir en dos un llamp i que va veure morir el seu pare. 

No són gaires elements com per construir una obra mestra; i no és que "El mejor" ho sigui. Però és un film que preserva una gran capacitat de fascinació, de bons i de dolents, de petits miracles, ideal per ser contemplat amb mirada innocent, deixant-se endur per l'expressió resignada d'un Redford que pot semblar alhora un home savi, un noi fràgil o un heroi, fins al final, increïble però apoteòsic, en què les espurnes dels llums del camp, fulminats, plouen com petits estels sobre uns jugadors pletòrics.

divendres, 24 de desembre del 2021

FUE LA MANO DE DIOS

Si "La gran belleza" s'assemblava molt a "La dolce vita" i "La juventud" equivalia al "Ocho y medio" fellinià, l'autobiogràfica "Fue la mano de Dios" vindria a ser el particular "Amarcord" de Paolo Sorrentino, qui ens parla de la seva joventut a Nàpols, de la seva família, del seu pas traumàtic cap a la maduresa i, com a fil conductor, del fitxatge de Maradona, un succés absolutament catàrtic. 

Cal dir, però, que si l'inici del film és clarament deutor de Fellini, el film aviat esdevé més sobri i personal.

dijous, 23 de desembre del 2021

CONFLICTES FAMILIARS

A primer cop d'ull, "La casa Gucci" i "El poder del perro", darrers treballs dels veterans Ridley Scott i Jane Campion respectivament, no tenen gran cosa en comú. 

La primera és un biopic en clau de comèdia negra i la segona sembla un western -perquè transcorre en un ranxo de Montana el 1925- i és una història de ficció molt més reposada en les formes i les interpretacions. La primera no és una mala pel·lícula però tampoc no és el millor treball del seu director; "El poder del perro", en canvi, s'erigeix en una ferma candidata als premis grossos, Òscar inclòs, i és, sens dubte, el millor film de la directora d'"El piano" (aquí també surt un piano, per cert).

Però, ben mirat, les dues pel·lícules comparteixen un argument que havia fonamentat nombrosos melodrames quan aquest era un gènere més popular: una dona d'extracció social més aviat humil entra per raó de matrimoni a formar part d'una família benestant, ja siguin els Gucci o els Burbank, i, en ambdós casos, s'enfrontarà al menyspreu i al rebuig. A més, les famílies no estan gaire ben avingudes. I, més encara, tant els modistes italians com els ranxers americans representen una espècie en vies d'extinció. El film de Scott, en definitiva, narra la transformació d'una empresa familiar en un producte globalitzat, la substitució d'uns vincles de sang d'aparença aristocràtica pel vincle dels diners, més democràtic si es vol, també més immisericorde. 

I els ranxers del film de Campion també pertanyen al passat i són víctimes dels seus prejudicis i les seves repressions, d'una concepció masclista del món que cal superar. Les ¿víctimes? són un noi efeminat que estudia medicina i una noia simpàtica que no sap alternar amb els amics pijos de Maurizio Gucci a les pistes d'esquí de Saint-Moritz; tots dos tindran una oportunitat per a la revenja i la realitat s'imposarà sobre les aparences. 

Dos títols que concorren a les sales de cinema -i a la plataforma Netflix en el cas del film de Jane Campion- i que ofereixen interpretacions d'estils diversos però en general excel·lents: Adam Driver repeteix amb Scott, acompanyat per Al Pacino, Jeremy Irons, Jared Leto, Salma Hayek i una magnífica Lady Gaga; i Benedict Cumberbatch (extraordinari en el paper de l'ambigu Phil Burbank), Jesse Plemons, Kodi Smit-McPhee i Kirsten Dunst (en un paper secundari trobem la protagonista d'"Última noche en el Soho", Thomasin McKenzie). Amb tots aquests elements, s'omplien les sales els anys cinquanta i seixanta. Ara, si voleu veure una sala plena de veritat, heu d'anar a veure "Spider-Man: No Way Home" (és clar que també hi surt en Benedict Cumberbatch).

