dilluns, 21 d’octubre de 2019

EL FANTASMA Y LA SEÑORA MUIR


El 1947, Joseph L. Mankiewicz va dirigir "El fantasma y la señora Muir" que, com el seu títol indica, va d'un fantasma (Rex Harrison) que se li apareix a una vídua de bon veure (Gene Tierney). S'albira una història d'amor però que ell no estigui viu és un greu inconvenient; i el George Sanders també és bastant guapo i apassionat, o almenys ho sembla.

Que d'aquesta improbable història en resulti una pel·lícula excel·lent en té la culpa una posada en escena delicada i elegant (la metàfora recurrent de les onades no és gaire original però resulta eficaç), apuntalada en una fotografia magnífica i en la bellesa de Gene Tierney. A més, el guió és molt equilibrat tot i la barreja de gèneres i incorpora (no sabem si conscientment) un missatge feminista en una època en què no s'estilava: la protagonista vol ser independent, se sent alliberada després de la mort d'un espòs a qui no estimava, escriu com ho faria un llop de mar (potser inspirada pel fantasma però, qui sap?) i els homes (vius) que la pretenen són ineptes o mentiders.

dissabte, 19 d’octubre de 2019

MAYA


El protagonista de "Maya" (Mia Hansen-Love, 2018) acaba de viure una experiència traumàtica a Síria. Per guarir les ferides i retrobar el seu passat viatjarà a l'Índia. Allà, coneixerà la Maya, una noia maca i intel·ligent. Però, com els passa als personatges de la directora, el pes de la vocació és molt fort i la de reporter de guerra és una feina solitària.

"Maya" és una pel·lícula insòlita, renoirana, lleu en la forma i tràgica en el fons, una història d'amor elemental -gairebé massa elemental- i una passejada molt agradable per un territori exòtic que no cau en els errors de la postal turística ni del documental conscienciat.

divendres, 18 d’octubre de 2019

LA CHICA DESCONOCIDA


A "Dos días, una noche" (2014), el personatge de Marion Cotillard recorria els suburbis i trucava a la porta dels veïns per demanar-los ajuda; uns l'obrien i altres no.

A "La chica desconocida" (2016), algú truca a la porta de l'esforçada doctora Jenny (Adèle Haenel). Però ella no obre i això propicia una desgràcia i un sentiment de culpa en la jove protagonista, que intentarà apaivagar amb la reiteració del seu compromís amb els més desfavorits; tot això mentre recorre els carrers amunt i avall cercant alguna resposta, com pertoca tractant-se d'un film dels germans Jean-Pierre i Luc Dardenne.

dissabte, 12 d’octubre de 2019

LETO


"Leto" (Kirill Serebrennikov, 2018) s'uneix a la petita allau d'històries de grups o cantants de rock basades en personatges reals com la vida mateixa. Però manté algunes diferències amb "Bohemian Rapsody" i epopeies similars.

D'entrada, no són anglesos sinó russos (el film es basa en les memòries de Natasha Naumenko i la seva relació -una mica triangular- amb el cantautor Viktor Tsöi); els problemes que tenien els rockers i punks occidentals amb els pares i elements més conservadors del seu entorn social són ximpleries en comparació amb els d'uns joves que viuen a Leningrad als anys vuitanta, que han de sotmetre les lletres de les cançons a la censura del partit i que només poden actuar al Club del Rock sota la supervisió dels funcionaris encarregats de contenir i canalitzar la seva energia, davant d'un públic que no té permès alçar-se dels seients. Els protagonistes admiren els grups occidentals, de Led Zeppelin a David Bowie, passant per Blondie, i han de dibuixar ells mateixos les portades d'uns discos que no existeixen oficialment.

Natasha, Viktor i Mayk viuen aquesta situació amb una barreja d'indolència i de rebel·lia característicament adolescent. El vi omple els seus moments d'esbarjo i també val per ofegar les penes. El director ho capta a través d'unes imatges gràcils i belles, en un blanc i negre extraordinari, amb algunes irrupcions del color i de la fantasia en clau musical d'una llibertat que mai no va existir. Força i sentiment en un dels títols més estimulants de la darrera temporada.

dimarts, 8 d’octubre de 2019

JOKER


En parlar de "Joc d'armes", ja vam destacar les seves similituds força evidents amb "El lobo de Wall Street". I començàvem el post assenyalant que el mimetisme en el cinema nord-americà anava més enllà dels films de superherois.

Doncs bé: "Joker" (Todd Phillips, 2019) ens dóna la raó però també ens la treu. M'explico: per raons òbvies, el film enllaça amb la nissaga de títols al voltant de Batman i el món paral·lel que habita, cortesia de DC Comics. I Phillips s'inspira una vegada més en Martin Scorsese i la seva filmografia; més concretament, la història dels orígens de l'arxienemic de Bruce Wayne resulta ser una barreja entre "Taxi Driver" (individu solitari una mica desequilibrat amb tendència als esclats violents que viu als anys setanta en una ciutat -Gotham o Nova York, ve a ser el mateix- consumida per la brutícia, la corrupció, la pobresa i la violència) i "El rey de la comedia": Arthur Fleck, abans de convertir-se en el Joker, malviu fent de pallasso per a una agència que el lloga per a campanyes publicitàries d'estar per casa i sessions en hospitals infantils; però el seu somni és fer comèdia en viu i el seu ídol, l'estrella de la televisió William Franklin, interpretat gens casualment per Robert De Niro.

De manera que el director de "Resacón en Las Vegas" fa una pel·lícula de superherois i copia novament el cinema de Scorsese. Però ara cal afegir que "Joker" no és ni de bon tros la típica pel·lícula de superherois; i l'aproximació al catàleg de personatges scorsesià és assumida i, en qualsevol cas, aconsegueix, si no millorar, transcendir els seus referents. En definitiva, és un producte que té entitat per si mateix i una pel·lícula magnífica, interpretada extraordinàriament per Joaquin Phoenix, que es belluga en un territori insòlit, entre un realisme aspre i la faula, salvatge, distòpica, que capgira els Batman precedents per convertir els "bons ciutadans", inclòs Wayne pare, en autèntics fills de puta feixistes que menyspreen una població empobrida a qui consideren pallassos, ni més ni menys. O sigui que Gotham s'assembla força al nou ordre mundial i esperem que el conflicte no arribi als extrems que mostra el film.

dissabte, 5 d’octubre de 2019

REBELIÓN A BORDO


Al començament dels anys seixanta, la Metro Goldwyn Mayer buscava repetir l'èxit de "Ben-Hur" (William Wyler, 1959) i apostava per grans produccions que arrenquessin la gent dels sofàs davant de la ja omnipresent televisió i els portessin a les sales a veure espectaculars pel·lícules en Cinemascope i Technicolor.

