dimarts, 31 de desembre del 2019

LAZZARO FELIZ


No estic gaire segur de quina és la moral d'aquest conte (no es pot ser bo?); però, en qualsevol cas, "Lazzaro feliz" (Alice Rohrwacher, 2018) esdevé un títol simpàtic gràcies a un to pasolinià gens habitual a les pantalles, i a l'encertada descripció d'uns personatges que viuen al marge de la societat, des del lacònic protagonista, que fa honor al seu nom tornant d'entre els morts per cercar un vell amic, al lladregot interpretat per Sergi López, qui demostra que no perd l'accent ni quan roda en italià.

dissabte, 28 de desembre del 2019

STAR WARS: EL ASCENSO DE SKYWALKER


Després de veure el darrer episodi de la nissaga Star Wars, és encara més òbvia la pregunta que suggerien els dos títols anteriors: era necessària una tercera trilogia? No aporta res a la història ideada per George Lucas; l'allarga innecessàriament i la clou amb un episodi que vol enllaçar amb els orígens i esdevé una desfilada de fantasmes sense gaire interès, amb situacions i final perfectament previsibles. En última instància, salvarem per la seva bellesa l'enfrontament a espasa (làser) entre Kylo Ren i Rey sobre les ruïnes de l'Estrella de la Mort semisubmergides en un mar embravit.

El retorn de J.J. Abrams a la direcció no aporta cap diferència significativa. Mentrestant, Rian Johnson ("Star Wars: Los últimos Jedi") ofereix un divertiment més senzill i més simpàtic a "Puñales por la espalda", una versió lleugera, quasi paròdica, de les intrigues criminals a l'estil Agatha Christie, amb la incommensurable Ana de Armas presidint un repartiment de cares conegudes.

Daisy vs. Ana.



dimarts, 24 de desembre del 2019

PRETTY WOMAN


Tot i que això de convertir contes animats en pel·lícules en imatge real ja s'havia inventat feia anys. I si no, vegeu "Pretty Woman", el film més popular de 1990 i sempre present a la televisió -sobretot en aquestes dates nadalenques-, versió moderna de la Ventafocs en què ella és una prostituta de Hollywood Boulevard a qui un príncep blau que neda en bitllets perquè es dedica a comprar empreses i vendre-les per parts li descobrirà el món de les botigues de roba de Cielo Drive i les vetllades a l'òpera de San Francisco.

Per què enganxa tant aquesta comèdia romàntica? Evidentment, Julia Roberts i Richard Gere omplen la pantalla de glamur. Com en les bones comèdies de tota la vida, cal cuidar els secundaris, i el director de l'hotel (Héctor Elizondo) és una autèntica troballa; l'advocat és un dolent creïble i les estirades dependentes de la primera botiga que visita la Vivian assumeixen el rol de les pèrfides germanastres. Perquè narra una doble transformació, la de la prostituta més aviat ordinària en la noia més maca que hagi trepitjat les catifes del Beverly Wilshire -i sensible i intel·ligent-; i la del tauró dels negocis en un capitalista amb sentiments.

Un argument rodó amanit amb algunes línies de diàleg memorables: a la sabateria, quan ell diu que els facin la pilota; a l'òpera, quan ella comenta que quasi mulla les calces de gust; o quan el director de l'hotel li diu al protagonista tot contemplant les joies de lloguer que "deu ser difícil separar-se de quelcom tan bell". I què va passar quan ell va rescatar a la princesa? Doncs que "ella el va rescatar a ell".

Més ingredients: una banda sonora amb algunes cançons tan enganxoses com la història. La de Roy Orbison que dóna títol al film, per descomptat, i alguna altra peça notable... Si La Traviata sona en l'escena culminant, moments abans ho fa l'èxit de Roxette "It Must Have Been Love". Un record per a Marie Fredriksson.

diumenge, 22 de desembre del 2019

DUMBO


Ara, els de la Disney han trobat un nou filó, un pèl extravagant però probablement adequat als seus evidents objectius crematístics: les versions en imatge real dels seus èxits animats de tota la vida. I després de "La bella y la bestia" i "El rey león", es remeten a un clàssic dels més antics i refan "Dumbo" en imatge real (és un dir, ja que els elefants estan creats digitalment) i sota la firma de Tim Burton.

S'ha criticat molt aquesta versió, sens dubte més aparatosa que el senzill i entranyable original de l'any 1941. Però no m'ha semblat que el "Dumbo" del 2019 estigui tan malament. És una pel·lícula entretinguda i digna que Burton porta al seu terreny, el de l'elogi de la diferència, el territori entre la realitat i la imaginació on regnen els freaks, enfrontats a un malvat capitalista que aquí encarna Michael Keaton (també recupera altres actors amb qui ja havia treballat, com Danny DeVito, Alan Arkin o la imprescindible Eva Green). El personatge del pare, genet que ha perdut un braç durant la Gran Guerra i a l'esposa a causa de la grip, propicia un final quasi memorable en què una mà mecànica ens porta a la memòria Eduardo Manostijeras (per si no n'hi hagués hagut prou amb la banda sonora de Danny Elfman).

dimarts, 17 de desembre del 2019

RETRATO DE UNA MUJER EN LLAMAS


A l'Héloïse (Adèle Haenel) l'han treta del convent per casar-la però ella no ho acaba de veure clar i no vol que li facin un retrat per a l'ocasió. La mare contracta una pintora (Noémie Merlant) que es farà passar per dama de companyia i entre les dues noies neix una forta amistat, potser quelcom més que una amistat.

"Retrato de una mujer en llamas", (Céline Sciamma, 2019) prendria el relleu a "La vida de Adèle" en la categoria de film europeu revelació de l'any, de temàtica lèsbica. A més, té ambientació d'època i uneix a una molt adequada fotografia de caire pictòric una posada en escena exquisida, algunes imatges potents (les aparicions de l'Héloïse vestida de blanc, o el moment en què se li crema la faldilla) i un final veritablement emocionant.

divendres, 13 de desembre del 2019

HISTORIA DE UN MATRIMONIO


Començaré dient que Noah Baumbach no és un realitzador que m'interessi especialment. Em sembla una mena de Woody Allen descafeïnat, representant conspicu d'un cinema independent que és menys o menys realista, més o menys simpàtic, sense gaire densitat. A "Frances Ha" no li vaig trobar la gràcia per enlloc i quasi em va fer odiar una actriu, Greta Gerwig, que eventualment em podria semblar atractiva.

"Historia de un matrimonio" (2019) ha tingut una rebuda crítica excel·lent i és més presentable però potser no tant. En teoria, parla de la desintegració d'un matrimoni però, en realitat, es limita a il·lustrar un procés de divorci. El més inquietant és que un film que aspira a ser realista sigui millor com més s'apropa a la caricatura, com passa en totes les escenes en què apareixen els advocats o l'assistenta social. Que el fill del matrimoni no caigui especialment simpàtic és un detall que cal agrair, i el fet que es tracti -a pesar dels esforços dels lletrats- d'un divorci civilitzat demostra que el realitzador vol allunyar-se del model "Kramer contra Kramer". A canvi, però, propicia una comparació odiosa amb Woody Allen i la seva "Annie Hall": l'únic motiu clar de la separació és que l'esposa prefereix Los Angeles a Nova York; tots dos són artistes i ell és una mica despistat i se sent molt fora de lloc a Califòrnia, on es veu obligat a residir per no perdre el contacte amb el seu fill.