diumenge, 19 de desembre del 2021

UNA GOTA DE SANGRE PARA MORIR AMANDO

Amb ocasió del cinquantè aniversari de l'estrena a Nova York de "La naranja mecánica", Movistar + estrena un curiosíssim documental de Pedro González Bermúdez que porta per títol "La naranja prohibida" i que narra les vicissituds en la presentació de la pel·lícula a Espanya, l'any 1975, en el marc de la Seminci val·lisoletana. Narrat pel mateix Malcolm McDowell i amb nombrosos testimonis (Carmelo Romero, llavors director del Festival, i Vicente Molina Foix, entre d'altres), el film integra molts arguments interessants: parla, per descomptat, de la censura franquista i dels canvis en la societat espanyola dels anys setanta; també del perfeccionisme de Kubrick i el seu afany de controlar-ho tot; però l'aspecte potser més rellevant del documental és el contrast entre una joventut ansiosa d'accedir a la cultura per a qui "La naranja mecánica" era paradigma de la modernitat i el jovent actual de la mateixa ciutat de Valladolid, mirall de tot el jovent actual, desconeixedors de l'obra de Kubrick i del cinema del segle XX en general; a uns quants estudiants se'ls projecta la pel·lícula, que no havien vist mai, i opinen, tots ells, que avui dia seria difícil per no dir impossible que algú produís un títol tan brillant i alhora polèmic; i el més fotut és que tenen raó. 

L'emissió del documental va anar acompanyada de la pel·lícula de Kubrick i també d'una curiosa producció espanyola del 1973, a què ja vam fer referència en el post dedicat a "La naranja mecánica": "Una gota de sangre para morir amando", d'Eloy de la Iglesia; les similituds són tan evidents i la qualitat tan relativa que algun espavilat la va rebatejar amb el títol de la "mandarina mecànica". 

Conté referències al tractament expeditiu per erradicar la violència i a una societat futurista alienada, i les anades i vingudes d'una colla de brètols que volen emular els drugos imaginats per Burgess. Però, al cap i a la fi, això són adorns en un film escrit pel mateix De la Iglesia i José Luis Garci entre d'altres que barreja aquests elements futuristes i estètica pop més o menys copiats de Kubrick amb una trama criminal a l'estil del giallo (el títol dóna alguna pista) amb més pretensions que interès real. Curiosament, Sue Lyon, la "Lolita" kubrickiana, encapçala el repartiment i competeix amb Chris Mitchum (fill d'en Robert) pel premi a la pitjor interpretació de la dècada dels setanta. També apareix Jean Sorel repetint el seu paper a "Belle de Jour": un metge obsessionat amb una rossa (Lyon) aparentment frígida.

divendres, 17 de desembre del 2021

ANNETTE

Han passat nou anys de la radical "Holy Motors" i Léos Carax sembla haver-se tornat una mica més civilitzat i signa, amb "Annette", un drama matrimonial que recupera un argument clàssic: tots dos treballen al món de l'espectacle, ell fent monòlegs i ella cantant òpera; tot es torça quan ell perd el favor del públic. 

Però un film de Carax no pot ser del tot convencional. És un musical cantat (cortesia dels Sparks; recordem que el director ja havia flirtejat amb el gènere en una escena de "Holy Motors") en què surrealisme, tragèdia i poesia planen sobre una narració a estones apassionada, de vegades estranya, sempre sorprenent.

dissabte, 11 de desembre del 2021

ÚLTIMA NOCHE EN EL SOHO

Després d'haver parodiat el cinema de terror a "Zombies Party", Edgar Wright s'atreveix amb el giallo; i, de passada, aprofita per recrear el Swinging London. El viatge als seixanta de la mà de la desconcertada protagonista ofereix la possibilitat de recuperar cançons memorables, de "Downtown" -amb la veu d'Anya Taylor-Joy- a "Eloise", passant per "Puppet On A String", de Sandie Shaw, en el millor número musical de la pel·lícula. Però no tot són colors, llums de neó, flors i violes, i Wright mostra també el cantó fosc d'aquelles nits de gresca al Soho. 

Com sigui, no cal prendre's seriosament tot allò que veiem a "Última noche en el Soho". És un divertiment que abasta registres diversos, fins i tot contradictoris, ideal per a cinèfils amb ganes de desconnectar.

divendres, 10 de desembre del 2021

CAMADA NEGRA

Com vam dir en el post sobre "Maravillas", els primers títols dirigits per Manuel Gutiérrez Aragón van ser els més interessants. Títols, a més, compromesos amb la transició democràtica. "Camada negra", del 1977, va propiciar diversos atacs a les sales on es projectava, perpetrats pels mateixos individus que el film retrata sense pietat, grupuscles d'extrema dreta que es comporten com una llopada, en aquest cas oculta rere els murs d'una casa que ha conegut temps millors a l'ombra d'una bruixa interpretada per María Luisa Ponte. La cambra amb tots els llits recorda el conte de la Blancaneu i els nans i, de fet, tota la història adopta la forma d'un conte pervers. El jove fanàtic (José Luis Alonso, que un any després treballaria amb Eloy de la Iglesia a "El diputado") i la pobra Rosa (Ángela Molina en la seva primera col·laboració amb el director) són víctimes d'un ideari feixista que mai no ha deixat d'existir, de vegades de forma evident, normalment una mica camuflat per assegurar-ne la pervivència (una lliçó que té ben apresa el germà del protagonista -Joaquín Hinojosa-).

dilluns, 6 de desembre del 2021

MATERNITAT SUBROGADA

Manuel Martín Cuenca torna a treballar amb Javier Gutiérrez a "La hija" i l'emparella amb Patricia López Arnaiz ("Ane") per construir un thriller tan sobri com implacable, narrat amb intel·ligència i notable sentit del suspens. 