"Ben-Hur" havia tingut un parell de versions anteriors, la més coneguda la que va protagonitzar Ramón Novarro el 1925.

També "Rebelión a bordo", basada en el motí de la Bounty que va commocionar la marina britànica a finals del segle XVIII, havia tingut una molt exitosa versió el 1935, dirigida per Frank Lloyd i protagonitzada per Charles Laughton i Clark Gable. Als productors els va semblar que podrien revalidar l'èxit afegint-hi el format scope i la fotografia en color. De manera que van fitxar Trevor Howard i Marlon Brando en els papers respectius del sonso i sever capità William Bligh i l'oficial dissident Fletcher Christian, més simpàtic i atractiu (el seu origen aristocràtic es destaca com una altra font de conflicte amb un capità sense pedigrí), van construir una rèplica quasi exacta de la nau original i se'n van a anar als Mars del Sud per reviure l'aventura d'uns homes que havien de travessar el món per recollir una planta molt cobdiciada a Tahití i transportar-la després a Jamaica, on hauria de constituir una font d'aliment barata i efectiva per als nombrosos esclaus. El problema és que, després de conviure els mariners amb les nadiues tahitianes durant cinc mesos, els mètodes de Bligh els van semblar insuportables en el viatge de tornada.

Dirigida per Lewis Milestone el 1962, "Rebelión a bordo" és una pel·lícula d'aventures simpàtica i moderadament entretinguda (potser un pèl llarga), que combina amb encert les escenes de mala mar i discussions i càstigs a bord del vaixell amb les estampes de Tahití, molt ben fotografiades per Robert Surtees (també havia treballat a "Ben-Hur" o "Quo Vadis"). Però el pressupost es va disparar i l'invent se'ls en va anar de les mans: a pesar del relatiu èxit de públic, va ser un fracàs econòmic que va posar en greu perill les finances de la Metro.

Segurament, algú va culpar Brando del desastre. Encadenava fracassos de taquilla i ho continuaria fent durant tota la dècada, i no s'aprenia els diàlegs de memòria ni s'avenia amb els companys de rodatge. Potser se li'n refotia: va aprofitar el viatge per casar-se amb la partenaire tahitiana Tarita (aquest va ser el seu únic paper al cinema) i deu anys més tard va recuperar el prestigi gràcies a la seva intervenció a "El padrino". I amb això no volem dir que no hagués fet una gran interpretació en el paper de l'oficial Fletcher; Brando era bo fins i tot quan posava el pilot automàtic.

divendres, 4 d’octubre de 2019

CRIMS SEQÜENCIALS


David Fincher té una provada experiència en films amb psicòpates. I, el 2007, va dirigir "Zodiac", un thriller tan obsessiu i minuciós com els seus protagonistes, al voltant del cas mai resolt de l'anomenat Assassí del Zodíac, qui va portar de corcoll la policia de San Francisco entre 1966 i 1978.


Té certa lògica la seva implicació (com a productor i director d'alguns episodis) en la sèrie de Netflix "Mindhunter", que explica com l'FBI va crear una unitat dedicada a entrevistar assassins compulsius amb un llarg historial per buscar patrons de conducta i poder comprendre i prevenir altres crims aparentment gratuïts; l'acció ens situa als anys setanta, quan l'expressió assassí en sèrie encara no s'havia inventat (un dels protagonistes inventa el qualificatiu d'assassí seqüencial). Recorda altres buddy cop movies i alterna els comentaris sobre la vida privada dels protagonistes (l'idealista i una mica sonso Holden Ford, el veterà amb problemes a casa Bill Tench, la psicòloga lesbiana Wendy Carr) amb les entrevistes als psicòpates i amb les investigacions dels casos que es troben pel camí. Més original és el to de la sèrie, substituint l'espectacularitat pel rigor i la seriositat, no endebades es basa en fets i personatges reals.


També basada en fets reals i no menys seriosa i meticulosa és "Creedme", una altra sèrie de Netflix que aporta una versió feminista de les buddy cop (són dues policies, una més jove i idealista, l'altra més veterana i tan antipàtica com eficaç, interpretades per Merritt Wever i Toni Collette), dedicades a perseguir un altre criminal en sèrie, no assassí sinó violador. Un aspecte molt enginyós de l'argument és que combina la investigació duta a terme el 2011 amb el cas d'una noia víctima d'una violació però també de la incomprensió del sistema, que pateix un calvari tres anys abans -el 2008-, acusada de denúncia falsa quan l'espectador ja sospita que es tracta del mateix malfactor que les dones policia busquen en el futur. Això permet dos comentaris complementaris sobre aquests casos criminals i accentua el suspens, ja que el Setè de Cavalleria no només està lluny en l'espai sinó també en el temps, i no sabrem fins ben avançada la mini-sèrie (vuit capítols) si arribarà a temps d'impartir justícia.

En fi, per acabar amb aquest post sobre criminals en sèrie (seqüèncials, que diria Holden Ford), parlarem d'una coproducció del 2018 entre Espanya (cortesia dels germans Almodóvar) i Argentina, que també hem descobert a Netflix (aquest canal és una mina), es titula "El Ángel", ha estat dirigida per Luis Ortega, i il·lustra sobre la peripècia criminal de l'adolescent Carlos Eduardo Robledo Puch, un noi molt eixerit de classe mitjana, amb dubtes sobre la seva identitat sexual, que, al començament dels setanta, es va carregar prop d'una dotzena de persones abans de complir vint anys, robatoris apart, tot plegat en el decurs d'una espiral delictiva sense gaire sentit i que el film aconsegueix contextualitzar sense jutjar i sense subratllats innecessaris, fent que sentim llàstima d'aquest noi que no és cap víctima del sistema i només del seu mal cap, de la seva incapacitat per enfrontar-se a uns sentiments contradictoris i a una visió del món entre infantil i psicòtica.

dilluns, 30 de setembre de 2019

AL ESTE DEL EDÉN


James Dean només havia fet alguns papers de poca rellevància, sobretot en televisió, i una mica de teatre, quan el ja consagrat Elia Kazan el va triar per al paper protagonista d'"Al este del Edén" (1955), adaptació de la millor novel·la de John Steinbeck. Potser hi va tenir a veure la bona entesa entre el director i Marlon Brando, un altre dels descobriments de l'Actor's Studio.