Les escenes en què la família de la noia fan l'imbècil, que són totes, resulten patètiques. I els moments a Nova York, on la gent és més seriosa i intel·lectual, són tòpics.

Si el film se salva és gràcies a un parell d'escenes en què el director es decideix a fer drama (el pròleg i el seu correlat al final, quan el nen troba el paper en què la mare ha escrit els motius pels quals va estimar el marit) o comèdia (el gag del sopar amb l'assistenta social), i a les entregades interpretacions de Scarlett Johansson i, sobretot, Adam Driver.

dissabte, 7 de desembre del 2019

EL IRLANDÉS


Martin Scorsese, amb un pressupost considerable obtingut gràcies a la generositat de l'exitosa plataforma Netflix, reuneix els seus actors-fetitxe (Robert De Niro, Joe Pesci, Harvey Keitel, o fins i tot Stephen Graham, que feia el paper d'Al Capone a "Boardwalk Empire"), els emparella amb Al Pacino, un actor amb qui no havia treballat, i realitza una nova i potser definitiva aproximació a l'univers de la màfia a través de la figura del sicari Frank Sheeran, erigit en paradigma de l'antiheroi scorsesià. Sheeran (De Niro amb lentilles blaves) no és italià sinó irlandès, però el parla gràcies a la seva estada a Sicília amb les tropes americanes durant la Segona Guerra Mundial i li agrada sucar pa amb vi negre, com al seu mentor, el vell mafiós Russell Bufalino (Pesci); a la guerra va aprendre a obeir i matar sense qüestionar-ne les implicacions morals, i no és un personatge gaire empàtic, temible sens dubte, però que té una virtut innegable: una lleialtat a prova de coaccions. Però una pel·lícula de Scorsese tan quintaessencial com ho és "El irlandés" no podia transcórrer sense un conflicte i -tal vegada- una traïció i un sentiment de culpa.

Jesús ("La última tentación de Cristo") va haver d'escollir entre el Pare Creador i la seva condició humana. Newland Archer ("La edad de la inocencia") havia d'escollir entre el seu gran amor i la seva família. Amsterdam Vallon ("Gangs of New York") tenia en "El carnisser" una figura paterna poc compatible amb el deure de venjar el seu pare autèntic. Jordan Belfort ("El lobo de Wall Street") va haver de trair els seus companys de malifetes i també ho va haver de fer en Henry Hill ("Uno de los nuestros") per salvar la pell.

No explicaré què li passa exactament a en Frank Sheeran, tot i que els espòilers són improbables en un títol basat en fets i personatges autèntics que reviu la història dels Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial fins al Watergate i més enllà, amb la màfia i els sindicalistes capitanejats per Jimmy Hoffa (Pacino) movent els fils de la política, posant i traient presidents tot manipulant el sistema electoral o amb mètodes més expeditius, com en el cas de John F. Kennedy.

Des del punt de vista argumental, doncs, "El irlandés", amb guió de Steven Zaillian ("La lista de Schindler"), és molt ambiciosa però no gaire diferent d'altres cròniques sobre el crim organitzat i podria completar una trilogia amb "Uno de los nuestros" i "Casino". També formalment s'hi assembla força fins a la meitat del seu dilatat metratge però el film fa un pas endavant a partir de la seqüència magnífica del sopar d'homenatge, en què les mirades que intercanvien els comensals segellen el destí; a partir d'aquell moment, Scorsese renuncia a la música -tan característica dels seus treballs sobre mafiosos- i obre un tram final demolidor en què tota certesa serà qüestionada tret d'una veritat immutable: la mort és l'únic destí possible.

En el primer post que vaig dedicar al director, l'any 2010 arran de l'estrena de "Shutter Island", vaig dir que, des de "La edad de la inocencia", continuava esperant una nova obra mestra absoluta del signant de "Taxi Driver". Bé, finalment la tenim aquí.

divendres, 6 de desembre del 2019

BUÑUEL EN EL LABERINTO DE LAS TORTUGAS


"Buñuel en el laberinto de las tortugas" (2019) és un film d'animació dirigit per Salvador Simó Busom que adapta un còmic de Fermín Solís i que, amb tanta senzillesa com passió, narra l'aventura que va portar Luis Buñuel a rodar el documental "Las Hurdes, tierra sin pan" (1933).

L'escàndol originat a París pels seus treballs surrealistes "Un chien andalou" (1929) i "L'âge d'or" (1930) va forçar el retorn a Espanya del director aragonès. La sort va voler que el seu amic Ramón Acín guanyés la rifa i, complint la seva promesa, li pagués el projecte de viatjar a la regió més deprimida de l'Espanya dels anys trenta (ja és dir) per fer un documental que havia de retratar la misèria. El realitzador no va dubtar a manipular la realitat per fer-la més evident.

El film de Simó integra amb una sensibilitat exquisida els diversos nivells de lectura d'un títol sobre el procés creatiu, sobre l'amistat, sobre les contradiccions i inquietuds dels seus protagonistes (amb obligades escenes oníriques) i, finalment, sobre el desastre que va significar la Guerra Civil. Inclou imatges impactants del film de Buñuel, títol inexcusable de la seva filmografia i demostració fefaent que el surrealisme pot ser un bon camí cap a l'objectivitat.

divendres, 29 de novembre del 2019

GRACIAS A DIOS


El fenomen dels capellans pedòfils i el silenci còmplice de l'Església ja el coneixíem per "Spotlight" (Tom McCarthy, 2105) i pels casos que hem viscut arreu on hi ha capellans catòlics amb nens al seu càrrec.

Ara, de la mà de François Ozon, sabrem del cas del pare Preynat, qui va fer estralls entre els innocents joves scouts de Lyon. Res de nou, doncs; però, a déu gràcies, "Gracias a Dios" (2018) manté l'interès amb una sàvia estructura circular i coral i amb el retrat d'una societat còmplice que tem més l'escàndol que les violacions.

dilluns, 25 de novembre del 2019

LOS EXÁMENES


Si a "4 meses, 3 semanas, 2 días" (2007), Cristian Mungiu feia un retrat desolador de Romania durant els últims dies del comunisme, a "Los exámenes" (2016) trasllada l'acció a l'actualitat per mostrar un panorama no gaire millor, un país miserable en què l'única il·lusió d'uns pares és que la filla obtingui una beca per anar a estudiar a Londres i en què la corrupció encara és present en tots els àmbits. De fet, és aquesta corrupció -en l'antiga forma del clientelisme- que afecta el protagonista, un metge que vol ser honest però que es veu superat per les circumstàncies des d'un mal dia que comença amb una pedrada contra la finestra del seu pis i continua amb l'agressió que pateix la seva filla precisament el dia abans dels exàmens finals.

dissabte, 23 de novembre del 2019

LOS PIANOS MECÁNICOS


"Los pianos mecánicos", dirigida per Juan Antonio Bardem el 1965, és una pel·lícula fallida que separaria l'etapa més prestigiosa del director d'una segona més aviat lamentable. Tot i això, la van presentar a Cannes i aquest seria el primer dels misteris que envolten aquest film necessàriament enigmàtic que adaptava una novel·la pseudoexistencialista d'Henri-François Rey.