Ja no és un el sociòpata, com en anteriors treballs del director, sinó dos: la parella protagonista, que viu amb l'única companyia dels seus gossos al cim d'una muntanya. Ell, però, aparenta ser una persona amable i empàtica que, a més, treballa en un centre per a delinqüents menors d'edat amb els quals deu tenir prou bon rotllo perquè ensarrona una pobra noia embarassada de quinze anys perquè s'escapi i oculti a casa seva amb la promesa d'un futur per al seu fill (o filla), que faran passar per seu (seva) quan neixi, ja que la dona és infèrtil. Un pacte que endevinem tan inestable com el clima dalt de la muntanya.

L'argument ens recorda el de la sèrie "El cuento de la criada". Basada en la novel·la de Margaret Atwood i protagonitzada per Elisabeth Moss, parteix d'una premissa inquietant, per desgràcia no tan improbable: després d'una crisi que acaba amb la mort del president dels Estats Units i la major part dels congressistes, prenen el poder uns fonamentalistes cristians que es dediquen a penjar tothom qui els porta la contrària i que segresten les dones fèrtils -com la protagonista- perquè proveeixen de fills les famílies dels dirigents. Les escenes de la fecundació (la Cerimònia) són bastant extravagants.

La primera temporada sorprèn per la temàtica i per una posada en escena d'estudiada elegància; lamentablement, i sobretot a partir de la segona temporada, el guió dóna més voltes que uns cavallets per no arribar a la frontera del Canadà ni enlloc.

diumenge, 5 de desembre del 2021

EUROPA

Abans del Dogma i de la càmera en mà, Lars Von Trier havia assajat un cinema molt sofisticat visualment. És el cas d'"Europa" (1991), en què una trama ambientada a Alemanya l'any 1945 i en què tota l'acció passa de nit (amb l'excusa de la feina del protagonista, revisor de cotxe llit) se'ns mostra en imatges expressionistes en blanc i negre amb algunes (escasses) notes de color. D'aquesta aposta formal en resulta una atmosfera depriment i quasi onírica que, potenciada per una veu en off que sembla remetre'ns a una sessió d'hipnosi, representa eficaçment la ruïna moral i econòmica d'un país destrossat per la guerra, amb un passat traumàtic i un futur incert, orfe d'ideals però encara obsessionat pel tan germànic sentit de l'ordre, que propicia alguns moments surrealistes, presidits per un sentit de l'humor esquiu que no invalida la tragèdia que plana en tot moment sobre la història i els personatges. 

Abans del Dogma:

divendres, 3 de desembre del 2021

EL VEL PINTAT

Edward Norton, qui va tenir el seu moment de glòria a la segona meitat dels noranta ("Las dos caras de la verdad", "American History X", "El club de la lucha") i avui només apareix en papers secundaris a les ordres de Wes Anderson, es va ajuntar l'any 2006 amb l'avui també oblidada Naomi Watts ("Mulholland Drive") per produir i protagonitzar "El vel pintat", adaptació de la novel·la de William Somerset Maugham. 

Als anys vint, una noia anglesa de casa bona (Watts) es casa amb un metge (Norton) només per perdre la seva mare de vista, la qual cosa aconsegueix perquè se'n van a viure a Xanghai. Ell és bon noi però una mica sonso i ella li és infidel amb un nord-americà més eixerit i pocavergonya. El metge no s'ho pren gaire bé i s'emporta la jove esposa a un indret menys glamurós de la Xina profunda on hi ha una epidèmia de còlera. 

La direcció de John Curran és rutinària i l'argument més aviat masclista, però Norton i Watts se senten còmodes en els seus papers i contribueixen a fer d'"El vel pintat" una magnífica història romàntica, l'aventura de dos herois quotidians perduts enmig d'un món estrany, exòtic però també ferotge, i d'un mar de sentiments contradictoris. Toby Jones aporta la mirada comprensiva de l'amic que procura sobreviure i no jutjar.