Kazan depura la novel·la de Steinbeck i serveix un drama familiar que manté les al·lusions bíbliques del text: Caleb i Adam són Caín i Abel, tot i que la realitat és massa complexa per comprendre-la només a través de la Bíblia. Un scope molt ben utilitzat, amb les preceptives angulacions de la càmera en els moments més tensos, no és l'única semblança entre aquest film i el posterior "Rebelde sin causa": també aquí Dean torça el gest i allarga les mans cap a un pare amb qui no aconsegueix connectar i patenta una interpretació tan discutible com impactant.

divendres, 27 de setembre de 2019

AD ASTRA


"Ad Astra", dirigida per James Gray i protagonitzada pel seu amic Brad Pitt (molt treballador darrerament), amb la contribució de Donald Sutherland i Tommy Lee Jones, que ja havien fet d'astronautes veterans a "Space Cowboys" (Clint Eastwood, 2000), aparenta ser una barreja de "2001" (viatge a la Lluna en un vol comercial, seguit d'un viatge als confins de l'univers conegut a la recerca d'un enigma) i "Apocalypse Now" (versiona lliurement "El Cor de les Tenebres"). Però Gray és més fidel a si mateix d'allò que pot semblar a primera vista i el seu darrer treball forma un díptic amb la precedent "Z, la ciudad perdida" (2016): llavors era un viatge a territoris inexplorats de l'Amazònia, ara és un altre viatge, tan temerari com aquell, al llindar del sistema solar. No són dues pel·lícules gaire diferents, tot i que "Ad Astra" es permet algunes llicències de cara a la taquilla; i les relacions més o menys complicades entre pares i fills ja havien estat abordades en la mateixa "Z, la ciudad perdida" i altres títols del director ("La noche es nuestra" -2007-).

dissabte, 21 de setembre de 2019

DOBLES VIDAS


Olivier Assayas canvia de registre per enèsima vegada i a "Dobles vidas" (2018) assaja un estil de comèdia lleugera, molt dialogada. Però el joc de miralls establert entre les parelles protagonistes enllaça fàcilment amb els títols anteriors en la seva filmografia com a guionista ("Basada en hechos reales") o també director ("Personal Shopper", "Viaje a Sils Maria" -i torna a treballar amb Juliette Binoche-); un joc de miralls que va més enllà de les infidelitats: la crisi de la mitjana edat conviu amb la crisi imposada per les noves tecnologies, la imatge preval sobre les conviccions. Però, com ja va dir Lampedusa, explícitament esmentat al film, tot ha de canviar perquè res no canviï.

divendres, 20 de setembre de 2019

KURSK


Tot i que, amb "Lejos del mundanal ruido" (2015), Thomas Vinterberg ja va demostrar que l'època del Dogma havia quedat definitivament aparcada i que podia ser senzillament un artesà eficaç, encara sorprèn que signi un producte a priori tan convencional com "Kursk" (2018), detallada narració de la tragèdia del submarí rus encallat al fons de l'Àrtic ara fa dinou anys, amb un repartiment internacional amb Matthias Schoenaerts, Léa Seydoux, Colin Firth o Max von Sydow.

Però, a més de tractar-se d'un film sobri i impecable, la seva denúncia de la deplorable actuació de les autoritats russes encaixa sense gaires problemes en una filmografia entestada a mostrar el nostre cantó més fosc. Herois a part.

Léa Seydoux fa de russa:

dimecres, 18 de setembre de 2019

DOS EN LA CARRETERA


El 1967, Stanley Donen va dirigir "Dos en la carretera", a priori una comèdia sofisticada com altres que va signar en la mateixa dècada, amb música de Henry Mancini i Audrey Hepburn lluint models de Paco Rabanne. Però, amb una estructura narrativa força enginyosa que mostra a través de salts temporals continus els viatges per Europa de la parella formada per Hepburn i Albert Finney, des que es coneixen fins que ja són una parella casada benestant i avorrida, esdevé una lúcida i no gaire complaent anàlisi de la institució matrimonial. Anys després, Kubrick va fitxar el guionista, Frederic Raphael, per a "Eyes Wide Shut".

dimarts, 17 de setembre de 2019

IT. CAPÍTULO 2


Continuació de l'adaptació del monumental llibre de Stephen King, "It. Capítulo 2", amb els protagonistes ja madurs retornant al poblet de Maine en què regna l'horror, supera el film precedent. El problema és que no ho fa en qualitat sinó en quantitat: més durada (quasi tres hores), més efectes, més aparicions fantasmals. I tant ensurt i tanta fantasia acaba desactivant el suspens que se li suposa a un bon film d'horror; l'efecte dels apareguts que s'apropen a la càmera des de la foscor fins a exhibir en primer pla els seus rostres descarnats, explotat per Andy Muschietti des del curt que el va fer famós, és tan recurrent que ja fa més riure que altra cosa. I el film, això, sí, és entretingut, però com ho és una atracció de fira, la casa de la por del Tibidabo. O menys.

dissabte, 14 de setembre de 2019

QUIEN A HIERRO MATA


Un narcotraficant gallec ingressa per voluntat pròpia en una clínica geriàtrica mentre els seus hereus fan de les seves. En té cura en Mario, un aparentment sol·lícit infermer; però la presència del malfactor farà reviure un passat traumàtic. "Quien a hierro mata" no és exactament un film de terror, com els anteriors de Paco Plaza, però la seva experiència en el gènere i la mateixa voluntat d'impactar l'espectador convertiran aquest thriller de suspens en un malson pertorbador alhora desagradable i addictiu. En qualsevol cas, preferim els excessos de Plaza a l'apatia dels darrers treballs del seu antic company d'aventures, Jaume Balagueró. Luis Tosar, per cert, broda un paper més complex que el que tenia a "Mientras duermes"; però seria injust no esmentar el treball dels actors que interpreten la família de narcotraficants (l'escena del cementiri val per tota la pel·lícula).

dijous, 12 de setembre de 2019

10 ANYS

A causa de les vacances (alguna excusa he de posar), em vaig oblidar de celebrar els deu anys d'existència del bloc. Per esmenar-ho, decideixo traslladar l'efemèride al dia en què fa el mateix temps des de la primera de les "escenes clàssiques". Va ser el 12 de setembre del 2009 i era l'escena de la topada a "Death Proof" (erròniament, vaig ajuntar les dues paraules del títol, però em penso que ja s'entén).