Els plans reiterats de la mànega introduint la gasolina al dipòsit d'un descapotable mentre el seu conductor, ros i amb pinta de guiri, observa atentament el gasoliner jove i morè ens podrien haver alertat sobre la condició d'homosexual del personatge, i això tal vegada hauria il·luminat alguns passatges foscos de la trama posterior. Però l'escena conclou amb una breu discussió quan l'estranger pensa que el volen estafar i, quan s'allunya en direcció a la Costa Brava, un gasoliner més veterà comenta que allà "homes i dones, uns amb els altres...", quin vici! Després, l'estranger (francès interpretat per l'alemany Hardy Krüger) es lliga la Melina Mercouri i -la censura franquista hi devia tenir alguna cosa a veure- ningú no esmenta la seva presumpta homosexualitat, tot i que és cert que ella li pregunta "¿Eres...?" -però no acaba la frase i ell tampoc no respon-, i que apareix un misteriós soci parisenc que exerceix una estranya influència sobre el xicot.

Però ens movem sempre en el terreny de les hipòtesis. Una altra, seria que Vincent és massa pijo per empatitzar amb uns personatges que estan una mica de tornada de tot. Però, sense haver llegit la novel·la, les motivacions resulten indesxifrables només amb el visionament del film d'en Bardem que, entre seqüències muntades matusserament i diàlegs que pretenen ser literaris i esdevenen surrealistes, tan sols aconsegueix suscitar preguntes:

- Per què han batejat Cadaqués amb l'improbable nom de Caldeya?

- Per què van amb jersei en ple estiu?

- Per què s'ha volgut suïcidar la japonesa? I per què tothom sembla tan desgraciat si es passen el dia banyant-se i bevent?

- Per què s'atabala tant en Vincent durant la visita al Barri Xinès de Barcelona?

- De què va exactament la Jenny?

- Els bohemis forasters que envaeixen Caldeya, si són intel·lectuals, perquè diuen i fan tantes bestieses?

- Per què els espanyols que apareixen semblen troglodites?

- Calia que el jove Serge morís tan tràgicament?

- Es van inspirar en el film els productors de "Verano azul"?

- Es van llegir el guió els actors? Què pretenia James Mason a part de passar uns dies de vacances a la Costa Brava?

Si més no, està ben fotografiada.

divendres, 22 de novembre del 2019

MADAME DE...


A "Madame de..." (1953), Max Ophüls torna a situar l'acció l'any 1900 (com a "Carta de una desconocida" o "La ronda") i usa i abusa de l'estètica fin-de-siècle per narrar els problemes amorosos d'una dama (Danielle Darrieux), esposa d'un general (Charles Boyer), que dedica el seu temps a anar a festes o al teatre, flirtejant amb qualsevol que porti pantalons, i a gastar sense mesura, fins a l'extrem d'haver d'empenyorar unes arracades que faran la volta al món per tornar a les seves orelles de mans d'un pretendent aristòcrata (només faltaria), amb els trets de Vittorio de Sica i de qui ella s'enamora perdudament.

El fet que se'ns oculti el cognom de la protagonista, senyora de..., pretén recalcar la seva condició de dona casada, possessió del seu marit tot i que no la posseeix gaire en realitat. Es tracta d'un film estrany, que comença com una opereta per convertir-se cap al final en una tragèdia amb duel incorporat. Els sentiments s'imposen a la superficialitat d'ambients i actituds mentre l'acció avança a un ritme vertiginós enmig d'espectaculars moviments de càmera, com en les escenes de ball entre Louise i el baró. A més d'elegància, Ophüls dota a la posada en escena de poesia, com quan ella trenca una carta i els trossos de paper es converteixen en neu que cau sobre el paisatge; sense oblidar l'el·líptic final.

dimarts, 19 de novembre del 2019

MIDSOMMAR


Després de l'excel·lent "Hereditary", Ari Aster sembla confirmar el seu talent a "Midsommar" (2019). Com la primera, parteix de referències genèriques força òbvies: vindria a ser una barreja entre "El hombre de mimbre" i una pila de slashers sobre adolescents que no trien el millor lloc per passar les seves vacances (en aquest cas, una comunitat endogàmica oculta en un racó de Suècia, tan bell com inhòspit). Inusualment llarg, el film aconsegueix generar una gran tensió i es desmarca dels seus models més modestos gràcies a una fotografia impressionant, a la gran interpretació de la guapa Florence Pugh i a un subtext que ens parla de les relacions socials amb tanta lucidesa com sentit de l'humor (negre, en aquest cas).

diumenge, 17 de novembre del 2019

TODO EL DINERO DEL MUNDO


El film que Ridley Scott va realitzar el 2017 sobre el segrest, els anys setanta, d'un nét del multimilionari John Paul Getty (al noi li van tallar una orella perquè l'avi, malgrat ser l'home més ric del món, no volia pagar ni cinc pel rescat) passarà abans a la història per l'acomiadament de Kevin Spacey quan ja havia rodat les seves escenes, a causa d'un escàndol sexual dels que ara estan de moda a Hollywood, i la seva substitució per Christopher Plummer, el qual, de fet, està magnífic en el paper de l'home més garrepa del món, i s'acosta més a l'edat del personatge.

El retrat d'aquest individu, que gastava fortunes en obres d'art i que tenia una cabina telefònica instal·lada a la seva mansió d'Anglaterra perquè les visites que volien trucar per telèfon s'haguessin de rascar la butxaca, resulta prou curiós. Pel que fa a la resta, no té un interès especial; en qualsevol cas, "Todo el dinero del mundo" està filmada amb l'habitual elegància del senyor Scott, qui demostra novament la seva capacitat per retratar el luxe de determinats espais i contraposar-lo a la misèria (en aquest cas, els caus de la Ndragheta calabresa), tot plegat vorejant el tòpic.

dissabte, 16 de novembre del 2019

THE KING


La producció de Netflix "The King" (David Michôd, 2019), no farà oblidar altres versions cinematogràfiques de l'obra de Shakespeare sobre el rei Enric V i la batalla d'Agincourt; versions que van de la de Laurence Olivier al 1944 fins a la de Kenneth Branagh del 1989, passant per les "Campanadas a medianoche" d'Orson Welles (1965). Aquí, el destí de Falstaff és una mica diferent i el text del bard d'Avon pateix un procés de simplificació renyit amb l'ortodòxia del subgènere.