En els primers anys del bloc, eren força freqüents les "escenes clàssiques". Una imatge sempre valdrà més que mil paraules, sobretot si són les meves pobres paraules. I el costum hauria durat més si no hagués descobert la infausta tendència dels senyors de YouTube a esborrar els enllaços per "infracció d'uns drets d'autor" que, ho confesso, mai no m'han preocupat gaire (tot i que sóc advocat, però ja se sap allò d'a cal ferrer, ganivet de fusta).

Sigui com sigui, la coherència m'obliga a celebrar-ho amb una d'aquestes clàssiques escenes, d'un títol inèdit al bloc però fonamental en la història del setè art; i potser també sigui l'escena més pertorbadora, sense una explicació racional, com la resta del film, ja que "Un chien andalou", dirigida el 1929 per Luis Buñuel i un altre geni, Salvador Dalí, va ser concebuda amb aquesta premissa: que cap de les seves imatges es pogués interpretar racionalment.



I no vull desaprofitar l'ocasió per agrair la seva paciència a les persones que m'han acompanyat en aquest llarg periple, des del seu inici i encara en actiu, i que m'han il·luminat amb la seva saviesa, com l'amic Miquel Zueras -Borgo-, El indéfilo, Míster Lombreeze, David de Safari Nocturno, Mario de Nenúfares efervescentes, Ricardo d'Esculpiendo el tiempo (m'agradaria posar-li algun comentari al bloc de tant en tant però, o faig alguna cosa malament, o està enfadat amb mi per algun motiu), etcètera; seguidors més recents però igualment constants i referents per a mi -i confio que amics-, com en Juan de Cinefília Sant Miquel -un post diari, tot un mèrit!-, l'amic Pons -també un post diari-, el Marc i la Noemí d'Última projecció, l'amic Pedro Rodríguez de Conexión Travis Bickle, o l'amiga TRoyaNa del col·lectiu Zinéfilas. Més blocaires han estat fidels amics i seguidors però m'han abandonat en aquest paisatge: en David Amorós, de Lost Highway, tot i que em sembla que està molt actiu a Filmaffinity, o treballant per al festival Americana, i amb qui, en definitiva, puc mantenir el contacte gràcies a Facebook (tot i que ens caldria alguna altra trobada a Sitges), i d'altres a qui he perdut totalment la pista, que és una de les pegues d'internet: Javier Simpson, a qui recordo amb gran afecte, l'amiga Bargalloneta i altres simpàtiques seguidores com l'Angélica, la Pilar, la Carme o la Joana; i Antoine Doinel, qui em va acompanyar, potser gens casualment atès el seu nom de guerra, en uns inicis en què em vaig centrar bastant a parlar de la Nouvelle Vague.

Desaparicions inquietants que em fan reflexionar sobre la fugacitat de tot plegat. La mort ens persegueix i només hi ha dos finals possibles: la mort a internet o la mort física, davant la qual la permanència de la nostra petjada a les xarxes pot esdevenir una cruel paradoxa. La pregunta és: sobreviuré al bloc o moriré amb les botes posades? Qui ho sap?

Un bloc de cinema no és gaire original i, a més, està passat de moda. Fa temps que no creixo en seguidors i comentaris. He parlat de molts clàssics i de quasi totes les pel·lícules que em van marcar. Però cada dia descobreixo nous títols que m'agrada recomanar i encara hi ha molts racons de la memòria cinèfila per explorar, infinits diria jo. És aviat per tancar la paradeta.

D'altra banda, els deu anys han passat en un sospir i jo sóc deu anys més vell (i disculpeu l'obvietat).

No ens afligim. A tot, fins i tot a la mort, podem trobar-li el cantó positiu:

dimecres, 11 de setembre de 2019

EL JUEGO DE LA OCA


"El juego de la oca", que Manuel Summers va dirigir el 1966, abans de "Juguetes rotos", volia ser tan moderna que resultava una mica estranya. Però si exceptuem uns gags visuals no sempre afortunats entre l'obvietat i el surrealisme, resta la senzilla història d'amor entre una soltera i un jove casat i afillat (tot un problema), que funciona raonablement bé. Summers regala molts primers plans a una parella protagonista sens dubte atractiva: la guapa Sonia Bruno, actriu molt popular als anys seixanta que va abandonar el cinema després de casar-se amb el futbolista Pirri, i el no menys afavorit José Antonio Amor, tot i que aquest no era tan bon intèrpret i aborda el paper difícil del marit infidel, ple de dubtes, posant cara de babau i els ulls en blanc en cada escena; va tenir una carrera cinematogràfica més aviat curta, en una època en què, per triomfar en el cinema espanyol, calia ser lleig.

La parella protagonista:


I l'esposa enganyada (tots actuen amb els ulls, ell amb tendència a posar-los en blanc):


divendres, 6 de setembre de 2019

COMO UNA IMAGEN


Després d'escriure amb el seu marit Jean-Pierre Bacri alguns dels millors guions del cinema francès modern (entre els quals, "On connaît la chanson", de Resnais), Agnès Jaoui, com ja havia fet en la fenomenal "Para todos los gustos", es posa rere la càmera i dirigeix, el 2004, "Como una imagen", igualment escrita -i interpretada- pel prolífic matrimoni.

Es tracta d'un film sorprenent, amb formes de comèdia però gairebé tràgic en la seva lucidesa, que explora diverses variants quotidianes de classisme, masclisme, prejudicis, egoisme i maldat, tot a través de la història de dues parelles en què el marit és escriptor i les dones sembla que no hi siguin per a res, inclosa una filla amb problemes de sobrepès i autoestima.

dijous, 5 de setembre de 2019

FE DE ETARRAS


Si a "Negociador" (2014), Borja Cobeaga abordaba des d'una perspectiva irònica les negociacions secretes entre el govern espanyol i ETA, a "Fe de etarras" (2017) se centra en la definitiva desintegració de l'organització terrorista a través de les figures de quatre irreductibles i dels seus intents patètics de recuperar protagonisme i tornar als dies en què "a ETA es menjava de collons". Com en aquell títol, el guionista i director, sense forçar el gag, porta la trama al terreny de la conya més absoluta fins al catàrtic final, i fa prevaler el retrat dels personatges (alguns caricaturescos, sempre entranyables) sobre una polèmica que el mateix argument considera superada.

dijous, 29 d’agost de 2019

CRIMS PERFECTES


El 1951, Alfred Hitchcock adaptava la novel·la de Patricia Highsmith "Extraños en un tren". La trama parteix d'una situació enginyosa: com el títol indica, dos desconeguts coincideixen en un tren de camí a Nova York; un d'ells és un tennista famós i l'altre, un vividor, que el reconeix pels reportatges de les revistes, que també informen dels seus problemes per divorciar-se d'una esposa poc exemplar; llavors, li diu que ell voldria que son pare desaparegués i que podrien intercanviar els seus assassinats (el primer mataria el pare del segon i aquest l'esposa del primer), i l'absència de mòbil aparent ho convertiria en crims perfectes.

La resolució del conflicte esdevé menys interessant que el seu plantejament. En qualsevol cas, el film conté alguna de les imatges més brillants de la filmografia del seu director i cal destacar el moment en què l'instigador observa fixament el tennista des de les grades i tothom mou el cap seguint la pilota menys ell.

Robert Walker interpreta el personatge del vividor amb notable solvència, potser ajudat per la seva condició de dipsòman en la vida real; el perfil autodestructiu de Walker va ser molt probablement causa de la seva mort prematura, el mateix any de l'estrena del film. Farley Granger (el tennista), tindria una carrera més llarga, tot i que era més guapo que bon actor i que, llevat de la seva intervenció en l'obra mestra de Visconti "Senso" (1954), treballaria bàsicament per a la televisió i en alguns subproductes italians, com correspon a una estrella nord-americana en declivi. Recordem, però, que ja havia treballat amb Hitchcock uns anys abans, el 1948, en companyia de James Stewart i John Dall, a "La soga".

Inspirada en fets reals, també recreats en la posterior "Impulso criminal" (Richard Fleischer, 1959), narra en temps real la reunió de final de curs entre dos estudiants que no han paït gaire bé les seves lectures sobre Nietzsche i un seguit de convidats al seu pis de Manhattan, entre els quals el seu professor de Criminologia a la universitat; aquest defensa que no existeix el crim perfecte però els nois pretenen demostrar el contrari amb fets: han assassinat un altre estudiant i ocultat el seu cadàver al mateix pis on se celebra la festa.

La versió de Hitchcock, que parteix d'una prèvia adaptació teatral, eludeix les referències a l'homosexualitat dels personatges i no té la profunditat argumental que sí que persegueix el film de Fleischer. A canvi, el mestre Alfred ens serveix un experiment que era tota una proesa en l'època de l'estrena: una filmació en un únic pla-seqüència (en realitat, com que les càmeres no podien contenir més de deu minuts de pel·lícula, hi ha alguns talls dissimulats), la qual cosa va aconseguir gràcies a un decorat amb parts mòbils que facilitava el desplaçament de la càmera; la fotografia, en color, inclou un delicat tractament de la llum, ja que es va fent de nit mentre avança l'acció (Hitchcock va haver de repetir bona part de les escenes per obtenir el resultat que volia).

diumenge, 25 d’agost de 2019

SUCEDIÓ UNA NOCHE


"Sucedió una noche", dirigida per Frank Capra el 1934, va gaudir d'un èxit enorme, inclosos cinc Òscars de l'Acadèmia, i va posar els fonaments de la screwball comedy, tot i que, vista ara, és més romàntica que còmica. El caràcter i la condició dels protagonistes -un periodista espavilat i una rica hereva (Clark Gable i Claudette Colbert, respectivament)-, la seva relació inicial de mútua desconfiança, les rèpliques cíniques i les situacions iròniques no impedeixen algunes llàgrimes a mesura que avança l'acció i algun comentari, casual o no, sobre la Gran Depressió que encara es patia l'any de l'estrena. En qualsevol cas, és fàcil explicar la popularitat d'un film en què concorren un viatge (que dura tres nits, no una com sembla suggerir el títol), una aventura i una relació a la força entre dos personatges de sexe oposat, antitètics però condemnats a entendre's, sens dubte atractius, amb problemes a l'hora de compartir habitació, circumstància que propicia un gag recurrent (la manta convertida en "muralles de Jericó"), potser no tan conegut com l'escena en què fan autoestop, però memorable, sobretot en la seva conclusió elegantíssima, quan, després de la seqüència icònica amb la núvia fugint a correcuita, els protagonistes es retroben i consumen el seu amor sense que la càmera arribi a mostrar-los.


divendres, 23 d’agost de 2019

QUIÉN TE CANTARÁ


"Quién te cantará" (2018) no té exactament el caràcter coral dels anteriors títols dirigits per Carlos Vermut. Només dues històries, la de la cantant amnèsica i la de la fan que la imita en un karaoke de Rota, simètriques en molts aspectes i que conflueixen ben aviat, fins i tot abans que comprenguem tot l'abast d'una història terrible i una decisió terrible (o dues). Menys complexa que "Magical Girl" (2014) però amb la mateixa elegància formal i contundència argumental.

dimecres, 21 d’agost de 2019

PADRE NO HAY MÁS QUE UNO


Després de "Sin rodeos", Santiago Segura ex-Torrente reincideix en el remake -ara d'una producció argentina- amb "Padre no hay más que uno", comèdia familiar sense arestes que tracta un assumpte tan agraït com previsible: el marit que no s'ocupa habitualment de les feines de casa, obligat a bregar amb cinc fills durant una setmana que l'esposa s'agafa de vacances (merescudes), i a compaginar-ho amb una feina que li exigeix vint-i-quatre hores al dia de dedicació; l'estructura en flash-back ja ens avisa que tot acabarà en el caos més absolut.

Si el millor de "Sin rodeos" era el comentari sobre alguns costums moderns, aquí és impagable la referència als demencials grups de wasap de mares de l'escola i similars. Més enllà d'això, "Padre no hay más que uno" és un títol eficaç i prou divertit si ens fem càrrec de la seva manca de pretensions, un fast-food cinematogràfic que es contempla amb simpatia i s'oblida en sortir del cinema.

dissabte, 17 d’agost de 2019

ÉRASE UNA VEZ EN... HOLLYWOOD


El títol del novè llargmetratge de Quentin Tarantino (penúltim de la seva filmografia si hem de creure en les seves declaracions) és, evidentment, un homenatge a Sergio Leone ("C'era una volta il West", "C'era una volta in America"). Però també serveix per avisar que allò que ens vol explicar és un conte.

El conte parteix d'una realitat coneguda: l'any 1969, el sistema clàssic d'estudis cinematogràfics s'ensorra, regna la televisió, el Nou Hollywood treu el nas amb l'èxit d'"Easy Rider" i la dècada més controvertida del segle passat perd definitivament la seva innocència després dels assassinats de Sharon Tate i els convidats a la seva mansió a mans d'uns hippies sota les ordres del malèfic Charles Manson.