No obstant això, es tracta d'un producte digne i entretingut, ben ambientat i ben fotografiat, i ben interpretat per l'omnipresent Timothée Chalamet, un Henry més introspectiu i menys loquaç que els seus precedents. Inclou un discurs sobre la manipulació del poder que resulta tan vigent ara com ho podia ser el segle XV.

Amb quin ens hem de quedar?




divendres, 15 de novembre del 2019

CEMENTERIO DE ANIMALES


En un post doble del 2010 vam fer un repàs necessàriament incomplet de les adaptacions cinematogràfiques i televisives de l'obra literària de Stephen King.

No vam incloure "Cementerio viviente" (Mary Lambert, 1989), potser perquè no l'he vista i també desconec l'original literari. Però ara he pogut veure el seu remake, titulat "Cementerio de animales" i dirigit el 2019 per Dennis Widmyer i Kevin Kolsch. Des d'un punt de vista cinematogràfic no té gaire interès; però l'argument -i, en definitiva, la idea de King- resulta força pertorbador.

El gènere de zombis ja juga amb la inquietud que provoca la resurrecció dels morts, una qüestió que, més enllà de referències bíbliques una mica superades, és desassossegadora en la mesura que implica el trencament d'una última frontera, la que separa vida i mort. A més, King no es talla un pèl quan mostra el dolor d'un pare que perd un fill (o filla, en aquest cas) de curta edat; i, com en el dilema al final de "La niebla", aquest dolor i, tal vegada, una perspectiva difuminada per l'horror, porten a una decisió finalment errònia perquè només convoca més horror afegit.

Estem, doncs, en el terreny del mal rotllo i dels finals terribles.

Per superar el mal tràngol, recomano un títol de culte realitzat a Nova Zelanda el 2014 per Taika Waititi i Jemaine Clement, i més recentment convertit en sèrie televisiva. "Lo que hacemos en las sombras" parteix d'una idea enginyosa: sota el format del reality televisiu, en la línia de "Jersey Shore" i similars, seguim el dia a dia d'uns companys de pis força simpàtics que són vampirs, amb les peculiaritats que això comporta. El film conté gags impagables, com la trobada amb els licantrops, o una sortida nocturna per Wellington durant la qual els no-morts no aconseguiran entrar en una discoteca de moda perquè només poden fer-ho si hom els convida, com mana la tradició.

dissabte, 9 de novembre del 2019

ADIÓS, MUCHACHOS


"Adiós, muchachos" (1987) és un dels grans títols de la diversa però sempre interessant filmografia de Louis Malle. Situa l'acció en un internat de França en els anys de l'ocupació alemanya i narra l'amistat entre el jove Julien i el misteriós Bonnet, units per l'afecció a la bona literatura.

El director sembla parlar dels seus records d'infantesa i, siguin o no exactes, el film aconsegueix reflectir, amb la naturalitat i senzillesa de les millors obres de maduresa, les inseguretats i els sentiments de vegades contradictoris de l'adolescència i el drama de viure amb por enmig d'un món dividit i assolat per la tragèdia.

divendres, 8 de novembre del 2019

EL DETECTIVE


A "El detective" (Gordon Douglas, 1968), Frank Sinatra fa el paper d'un detectiu de la policia, íntegre, més aviat conservador, que observa astorat els canvis en la societat que l'envolta. Separat d'una dona guapa (Lee Remick) que l'estima però no pot evitar ser una mica intel·lectual i una mica nimfòmana (tot plegat no ho porta gaire bé el protagonista), a la feina s'enfronta a crims entre homosexuals i trames de corrupció urbanística que condueixen a un carreró sense sortida i a la constatació última que ell mateix forma part d'un sistema imperfecte.

Un thriller molt ambigu, amb una direcció de Gordon Douglas eficaç però que manté alguns tics de les sèries B que integren la major part de la seva filmografia, com, per exemple, les matusseres transicions per mostrar els records del protagonista, resulta en qualsevol cas interessant com a reflex d'una societat enfrontada als seus prejudicis i a les seves contradiccions, que eren moltes a finals de la dècada dels seixanta.

diumenge, 3 de novembre del 2019

EL BUSCAVIDAS (CONCURS # 9)


"El buscavidas" (Robert Rossen, 1961) és el millor film sobre billar de la història. Constitueix això un gran mèrit? Que potser és gaire cinematogràfic, un esport com el billar?

Passa, però, que aquest títol protagonitzat per Paul Newman (i per Piper Laurie, George C. Scott, Jackie Gleason) és també un retrat de la naturalesa humana lúcid i desesperat.

Eddie Felson (Newman) és un gran jugador de billar. Una sala de billar pot ser un espai sòrdid però per a ell i d'altres com ell és un temple. Però ser el millor no et converteix en un guanyador, com ben aviat descobrirà el protagonista, sobretot després de la seva maratoniana competició amb el Gras de Minnesota (àgilment filmada per Rossen). Bert Gordon (Scott) no estima ningú; només els diners. És un més dels éssers solitaris que habiten aquesta tragèdia, un triomfador en aparença que té èxit gràcies a la seva manca d'escrúpols i profund coneixement de les debilitats humanes, i qui li revela a Felson la seva vocació de perdedor, qui l'enfrontarà a si mateix fins que n'aprengui a base d'hòsties (els enfrontaments amb altres jugadors esdevenen metàfores d'aquesta lluita personal). I Felson sabrà que el pitjor no és que et trenquin els polzes; les ferides en l'ànima fan més mal.

Apartaments barats, alcohol, hotels impersonals. Rossen aconsegueix retratar la cruesa dels escenaris i les situacions amb una elegància i una delicadesa poques vegades vistes en una pel·lícula. Un magnífic exemple és la seqüència en què es coneixen Felson i la solitària Sarah Packard (Laurie, en millor paper de la seva carrera): insomnes i desesperats, coincideixen al bar de l'estació; ella resta asseguda; el convida a un cafè; ell s'adorm i, quan es desperta (el desperten les cambreres), la noia ja no hi és. Felson entra en un bar i demana un whisky per esmorzar. La noia també és al local, asseguda bevent. Seu amb ella i comparteixen la copa i algunes confessions, fins que ell li proposa que vagin a comprar una ampolla i a casa d'ella. En aixecar-se, la Sarah (fins ara, l'hem vista sempre asseguda) trontolla una mica. Però li diu que no pateixi, que encara no va tan borratxa; és que és coixa.

És amor o compassió allò que Felson sent? Aconseguirà vèncer al Gras de Minnesota? Només sap que quan té les boles al tauler i el tac entre els dits ell és el rei i que fora de les sales de billar no és ningú; no sap escriure, com la Sarah. Però ella li farà saber que no és un fracassat; un perdedor, potser sí, però no un fracassat; moltes persones viuen tota una vida sense sentir res semblant al que sent ell davant d'una taula de billar.

En fi, que és una obra mestra.

Quasi m'oblidava del concurs:

Com és sabut, Martin Scorsese va recuperar el personatge de Felson a "El color del dinero" (1986). Però hi ha una altra curiosa connexió entre el film de Rossen i la filmografia del director de "Taxi Driver". Algú em sabria dir quina és?

divendres, 1 de novembre del 2019

EL SÉPTIMO SELLO


"El séptimo sello" (1957) és, probablement, el film més conegut d'Ingmar Bergman, el títol que li va donar fama internacional, una obra que combina un retrat molt realista de l'Edat Mitjana amb elements fantàstics, entre l'assaig i el film d'aventures i d'horror.