L'actor en decadència Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) viu al costat de la casa de Sharon Tate (Margot Robbie) i Roman Polanski; i el seu amic, assistent personal i doble en les escenes d'acció, l'especialista Cliff Booth (Brad Pitt), topa amb les noies del clan Manson. D'aquesta manera, Tarantino insereix la ficció en la realitat i crea un clima de suspens a partir del coneixement que té l'espectador dels fets que van succeir. Tot i que, com sabem des de "Malditos bastardos" (*), el director no té problemes a l'hora de manipular la Història. En qualsevol cas, aquest element de violència, una violència catàrtica que, com en tots els seus films, es farà esperar, és només el teló de fons d'una història estranyament melancòlica en què Tarantino ens torna a parlar del cinema de sèrie B que tant li agrada i dels homes que el van fer possible, els especialistes (una professió ja homenatjada a "Deathproof") i els actors de segona fila, com el nostre protagonista, Rick Dalton, condemnat a una decadència de la qual només el podria salvar una excursió a Almeria (recordeu Clint Eastwood?).

Que els protagonistes siguin un actor i el seu doble permet al director introduir una rèplica enginyosa en un títol menys dialogat d'allò a què ens té acostumats ("els actors menteixen; els especialistes són de veritat") i jugar amb la dualitat a partir de diversos contrastos: els esforços de Rick Dalton per convèncer en el seu paper de vilà en un western de segona fila se'ns mostren en paral·lel amb el moment en què la jove Sharon Tate contempla la seva imatge d'estrella emergent en la pantalla d'un cinema de Hollywood; Dalton viu als turons de Los Angeles mentre Cliff Booth malviu en companyia del seu gos en una caravana oculta rere un drive-in. Però tots els personatges, més o menys rics, més o menys famosos, comparteixen l'esperit hedonista i una mica infantil del món de cartells lluminosos i avingudes immenses que Tarantino retrata amb delectació evident, amb un estil inesperadament assossegat (la qual cosa no exclou l'habitual experimentació amb l'estructura temporal) i centrant la narració en l'amistat a prova de bomba dels dos protagonistes, una amistat en què no caben els discursos, tan sols algunes paraules d'ànim molt de tant en tant i, més sovint, una borratxera compartida mentre a la televisió passen un episodi de "FBI" o "Mannix".

(*) En el seu dia, no vaig parlar gaire bé d'aquesta pel·lícula. Una revisió en la seva versió original em fa reconsiderar la seva categoria; ja havia observat el joc amb el llenguatge a partir de la versió doblada, però és en aquesta versió original que tots els personatges parlen en tot moment en el seu idioma propi (anglès, francès, alemany), la qual cosa introdueix un nou element narratiu amb el qual poder jugar i, a la vegada, defineix la paradoxa més òbvia en aquest títol francament sorprenent, que corregeix una convenció comuna en els films sobre la Segona Guerra Mundial mentre que, alhora, se salta la regla bàsica de respectar el rerefons històric. La conclusió també val per a "Érase una vez en... Hollywood": a Tarantino l'interessa el cinema; la Història se li'n refot.

dijous, 15 d’agost de 2019

LO QUE ESCONDE SILVER LAKE


David Robert Mitchell va sorprendre gratament amb el seu film d'horror "It Follows" (2014), atmosfèric, elegant i també original. "Lo que esconde Silver Lake" (2018) també és atmosfèrica i també té una posada en escena elegant, però potser s'ha passat d'original.

El director i guionista construeix una trama de suspens que podia haver imaginat Raymond Chandler transfigurat en nerd adolescent, o Bret Easton Ellis -que vindria a ser el mateix-; una paranoia en què conflueixen elements de la cultura pop (Kurt Cobain, el còmic underground) amb referències cinèfiles que van de Hitchcock a James Dean, passant per Marilyn Monroe i Janet Gaynor, o la molt òbvia a "La invasión de los ladrones de cuerpos". Les imatges remeten a Jacques Tourneur i al David Lynch de "Mulholland Drive" (inclosa la presència sempre enigmàtica d'un icònic Patrick Fishler) i són ocasionalment impactants. Però les més de dues hores d'indagacions al voltant de presumptes conspiracions dels poderosos i missatges subliminars filtrats en capses de cereals (res de nou) condueixen a una conclusió que vol ser fosca i, a la vegada, irònica, però que només significarà alleujament per al pobre espectador, esgotat a causa de l'excés d'informació.

divendres, 9 d’agost de 2019

WESTERN


Aquest film alemany de Valeska Grisebach, del 2017, té un heroi lacònic que munta a cavall, uns forasters que vénen a tocar els collons als nadius, una mica de violència i xerrades de nit al voltant d'una foguera. I deu ser per això que es titula "Western", tot i que transcorre a Bulgària en l'actualitat; els invasors són obrers alemanys que posen els fonaments d'una central hidràulica i provoquen una tensió amb els vilatans que fàcilment podem interpretar com una paràbola sobre l'Europa contemporània.

divendres, 2 d’agost de 2019

LA CASA DE PAPEL


En un moment de la sèrie, tres personatges s'apunten entre si amb les seves pistoles i un d'ells, intentant desfer l'embolic, diu que "això no és una pel.li de Tarantino".

Potser no, però l'exitosa sèrie d'Antena 3, ara adquirida per Netflix, és clarament deutora de "Reservoir Dogs". Els noms de ciutats que identifiquen els qui assalten la Fábrica de Moneda y Timbre (d'aquí el títol de "La casa de papel") són l'equivalent dels colors que identificaven els herois de Tarantino, igualment interessats a ocultar la seva identitat. I no falten els plans dels personatges avançant cap a la càmera al ralentí, per no parlar del look Uma Thurman d'Úrsula Corberó.

"La casa de papel" és una peculiar barreja entre el thriller d'atracaments perfectes i les sèries més autòctones al voltant d'un microcosmos i els vaivens amorosos dels seus protagonistes. Una aposta amb alguns riscos que salva els papers, valgui la redundància, gràcies justament a aquesta manca de prejudicis i a un guió força enginyós que proposa un joc en doble sentit: el que mantenen els atracadors i, sobretot, el seu cervell ("El professor") amb la policia, i el que manté la sèrie amb el mateix espectador, a qui ofereix sorpreses i emocions sense gairebé respir, portant al límit la versemblança de les situacions però preservant en tot moment la coherència interna de la trama. Tampoc no són alienes a l'èxit popular de l'única sèrie espanyola premiada amb un Emmy les prestacions d'uns actors amb tendència a sobreactuar però dotats d'un carisma notable, des de l'esmentada actriu catalana (Tòquio, a la sèrie) a l'enigmàtic Pedro Alonso (Berlín), passant per Itziar Ituño (la negociadora), Álvaro Morte (el cervell de la colla i el personatge més afinat de la història), fins a Alba Flores (Nairobi), digna continuadora d'una nissaga que porta la interpretació a la sang.