El cavaller Antonius Block (Max von Sydow) i el seu escuder (Gunnar Björnstrand), després de passar deu anys a les Croades, tornen a una Europa assolada per la pesta. En la primera escena, al protagonista se li apareix la Mort, reclamant-lo; ell la desafia a una partida d'escacs i obté una pròrroga, durant la qual expressarà els seus dubtes a causa del silenci de Déu i trobarà una oportunitat de ser útil quan coneix una família de firaires que intenten ser feliços enmig d'un món devastat on regnen la maldat i la violència.

Com veiem, els temes habituals del director en un film que aconsegueix ser profund i alhora senzill i directe, que ens parla de la certesa de la mort però també de la intensitat de la vida.

Magníficament fotografiat per Gunnar Fischer, conté moments icònics de la història del cinema, ja siguin les escenes amb el cavaller i la Mort jugant als escacs, en l'albada i vora el mar, o la dansa de la mort amb els condemnats caminant en la llunyania, sota el crepuscle (Woody Allen, admirador declarat de la pel·lícula, va parodiar l'escena a "La última noche de Boris Grushenko").


dijous, 31 d’octubre del 2019

DÍA DE LLUVIA EN NUEVA YORK


Finalment i després dels problemes que ha tingut als Estats Units, on encara no s'ha estrenat per motius extracinematogràfics, propiciant el trencament entre Woody Allen i Amazon, que darrerament distribuïa les seves pel·lícules (Mediapro al rescat!), ens arriba "Día de lluvia en Nueva York", una comèdia lleugera en què retrobem els temes més habituals del realitzador: la ciutat de Nova York i els seus magnífics apartaments amb vistes a Central Park, fotografiats extraordinàriament -sota la pluja, com anuncia el títol- per Vittorio Storaro; el retrat dels artistes i el de les classes acabalades; un protagonista (de nom Gatsby Welles!) una mica neuròtic que dubta entre una noia una mica esnob i una altra més autèntica i intel·ligent. Afegeix una prostituta, professió convocada en més d'un dels seus títols i que novament dóna peu als acudits més grollers d'entre una selecció molt àmplia, i introdueix una revelació familiar que potser pretén dotar d'algun missatge una història en conjunt intranscendent però, com ja ve sent habitual, narrada amb un ritme molt àgil, gairebé trepidant, que no impedeix alguns moments de repòs amb una mica de malenconia i música de jazz al piano.

Allen disposa d'un repartiment de rostres agradables (Timothée Chalamet, Elle Fanning, Diego Luna, una sensacional Selena Gomez), als quals dedica molts més primers plans d'allò a què ens té acostumats, irrepetible en la mesura que molts dels intèrprets han anunciat que no tornaran a treballar amb el director després de les declaracions de Dylan Farrow.

diumenge, 27 d’octubre del 2019

LA VIDA SENSE LA SARA AMAT


"La vida sense la Sara Amat" (2019), dirigida per Laura Jou i basada en la novel·la de Pep Puig, troba la seva principal virtut en la senzillesa: una història senzilla (relativament) i una posada en escena senzilla, basada en la fotogènia dels joves protagonistes, la Maria Morera i el Biel Rossell, un noi molt simpàtic del meu poble que només havia fet una mica de teatre i accedeix al cinema com si ho hagués fet tota la vida.

dissabte, 26 d’octubre del 2019

DORIS DAY x 2 + CARY GRANT x 2 + ROCK HUDSON

Si per a Scarlett O'Hara el matrimoni no era una finalitat sinó un mitjà per aconseguir alguna cosa, els personatges de la rossa Doris Day volien únicament casar-se.


"Confidencias de medianoche" (Michael Gordon, 1959) va ser un gran èxit de públic i la parella protagonista, Doris Day i Rock Hudson, repetirien en dos títols més: "Pijama para dos" (Delbert Mann, 1961) i "No me mandes flores" (Norman Jewison, 1964). En aquests tres títols els acompanya Tony Randall, contrapunt indispensable de la part més romàntica de la comèdia, individu neuròtic però també pragmàtic, gelós però també amic del protagonista masculí.

El personatge de Tony Randall en l'esmentada "Confidencias de medianoche" és ric i més o menys flegmàtic (es diu Jonathan Forbes, no sé si el cognom té alguna cosa a veure amb la famosa llista) i, no escarmentat després de dos divorcis, vol casar-se sí o sí amb la Jan Morrow (Doris Day). Però ella sembla una dona independent que treballa de decoradora a qui no li preocupa quedar-se per vestir sants, tot i els consells de la seva minyona alcohòlica (sic).

Res més lluny de la veritat. Quan coneix el Rock Hudson, sense saber que és en realitat el seu veí, un compositor faldiller amb qui, estranyament, comparteix la línia telefònica, se n'enamora immediatament. És clar que ell es fa passar per un texà de visita a Nova York, noble i cavallerós, de manera que la incògnita radica en saber què farà la noia quan descobreixi l'engany. La pantalla partida contribueix a reforçar visualment el contrast entre la realitat i la seva percepció, a banda d'afavorir la icònica seqüència en què tots dos parlen per telèfon des de les banyeres respectives, suggerint una trobada eròtica que no veurem de cap més manera en un film de blancor immaculada.

Si la situació central es basa en l'equívoc (com en la majoria de comèdies), també algun gag recurrent, com el desconcert d'un ginecòleg en creure que el personatge de Rock Hudson necessita els seus serveis.


Stanley Shapiro és també el guionista de "Suave como visón" (Delbert Mann, 1962). Per això no ens hauria de sorprendre que es repeteixi l'acudit de l'home embarassat: ara no és un ginecòleg sinó un psiquiatre, qui se sorprèn que un home tingui un fill, però encara més que el tingui amb un altre home; de fet, quan descobreix que el seu pacient manté una relació homosexual (un altre equívoc, en realitat), necessita prendre's uns dies de repòs, la qual cosa ja ens avisa de la mentalitat conservadora i masclista que sustenta la trama.

I la resta és igualment una fotocòpia de "Confidencias de medianoche", canviant Rock Hudson per Cary Grant en una de les seves darreres -i impecables- interpretacions, i Tony Randall per Gig Young, més neuròtic i més sobreactuat, sempre al servei de la parella, literalment en el cas del protagonista masculí, que és ara un individu riquíssim, en aparença fred, egoista i al·lèrgic al matrimoni.

Si de cas, es potencia el to de conte de fades. La noia (Day) està a l'atur i, tot i que maca, no troba marit. L'oportunitat de caçar un milionari és única però li genera un seriós conflicte quan s'adona que el festeig li exigirà fer Pasqua abans de Rams. Tan virginal és el personatge que la simple visió del llit -tot i que ubicat en un luxós hotel de les Bahames- li provoca una reacció al·lèrgica. I Grant haurà de passar la nit al costat de la piscina, en companyia d'un altre indesitjable a qui una noia més jove i més guapa que ell ha fet fora amb l'excusa del mal de cap, i que es lamenta que sempre facin el mateix quan ja han aconseguit l'abric de visó.

De manera que els personatges masculins veuen les dones com un objecte que poden comprar. De fet, el protagonista també sembla haver comprat el seu secretari (Young), intel·lectual en conflicte amb la seva dependència econòmica (d'aquí, les visites a cal psiquiatre), i tal vegada homosexual (tot i que, com dèiem, la seva relació i paternitat són un equívoc, les seves maneres efeminades i complicitat amb els personatges femenins són una mica sospitoses).

Si més no, la noia aconseguirà el seu objectiu (casar-se) apel·lant a l'orgull de mascle del noi (una mica veterà, però vaja), servint-se d'un incaut que té la barra de pretendre-la tot i ser lleig i, a més, funcionari (no un guapo capitalista com el Cary Grant).


Tot i que, com hem dit, Rock Hudson no intervé a "Suave como visón", el seu nom apareix en els diàlegs, en un gag verbal que, curiosament, retrobem en el film que Cary Grant venia de protagonitzar, "Página en blanco" (1960), dirigida per Stanley Donen.

Es tracta d'una comèdia sofisticada en el sentit més estricte. Cary Grant i Deborah Kerr són una parella d'aristòcrates anglesos que mantenen la mansió enorme en què viuen venent xampinyons i cedint les sales a les visites dels turistes. Un d'ells, un multimilionari nord-americà (Robert Mitchum), se salta el protocol i, no content amb envair les estances privades, es lliga sense gaire esforç la mestressa de la casa. Jean Simmons passava per allà i busca aprofitar el conflicte, obtenint com a recompensa l'abric de visó, una vegada més expressió del poder econòmic del mascle alfa.

Com que el banyut és britànic i noble, no pot expressar la seva gelosia de qualsevol manera; i l'americà, tot i que més rude, també s'encomanarà de l'ambient elegant. De manera que, fins i tot quan es baten en duel, mantenen les bones maneres i ningú no es prendrà una copa de conyac sense haver convidat l'altre abans.

La flegma dels protagonistes davant d'una situació teòricament força traumàtica i el suggeriment d'un possible intercanvi de parelles, semblen convocar un punt de vist modern. Però tan contradictoris són els sentiments dels personatges com el caràcter del film, a estones lúcid (però no tant com la posterior i més reeixida "Dos en la carretera"), però finalment conservador i amb algunes línies de diàleg que semblen extretes d'un vodevil d'estar per casa.

El film no pot amagar el seu origen teatral i el recurs -novament- a la pantalla partida durant una conversa telefònica entre els quatre protagonistes, esdevé un pèl forçat. Si més no, la seqüència que mostra el festeig a Londres entre la dona i l'amant a partir de l'absència d'ambdós en pantalla constitueix una troballa força original. Els actors aporten la seva professionalitat però Cary Grant, rei de la comèdia sofisticada, se'ls menja amb patates amb una de les seves interpretacions minimalistes.

divendres, 25 d’octubre del 2019

LO QUE EL VIENTO SE LLEVÓ


De tota manera, en un títol anterior -i molt famós- trobem una altra protagonista femenina que adopta un paper en principi reservat als homes. Tothom se'n va a la guerra a "Lo que el viento se llevó" (Victor Fleming, 1939) i la Scarlett O'Hara es posa al davant de la seva plantació. Passa de ser una senyoreta del Sud elegant i capriciosa, la més bonica de la contrada, a brandar un nap, escabellada i bruta, jurant que mai no tornarà a passar gana, mentre el cel es tenyeix de roig.

És clar que la seva independència és força relativa i que sempre cerca la companyia dels homes, bàsicament per utilitzar-los, per posar gelós el seu estimat Ashley (un amor bastant incomprensible atès que és el cavaller més sonso de Georgia) o per aconseguir diners. Però tots li fallen: es moren els més incauts, l'Ashley passa d'ella per casar-se amb la Melània (l'altra sonsa de la família) i l'atractiu Rhett Butler n'acaba fins als nassos i, quan la Scarlett s'adona que és a ell a qui en realitat estima, perquè és rude i atractiu i perquè s'assembla al Clark Gable, resulta que a ell l'importa un rave.

I entre raves i naps transcorre el film més exitós de la història, una producció espectacular en Technicolor, de quatre hores de durada, melodrama fastuós que treu molt partit de la iconografia i la llegenda del Sud dels Estats Units, minyona negra inclosa, i que tampoc no seria el que és si no fos per la presència magnètica del Rei i la interpretació inoblidable de la llavors bellíssima Vivien Leigh.

dilluns, 21 d’octubre del 2019

EL FANTASMA Y LA SEÑORA MUIR


El 1947, Joseph L. Mankiewicz va dirigir "El fantasma y la señora Muir" que, com el seu títol indica, va d'un fantasma (Rex Harrison) que se li apareix a una vídua de bon veure (Gene Tierney). S'albira una història d'amor però que ell no estigui viu és un greu inconvenient; i el George Sanders també és bastant guapo i apassionat, o almenys ho sembla.

Que d'aquesta improbable història en resulti una pel·lícula excel·lent en té la culpa una posada en escena delicada i elegant (la metàfora recurrent de les onades no és gaire original però resulta eficaç), apuntalada en una fotografia magnífica i en la bellesa de Gene Tierney. A més, el guió és molt equilibrat tot i la barreja de gèneres i incorpora (no sabem si conscientment) un missatge feminista en una època en què no s'estilava: la protagonista vol ser independent, se sent alliberada després de la mort d'un espòs a qui no estimava, escriu com ho faria un llop de mar (potser inspirada pel fantasma però, qui sap?) i els homes (vius) que la pretenen són ineptes o mentiders.

dissabte, 19 d’octubre del 2019

MAYA


El protagonista de "Maya" (Mia Hansen-Love, 2018) acaba de viure una experiència traumàtica a Síria. Per guarir les ferides i retrobar el seu passat viatjarà a l'Índia. Allà, coneixerà la Maya, una noia maca i intel·ligent. Però, com els passa als personatges de la directora, el pes de la vocació és molt fort i la de reporter de guerra és una feina solitària.

"Maya" és una pel·lícula insòlita, renoirana, lleu en la forma i tràgica en el fons, una història d'amor elemental -gairebé massa elemental- i una passejada molt agradable per un territori exòtic que no cau en els errors de la postal turística ni del documental conscienciat.

divendres, 18 d’octubre del 2019

LA CHICA DESCONOCIDA


A "Dos días, una noche" (2014), el personatge de Marion Cotillard recorria els suburbis i trucava a la porta dels veïns per demanar-los ajuda; uns l'obrien i altres no.