I les màscares de Dalí, és clar!

dilluns, 29 de juliol de 2019

HUSBANDS


L'any 1970, John Cassavetes reincideix en l'estil assajat a "Faces": llargues escenes en temps real, molta improvisació i distància focal llarga per no molestar els actors, tot i que, paradoxalment, "Husbands" és en molts moments una simfonia de primers plans, que intenten captar allò que els personatges no saben expressar amb paraules.

Ell mateix intervé com a actor, secundat per Peter Falk i Ben Gazzara, que es convertiran en actors-fetitxe; i encarnen tres quarantins una mica desorientats, sobretot després de la mort d'un amic; tant és així que, sense tornar a les seves respectives llars amb les seves famílies, se'n van de festa i, després d'acabar amb les reserves d'alcohol de Manhattan, viatgen a Londres, on plou a bots i barrrals, juguen al casino i es lliguen unes britàniques. El film podria semblar una poca-soltada però en el fons és força dramàtic i, si més no, il·lustra de manera prou convincent allò que de vegades fem els homes quan ens deixen sols: emborratxar-nos, perdre el nord, tornar-nos nens per fugir de la por.

divendres, 26 de juliol de 2019

LA REPLICACIÓ: FENOMEN I CIRCUMSTÀNCIA


La replicació és un tema recurrent en el cinema fantàstic, potser des de la mítica "La invasión de los ladrones de cuerpos" (Don Siegel, 1956). Apel·la, com tots els films d'horror, a una por atàvica: la por de no ser qui som, de mirar-nos al mirall i no reconèixer-nos (té a veure amb la por a envellir?), o de no reconèixer els éssers que ens envolten, que semblen ser qui són però, en el fons, ens resulten uns estranys. Una por o unes pors inherents al nostre caràcter social, explicable per molts motius però que, al cinema, sol tenir a veure amb invasions extraterrestres. Com és el cas del títol esmentat; o de la francament divertida "I Married a Monster from Outer Space" (Gene Fowler, 1958): l'espectador ja sap que el marit és un alienígena camuflat però l'esposa, a pesar de l'aspecte de carallot que arrossega l'home des de la seva substitució, no manifesta cap preocupació fins al cap d'un any, quan escriu en una carta a la seva mare que el troba estrany.


Quan es tracta de nens, els exemples són igualment nombrosos, tot i que les possessions demoníaques prenen el relleu de les maquinacions extraterrestres.


A "Bosque maldito" (Lee Cronin, 2019), no queda gaire clar l'origen del problema, però un forat al bosc resulta francament sospitós. Tampoc no entenem per què la protagonista no ho denuncia a l'autoritat competent i que ho tapin d'una vegada.

Aquest film irlandès que sembla americà demostra que la replicació en els films d'horror s'estén als arguments: tot comença amb una dona que fuig d'una relació problemàtica i més d'un trauma i, en companyia del seu fill, va a viure en una casa enmig del bosc que fa cagar de por només veure-la; una veïna amb cara de bruixa els adverteix del perill; no sabem si passa alguna cosa rara de veritat o tot és fruit de la seva ment torturada i l'abús d'antidepressius...

I amb això no vull dir que sigui una mala pel·lícula. Té atmosfera i no abusa dels efectes. Però, en un gènere tan prolífic, ja costa ser original.


Jordan Peele, a qui devem la molt notable "Déjame salir" (2017), novament s'hi esforça a "Nosotros" (2019), un altre títol en què la replicació està en el centre de la història, tot i que, en aquest cas, no implica la desaparició de l'original (d'entrada, si més no). Aconsegueix, com en la seva primera pel·lícula, un clima tèrbol i seqüències molt ben resoltes (els assassinats a la casa dels amics, per exemple); però l'argument acaba resultant recaragolat i no el salva el gir de guió final, mentre que el conjunt no és gaire diferent de qualsevol pel·lícula de zombis. Costa escapar de la replicació.

dijous, 25 de juliol de 2019

VIUDAS


Després de títols tan seriosos com "Hunger" (2008), "Shame" (2011) o "12 años de esclavitud" (2013), sobta que el britànic Steve McQueen hagi signat aquesta improbable història sobre una colla de dones que decideixen perpetuar l'activitat delictiva dels seus marits, abatuts per la policia, per poder tornar els diners desapareguts en l'enfrontament a uns polítics que el film presenta com uns mafiosos d'allò més vulgar i salvatge.

Si més no, "Viudas" (2018), que adapta una mini-sèrie anglesa traslladant-ne l'acció a Chicago, és un thriller solvent i eficaç i que no aposta tant per l'espectacularitat, tot i els girs de guió, com per la descripció precisa d'uns personatges que, cadascun a la seva manera, procuren sobreviure en la selva urbana.

dilluns, 22 de juliol de 2019

MARGUERITE DURAS. PARÍS 1944


La breu però intensa relació amb el cinema de l'escriptora francesa Marguerite Duras va del guió d'"Hiroshima Mon Amour" (Alain Resnais, 1959) a l'adaptació cinematogràfica de la seva novel·la més o menys autobiogràfica "El amante" (Jean-Jacques Annaud, 1992). En tots dos casos, la veu en off que recita la prosa obsessiva de l'autora és tan protagonista com les imatges. Però aquest recurs arriba al súmmum a "Marguerite Duras. París 1944" (Emmanuel Finkiel, 2017), a partir de la seva novel·la "Le douleur", en què parla dels dies de l'Ocupació, quan formava part de la Resistència, i dels posteriors a l'Alliberament, mentre espera el seu marit sense saber si és viu o mort i arriben notícies esglaiadores sobre els camps d'extermini.

El conjunt format pels primers plans de la protagonista i les paraules de Duras podria resultar embafador però se salva per la convicció de l'actriu protagonista i sorprèn pel to ambigu de la seva relació amb la resta de personatges, especialment un policia col·laboracionista.

I tots fumen com carreters.

divendres, 19 de juliol de 2019

LA BALADA DE BUSTER SCRUGGS


Una altra cortesia de Netflix, "La balada de Buster Scruggs" (2018), dirigida pels germans Coen, havia de ser originalment una mini-sèrie. Acaba convertida en una pel·lícula d'episodis (6) que presenta diversos escenaris i personatges característics del Far West: el pistoler, l'atracador de bancs, el firaire, el buscador d'or, els cowboys, els indis i les caravanes de colons, els viatges en diligència, els caçarecompenses. Episodis que tenen en comú una fotografia impressionant de Bruno Delbonnel ("A propósito de Llewyn Davis"), una galeria de personatges impagable i la peculiar barreja de paròdia i homenatge habitual en els films dels germans cineastes, tot i que el to varia sensiblement: del cartoon i el sentit de l'humor desfermat en els dos primers capítols (memorable Tim Blake Nelson fent del Buster Scruggs que dóna títol al film) a la bellíssima i molt trista epopeia dels dos cowboys i la jove de viatge cap a Oregon (Zoe Kazan, tot un descobriment), passant per dos episodis inquietants, quasi terrorífics: el del firaire, amb uns lacònics Liam Neeson o Harry Melling -excepte quan el seu personatge recita monòlegs il·lustres des de la cadira que suporta el seu cos mutilat-, i el de la diligència, amb un Jonjo O'Neill (un altre descobriment), exultant mentre canta i mentre narra traient foc pels ulls els seus mètodes per atrapar i matar fugitius de la justícia.

És un film tan fascinant i insòlit que potser no tindrà gaire èxit però això no ho sabrem perquè Netflix es reserva aquesta informació. Modestament, us la recomano.

dilluns, 15 de juliol de 2019

BURNING


Nova mostra de la bona salut del cinema coreà, tot i que adapta un autor japonès, "Burning" (Lee Chang-Dong, 2018) converteix un relat de Haruki Murakami que es llegeix en deu minuts en una pel·lícula de dues hores i mitja que, tret d'alguns canvis rellevants, especialment pel que fa al personatge protagonista i la mala jeia heretada de son pare, és força fidel als diàlegs i l'univers de l'escriptor. Ni tan sols no es nota el canvi de Tòquio als barris de Seül. La subtil introducció d'elements inquietants o fantàstics en una narració aparentment realista; el noi solitari que ha de canviar la seva rutina per un problema familiar; la noia misteriosa; el tercer en discòrdia; cervesa i cànnabis a ritme de jazz; són elements que podem trobar en qualsevol novel·la d'en Murakami. Lee Chang-Dong hi afegeix el retrat d'una societat en què impera certa fredor i tenir un pis de més de deu metres quadrats és símptoma d'opulència.

Tres són multitud:

divendres, 12 de juliol de 2019

CLINT EASTWOOD # 7: ENTRE LA FICCIÓ I LA REALITAT


A part dels seus westerns i thrillers, Clint Eastwood va dirigir altres títols d'aventures i pura evasió. Podem esmentar "Firefox, el arma definitiva" (1982), en què fa de pilot experimentat que roba un avió molt modern i molt letal als encara enemics de la Unió Soviètica. Moltes escenes de persecució al cel i escassa emoció en un dels films més oblidables del realitzador.


"Space Cowboys" (2000) és més divertida. Entre el film d'aventures i la ciència-ficció, narra l'odissea de quatre pilots molt veterans que tornen a la feina per efectuar una missió perillosa a l'espai: han de reparar i evitar que s'estavelli contra la Terra un satèl·lit de comunicacions rus; són els més indicats perquè el giny té tants anys com ells.

Els comentaris sobre la vellesa, habituals en molts dels seus drames, els condueix ara Eastwood al terreny de la comèdia, sobretot en la primera meitat del film, en què els quatre dinosaures han d'entrenar-se i gaudiran d'allò més competint amb els astronautes més joves i lligant-se jovenetes. Fan els papers protagonistes el mateix Eastwood, Tommy Lee Jones, Donald Sutherland i James Garner. Formen un gran equip i les conyes geriàtriques i la companyonia hawksiana eleven el nivell d'un títol que comença com un senzill entreteniment, s'enfosqueix una mica cap a la meitat i acaba amb una imatge agredolça sobre la superfície de la Lluna amb fons musical a càrrec de Frank Sinatra.

Però el director també ha conreat, sobretot en els darrers anys, un gènere tan ancorat en la realitat com és el biopic.


La primera vegada ho fa l'any 1988 amb "Bird", aproximació biogràfica a la figura del saxofonista de jazz Charlie "Bird" Parker (interpretat per Forest Whitaker). El film és un homenatge a la seva figura i a un gènere musical que Eastwood admira però també la descripció del descens als inferns d'un personatge autodestructiu, consumit per la seva addicció a l'alcohol i les drogues. El to nocturn i melancòlic no pot ser més adequat i aquest títol va significar la definitiva consagració d'un actor-director a qui els crítics havien contemplat amb certa condescendència en els seus inicis.

La resta de biopics que ha signat, i són molts, no han estat al mateix nivell.


A "Cazador blanco, corazón negro" (1990), Eastwood es fica en la pell del també director de cinema John Huston. Inspirant-se en el rodatge accidentat de la mítica "La reina de Africa" i en la llegenda segons la qual l'únic interès de Huston era viatjar al continent negre per caçar un elefant, analitza la figura contradictòria d'aquest senyor, bevedor, cínic i masclista, però també capaç de renunciar a la companyia d'una bella dama a causa dels seus principis (la noia resulta ser una mica antisemita). I, si vol caçar un elefant, no és perquè estigui permès (som als anys cinquanta) ni perquè vulgui demostrar la seva superioritat, sinó perquè "és un pecat".

El film es basa en la novel·la del mateix títol escrita per Peter Viertel, qui va col·laborar com a guionista en "La reina de Africa" i, al llibre, descriu John Huston com un individu egoista i despòtic. Eastwood endolceix una mica un personatge a qui sens dubte admira i amb qui comparteix interessos en el seu cinema, principalment el retrat dels perdedors tan habitual en les seves respectives filmografies.


"Cazador blanco, corazón negro" va ser un fracàs de taquilla rotund i potser no va ser casual que la següent aproximació biogràfica no arribés fins al 2009, amb "Invictus", en què, a partir de l'anècdota de la intervenció de la selecció sud-africana de rugbi en la lluita contra l'apartheid, s'apropa a la figura de Nelson Mandela. Com no podia ser d'una altra manera, Morgan Freeman és qui li dóna vida.

Si "Cazador blanco, corazón negro" era un film interessant però una mica irregular, "Invictus" no excedeix una avorrida correcció. I el mateix es pot dir dels treballs del director en la darrera dècada, dels quals ja hem vingut parlant al bloc, biografies i relats reals com la vida mateixa tan exemplars com irrellevants. Potser no és greu en una carrera amb alts i baixos i, en qualsevol cas, després de films com "Sin perdón" o "Million Dollar Baby", a Eastwood se li perdona tot. Com als seus antiherois.