A "La chica desconocida" (2016), algú truca a la porta de l'esforçada doctora Jenny (Adèle Haenel). Però ella no obre i això propicia una desgràcia i un sentiment de culpa en la jove protagonista, que intentarà apaivagar amb la reiteració del seu compromís amb els més desfavorits; tot això mentre recorre els carrers amunt i avall cercant alguna resposta, com pertoca tractant-se d'un film dels germans Jean-Pierre i Luc Dardenne.

dissabte, 12 d’octubre del 2019

LETO


"Leto" (Kirill Serebrennikov, 2018) s'uneix a la petita allau d'històries de grups o cantants de rock basades en personatges reals com la vida mateixa. Però manté algunes diferències amb "Bohemian Rapsody" i epopeies similars.

D'entrada, no són anglesos sinó russos (el film es basa en les memòries de Natasha Naumenko i la seva relació -una mica triangular- amb el cantautor Viktor Tsöi); els problemes que tenien els rockers i punks occidentals amb els pares i elements més conservadors del seu entorn social són ximpleries en comparació amb els d'uns joves que viuen a Leningrad als anys vuitanta, que han de sotmetre les lletres de les cançons a la censura del partit i que només poden actuar al Club del Rock sota la supervisió dels funcionaris encarregats de contenir i canalitzar la seva energia, davant d'un públic que no té permès alçar-se dels seients. Els protagonistes admiren els grups occidentals, de Led Zeppelin a David Bowie, passant per Blondie, i han de dibuixar ells mateixos les portades d'uns discos que no existeixen oficialment.

Natasha, Viktor i Mayk viuen aquesta situació amb una barreja d'indolència i de rebel·lia característicament adolescent. El vi omple els seus moments d'esbarjo i també val per ofegar les penes. El director ho capta a través d'unes imatges gràcils i belles, en un blanc i negre extraordinari, amb algunes irrupcions del color i de la fantasia en clau musical d'una llibertat que mai no va existir. Força i sentiment en un dels títols més estimulants de la darrera temporada.

dimarts, 8 d’octubre del 2019

JOKER


En parlar de "Joc d'armes", ja vam destacar les seves similituds força evidents amb "El lobo de Wall Street". I començàvem el post assenyalant que el mimetisme en el cinema nord-americà anava més enllà dels films de superherois.

Doncs bé: "Joker" (Todd Phillips, 2019) ens dóna la raó però també ens la treu. M'explico: per raons òbvies, el film enllaça amb la nissaga de títols al voltant de Batman i el món paral·lel que habita, cortesia de DC Comics. I Phillips s'inspira una vegada més en Martin Scorsese i la seva filmografia; més concretament, la història dels orígens de l'arxienemic de Bruce Wayne resulta ser una barreja entre "Taxi Driver" (individu solitari una mica desequilibrat amb tendència als esclats violents que viu als anys setanta en una ciutat -Gotham o Nova York, ve a ser el mateix- consumida per la brutícia, la corrupció, la pobresa i la violència) i "El rey de la comedia": Arthur Fleck, abans de convertir-se en el Joker, malviu fent de pallasso per a una agència que el lloga per a campanyes publicitàries d'estar per casa i sessions en hospitals infantils; però el seu somni és fer comèdia en viu i el seu ídol, l'estrella de la televisió William Franklin, interpretat gens casualment per Robert De Niro.

De manera que el director de "Resacón en Las Vegas" fa una pel·lícula de superherois i copia novament el cinema de Scorsese. Però ara cal afegir que "Joker" no és ni de bon tros la típica pel·lícula de superherois; i l'aproximació al catàleg de personatges scorsesià és assumida i, en qualsevol cas, aconsegueix, si no millorar, transcendir els seus referents. En definitiva, és un producte que té entitat per si mateix i una pel·lícula magnífica, interpretada extraordinàriament per Joaquin Phoenix, que es belluga en un territori insòlit, entre un realisme aspre i la faula, salvatge, distòpica, que capgira els Batman precedents per convertir els "bons ciutadans", inclòs Wayne pare, en autèntics fills de puta feixistes que menyspreen una població empobrida a qui consideren pallassos, ni més ni menys. O sigui que Gotham s'assembla força al nou ordre mundial i esperem que el conflicte no arribi als extrems que mostra el film.

dissabte, 5 d’octubre del 2019

REBELIÓN A BORDO


Al començament dels anys seixanta, la Metro Goldwyn Mayer buscava repetir l'èxit de "Ben-Hur" (William Wyler, 1959) i apostava per grans produccions que arrenquessin la gent dels sofàs davant de la ja omnipresent televisió i els portessin a les sales a veure espectaculars pel·lícules en Cinemascope i Technicolor.

"Ben-Hur" havia tingut un parell de versions anteriors, la més coneguda la que va protagonitzar Ramón Novarro el 1925.

També "Rebelión a bordo", basada en el motí de la Bounty que va commocionar la marina britànica a finals del segle XVIII, havia tingut una molt exitosa versió el 1935, dirigida per Frank Lloyd i protagonitzada per Charles Laughton i Clark Gable. Als productors els va semblar que podrien revalidar l'èxit afegint-hi el format scope i la fotografia en color. De manera que van fitxar Trevor Howard i Marlon Brando en els papers respectius del sonso i sever capità William Bligh i l'oficial dissident Fletcher Christian, més simpàtic i atractiu (el seu origen aristocràtic es destaca com una altra font de conflicte amb un capità sense pedigrí), van construir una rèplica quasi exacta de la nau original i se'n van a anar als Mars del Sud per reviure l'aventura d'uns homes que havien de travessar el món per recollir una planta molt cobdiciada a Tahití i transportar-la després a Jamaica, on hauria de constituir una font d'aliment barata i efectiva per als nombrosos esclaus. El problema és que, després de conviure els mariners amb les nadiues tahitianes durant cinc mesos, els mètodes de Bligh els van semblar insuportables en el viatge de tornada.

Dirigida per Lewis Milestone el 1962, "Rebelión a bordo" és una pel·lícula d'aventures simpàtica i moderadament entretinguda (potser un pèl llarga), que combina amb encert les escenes de mala mar i discussions i càstigs a bord del vaixell amb les estampes de Tahití, molt ben fotografiades per Robert Surtees (també havia treballat a "Ben-Hur" o "Quo Vadis"). Però el pressupost es va disparar i l'invent se'ls en va anar de les mans: a pesar del relatiu èxit de públic, va ser un fracàs econòmic que va posar en greu perill les finances de la Metro.

Segurament, algú va culpar Brando del desastre. Encadenava fracassos de taquilla i ho continuaria fent durant tota la dècada, i no s'aprenia els diàlegs de memòria ni s'avenia amb els companys de rodatge. Potser se li'n refotia: va aprofitar el viatge per casar-se amb la partenaire tahitiana Tarita (aquest va ser el seu únic paper al cinema) i deu anys més tard va recuperar el prestigi gràcies a la seva intervenció a "El padrino". I amb això no volem dir que no hagués fet una gran interpretació en el paper de l'oficial Fletcher; Brando era bo fins i tot quan posava el pilot automàtic.

divendres, 4 d’octubre del 2019

CRIMS SEQÜENCIALS


David Fincher té una provada experiència en films amb psicòpates. I, el 2007, va dirigir "Zodiac", un thriller tan obsessiu i minuciós com els seus protagonistes, al voltant del cas mai resolt de l'anomenat Assassí del Zodíac, qui va portar de corcoll la policia de San Francisco entre 1966 i 1978.


Té certa lògica la seva implicació (com a productor i director d'alguns episodis) en la sèrie de Netflix "Mindhunter", que explica com l'FBI va crear una unitat dedicada a entrevistar assassins compulsius amb un llarg historial per buscar patrons de conducta i poder comprendre i prevenir altres crims aparentment gratuïts; l'acció ens situa als anys setanta, quan l'expressió assassí en sèrie encara no s'havia inventat (un dels protagonistes inventa el qualificatiu d'assassí seqüencial). Recorda altres buddy cop movies i alterna els comentaris sobre la vida privada dels protagonistes (l'idealista i una mica sonso Holden Ford, el veterà amb problemes a casa Bill Tench, la psicòloga lesbiana Wendy Carr) amb les entrevistes als psicòpates i amb les investigacions dels casos que es troben pel camí. Més original és el to de la sèrie, substituint l'espectacularitat pel rigor i la seriositat, no endebades es basa en fets i personatges reals.


També basada en fets reals i no menys seriosa i meticulosa és "Creedme", una altra sèrie de Netflix que aporta una versió feminista de les buddy cop (són dues policies, una més jove i idealista, l'altra més veterana i tan antipàtica com eficaç, interpretades per Merritt Wever i Toni Collette), dedicades a perseguir un altre criminal en sèrie, no assassí sinó violador. Un aspecte molt enginyós de l'argument és que combina la investigació duta a terme el 2011 amb el cas d'una noia víctima d'una violació però també de la incomprensió del sistema, que pateix un calvari tres anys abans -el 2008-, acusada de denúncia falsa quan l'espectador ja sospita que es tracta del mateix malfactor que les dones policia busquen en el futur. Això permet dos comentaris complementaris sobre aquests casos criminals i accentua el suspens, ja que el Setè de Cavalleria no només està lluny en l'espai sinó també en el temps, i no sabrem fins ben avançada la mini-sèrie (vuit capítols) si arribarà a temps d'impartir justícia.

En fi, per acabar amb aquest post sobre criminals en sèrie (seqüèncials, que diria Holden Ford), parlarem d'una coproducció del 2018 entre Espanya (cortesia dels germans Almodóvar) i Argentina, que també hem descobert a Netflix (aquest canal és una mina), es titula "El Ángel", ha estat dirigida per Luis Ortega, i il·lustra sobre la peripècia criminal de l'adolescent Carlos Eduardo Robledo Puch, un noi molt eixerit de classe mitjana, amb dubtes sobre la seva identitat sexual, que, al començament dels setanta, es va carregar prop d'una dotzena de persones abans de complir vint anys, robatoris apart, tot plegat en el decurs d'una espiral delictiva sense gaire sentit i que el film aconsegueix contextualitzar sense jutjar i sense subratllats innecessaris, fent que sentim llàstima d'aquest noi que no és cap víctima del sistema i només del seu mal cap, de la seva incapacitat per enfrontar-se a uns sentiments contradictoris i a una visió del món entre infantil i psicòtica.

dilluns, 30 de setembre del 2019

AL ESTE DEL EDÉN


James Dean només havia fet alguns papers de poca rellevància, sobretot en televisió, i una mica de teatre, quan el ja consagrat Elia Kazan el va triar per al paper protagonista d'"Al este del Edén" (1955), adaptació de la millor novel·la de John Steinbeck. Potser hi va tenir a veure la bona entesa entre el director i Marlon Brando, un altre dels descobriments de l'Actor's Studio.

Kazan depura la novel·la de Steinbeck i serveix un drama familiar que manté les al·lusions bíbliques del text: Caleb i Adam són Caín i Abel, tot i que la realitat és massa complexa per comprendre-la només a través de la Bíblia. Un scope molt ben utilitzat, amb les preceptives angulacions de la càmera en els moments més tensos, no és l'única semblança entre aquest film i el posterior "Rebelde sin causa": també aquí Dean torça el gest i allarga les mans cap a un pare amb qui no aconsegueix connectar i patenta una interpretació tan discutible com impactant.

divendres, 27 de setembre del 2019

AD ASTRA


"Ad Astra", dirigida per James Gray i protagonitzada pel seu amic Brad Pitt (molt treballador darrerament), amb la contribució de Donald Sutherland i Tommy Lee Jones, que ja havien fet d'astronautes veterans a "Space Cowboys" (Clint Eastwood, 2000), aparenta ser una barreja de "2001" (viatge a la Lluna en un vol comercial, seguit d'un viatge als confins de l'univers conegut a la recerca d'un enigma) i "Apocalypse Now" (versiona lliurement "El Cor de les Tenebres"). Però Gray és més fidel a si mateix d'allò que pot semblar a primera vista i el seu darrer treball forma un díptic amb la precedent "Z, la ciudad perdida" (2016): llavors era un viatge a territoris inexplorats de l'Amazònia, ara és un altre viatge, tan temerari com aquell, al llindar del sistema solar. No són dues pel·lícules gaire diferents, tot i que "Ad Astra" es permet algunes llicències de cara a la taquilla; i les relacions més o menys complicades entre pares i fills ja havien estat abordades en la mateixa "Z, la ciudad perdida" i altres títols del director ("La noche es nuestra" -2007-).

dissabte, 21 de setembre del 2019

DOBLES VIDAS


Olivier Assayas canvia de registre per enèsima vegada i a "Dobles vidas" (2018) assaja un estil de comèdia lleugera, molt dialogada. Però el joc de miralls establert entre les parelles protagonistes enllaça fàcilment amb els títols anteriors en la seva filmografia com a guionista ("Basada en hechos reales") o també director ("Personal Shopper", "Viaje a Sils Maria" -i torna a treballar amb Juliette Binoche-); un joc de miralls que va més enllà de les infidelitats: la crisi de la mitjana edat conviu amb la crisi imposada per les noves tecnologies, la imatge preval sobre les conviccions. Però, com ja va dir Lampedusa, explícitament esmentat al film, tot ha de canviar perquè res no canviï.

divendres, 20 de setembre del 2019

KURSK


Tot i que, amb "Lejos del mundanal ruido" (2015), Thomas Vinterberg ja va demostrar que l'època del Dogma havia quedat definitivament aparcada i que podia ser senzillament un artesà eficaç, encara sorprèn que signi un producte a priori tan convencional com "Kursk" (2018), detallada narració de la tragèdia del submarí rus encallat al fons de l'Àrtic ara fa dinou anys, amb un repartiment internacional amb Matthias Schoenaerts, Léa Seydoux, Colin Firth o Max von Sydow.

Però, a més de tractar-se d'un film sobri i impecable, la seva denúncia de la deplorable actuació de les autoritats russes encaixa sense gaires problemes en una filmografia entestada a mostrar el nostre cantó més fosc. Herois a part.

Léa Seydoux fa de russa: